Us annexo aquests dos interessans articles apareguts avui a El Periódico. Plantejen respostes de futur al problema de la sequera, però que crec podrien ser aplicables a la situació actual.
A data d'avui, encara algú pot continuar insistint en els transvasaments? I els que proposen el Roine com a solució, en que es basen?
Els experts aconsellen adoptar el model hidrològic de Califòrnia
MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / LLEIDA
Catalunya no ha de mirar cap al nord. Si més no, si el que busca és un model per gestionar més bé l'aigua. La inspiració, asseguren els experts, no la trobaran al Roine francès, sinó en altres països de l'arc mediterrani i, sobretot, en regions com Califòrnia, que, tot i la distància, té una climatologia similar a la catalana. L'estat nord-americà fa anys que aplica algunes de les mesures que ara comencen a sonar com a alternativa a la sequera que pateix Catalunya.
La primera: la creació d'un banc d'aigua que es nodreix de les concessions històriques dels regants. Una solució, aquesta, no gaire diferent de la plantejada pel conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, de comprar aigua als pagesos de la conca de l'Ebre. El sistema a Califòrnia està regulat d'una manera molt estricta pel Departament de Recursos Hídrics (Department of Water Resources) i es basa en la transferència de drets d'ús entre els agricultors i els consumidors tant urbans com industrials.
En definitiva, els pagesos californians, a més a més de vendre les seves collites (taronges, blat, oli i vi), poden comercialitzar fins al 20% de l'aigua que tenen concedida. A canvi, han de deixar sense cultivar un percentatge equivalent de les seves terres. Els compradors, per la seva banda, han d'acreditar que han aplicat mesures d'estalvi que permetin aprofitar al màxim aquest recurs. A més a més, els bancs d'aigua han acabat afavorint l'estalvi.
AMETLLERS I VINYA
Una altra de les solucions adoptades pels californians és la progressiva substitució de cultius. "Les explotacions d'ametllers van augmentar entre l'any 1996 i l'any 2005 el 30%, percentatge que és similar a l'increment de les plantacions de vinyes i pistatxos", informa l'Associació d'Agències d'Aigua de Califòrnia (ACWA). Els productes que necessiten més aigua s'han anat reemplaçant per varietats mediterrànies que requereixen menys reg. És el cas de, per exemple, el blat --es necessiten entre 70 i 80 litres d'aigua per obtenir una barra de pa-- i el blat de moro --500 litres per quilo--.
La raó "és fonamentalment econòmica", explica Joan Girona, director de Tecnologia del Reg de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA). "La implantació dels bancs d'aigua ha afavorit el canvi de cultius, de manera que només han perdurat els més rendibles", diu Girona. Això permet, indica l'expert, obtenir uns rendiments espectaculars. "Això sí, reguen els ametllers amb gairebé la mateixa quantitat d'aigua que aquí dediquem a una pomera", afegeix.
Una tercera fórmula adoptada a Califòrnia va ser la derogació dels grans transvasaments i la promoció de les plantes dessalinitzadores, com les que es construeixen a Catalunya. Quan a finals de la dècada dels anys 70, alguns propugnaven obres hidràuliques sobredimensionades --com la portada d'aigua des del Canadà--, l'Administració californiana "va tancar l'aixeta de la promoció pública d'obres hidràuliques, va donar suport a la consideració de l'ai- gua com un bé escàs i va establir un nou marc institucional que va induir a economitzar-la", ha explicat en diverses ocasions l'economista José Manuel Naredo, que és autor d'abundant bibliografia sobre aquesta qüestió.
L'exemple del Roine no es pot aplicar al sud del Pirineu
EL PERIÓDICO
Sèquies sense impermeabilitzar, canonades amb pèrdues d'aigua, reg per inundació. Els agricultors de la desembocadura del riu Roine saben que tenen aigua de sobres i no l'han d'estalviar. "Reguem a manta les plantacions de kiwis i d'albercocs perquè les terres aquí són molt salines i cal donar-los molta aigua per rentar-les", explica André Peytavin, que és propietari d'una esplèndida finca a la regió de la Camarga.
El model de gestió de l'aigua del sud de França "no és aplicable a Catalunya". Entre altres coses, "perquè les precipitacions no es poden ni comparar", diu el responsable de regs de l'IRTA, Joan Girona. La gent de la zona del Roine no es planteja ara mateix haver de fer cap mena de restricció. Això, malgrat els problemes de pol.lució de les aigües que pateixen des de fa anys i que "també s'hi està notant la sequera", afirmen.
leer artículos en español
2 comentaris:
La sequera, la cessió temporal d’aigua i el debat democràtic
La situació de sequera i l'amenaça de restriccions d'aigua a Barcelona, ens han posat de nou al descobert que a través dels negocis especulatius i amb la falta de previsió i planificació del territori s’ha sobrexplotat els propis recursos. També ens indica una altra volta, que a Catalunya, la població i l'aigua, NO estan distribuïdes d’una manera homogènia. Però ara ja ens hem passat de rosca. Com que de moment és difícil tornar enrere, el problema ens té a tots ben acorralats.
No hi ha dubte que l'actual situació és dramàtica. De moment només es pot triar entre agafar una mica d'aigua d'altres parts del territori , o deixar sense aigua a cinc milions de persones. Si no els donem una solució digne, les classes populars sortiran al carrer en el mateix moment en què apareguin les primeres restriccions d’aigua.
