Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PCE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PCE. Mostrar tots els missatges

31 de març del 2010

I ara, ens hem de creure Carrillo?

A les persones se les ha de jutjar per les seves opinions, la seva història i les seves accions. Però hi ha personatges que van ser posats en el seu dia en un pedestal i sembla impensable, per incorrecta, la seva crítica.
A l'estat espanyol passa amb els "pares de la Constitució". Independentment de la seva ideologia i les seves accions, van ser posats en un pedestal lliure de la crítica. Alguns d'ells van morir, d'altres són venerables avis, la qual cosa fa que, a més d'estar lliures de crítiques per ser pares de la constitució, també l'estiguin per ser avis entranyables.

Un cas similar és el de Santiago Carrillo. La vida de Carrillo va ser dura. Va viure la guerra, l'exili i va haver de fer la transició com bonament va poder o saber. Jo no critico els que van fer la transició. La imatge de la llibertat a tocar de la mà, després de 40 anys de repressió, és normal que et faci fer renúncies. Però entestar-se en defensar, 35 anys després, com a bona la feina feta és una altra cosa. La transició va servir perquè el règim es regenerés sense que els qui manaven donessin explicacions ni abandonessin el poder. És el PCE qui més va haver de cedir, es va instaurar la monarquia, es va descafeïnar la descentralització de l'estat, llei electoral... Carrillo va voler fer tants mèrits per a ser ben vist per la resta de partits que va acceptar l'inacceptable. Quan els partits ja lluitaven obertament per a la conquesta del poder, Carrillo encara parlava de pactes unitaris de totes les forces polítiques... Carrillo no va saber interpretar la voluntat de la societat dels anys 70 (entre d'altres coses perquè vivia fora d'Espanya) i el PCE ho va pagar car. Aquestes dades són clares. És normal que Carrillo encara vulgui justificar-se, però que ningú no li assenyali els seus errors per ser un "constructor de la transició" no l'accepto. Carrillo va ser dur i implacable amb els seus opositors dins del PCE, tot i que ara el vegem com a un venerable avi.
A nivell intern Carrillo es va carregar el PCE i el PSUC. En una època en que el Secretari General era poc més que intocable va voler imposar l'eurocomunisme per la força. Consti que l'eurocomunisme com a concepte lligat a la llibertat, la democràcia i l'aplicació del socialisme a cada realitat nacional és un concepte que m'agrada. Però Carrillo va lligar "eurocomunisme" a la renúncia brusca a determinats conceptes molt arrelats entre la militància comunista, i el que és pitjor, a les cessions i renúncies fetes en política interna. Carrillo va posar l'eurocomunisme com a excusa per a liquidar la disidència interna. Molts militants van acabar identificant, amb raó, "eurocomunisme" amb dretenització del Partit.
Carrillo va voler imposar les seves tesis a la força, i no va dubtar en pactar amb qui fos per a fer-ho. Va posar trabanquetes a la direcció eurocomunista del PSUC (López Raimundo i "Guti") perquè aquests estaven aliats amb els seus enemics "renovadors" a Espanya. Desprès del 5è Congrès del PSUC, i havent-hi triomfat les tesis contraries al "carrillisme-eurocomunisme" es va aliar amb els "euros catalans" per a fer fora la direcció legítima sorgida del 5è Congrés, a canvi de que aquests "euros catalans" fessin la vista grossa quan va expulsar els "renovadors" del PCE. Després acabaria expulsant també els pro-soviètics...
Després de carregar-se el PCE i el PSUC, i del fracàs electoral del 82, va dimitir posant en el càrrec una persona de la seva confiança (Gerardo Iglesias). Com que Iglesias va sortir "respondon" se'l va voler carregar i, com que no va poder, va marxar del PCE creant un nou partit (el PTE). Després de fracassar en aquest partit el va dissoldre recomanant als seus militants la integració en el PSOE. Ell però no va ingressar al PSOE, es va estimar més ingressar de tertulià al grup PRISA.

Aquest és Santiago Carrillo, la persona que va voler controlar la independència del PSUC i ara parla de la nació catalana, el que es va carregar els renovadors, els leninistes, els pro-soviètics i tot el qui se li oposés al PCE. Ara Carrillo es despenja amb unes declaracions en les que diu que s'ha de crear un partit nou a l'esquerra del PSOE, i que aquest partit no pot ser ni el PCE, ni IU.

