31 de desembre del 2016
Sobre Podemos. I adéu, EUiA.
Això es pot assumir i intentar posar normes internes que canalitzin aquestes "lluites" de la manera més democràtica i plural possible. Unes regles de joc per a que la batalla sigui, com a mínim, decorosa.
Crec que és el repte que té Podemos de cara al seu "Vistalegre II". Assumir que és un partit com la resta, amb les seves misèries i virtuts; i des d'aquí construir una organització internament democràtica i plural.
Ja sé que no està bé tirar sal a la ferida, i menys un 31 de desembre; però després de tantes lliçons de moralitat morada i de menyspreus cap a IU com a "partit tradicional", si no ho dic rebento: "ya lo dije!"
Aquestes normes de pluralitat i democràcia interna, són les que alguns (la majoria per cert, ja actualment fora d'EUiA) vam intentar tirar endavant amb els debats preparatoris de la 6a Assemblea.
El balanç, 4 anys després, és el d'una organització en que les decisions les continuen prenent els capitosts de les faccions, que després les fan validar als òrgans competents. Un coordinador que vol ser referent mundial de la "nova política", la renovació i la participació; però que presumeix de portar gairebé 30 anys negociant acords polítics (i vivint d'allò), i que a la seva organització centrifuga qualsevol dissidència.
Ara resulta que el projecte polític d'EUiA està esgotat i hem d'anar a una confluència hippy-guay on tot serà nou, verge, democràtic (en fi, com pensen que són els de Podemos de si mateixos). Però de moment no baixem la persiana a la nostra organització, ja que pot servir de magnífica pista d'aterratge per a ocupar càrrecs en la nova. D'entrada, el "renovador" que porta 30 anys "dirigint" sembla que té cadira reservada en 1a fila de la sala de màquines.
I jo, que en el seu dia vaig apostatar de l'església catòlica perquè no volia que fessin servir la meva afiliació baptismal per a obtenir prebendes i subvencions; ara també he apostatat d'EUiA. No vull que facin servir la meva afiliació per a obtenir una cadira més grossa a la "nova casa (o cosa) comuna".
Si us plau, si el projecte d'EUiA està esgotat; doneu-li el final digne que la feina i la il·lusió de tanta bona gent es mereix.
12 de maig del 2016
Confluència. Ara SI
En la consulta d'aquesta setmana sobre l'acord amb Podemos, que incorpora a IU, ha votat a favor un 97% de la militància d'EUiA... Queda clar, doncs, que els que ens vam oposar i vam denunciar el "nuetazo", no érem casposos defensors a ultrança de les sigles i les essències, sinó amics dels nostres amics d'IU a qui no volíem deixar abandonats a la seva sort. Quan a Espanya ha hagut un acord, com el que es proposava a Catalunya, l'oposició a la confluència no ha existit i el vot a favor de confluir ha estat massiu.
De vegades les segones parts si que són bones, o almenys, serveixen per aclarir dubtes...
22 de febrer del 2016
Vaga a TMB, la "casta" i la "gent"
Haig de reconèixer que substituint aquesta terminologia per altra més moderna com "la gent" o "la casta" es facilita, i molt, la buscada ambigüitat de ser "ni d'esquerres, ni de dretes".
No són pocs els representants de la nova política, alcaldessa d'abanderada, o de la vella política (EUiA o ICV segons els hi diuen els de la nova) que, a conseqüència de la vaga de TMB, han fet afirmacions quan menys curioses.
Una de les idees que s'han deixat caure per algun càrrec d'EnComú-Podem és la de que la vaga dels treballadors de TMB estava perjudicant als ciutadans i no als congressistes del MWC. I que voleu que us digui, jo em quedo perplex...
O és que potser des de sempre les vagues no han perjudicat més o menys els ciutadans? Què abans no hi havia vagues, o què? Els del MWC no són ciutadans i/o treballadors? Algú pensava que la vaga acabaria perjudicant els alts directius de les empreses de telefonia?
És clar, nosaltres ens hem de posicionar amb "la gent", és a dir la ciutadania perjudicada per la vaga organitzada per "la casta sindical".
No és la primera, ni la segona vaga que es fa a TMB fent-les coincidir amb esdeveniments importants. Dels "nous" ja no m'espero res, però dels que situen als altars els vaguistes d'algunes empreses i després callen quan la vaga se la fan als "seus", esperaria una mica més de decència...
