I ara, ens hem de creure Carrillo?

A les persones se les ha de jutjar per les seves opinions, la seva història i les seves accions. Però hi ha personatges que van ser posats en el seu dia en un pedestal i sembla impensable, per incorrecta, la seva crítica.
A l'estat espanyol passa amb els "pares de la Constitució". Independentment de la seva ideologia i les seves accions, van ser posats en un pedestal lliure de la crítica. Alguns d'ells van morir, d'altres són venerables avis, la qual cosa fa que, a més d'estar lliures de crítiques per ser pares de la constitució, també l'estiguin per ser avis entranyables.

Un cas similar és el de Santiago Carrillo. La vida de Carrillo va ser dura. Va viure la guerra, l'exili i va haver de fer la transició com bonament va poder o saber. Jo no critico els que van fer la transició. La imatge de la llibertat a tocar de la mà, després de 40 anys de repressió, és normal que et faci fer renúncies. Però entestar-se en defensar, 35 anys després, com a bona la feina feta és una altra cosa. La transició va servir perquè el règim es regenerés sense que els qui manaven donessin explicacions ni abandonessin el poder. És el PCE qui més va haver de cedir, es va instaurar la monarquia, es va descafeïnar la descentralització de l'estat, llei electoral... Carrillo va voler fer tants mèrits per a ser ben vist per la resta de partits que va acceptar l'inacceptable. Quan els partits ja lluitaven obertament per a la conquesta del poder, Carrillo encara parlava de pactes unitaris de totes les forces polítiques... Carrillo no va saber interpretar la voluntat de la societat dels anys 70 (entre d'altres coses perquè vivia fora d'Espanya) i el PCE ho va pagar car. Aquestes dades són clares. És normal que Carrillo encara vulgui justificar-se, però que ningú no li assenyali els seus errors per ser un "constructor de la transició" no l'accepto. Carrillo va ser dur i implacable amb els seus opositors dins del PCE, tot i que ara el vegem com a un venerable avi.
A nivell intern Carrillo es va carregar el PCE i el PSUC. En una època en que el Secretari General era poc més que intocable va voler imposar l'eurocomunisme per la força. Consti que l'eurocomunisme com a concepte lligat a la llibertat, la democràcia i l'aplicació del socialisme a cada realitat nacional és un concepte que m'agrada. Però Carrillo va lligar "eurocomunisme" a la renúncia brusca a determinats conceptes molt arrelats entre la militància comunista, i el que és pitjor, a les cessions i renúncies fetes en política interna. Carrillo va posar l'eurocomunisme com a excusa per a liquidar la disidència interna. Molts militants van acabar identificant, amb raó, "eurocomunisme" amb dretenització del Partit.
Carrillo va voler imposar les seves tesis a la força, i no va dubtar en pactar amb qui fos per a fer-ho. Va posar trabanquetes a la direcció eurocomunista del PSUC (López Raimundo i "Guti") perquè aquests estaven aliats amb els seus enemics "renovadors" a Espanya. Desprès del 5è Congrès del PSUC, i havent-hi triomfat les tesis contraries al "carrillisme-eurocomunisme" es va aliar amb els "euros catalans" per a fer fora la direcció legítima sorgida del 5è Congrés, a canvi de que aquests "euros catalans" fessin la vista grossa quan va expulsar els "renovadors" del PCE. Després acabaria expulsant també els pro-soviètics...
Després de carregar-se el PCE i el PSUC, i del fracàs electoral del 82, va dimitir posant en el càrrec una persona de la seva confiança (Gerardo Iglesias). Com que Iglesias va sortir "respondon" se'l va voler carregar i, com que no va poder, va marxar del PCE creant un nou partit (el PTE). Després de fracassar en aquest partit el va dissoldre recomanant als seus militants la integració en el PSOE. Ell però no va ingressar al PSOE, es va estimar més ingressar de tertulià al grup PRISA.

Aquest és Santiago Carrillo, la persona que va voler controlar la independència del PSUC i ara parla de la nació catalana, el que es va carregar els renovadors, els leninistes, els pro-soviètics i tot el qui se li oposés al PCE. Ara Carrillo es despenja amb unes declaracions en les que diu que s'ha de crear un partit nou a l'esquerra del PSOE, i que aquest partit no pot ser ni el PCE, ni IU.