Recomano de manera molt especial la lectura d'aquests dos post sobre aquesta "ocurrència" d'en Carrillo.
El de l'Hugo Martínez Abarca analitza els intents de crear nous partits a l'esquerra del PSOE i al marge d'IU, i els resultats d'aquests intents. El de l'Àngels Martínez Castells parla de la "credibilitat" d'en Carrillo per a recomanar nous partits. Llegiu-los perquè mereixen la pena.

8 d’octubre del 2008

GASPAR LLAMAZARES

Sovint la imminència dels aconteixements ens fan perdre la perspectiva global, i el cas de la trajectòria d'en Gaspar Llamazares al davant d'Esquerra Unida (IU) crec que n'és bon exemple.

He donat públicament suport a en Gaspar per a ser coordinador d'IU i per ser candidat a les eleccions. Les raons ja les vaig explicar el seu dia, però podrien resumir-se en la seva honestedat, la seva visió oberta d'IU i de l'organització territorial de l'Estat. Hi havia una altra raó, que amb tota sinceritat haig de reconèixer: l'alternativa encapçalada pel sr. Frutos o aquells que posava com a candidats em resultava infinitament pitjor (l'Enrique Santiago m'agrada molt més des de que es va separar de l'ombra "frutista").
Seria absurd no reconèixer les importants mancances de Gaspar com a candidat: poc carisma, imatge trista (gairebé donant pena), timidesa... No era un candidat a l'ús, però jo sempre he valorat molt més la seva honradesa i capacitat de treball.
El que sí que considero innegable és l'assajament indecent de que ha estat objecte des del dia mateix que va sortir elegit coordinador general per només un vot. No se l'ha deixat respirar ni un moment. Perquè les crítiques no van aparèixer arrel la derrota electoral de 2004, van anar a sac des del primer dia.

Gaspar ha estat assetjat i la clara victòria a les primàries per elegir candidat a les darreres eleccions espanyoles el van alliberar. Però precisament va ser aquesta victòria (de les poques que ha gaudit) la que li va fer perdre el seny. Es va considerar legitimat per desfer-se de l'oposició interna i per aquesta feina es va recolzar en determinades persones tan sectàries, o més, que els que li han estat massacrant. Persones que consideraven, no només les postures de l'oposició, sinó també les bases del projecte superades (el conegut cas del País Valencià n'és bon exemple). Va agafar tics autoritaris i personalistes, saltant-se normatives internes i les decisions del CPF.

Sincerament crec que la decisió de dimitir abans de la IX Assemblea Federal és encertada. Hi ha persones que no tenen prou amb la seva desaparició de la primera línia de l'escena política, volen la seva humiliació pública. Això hagués pogut tensionar l'Assemblea, i en aquests moments no és el que necessita IU.

Gaspar passa a l'història d'IU, al igual que tots el dirigents que el van precedir (tan a IU com abans al PCE). Només per això crec que es mereix un mínim respecte. Va anunciar la seva decisió de dimitir a la festa d'EUiA, a Catalunya, un lloc on sempre ha estat ben rebut i tractat amb respecte. Faig meves les paraules que allà se li van dir: Gaspar, sempre seràs ben rebut a Catalunya. A EUiA sempre recordarem que quan des de l'estat ningú (ni polític, ni intel·lectual) no va aixecar un dit per a defensar-nos del pim-pam-pum al que ens sotmetia el PP i la seva caverna mediàtica, tu ens vas recolçar i vas intentar fer pedagogia a les espanyes.

Pel que a mi respecta sempre seràs més apreciat que algun altre (català, i del maresme per més senyes) que ha demostrar una deslleialtat brutal envers IU.