Ara bé, cal aclarir que s’ha de tractar d'una solució excepcional: Barcelona té la sort de ser una ciutat costanera i disposa del mar, que pot ser font d'aigües dessalades.
De fet, l'alternativa de les dessaladores ja havia estat prevista i per aquesta raó ja s'ha iniciat la seva construcció. A més, són una solució molt més barata que els grans transvasaments. El problema és que encara necessiten un temps per a posar-se en funcionament. Aquesta limitació no permet resoldre les angoixes actuals, però de cara al futur, el proveïment d'aigua està garantit.
Ara bé, la dessalació tampoc pot ser vista com una solució màgica sinó com un afegitó a altres mesures molt més sostenibles (aprofitar els aqüífers, reutilitzar els cabals urbans, millorar l’eficiència de les xarxes...).
No sóc un tècnic per a dedicar-me a fer grans explicacions de les possibles solucions conjunturals i per jutjar si les que s'han pres són les més adients. En tot cas, em sembla que tinc clar que la més conflictiva entre les diferents mides d’emergència que s'adoptaran consisteix exclusivament a portar de forma temporal aigua de l'Ebre, agafant-la d’un canal de rec per a no alterar el cabal del riu.El probelma més greu que comporta aquesta mesura és que obre una caixa de "dolços" a la qual a partir d'ara pot ser molt fàcil recórrer i de la qual, cada vegada - i amb major freqüència- s'intentarà gaudir.
Les dretes no volen debatre sobre la prevenció i gestió de les sequeres. No tenen en compte l’actual context, en què Barcelona només necessita una petita part de l'aigua per a beure i per a ús domèstic i que aquesta cessió únicament durarà un temps. Pretenen treure suc de la confusió creada, per situar-se de nou en la dinàmica de l'ús indiscriminat de l'aigua, en la qual el que vol més aigua , la demana i se li ha de donar, independentment de la raó de la seva petició. Pensen, un altre cop, en el gran negoci del formigó i el maó, sobretot en la costa mediterrània.
Passem ara a parlar breument dels de “casa”. A aquestes altures, està clar que en la gestió de la sequera s'han comès errors de pes de part del Govern català. En principi hom tenia la impressió que algú s’havia oblidat que l’Estatut actual no ens ha transferit la competència plena en aquesta matèria.
Donat el caràcter excepcional i nou de la situació, és normal que dintre de ICV apareguin punts de vista diferents. Ningú, i menys encara els que formen part del Govern, té legitimitat suficient, per molts càrrec que ostenti, per a suggerir a uns altres que abandonin ICV per el simple fet de no compartir el seu punt de vista, tal com s’ha fet recentment amb els companys de les Terres de l’Ebre. Tot això, junt a moltes altres qüestions que són preocupants, s’haurà de discutir on calgui i d’una manera molt especial en tot el procés de l’Assemblea Congressual.
El debat sobre la gestió actual i sobre les estratègies de futur s'ha de fer a través d'arguments sòlids i fonamentats i no amb sortides de to i amb cops d’autoritat.
L'oposició a un transvasament permanent de l’Ebre ha de ser una tasca de totes les organitzacions d’ICV. És una opció per la qual en un futur caldrà lluitar fort, sobretot ara que la dreta s’ha tornat a envalentonar en aquest tema.
Yo creo que lo que tiene que hacer Baltasar es dimitir, y sino los afiliados a ICV deberíais pedir la revocación de su cargo, en lo que a mi respecta yo pido que EUiA abandone el gobierno.
Baltasar esta engañando a su electorado como bien señalan los grupos ecologistas catalanes. Una conducción no es una solución temporal, si el trasvase no es permanente es más barato transportar el agua en barcos o en otro medio, si se hace la obra es porque va a ser permanente.
Además ahora vemos que Baltasar no solo esta manipulando para conseguir un trasvase permanente, sino que lejos de criticar la gestión privada del abastecimiento urbano del agua donde están habiendo importantes pérdidas, propone meter al mercado en la asignación de usos del agua, en lugar de apostar por la planificación pública del agua. Vamos hablando claro lo que se está proponiendo ahora mismo es la privatización de toda la gestión del agua.
Aunque en el foro http://www.nodo50.org/foroiu/viewtopic.php?f=2&t=4645 podéis seguir el debate que comenzó cuando la propuesta de trasvasar el Segre, adelanto que hay factores que evidencian el "engaño", y es que hasta ahora aún no se han tomado las mínimas medidas de restricción del consumo de agua, y no hablo ya de las restricciones que cualquier persona como nosotros con conciencia ecologista propondría, sino de las que tenemos en algunos casos durante todo el año en el levante, donde los gobiernos no tienen ni un ápice de ecologistas. Para mi el que alguien como Baltasar, que se presupone que tiene cierta formación en temas ambientales, no haya aplicado ninguna medida efectiva y real hasta ahora, es una señal inequívoca que el objetivo no es salir de una crisis de la sequía, sino que la crisis es el medio para aumentar la disponibilidad de recursos hídricos contrariamente a lo que proponemos desde ICV y EUiA.
Creo que muchos no han valorado suficientemente el mensaje que nos han dado los electores de IU-ICV. Gobernar contra lo que pensamos no es el camino.
Publica un comentari a l'entrada