26 de gener del 2016
EUiA. Final de trajecte?
1- Abans de l'estiu està prevista la 7a Assemblea Nacional d'EUiA. Serà la de la seva dissolució? Estaria bé explicar les conseqüències de manera oberta i que la militància decideixi.
2- Si una part important de la militància vol seguir amb aquest projecte, agermanat amb IU, se li permetrà, o Nuet se'n portarà "l'escatèrgoris" a casa? Farà com ICV amb el PSUC?
3- Està informada d'aquests plans IU-federal? Sap IU que està a punt de quedar-se sense referent a Catalunya?
12 de gener del 2016
Una petita explicació? Gràcies.
1º) Sembla ser que, per a que EnComú-Podem pogués tenir grup parlamentari propi, no es depenia només dels resultats electorals, sinó de una "interpretació oberta" del reglament del Congrés. Per tant, quan es parlava d'una candidatura catalana amb grup parlamentari propi s'estava expressant un desig, i no un fet condicionat només a un resultats electorals. O no se sabia exactament del que es parlava (greu), o no es va dir tota la veritat (més greu encara)
2º) El coordinador nacional d'EUiA, Joan Josep Nuet, va dir que una condició per a signar la confluència catalana era que si EnComú-Podem no podia tenir grup parlamentari propi, cada diputat triaria a quin grup parlamentari adherir-se (parlava de Podemos o Unidad Popular).
A mi, el que m'agradaria és que algú de la direcció d'EUiA expliqués en quin grup acabaran els diputats d'EUiA o, com a mínim, en quin grup no acabaran.
Gràcies...!
27 de desembre del 2015
Lleialtats. IU i EUiA
1r. Es convoquen eleccions generals. IU i Podemos anuncien un principi d'acord per a concórrer plegats, juntament amb d'altres forces polítiques (Equo, ICV, Anova...).
2n. Podem anuncia a Catalunya que exclou de qualsevol coalició EUiA, ja que no vol ser "salvavides" de la "vella guàrdia" del PCC. En tot cas, accepta incorporar a títol individual determinades persones d'EUiA.
3r. IU apreta Podemos i li diu que sense incloure EUiA, el seu referent a Catalunya, no pot haver-hi acord a nivell estatal.
4r. Durant els dies precedents i fins el mateix dia en que s'han de presentar les llistes, Caya Lara fa públic que mantindrà la seva aliança amb EUiA i es presentaran plegats. In stremis, Podemos ofereix a IU una millora en els llocs a la llista a determinades circumscripcions, així com una millora en el repartiment dels diners del grup parlamentari. En l'últim segon Cayo Lara firma la coalició amb Podemos, es dirà En Común-Podemos. EUiA s'haurà de presentar sola a Catalunya
5è. La nit electoral alegria, petons i cava a l'hotel on IU i Podemos celebren uns magnífics resultats. A Catalunya, tal i com s'esperava, tot i una campanya heroica per part de la seva militància, EUiA no aconsegueix representació.
6è. Després de les eleccions Podem insisteix en negar qualsevol tipus de coalició amb EUiA a Catalunya, IU insisteix en la seva aposta per la confluència amb Podemos a Espanya. IU es reafirma també en que el seu referent a Catalunya és EUiA.
A partir d'aquí, que algú intenti definir el concepte de lleialtat en la relació IU-EUiA. I, de pas, que expliqui els motius pels que la militància d'EUiA voldria continuar mantenint com a referent estatal IU...
A vegades, un petit exercici d'empatia no va pas malament.
4 de desembre del 2015
8 d’octubre del 2015
Prendre partit. En resposta a l'article d'en Nuet
Amb el contingut de l'article, filosòficament tots podríem estar d'acord, però en baixar al terreny de la concreció caldria fer unes quantes matitzacions:
1. Diu Nuet: "...y yo preguntaría a los que se alegran del desencuentro entre Podemos e IU, ¿hacia dónde vais compañeros?"
Company, crec que és una minoria qui s'alegra de que no hi hagi una confluència real a Espanya. El que molts no estàvem disposats és a que només alguns, triats per la mateixa Podemos, s'integressin a la seva candidatura, que era el que se'ns reclamava. A la 6a Assemblea vam apostar (i jo amb la majoria) per la unitat i la confluència. Però el que proposava Podemos no té res a veure amb el que EUiA va defensar allà.