8 d’abril del 2008

Estalinistes a Vic

Sembla ser que és el que va insinuar al darrer ple municipal l'incansable aspirant a alcalde vigatà pel PSC, i que tan bons resultats aconsegueix pera la seva formació (el problema és que aquests bons resultats es donen només a les generals...).
És un viu exemple de les maneres de fer de l'equip de govern vigatà. Ells poden llençar insinuacions i ficar el dit a l'ull de l'adversari polític tantes vegades com vulguin, però si se'ls replica, s'ofenen i s'acaben emprenyant.
En quan a la insinuació concreta de connivència amb l'estalinisme i relació amb la mort del dirigent del POUM, Andreu Nin, dir que té raó. El PCE i el PSUC van tenir, entre els anys 30 i 50 relació, per acció u omissió, o simplement per justificació, amb els crims de l'Stalin. També es ben cert que a partir del finals dels 50 i sobre tot durant els 70 i 80 aquestes organitzacions van reconèixer els errors i crims de l'estalinisme i fins i tot els de la URSS post-Stalin. Avui és gairebé impossible trobar algú a EUiA o ICV que justifiqui l'estalinisme i la indecència de la persecució (i possible assassinat) de l'Andreu Nin per agents estalinistes amb la connivència del PCE/PSUC.
El que no va recordar Burgaya és la passivitat del seu partit davant la persecució de Nin. També podia haver fet una crítica, a l'estil de la del PCE i PSUC amb l'estalisnisme, dels crims dels GAL, crims pels que el seu partit mai no ha demanat perdó, tot el contrari, van manifestar-se en solidaritat amb els criminals condemnats (criminals, això sí, de segona fila; no el responsable últim, a qui encara passegen per les places de toros, aportant molts vots a Burgaya i el seu partit).
Algú s'imagina Tornafoch com a admirador secret d'Stalin? Ah!, ves a saber... Em sembla que va ser quan es discutia el cap de llista a les municipals que es va voler presentar un cap de llista alternatiu a Xevi, que aquesta persona va demanar el compliment dels estatuts i fer primàries, que amb ajuda de la direcció comarcal es va negar aquest dret a aquesta persona i a la militància, que es va muntar una persecució dins del partit, que se'l va expulsar en base a un expedient kafkià (en aquestes coses el PCUS era més professional).
Tot això va passar fa poc més d'un any. A casa nostra? Totes aquestes maldats va fer en Xevi Tornafoch? No, si al final resultarà que sí que deu córrer encara algun estalinista suelto per Vic...

traducción al español

21 de gener del 2008

IU-EUPV: Passem pàgina fent les coses ben fetes

Segurament ens trobàvem davant d’un dels processos d’elaboració de candidatures més positiu i serè en la història d’IU. Una excepció, però, va venir a enterbolir tota la bona feina feta per la resta de federacions: el ja conegut cas del País Valencià. 


Sobre aquest tema ja n’he escrit, encara que sigui tangencialment, en aquest bloc (1, 2 i 3). L’origen del conflicte es troba en la deslleialtat de dues diputades de les corts valencianes d’EUPV adscrites a un determinat corrent (EiP). Aquest corrent perseguia la transformació d’EUPV, i de retruc d’IU, en una organització amb una identitat diferent. Fins i tot van constituir-se en un nou partit (de moment dins d’EUPV) anomenat Iniciativa del Poble Valencià (IPV), tota una declaració de cap on volien portar EUPV.
Aquests companys, encapçalats per la diputada Isaura Navarro, tenien un punt a favor i un altre en contra. A favor, el suport de destacats dirigents d’IU i fins i tot, tal com s’ha demostrat, del seu coordinador Gaspar Llamazares. Aquest, reforçat pel bon resultat obtingut a les primàries d’IU, no va tenir miraments en donar suport a Navarro oposant-la al sector majoritari format per independents i, he aquí el problema, pel PCPV.
El punt en contra de Navarro i companyia era important: estaven en clara minoria dins d’EUPV.
La raó democràtica i legal estava del costat d’EUPV però tot i així Llamazares i algun dirigent més s’han entestat en donar suport aquesta minoria. Aquests pensaven que el Consell Polític Federal (CPF) d’IU, on venen tenint una clara majoria, el seguiria fins al final. I és aquí on tots plegats s’han equivocat. No era qüestió d’una guerra entre llamazaristes i PCE, era una qüestió de legalitat i sobirania d’EUPV.
Diumenge al CPF d’IU Llamazares es va veure obligat a pactar i acceptar les candidatures d’EUPV. S’havia quedat en minoria ja que molts dels seus partidaris no teníem pensat donar-li suport en aquest tema.
Al final, s’han aprovat les llistes de tot l’Estat (falta només Euskadi, pendent d’un hipotètic pacte amb Aralar) amb una amplíssima majoria (més del 90%). El País Valencià tindrà els candidats que va triar la seva militància i Gaspar s’haurà adonat (almenys això espero) que som molts els que donem suport al seu projecte d’obertura i modernització d’IU, però que no volem deixar de ser el que som per a convertir-nos en un altre cosa. Isaura i companyia, com ja pensàvem, un cop han vist que no podien canviar la identitat d’EUPV i d’IU, no accepten els resultats i diuen que es presentaran al marge d’IU. Com dic, era d’esperar.
Determinada premsa propera al PSOE explica el tema com a una victòria del PCE davant Llamazares (cosa absurda perquè la majoria d'EUPV va donar suport a Llamazares a les dues darreres Assemblees Federals). Parlo d’uns mitjans que habitualment fan campanya pel PSOE cridant el vot útil. Però a part d’explicacions oportunistes, la realitat és que al CPF d’IU es va escenificar la voluntat de respectar la sobirania d’EUPV, i perquè no dir-ho, també la d’IU. Vam guanyar els que no ens sentim part de cap trinxera i que només volem que IU i els seus col·ligats progressin electoralment. Diumenge va guanyar IU, i a partir d’ara hem de fer pinya per obtenir els millors resultats possibles.
 

