On lo riu fou mort

l'Ebre des del castell de la Suda

Diumenge no vam dormir una hora menys. He agafat el costum de canviar l’hora al matí i no a la nit, posats a perdre hores, millor que no siguin de son.

Abans de marxar de Tortosa vam visitar el castell de la Suda on hi ha el Parador Nacional. Les vistes de la ciutat són esplèndides i semblaria que es pogués saltar sobre el sostre de la Catedral . La vista del riu des d'aquí dalt, baixant de la muntanya i enfilant el final d’un viatge de més de 900km, es meravellosa.

Vam deixar Tortosa i vam enfilar la C-12 direcció Mora d’Ebre. La carretera, que segueix paral·lela al riu per la Ribera de l’Ebre, ofereix unes panoràmiques de postal. Vam trobar una excusa, encara que realment no calgui, per tornar-hi: la via verda (per fer a peu o en BTT) de la Vall de Zafan que transcorre per una antiga línia de ferrocarril, avui abandonada, entre túnels i a tocar del riu. A l’alçada de Benifallet vam abandonar la C-12 i la comarca de la Ribera d’Ebre i vam endinsar-nos a la Terra Alta per la C-43 direcció Gandesa. Volíem aprofitar per visitar, encara que fos a corre cuita, algun dels escenaris de la Batalla de l’Ebre.

Poble Vell de Corbera

Així, deixada enrere Gandesa, vam arribar a Corbera d’Ebre. La visita al poble vell hauria de ser obligada per a qualsevol persona. Aquí es pot comprovar la barbàrie de les guerres i molt especialment la de la Guerra Civil espanyola. L’Abecedari de la Llibertat representa un bonic homenatge del món de l’art i la cultura enfront la brutalitat del totalitarisme feixista.

Jo a les trinxeres (dels Barrancs)

Vam marxar del lúgubre poble vell de Corbera i agafant una ruta alternativa, a través d’una agradable i no complicada pista de sorra, vam arribar a Vilalba del Arcs. Allà, a les afores, vam visitar les trinxeres situades en un paratge boscós anomenat Els Barrancs. Aquestes trinxeres no van ser utilitzades (més enllà d’esporàdics intercanvis de trets) ja que el front de batalla no va quedar establert en aquesta zona. Del gairebé 1km que va tenir aquesta línia de trinxeres, les que aquí es poden visitar, es conserven en molt bon estat.
Bon amant de la bona taula i el bon vi (sense arribar, això sí, als extrems de Don Ricardo), no podia abandonar la Terra Alta sense acostar-me a Batea. Per desgràcia el Celler (Cooperativa) tenca els caps de setmana a la tarda, així que em vaig haver de quedar sense aprovisionament de vi. Almenys vaig aprofitar per portar-m’ho posat, en la seva variant de blanc, acompanyat d’una abundant amanida il·lustrada i d’un ternasco al forn especialitat i recomanació de la casa (Ca l’Antoni) . A part d’aquestes prioritàries i ineludibles consideracions gastronòmiques, haig de dir que Batea és un poble realment bonic. Molt cuidat i amb una important presència botànica a les cases dels seus estrets carrerons. Si teniu oportunitat, acosteu-vos-hi.
Deixant enrere més plats nets, i és que realment som molt considerats, vam desfer el camí avançat i vam tornar a Vilalba dels Arcs per continuar direcció nord-est amb l’objectiu de visitar un dels llocs on sí que va haver un front de batalla, potser el més dur: La Fatarella.

El 25 de juliol de 1938, un cop va quedar dividida la zona republicana en dues parts (País Valencià i Catalunya –la ciutat de Madrid encara resistia-), l’exèrcit republicà comandat per Líster i Tagüeña va travessar el riu Ebre a l’alçada de Riba-roja, Flix i Ascó (també van travessar per Mequinensa –nord- i Amposta –sud- a mode de distracció). L’ofensiva anava contra tots els manuals de guerra, ja que un riu tan cabalós sembla una barrera infranquejable, però el factor sorpresa va funcionar i a pesar de la inferioritat en quan a artilleria i aviació les tropes republicanes van avançar per les serralades de la Fatarella, Pàndols i Cavalls. Però les dificultats esmentades, sumades a la de l’aprovisionament i a que un enginyer de la companyia hidroelèctrica va donar la idea d’obrir els embasaments de Tremp i Camarasa, van provocar que els nacionals es poguessin fer forts a Gandesa (un dels objectius de la penetració) i organitzar el contraatac. A partir d’aquí, el exercit republicà es va veure obligat a retrocedir i atrinxerar-se a Corbera i finalment tornar a travessar l’Ebre pel mateix lloc però en sentit contrari. La voladura del pont de ferro de Flix, ordenada per Tagüeña, marca el final de la Batalla de l’Ebre. Va ser un 16 de novembre de 1938, dia en que la república espanyola quedava sentenciada i amb ella les llibertats del poble de Catalunya. Casi 4 mesos de lluita, gairebé 100.000 morts i una generació marcada (la quinta del biberó).

Recorrent la serra de la Fatarella recordava les històries que m’explicava el meu avi patern (les poquíssimes vegades que en parlava) sobre l’horror d’aquesta batalla. Contra el que molts podeu imaginar, el meu avi no va disparar cap al sud, sinó cap al nord.

Va marxar a Euskadi des del seu poble castellà quan s’iniciava la dècada dels anys 30 ja casat, molt jove com era costum. Quan la meva avia va quedar embarassada (del meu pare) i davant la dura situació econòmica (parlo de l’any 33) van decidir tornar cap el poble. El meu avi, al igual que el seu pare, es va afiliar al PSOE i l’UGT a finals dels anys 20. Estant al poble (molt de dretes) va esclatar la guerra. El besavi va ser dels primers en ser afusellat i a l’avi li van perdonar la vida per que era molt jove i els terratinents locals necessitaven mà d’obra pel camp. Tot i així, el van fer anar a purgar els pecats socialistes al front de l’Ebre lluitant amb el bàndol nacional. Sempre explicava que el seu únic objectiu era esquivar el trets, i com que vigilaven que ell també disparés, mirava de fer-ho el més amunt possible. A la que va poder tornar a casa va agafar la família i va marxar definitivament a Irun.

Eren quarts de 7, vam deixar la Fatarella, i al igual que Tagüeña i els seus homes, van travessar l’Ebre per Flix. Nosaltres, però, tornàvem a casa.
Preciós país les terres de l’Ebre...

traducción al español