2. Afirma també: "Mi compromiso con el proyecto federal de Izquierda Unida sigue firme, por eso valoró la inteligencia del Consejo Político Federal y de Alberto Garzón cuando el pasado sábado 3 de Octubre reafirmaban su acuerdo con la estrategia de EUiA de mantener la confluencia que significa Catalunya sí que es pot, fuera cual fuera el desenlace del diálogo con Podemos"
I jo estic d'acord. Deixant de banda les habituals maneres de confeccionar llistes, que sembla que Podemos ha heretat amb gust d'EUiA i ICV, jo també defenso Catalunya Si Que Es Pot (CSQEP) com espai de confluència de diferents cultures polítiques de l'esquerra. CSQEP, igual que la profitosa experiència de "Barcelona En Comú" no es va fer fent renegar ningú de la seva identitat, la seva història... de les seves respectives motxilles!
No és exactament una coalició de l'estil de la de CSQEP o BeC la que defensava IU pel conjunt de l'estat? Per què, doncs, aquesta equidistància en la valoració? Per què el que per a tu i per a Podemos és bo a Catalunya no ho és al conjunt de l'estat?
Alguns portàvem temps defensant una EUiA més oberta i participativa, on les decisions no siguin preses pels pactes entre les cúpules dirigents dels partits (sensibilitats) que la formen, on es tingui en compte els centenars de militants "independents" no alineats amb cap d'aquestes sensibilitats... Ets tu qui pot donar-nos lliçons de "nova política", de confluència i obertura?
Ens pot donar lliçons qui va intentar ser coordinador d'IU amb el suport d'Àngel Pérez i la "majoria" d'IU-Madrid?. O qui va votar la candidatura de Willy Meyer a les europees davant la renovació representada pels Couso, Albiol...? O qui va impedir per tots els mitjans unes primàries a EUiA per les eleccions del 27S?
En el seu dia parlaves de la tebiesa de l'anterior coordinador amb els socis d'ICV a l'hora de defensar la pèrdua del senador a Madrid ("casualment" tu), o a l'hora de ser més ferm amb amb el suport d'aquests a Equo per davant d'IU. Un cop sabem que no serà possible la confluència a Espanya entre IU i Podemos, sincerament crec que el més honest i decent seria explicar a la militància d'EUiA (i que fos bastant abans de novembre) què passarà amb el seu vot el 20D. Sumarà amb Alberto Garzón, o no? Crec que és un tema que SI ens interessa, i que haurem de decidir entre tots i totes.
15 de juliol del 2015
Referèndum EUiA? NO!
Avui EUiA iniciava la votació del referèndum (pels que votem per internet) sobre l'acord electoral tancat amb ICV, Podem i Procés Constituent. El meu vot ha estat un No rotund, bàsicament per dos raons:
1. La consulta havia d'haver estat també unes primàries per a escollir candidat/a d'EUiA. Segons correu que s'ens ha fer arribar a l'afiliació i notificació penjada al web, les primàries no han estat possibles perquè no es van presentar candidatures alternatives a la de Nuet. Mitja veritat, per no dir mentida. Hi havia una candidatura alternativa que no va aconseguir els avals suficients de membres del Consell Nacional.
Sort que vaig dimitir com a membre del CN, perquè no aguantaria la vergonya de pertànyer a un òrgan incapaç de trobar 16 persones entre els seus membres capaços de donar un aval (no un vot) a una jove companya per a que pogués presentar la seva proposta i candidatura.
Alguns s'omplen la boca i donen lliçons amb paraules com participació, pluralisme, democràcia... però als de fora de casa. Mentre vaig ser membre del CN d'EUiA sempre he donat el meu aval al candidat/a que m'ho ha sol·licitat, pensava que era el més normal i coherent.
2. Un dels arguments favorables a l'acord és que EUiA tindrà llocs preferents a la candidatura final. Òstia! És això la confluència?
El coordinador d'EUiA va donar suport explícit a la candidatura d'AhoraMadrid que confrontava amb la d'IUCM. Motiu? Lo nou era els d'Ahora que eren oberts, "primaristes"... I lo vell lo d'IUCM que volia mantenir sigles, organització... I bé, com s'ha d'entendre la confecció d'una candidatura en la que les organitzacions promotores pacten i es reserven llocs a la llista? Així es fan les candidatures obertes, participatives...?