19 de desembre del 2007

Gaspar també cau a la trinxera

IU va ser durant la legislatura 2000-2004 l’única organització a nivell estatal que va fer front a la majoria absolutista d’Aznar quan d’altres es dedicaven a signar lleis de partits i fer consensos. Durant aquesta legislatura ha impulsat les principals lleis de progrés social aprovades. Tota aquesta activitat ha passat pràcticament desapercebuda per a la premsa. Però com sempre aquesta setmana tornem a ocupar portades gràcies a qüestions internes.

Gaspar Llamazares ha rellevat de les seves funcions a la Presidència Executiva Federal (PEF) a tres membres destacats de línia oficial del PCE. Primer de tot diré que la decisió la veig natural. M’explico: estem parlant d’un òrgan executiu, no decisori, i en aquest cas crec normal que estigui format per persones amb clara voluntat d’executar amb lleialtat les decisions preses pels òrgans competents. I ja fa set anys que determinades persones es dediquen més a fer d’oposició interna que la feina encomanada. El que ja no puc entendre és el perquè d’aquest moment: a tres mesos de les electcions i amb una divisió ja existent entre una minoria cremada i dolorida per la recent derrota a les primàries, això no es més que afegir més llenya al foc i no crec que convingui.

Un tema diferent és el del País Valencià.
Ja n’he escrit des d’aquest bloc. No tinc totes les dades i segurament les versions deuen ser molt diferents depenent la banda de la que vinguin, però del que no tinc cap mena de dubte és que una decisió d’aquest calibre (fer canviar el resultat àmpliament majoritària d’una Assemblea imposant unes primàries) ha de tenir motivacions legals (estatutàries) molt fonamentades i potents. I jo, llegint la resolució de la PEF, no trobo aquestes motivacions enlloc. Les motivacions (mediar entre dues parts que no es posen d’acord a l’hora de fer una candidatura), si fossin realment aquestes, obligarien a intervenir a la direcció federal en la confecció de la majoria de candidatures d’IU. Aquest conflicte neix de la traïció d’un col·lectiu d’EUPV que ja ha creat el seu propi partit i ha anunciat que tiraran pel dret. Hagi o no acord ells es presentaran amb el Bloc (que te com a referent, recorde-m’ho, CiU). El PCE ha trobat al País Valencià un filó en la seva pesada i llarga batalla contra el coordinador d’IU, i Gaspar ha fet servir la dita “els enemics dels meus enemics són els meus amics”.
Vaig afiliar-me a EUiA en arribar a Catalunya. Aleshores a EUiA s’estava plantejant un referèndum per a col·ligar-se amb ICV. Des de llavors he apostat sempre per aquesta coalició, pensant que és un error que aquestes dues identitats de l’esquerra anessim per separat. Continuo pensant-ho, però el que no és acceptable és que una organització hagi de quedar subordinada a una altra, que és el que crec que es pretén al País Valencià.
Des del moment que estava clar que la traïció d’EiP portava inexorablement a la creació d’una altra organització (IPV) a imatge d’ICV, les primàries havien d’haver estat la solució inicial. Dubto que ara, al final de procés, siguin viables i justes. Les candidatures i les coalicions al territori han de ser fetes des del territori.