Recomano de manera molt especial la lectura d'aquests dos post sobre aquesta "ocurrència" d'en Carrillo.

• Hugo Martínez Abarca: Un nuevo partido
• Àngels Martínez Castells: Santiago Carrillo: Divide a la izquierda, y vencerán

El de l'Hugo Martínez Abarca analitza els intents de crear nous partits a l'esquerra del PSOE i al marge d'IU, i els resultats d'aquests intents. El de l'Àngels Martínez Castells parla de la "credibilitat" d'en Carrillo per a recomanar nous partits. Llegiu-los perquè mereixen la pena.

69 anys després es farà justícia amb els 4 gavanencs enterrats a la fossa de Gurb

Gener 1939. Un grup de soldats gavanencs són destinats a defensar la línia de Manresa en els darrers intents de l’exercit republicà de frenar la invasió de Catalunya per les tropes feixistes. Almenys sis d’aquests marxen destinats a la línia defensiva que els republicans havien muntat al voltant de Gurb. Les tropes republicanes ofereixen una ferotge resistència, però finalment s’han de retirar. Molts soldats republicans perden la vida, entre ells, quatre d’aquests soldats gavanencs, segons testimonis per un impacte de morter.
Dos supervivents ho comuniquen a les famílies en tornar a Gavà i els indiquen el lloc on havien mort els 4 soldats. Pocs dies després, les quatre famílies es traslladen al lloc indicat, al costat de la Masia de Can Cadet. En arribar, el propietari els explica que ha carregat els soldats republicans morts en un carro i els ha enterrat aprofitant un marge al costat d´una riera. També havia recollit els objectes personals dels soldats abans d´enterrar-los, objectes que lliura a les famílies: unes espardenyes que un d´ells havia comprat abans de marxar per anar ben calçat; unes mantes i una fotografia de la filla d´un d´ells.Posteriorment, les famílies van demanar al bisbat de Vic poder traslladar els cossos, però se´ls va denegar el permís. En canvi, es va permetre dignificar la fossa comuna amb una làpida on figuren els noms dels quatre gavanencs, làpida que encara avui assenyala l´indret on van ser inhumats amb aquest escrit: “Aquí descansen entre altres les restes de Gabriel Ivern; Antonio Olivella; José Roig i Juan Soler. Fills de Gavà (Barcelona). 1-2-1939”. Des de llavors alguns familiars visiten la fossa cada any per dipositar-hi flors.


Gairebé set dècades més tard i casi coincidint amb el 77è aniversari de la proclamació de la II República, el departament d’Interior i Relacions Institucionals de la Generalitat ha anunciat que en els pròxims mesos s'exhumarà aquesta fossa de Gurb com a prova pilot per establir un protocol per actuacions futures dins de la Llei sobre la localització i identificació de les persones desaparegudes i la dictadura franquista.
Ara farà dos anys el president de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC), Manel Perona, va visitar Vic convidat per EUiA de Vic. Va oferir una interessant xerrada sobre l’activitat d’aquesta associació i en especial sobre el projecte de llei de Recuperació de la Memòria Històrica que aleshores es discutia al Parlament espanyol. Va posar èmfasi en la qüestió de l’exhumació de les fosses comunes, exhumació a que es negava el PSOE. La principal raó de la dreta per negar-se a donar suport a la llei i dels auto-anomenats socialistes per negar el suport legal a les exhumacions era la no reobertura de ferides passades. Perona va negar la major: aquesta llei i les exhumacions no podien reobrir ferides, perquè les ferides mai no s’havien tancat. Va dir que mentre els cossos dels defensors de la legalitat republicana i perdedors de la guerra estiguessin escampats per les cunetes i fosses comunes, les ferides no s’acabarien de tancar.
També va remarcar la urgència d’aquesta llei i d’un protocol d’exhumacions perquè a mesura que el record sobre els llocs d’enterrament s’anés perdent amb la mort dels familiars i persones implicades (la majoria gent bastant gran), més difícil seria la localització i recuperació dels cossos.
Ha estat necessari l’accés al Govern dels fills i nets d’aquests republicans perquè es comencés a fer justícia amb totes aquestes famílies. Tres de les quatre famílies d’aquests gavanencs morts a la nostra comarca han manifestat el seu desig de retornar els cossos dels seus familiars al seu lloc d’origen. L’altra ha dit que segurament deixarien el cos del seu familiar a Gurb. Estiguin on estiguin els cossos d’aquests republicans gavanencs, per a mi, el seu esperit sempre romandrà amb nosaltres, a Osona.

notícia: EUiA Vic

notícia: 9 nou

notícia: osona.com (foto)

visita ARMHC a Vic

conveni de col·laboració de l'ARMHC amb la Generalitat


Un record a Manel Perona, Núria Gallach i a tots els familiars de republicans desapareguts durant la guerra civil i posterior repressió franquista.


traducción al español

On lo riu fou mort

l'Ebre des del castell de la Suda

Diumenge no vam dormir una hora menys. He agafat el costum de canviar l’hora al matí i no a la nit, posats a perdre hores, millor que no siguin de son.

Abans de marxar de Tortosa vam visitar el castell de la Suda on hi ha el Parador Nacional. Les vistes de la ciutat són esplèndides i semblaria que es pogués saltar sobre el sostre de la Catedral . La vista del riu des d'aquí dalt, baixant de la muntanya i enfilant el final d’un viatge de més de 900km, es meravellosa.

Vam deixar Tortosa i vam enfilar la C-12 direcció Mora d’Ebre. La carretera, que segueix paral·lela al riu per la Ribera de l’Ebre, ofereix unes panoràmiques de postal. Vam trobar una excusa, encara que realment no calgui, per tornar-hi: la via verda (per fer a peu o en BTT) de la Vall de Zafan que transcorre per una antiga línia de ferrocarril, avui abandonada, entre túnels i a tocar del riu. A l’alçada de Benifallet vam abandonar la C-12 i la comarca de la Ribera d’Ebre i vam endinsar-nos a la Terra Alta per la C-43 direcció Gandesa. Volíem aprofitar per visitar, encara que fos a corre cuita, algun dels escenaris de la Batalla de l’Ebre.

Poble Vell de Corbera

Així, deixada enrere Gandesa, vam arribar a Corbera d’Ebre. La visita al poble vell hauria de ser obligada per a qualsevol persona. Aquí es pot comprovar la barbàrie de les guerres i molt especialment la de la Guerra Civil espanyola. L’Abecedari de la Llibertat representa un bonic homenatge del món de l’art i la cultura enfront la brutalitat del totalitarisme feixista.

Jo a les trinxeres (dels Barrancs)

Vam marxar del lúgubre poble vell de Corbera i agafant una ruta alternativa, a través d’una agradable i no complicada pista de sorra, vam arribar a Vilalba del Arcs. Allà, a les afores, vam visitar les trinxeres situades en un paratge boscós anomenat Els Barrancs. Aquestes trinxeres no van ser utilitzades (més enllà d’esporàdics intercanvis de trets) ja que el front de batalla no va quedar establert en aquesta zona. Del gairebé 1km que va tenir aquesta línia de trinxeres, les que aquí es poden visitar, es conserven en molt bon estat.
Bon amant de la bona taula i el bon vi (sense arribar, això sí, als extrems de Don Ricardo), no podia abandonar la Terra Alta sense acostar-me a Batea. Per desgràcia el Celler (Cooperativa) tenca els caps de setmana a la tarda, així que em vaig haver de quedar sense aprovisionament de vi. Almenys vaig aprofitar per portar-m’ho posat, en la seva variant de blanc, acompanyat d’una abundant amanida il·lustrada i d’un ternasco al forn especialitat i recomanació de la casa (Ca l’Antoni) . A part d’aquestes prioritàries i ineludibles consideracions gastronòmiques, haig de dir que Batea és un poble realment bonic. Molt cuidat i amb una important presència botànica a les cases dels seus estrets carrerons. Si teniu oportunitat, acosteu-vos-hi.
Deixant enrere més plats nets, i és que realment som molt considerats, vam desfer el camí avançat i vam tornar a Vilalba dels Arcs per continuar direcció nord-est amb l’objectiu de visitar un dels llocs on sí que va haver un front de batalla, potser el més dur: La Fatarella.

El 25 de juliol de 1938, un cop va quedar dividida la zona republicana en dues parts (País Valencià i Catalunya –la ciutat de Madrid encara resistia-), l’exèrcit republicà comandat per Líster i Tagüeña va travessar el riu Ebre a l’alçada de Riba-roja, Flix i Ascó (també van travessar per Mequinensa –nord- i Amposta –sud- a mode de distracció). L’ofensiva anava contra tots els manuals de guerra, ja que un riu tan cabalós sembla una barrera infranquejable, però el factor sorpresa va funcionar i a pesar de la inferioritat en quan a artilleria i aviació les tropes republicanes van avançar per les serralades de la Fatarella, Pàndols i Cavalls. Però les dificultats esmentades, sumades a la de l’aprovisionament i a que un enginyer de la companyia hidroelèctrica va donar la idea d’obrir els embasaments de Tremp i Camarasa, van provocar que els nacionals es poguessin fer forts a Gandesa (un dels objectius de la penetració) i organitzar el contraatac. A partir d’aquí, el exercit republicà es va veure obligat a retrocedir i atrinxerar-se a Corbera i finalment tornar a travessar l’Ebre pel mateix lloc però en sentit contrari. La voladura del pont de ferro de Flix, ordenada per Tagüeña, marca el final de la Batalla de l’Ebre. Va ser un 16 de novembre de 1938, dia en que la república espanyola quedava sentenciada i amb ella les llibertats del poble de Catalunya. Casi 4 mesos de lluita, gairebé 100.000 morts i una generació marcada (la quinta del biberó).

Recorrent la serra de la Fatarella recordava les històries que m’explicava el meu avi patern (les poquíssimes vegades que en parlava) sobre l’horror d’aquesta batalla. Contra el que molts podeu imaginar, el meu avi no va disparar cap al sud, sinó cap al nord.

Va marxar a Euskadi des del seu poble castellà quan s’iniciava la dècada dels anys 30 ja casat, molt jove com era costum. Quan la meva avia va quedar embarassada (del meu pare) i davant la dura situació econòmica (parlo de l’any 33) van decidir tornar cap el poble. El meu avi, al igual que el seu pare, es va afiliar al PSOE i l’UGT a finals dels anys 20. Estant al poble (molt de dretes) va esclatar la guerra. El besavi va ser dels primers en ser afusellat i a l’avi li van perdonar la vida per que era molt jove i els terratinents locals necessitaven mà d’obra pel camp. Tot i així, el van fer anar a purgar els pecats socialistes al front de l’Ebre lluitant amb el bàndol nacional. Sempre explicava que el seu únic objectiu era esquivar el trets, i com que vigilaven que ell també disparés, mirava de fer-ho el més amunt possible. A la que va poder tornar a casa va agafar la família i va marxar definitivament a Irun.

Eren quarts de 7, vam deixar la Fatarella, i al igual que Tagüeña i els seus homes, van travessar l’Ebre per Flix. Nosaltres, però, tornàvem a casa.
Preciós país les terres de l’Ebre...

traducción al español

18 anys sense Pasionaria

Avui es compleix el 18è aniversari de la mort de Dolores Ibarruri, Pasionaria.
Basca de Gallarta, va ser durant dècades la icona del patiment, les esperances, la lluita i fins i tot les incongruències de milers de comunistes. La seva imatge, de negre amb els cabells blancs sempre recollits en un monyo, la seva veu, el temps que va viure... tot plegat va conformar una imatge que ni els anys, ni les derrotes han aconseguit esborrar.
Icona de la resistència republicana, del patiment i glòria dels comunistes, però també secretària general del PCE en la època negra de les purgues i judicis inquisitorials. Va ser dels pocs dirigents comunistes que vivint a la URSS va condemnar la invasió del Pacte de Varsòvia sobre Txecoslovàquia el 1968. Va ser lleial a les seves idees fins al final. Va morir un 12 de novembre de 1989, pocs mesos abans de la desaparició de la seva estimada Unió Soviètica.
A mi sempre em quedarà la seva imatge, juntament amb el Rafael Alberti, baixant amb tota dignitat les escales del Congrés per a ocupar els seus llocs a la Mesa d'Edat, davant la mirada silenciosa dels diputats (molts d'ells franquistes) .
Idolatrada i odiada, amb tots els clars i obscurs de la seva biografia, la seva figura continuarà sent una de les més importants del segle XX. Tot i reconèixer els obscurs, en la meva memòria històrica particular, Pasionaria sempre restarà com a exemple d'entrega per uns ideals i com a lluitadora fidel contar el feixisme i les desigualtats.