Ens deixa en Gregori, l’home “dels cabells blancs, la bondat a la cara”

Avui una tràgica notícia ens ha esclatat a la cara, la de la mort del gran referent dels comunistes i de molta gent d’esquerres a Catalunya, la mort d’en Gregori López Raimundo.
Tenia 93 anys i ja sabíem que estava malalt, però tot i així, resulta difícil assumir la pèrdua d’una d’aquelles persones que semblaria que mai ens podran faltar.
En Gregori era potser l’últim exemple viu d’aquells dirigents polítics sacrificats i lleials, capaços de jugar-se fins i tot la vida en defensa d’un ideal. En una època en que la política i les ideologies estan desprestigiades, seria bo recordar el compromís indestructible d’en Gregori.
Aragonès de naixement i català de cor, va ser un defensor radical de les llibertats nacionals de Catalunya. Va ser màxim exponent de la idea del PSUC d'acollida i integració en la cultura catalana dels “altres catalans”.

Però si alguna cosa va caracteritzar la seva vida va ser la lleialtat a una idea, la solidaritat i la igualtat de les persones. Per aquesta idea va passar per l’exili, per la presó, va ser torturat i va tornar per a continuar lluitant en la recuperació de la democràcia, els drets del poble català i la unitat dels comunistes. Perquè en Gregori creia en la unitat dels comunistes, la unitat com a mètode al servei dels més desfavorits, però les forces centrípetes de les esquerres eren massa fortes i, fent honor a la lleialtat a les seves idees, va haver d’escollir. Fins al final militava a EUiA, sent president d’honor del seu estimat PSUC (Viu). Ens ha deixat Gregori, el “dels cabells blancs, la bondat a la cara” que cantava Raimon, i molts militants d’esquerres ens sentim més orfes. Gregori, sempre t’estimarem.

18 anys sense Pasionaria

Avui es compleix el 18è aniversari de la mort de Dolores Ibarruri, Pasionaria.
Basca de Gallarta, va ser durant dècades la icona del patiment, les esperances, la lluita i fins i tot les incongruències de milers de comunistes. La seva imatge, de negre amb els cabells blancs sempre recollits en un monyo, la seva veu, el temps que va viure... tot plegat va conformar una imatge que ni els anys, ni les derrotes han aconseguit esborrar.
Icona de la resistència republicana, del patiment i glòria dels comunistes, però també secretària general del PCE en la època negra de les purgues i judicis inquisitorials. Va ser dels pocs dirigents comunistes que vivint a la URSS va condemnar la invasió del Pacte de Varsòvia sobre Txecoslovàquia el 1968. Va ser lleial a les seves idees fins al final. Va morir un 12 de novembre de 1989, pocs mesos abans de la desaparició de la seva estimada Unió Soviètica.
A mi sempre em quedarà la seva imatge, juntament amb el Rafael Alberti, baixant amb tota dignitat les escales del Congrés per a ocupar els seus llocs a la Mesa d'Edat, davant la mirada silenciosa dels diputats (molts d'ells franquistes) .
Idolatrada i odiada, amb tots els clars i obscurs de la seva biografia, la seva figura continuarà sent una de les més importants del segle XX. Tot i reconèixer els obscurs, en la meva memòria històrica particular, Pasionaria sempre restarà com a exemple d'entrega per uns ideals i com a lluitadora fidel contar el feixisme i les desigualtats.