Vaig votar (i tornaria a fer-ho mil vegades) per Gaspar a les primàries. La principal raó, que el considero el millor candidat possible avui dia. Ell i els que li vam donar suport vam dir per activa i per passiva que a les primàries només triàvem un candidat i no un coordinador o una línia política. Ara crec que Gaspar està actuant com si la majoria (clara i indiscutible) que li va donar suport, l’hagués fet per imposar un canvi. Aquí s’equivoca, si es vol presentar per a dirigir IU ja li tocarà passar la revalida de la militància, però ha de tenir en compte que les majories poden canviar.

La direcció del PCE ja fa temps va cavar una trinxera des de la que dia sí, dia també ha estat disparant al coordinador i a una bona part d’IU. Ara Gaspar sembla ficar-se en una altra trinxera que li venen cavant algunes persones del seu entorn, persones que volen un canvi en la identitat d'IU. És el moment de mantenir el cap fred i treballar, com fem la majoria de militants, pel que interessa realment al ciutadà: és el moment dels que no volem ficar-nos en cap trinxera, dels que no entenem la tàctica suïcida del PCE però que tampoc volem ser ecosocialistes, dels que volem compartir coalició amb ICV i donem suport als companys d’EUPV, en definitiva, dels que prenem les decisions pensant només en si són encertades i no per anar contra ningú ni per estar a una trinxera. En fi, dels que pensem i actuem com la majoria de militants i simpatitzants d’EUiA i d’IU.

15 de novembre del 2007

Enhorabona Gaspar, gràcies Marga

Ahir va acabar el procés d’elecció del candidat d’IU a les eleccions generals del més de març. El resultat va ser clar 62,52% - 37,48%, però el que m’agradaria destacar per sobre de tot és el rellançament que aquest procés ha suposat per IU i EUiA. Les nostres organitzacions s’han tensionat, però aquesta vegada en un sentit positiu. La mobilització ha estat intensa i la participació també. El cens d’IU és un dels deutes pendents que s’han de solucionar, IU no té 58.000 militants, almenys tal i com s’entenen a qualsevol organització (EUiA per exemple). Els 22.000 vots, descomptant els 4.300 que es van retornar suposen tot un èxit de participació.
Però l’èxit que han suposat aquestes primàries no hagués estat possible sense la presència dels que s’han demostrat com a dos bons candidats. Gaspar ha fet una bona campanya, explicant les raons per votar-li. Però sobre tot m’agradaria destacar la campanya lleial i positiva envers el conjunt d’IU que ha fet la Marga Sanz. Ha hagut competència entre candidats però no males arts i sobre tot li hem d’agrair aquesta actitud a la Marga Sanz. Ha demostrat ser una bona candidata, i espero i desitjo que algun dia pugui arribar a guanyar unes primàries: les de la secretaria general del PCE.

12 de novembre del 2007

18 anys sense Pasionaria

Avui es compleix el 18è aniversari de la mort de Dolores Ibarruri, Pasionaria.
Basca de Gallarta, va ser durant dècades la icona del patiment, les esperances, la lluita i fins i tot les incongruències de milers de comunistes. La seva imatge, de negre amb els cabells blancs sempre recollits en un monyo, la seva veu, el temps que va viure... tot plegat va conformar una imatge que ni els anys, ni les derrotes han aconseguit esborrar.
Icona de la resistència republicana, del patiment i glòria dels comunistes, però també secretària general del PCE en la època negra de les purgues i judicis inquisitorials. Va ser dels pocs dirigents comunistes que vivint a la URSS va condemnar la invasió del Pacte de Varsòvia sobre Txecoslovàquia el 1968. Va ser lleial a les seves idees fins al final. Va morir un 12 de novembre de 1989, pocs mesos abans de la desaparició de la seva estimada Unió Soviètica.
A mi sempre em quedarà la seva imatge, juntament amb el Rafael Alberti, baixant amb tota dignitat les escales del Congrés per a ocupar els seus llocs a la Mesa d'Edat, davant la mirada silenciosa dels diputats (molts d'ells franquistes) .
Idolatrada i odiada, amb tots els clars i obscurs de la seva biografia, la seva figura continuarà sent una de les més importants del segle XX. Tot i reconèixer els obscurs, en la meva memòria històrica particular, Pasionaria sempre restarà com a exemple d'entrega per uns ideals i com a lluitadora fidel contar el feixisme i les desigualtats.

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails