On lo riu és vida

Aquest cap de setmana era l’última oportunitat que tenia per gaudir d’una nit d’hotel que ens varen regalar uns amics. Així que aprofitant que vam poder deixar col·locada la canalla, vam poder gaudir d’un esplèndid cap de setmana a un dels indrets de Catalunya, que tot i que no conec tant com voldria, més m’agrada: les terres de l’Ebre.
Vam triar un hotel cèntric (és una de les coses que valoro molt) a Tortosa. Però en lloc d’anar directament a la capital del Baix Ebre, vam aprofitar per visitar el delta. L’altra vegada que vam estar al delta, només vam tenir temps per visitar l’Ampolla, Sant Carles i la part nord de la desembocadura de l’Ebre (Deltebre i Riumar). Dissabte, vam començar la visita al delta de la millor de les maneres possibles: amb una cassola d’arròs a taula. No, no era premeditat, però van coincidir l’hora i un atractiu restaurant (l’Alfacada) passat Sant Jaume d’Enveja en direcció la platja de Migjorn. El lloc (una barraca típica) i l’arròs (bomba) amb ànec del delta, suposen una benvinguda casi bé insuperable.

desembocadura del Migjorn vista des de la platja

Un cop deixats nets (per consideració) els plats, ens vam acostar, seguint el marge del riu Migjorn, a la platja del mateix nom que aquest curiós riu. Dic curiós, perquè ben bé no és un riu. És una antiga desembocadura de l’Ebre que voreja l’Illa de Buda i que desemboca a la platja de Migjorn. Bé, ben bé no desemboca, perquè li falten uns 50 metres per arribar al mar.
El delta (i les terres de l’Ebre en general) són un lloc magnífic. No tan asfixiats per la predació turística i urbanística, la tranquil·litat i pau dels seus pobles i la seva gent fan que, encara que sigui per un moment, puguis oblidar-te d’allò que diem mundanal ruido.
Ja de tornada, vam parar a visitar de manera molt ràpida el castell d’Amposta, restes d’una fortificació d’època medieval, vora el riu Ebre i construïda sobre un assentament ibèric.

Vista de Tortosa des del Castell de la Suda

Tortosa no és una ciutat especialment bonica, però podria ser-ho. L’entorn és meravellós (el riu al seu pas deixa estampes magnífiques), la catedral, el Castell, el call jueu, la moreria... i la mida de la ciutat (lleugerament inferior a Vic) la fan molt agradable. El gran punt feble és la degradació i deixadesa en que es troba l’antic call jueu i la zona circumdant al castell i la catedral. Veure l’estat lamentable d’algunes edificacions fa caure l’ànima als peus, sembla mentida que hi pugui viure algú. Doncs hi viu. És un dels llocs on s’assenta la nombrosíssima colònia immigrada que es pot veure a la ciutat. Vaig comprovar que ja es començaven a fer obres de millora. És qüestió d’esperar al següent boom immobiliari (que no patiu, arribarà) i enviar a l’altra banda del riu (on viu l’altra part de la immigració) els molestos, però beneficiosos, immigrats. Ah! A Tortosa també governa CiU...
Si alguna cosa es nota quan visites les terres de l’Ebre és la comunió existent entre la gent que hi viu i el seu riu. Bé, i si no ho notes, de seguida t’ho fan saber. Una gran pintada al marge dret del riu recorda la batalla lliurada: “Lo riu és vida, no al transvasament”. Aquesta lluita en defensa del territori va donar a conèixer als catalans un singular grup de música folklòrica, “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries”, que canta: “...mira si he corrido tierras por toda esta Catalunya, en Aragó i en Mallorca i ara en València también, i en todas partes he dicho: no volem transvasament...” o també “...gent que té poca consciència ara mos vol preocupar, diuen que al riu sobra aigua, se la volen emportar, i als experts en la matèria no els han volgut ni escoltar...”.

Alt i clar: Lo riu és vida. No al(s) transvasament(s)

*Us recomano aquest dos post (1 i 2) sobre el polèmic (no)transvasament Segre-Llobregat. Són dues entrevistes que té penjades al seu bloc en Raül Romeva. Interessantíssimes (les entrevistes i els comentaris als posts).

traducción al español