Més aviat penso que és més del de sempre, protagonitzat pels de sempre. Acords cupulars de repartiment de poder. I en el cas d'EUiA evitant inverosímils sorpreses internes en forma de primàries.
A mi que no en venguin les noves formes en política aquells que porten dècades ocupant càrrecs i avui es tornen a presentar (i garantir-se l'elecció). Que consti que no sóc un fan de tota aquesta història de les confluències aprogramàtiques i les primàries on sempre guanyen els que han de guanyar, però almenys si es fa que es faci per convenciment i no que pretenguin prendre'ns per rucs.
Per això jo he dit No!
27 de juny del 2015
Adéu
De vacances s'ha de marxar amb els deures fets. I jo tenia un deure pendent de formalitzar des de fa gairebé un any. Dic "formalitzar", perquè només es tractava de posar negre sobre blanc una situació que de facto ja s'estava produint: el passat dia 15 de juny vaig enviar una carta a la meva organització, EUiA, en la que anunciava la meva dimissió irrevocable de tots els càrrecs que encara mantenia: coordinador comarcal i membre del Consell Nacional.
Motius? Són una suma, podria parlar de manca de sintonia amb el camí que actualment segueix l'organització, de major manca de sintonia encara amb allò que s'anomena "nova política" i "formacions emergents" i els nostre paper en aquest "batiburrillo"... En fi, potser motius polítics n'hi ha, és veritat, motius que precisament no han ajudat gaire a incentivar les ganes de tirar endavant.
Però la raó principal és un cansament personal per determinades qüestions de l'àmbit estrictament personal que han anat succeint aquests darrers mesos. Feia uns quants anys que venia avisant a l'organització, i els meus companys a la comarca, que més de 10 anys de lideratge són masses i això no és bo. Les organitzacions s'han de revitalitzar, han de defugir de la comoditat del "ja ens està bé com ho fas".
Mai he volgut fer allò que s'anomena "una carrera política". Vaig acceptar, amb la idea que fos provisional, un encàrrec que en el seu dia em fa oferir/demanar el company Jordi Miralles. Han passat gairebé 14 anys des d'aquell dia, i pels motius abans expressats, he considerat que és el moment de dir prou. De fet, dir prou ja ho vaig fer fa uns mesos, ara només ho he comunicat oficialment i ho faig públic.
Segueixo creient en que l'emancipació de les classes populars (no de conceptes estúpids com"la gent") ha d'estar organitzada. Per això, de moment, mantinc la meva militància en EUiA.
31 de gener del 2015
Sense certeses
Mentre alguns companys pactaven acords i llistes per encapçalar IU-Federal amb Àngel Pérez i la "màfia" d'IU-Madrid, jo em mantenia amb una situació de desconfiada alerta. Tinc clar que aquesta gent, la "caspa" més que la "casta", sobra en IU-EUiA i que el futur de les nostres organitzacions passa per una renovació profunda de persones i mètodes (més que programa). Vaig tenir la certesa que la nova generació d'IU representava la solució. Avui la caspa encara hi són i molts de la nova generació no parlen de canviar IU, sinó de "superar-la". Fins i tot els que van pactar amb Pérez i cia.
L'esquerra és plural i ens ha d'unir el compliment d'un programa comú, més que una ideologia o identitat, sempre ho he defensat. En unes organitzacions de l'esquerra transformadora ancorades en debats interioritzats i dirigides per cúpules atrinxerades, vaig tenir la certesa que la irrupció de noves organitzacions farien de lubricant per aquesta unitat, basada en noves formes de fer política i organitzar-se. Però sembla que a alguns, de tant empatitzar amb els Botin, els hi ha vingut el gust per les unions via opa-hostil. Així, tots serem "ni d'esquerres ni de dretes", que tant és, i diluirem sigles amb anys de lluita per a major glòria d'individualitats que no mostren cap rebuig a unes, més que evidents, mostres de culte a la personalitat.
I així és com un servidor es va quedant sense certeses.
9 d’abril del 2013
El "Si" pren cos a ICV
La notícia tenia el seu origen en la informació sobre la presentació del recent llibre del diputat d'ICV-EUiA, Jaume Bosch, que porta per títol De l'Estatut a l'autodeterminació (editorial Base).
La idea que Bosch resumeix en aquest llibre és que "Només una votació massiva a favor d'un Estat propi podria impulsar la voluntat de l'Estat espanyol cap a canvis més profunds per evitar que Catalunya abandoni definitivament la nau"
Tot i que ICV no es posiciona clarament sobre el seu vot en una consulta, agafant la idea de Bosch, en la ponència política de la seva imminent Assemblea Nacional (dies 19 a 21 d'abril) deixa anar una idea que comparteixo al 100% i que em sembla realment encertada que diu que ICV donarà suport en la consulta a "qualsevol opció que garanteixi una nova relació amb l'Estat i el reconeixement de la sobirania de Catalunya, i que rebutjarà aquelles opcions que suposin el manteniment de l'statu quo"
La meva coincidència amb aquesta idea és total, els que seguiu habitualment aquesta bitàcola ho heu pogut llegir. En un referèndum, fos quina fos la pregunta i les opcions a triar, l'única opció que mai podria votar seria la del manteniment de la situació actual, en que Catalunya forma part d'un estat que no li reconeix la seva condició de nació i, per tant, tampoc la seva sobirania i el dret a decidir.
També coincideixo plenament amb les crítiques de Bosch a una part, excloent, de l'independentisme, que podria estar representada per personatges com Toni Albà o Joel Joan.
Sembla bastant evident que l'estat no permetrà la celebració d'un referèndum "normalitzat" i molt menys l'opció de poder votar un nou status negociat amb ell. És aquest mateix Estat qui està forçant una pregunta en blanc o negre, al "si" o "no". I jo, com molts amics/gues d'ICV, tinc bastant clar el que votaré, i absolutament clar el que no votaré.
Esperem que aquesta opció també acabi coincidint amb la de la meva organització política.
31 d’octubre del 2012
16 de setembre del 2012
#15s en imatges: Així ho vaig viure
La Conc! Senyeres al barri de Salamanca!
Els bombers pengen una pancarta contra el PP
13:30h Reponent forces amb alguns companys/es de Comfia-CCOO a Unnim. (per si algun periodista de La Razón, ABC, Intereconomia o similar llegeix aquesta entrada): Les despeses del viatge, esmorzar, dinar i cerveses vàries, ens les vam sufragar de les nostres butxaques.
4 de juny del 2012
La 6a Assemblea Nacional d'EUiA. Així ho he viscut
Amb uns amics i amigues, molts de Bastida, però també d'alguna altra família d'EUiA i alguns independents, com jo mateix, vam començar a mantenir trobades (poques) i reflexions (moltes més) sobre els problemes actuals d'EUiA i les necessitats primordials a curt termini. Vam crear ARPA, un espai de reflexió, debat i participació horitzontal, allunyat de pretensions partidistes (deixem clar que no volem ser cap sensibilitat dins d'EUiA i, de fet, som bastant contraris a l'EUiA “de les sensibilitats”) i amb uns pocs objectius que, un cop aconseguits, haurien de suposar la dissolució d'aquest espai de debat.
Aquests objectius bàsics passaven per la necessitat de la convocatòria, quan més aviat millor, d'una Assemblea Nacional, i per un avenç clar en una major participació i horitzontalitat en la elaboració i la discussió col·lectiva. Desencallar una certa paràlisi, no amb un canvi cupular per dalt, sinó amb un canvi ampli promogut des de baix, des de la base i les bases.
La data “normal” de la 6a Assemblea havia de ser per aquesta tardor (finals d'octubre o novembre), i la proposta que vam fer és que la 6a Assemblea es fes a la primavera. Diria que, de manera transversal, els “capos” de les sensibilitats predominants a EUiA es van veure una mica sorpresos per la proposta i per la insistència en defensar-la. Va haver-hi una certa indefinició i, a pesar d'alguna resistència, es va pactar que la 6a Assemblea es celebrés la darrera setmana de maig o primera de juny.
El següent punt (la participació oberta) també es va aconseguir. El mètode d'elaboració dels documents es va fer de manera oberta a la militància, i a gent no militant que ens ve acompanyant. Amb comissions d'elaboració presencials i en grups de correu oberts a tothom que s'hi volgués apuntar. Es va obrir el bloc de la 6a Assemblea on tothom pogués fer les aportacions, comentaris o reflexions que considerés oportunes. Gairebé 150 persones vam participar en l'elaboració d'aquests documents.
Vam parlar de tot: de prioritats polítiques; de com treballar per a avançar en la consecució d'un front d'esquerres a Catalunya, obert i sense tuteles de cap organització; de les nostres relacions a Catalunya -ICV-, Espanya -IU- o Europa; dels moviments socials; de com ens organitzem internament per a ser més plurals, participatius i efectius. Tothom que va voler hi va poder participar.
Jo no sé si d'aquesta elaboració col·lectiva va sortir un document millor o pitjor que el que poguessin haver fet un grup molt més reduït d'experts en les matèries o anomenat per la mateixa direcció. Segurament no, segurament no vam “parir” el millor document. Quan intervé tanta gent, i tan diversa, hi ha molt copy-paste, que s'acaba notant quan t'ho mires tot com a una unitat. Però era el document de la gent d'EUiA, el document que reflectia de manera més exacta les nostres preocupacions, anhels, desitjos... I això es va notar. Un cop va acabar la elaboració col·lectiva, el document va passar a les Assemblees de Base per a que aquestes el poguéssim esmenar. I vaja si el vam esmenar! Més de 1.300 esmenes! (gairebé el doble que d'altres vegades).
I en contra del que molts poguessin pensar, les esmenes no anaven dirigides a parlar del que som, o de la nostra relació amb ICV, IU... No, de les més de 1.300 esmenes, 2/3 parts anaven dirigides a la 1a part del document: la política, l'encarregada d'analitzar el moment polític actual i de proposar respostes i solucions.
Aquest cap de setmana, tota aquesta ingent proposta col·lectiva va ser debatuda a Sabadell. Una gran 6a Assemblea Nacional. Potser no tan glamurosa com les dues darreres (la crisi econòmica, gairebé permanent a casa nostra, també es va deixar notar), però si molt alegre i il·lusionant.
Qui arribés a pensar que una assemblea nacional, organitzada fora de Barcelona ciutat, amb poc temps, amb pocs recursos, acabaria sortint malament es va equivocar. Un 12 sobre 10 a la gent encarregada de l'organització: la nostra gent de Sabadell, els companys/es d'organització, comunicació... Un possible desgovern que no va existir, perquè tenim unes bases madures i perquè tenim gent que “penca” un ou.
La EUiA 1.0 encara no ha acabat de fer el pas al 2.0, però que el hastag #EUiA6a fos durant algunes estones de diumenge TT és motiu d'il·lusió en el futur 2.0 i en la implicació de les persones.
Joan Josep Nuet va ser escollit nou coordinador general d'EUiA. Crec que té intenció d'integrar i de compartir, és bo. Però per a mi no és el més important. Aquest cap de setmana EUiA va demostrar que està viva i que empoderament de les assemblees de base, a banda de positiu, és un fet inqüestionable.
Potser en poc temps, la gent d'ARPA, haurem de deixar de reunir-nos. Aquest era l'objectiu: néixer per morir. Sempre hem tingut clar que l'Àmbit de Reflexió, Participació i Acció d'EUiA (ARPA) ha d'estar dins dels òrgans i les bases d'EUiA i no fora. Crec que anem cap aquí.
1 de maig del 2012
El meu 1r de Maig en imatges
23 de gener del 2012
6a Assemblea d'EUiA: Bones eines per a la nova EUiA
21 de novembre del 2011
Eleccions Generals: Reflexions
| PP | 186 | 181 | ERC | 3 | 2 | |
| PSOE | 110 | 123 | BNG | 2 | 2 | |
| Esquerra Plural | 11 | 12 | CC | 2 | 2 | |
| CiU | 16 | 13 | FA | 1 | 1 | |
| PNB | 5 | 5 | Compromís | 1 | 1 | |
| Amaiur | 7 | 5 | Gbai | 1 | 0 | |
| UpyD | 5 | 3 |
Consideracions:
El PP arrasa gràcies a la pujada de l'abstenció entre les files socialistes. El PP té un vot fidel que quan la participació baixa li permet àmplies majories, i quan puja, li permet resistir. El vot de la dreta està agrupat i fidelitzat, per això es el que més es beneficia de la injusta llei electoral.
El PSOE s'enfonsa i poca cosa es pot dir. Rubalcaba no és Felipe i el miracle no ha pogut ser. El PSOE pot ser i fer polítiques de dretes, però bona part del seu electorat no ho és. I s'ha demostrat.
Catalunya:
Gran avenç de CiU donat, en bona part, per l'enfonsament de PSC. Les retallades no han pesat, total, ja es donava per descomptat que amb el PP vindrien més des de Madrid. CiU ha sabut aguantar el vot de la dreta a Catalunya.
El PP no pessiga entre l'electorat convergent de dretes.
ERC aguanta gràcies a fer unes candidatures que fidelitzaven els sectors independentistes més crítics amb el tripartit. Reconec que no m'agradava gens el candidat, era una candidatura a la defensiva i l'han encertada. Dubto moltíssim que aquesta gent (candidat i líder) arribin un dia a mobilitzar la gent que va arribar a mobilitzar en Carod.
Euskadi:
Ho he dit, des d'aquesta bitàcola, infinitat d'ocasions: PP i PSOE han estat alimentant de manera espectacular l'esquerra abertzale i ara això ha esclatat. La llei de partits era un bumerang que ara torna. Amaiur recull un sentiment estès a Euskadi i la campanya que li han fet a Espanya.
En PNB és una roca. La seva capacitat de resistència és envejable. Està ancorat en el teixit social basc i no el mouran tan fàcilment.
PSOE: qui es va a dormir amb nens, es lleva pixat. El govern amb el PP no era volgut per la societat basca. Es va poder formar pel tripijoc de la llei electoral. Ara paguen.
PP: Té el que té, igual que a Catalunya.
Nosaltres:
ICV-EUiA: Gran candidat, gran candidatura, gran programa i gran campanya electoral. El missatge era clar i adequat i el missatger el millor. Estem en una crisi brutal, l'esquerra social-liberal s'ha mimetitzat amb la dreta i calia aixecar la bandera de l'esquerra. Missatge d'esquerres envers les classes treballadores. En Coscu tenia i té el prestigi, coneixença i experiència per a portar aquesta bandera. La resta de la candidatura l'ha acompanyat a la perfecció.
Actes de campanya massius i entusiastes i bona acollida de les propostes.
EUiA tindrà diputat al Congrés per primera vegada en la seva història, un gran diputat: el company Joan Josep Nuet. S'ho mereix.
L'espai que representem torna, després de 18 anys, a tenir 3 diputats. La coalició suma i és una eina magnífica, cal protegir-la i conservar-la bé. Tots ho hem de tenir present abans de pensar en noves aventures...
L'Esquerra Plural a l'estat torna a resultats d'abans de l'any 2000. Al igual que Catalunya, l'Aragó ha estat un gran exemple. Unió i generositat en la diversitat. Gran Gaspar i Alberto Garzón, gran resultat d'EUPV al País Valencià, i gran recuperació d'IU a Madrid.
Vaig decidir afiliar-me a IU (finalment EUiA després de la meva arribada a Catalunya) després de la primera desfeta de l'any 2000. Després van venir les desfetes consecutives de 2004 i 2008. Ahir em va semblar tancar un cercle. Ara, a mirar cap amunt i aprendre de les errades passades.
Equo ens ha restat algun diputat (Cadis, Alacant, Còrdova, Madrid...), i crec que la seva decisió és errònia, tal i com s'ha demostrat. Tinc amics allà i respecto la evolució que vulguin fer amb el seu projecte, però crec que són moments de deixar de banda diferències i unificar les forces transformadores, respectant les diversitats i l'autonomia de cadascú. Si a molts llocs ha estat possible, per què a d'altres no?
Toca unificar la resistència al tsunami blau i neoliberal. El se'ns vindrà a sobre serà molt dur.
9 d’agost del 2011
Jo estic amb els #indignats (o no) d'Altafulla
D’entrada veig molt positiu que persones que, pel que sembla, fa poc no es mobilitzaven surtin al carrer a reclamar més democràcia, participació, drets socials, econòmics i polítics. El moviment dels #indignats va suposar aire fresc i renovat en la lluita pels drets col·lectius.
El #14M, a la gran manifestació de Barcelona de l’esquerra sindical i política, es van repartir octavetes cridant a la manifestació de l’endemà, el #15M. A aquesta manifestació no vaig poder assistir, tot i que m’hagués agradat, i em vaig portar una gran alegria veient l’èxit de la mateixa (tot i no ser comparable la gentada a la del #14M). Vaig pensar que el #15M, fent pinya amb al #14M, podia crear una mobilització social magnífica.
Crec que el moviment dels indignats té moltes coses positives. Ara a Madrid (i abans a Barcelona) han estat capaços de posar contra les cordes l’ordre establert pels que volen que res no canviï. Però reconec que també hi ha coses que no m’agraden. No m’agrada que persones que proposen coses, que molts ja proposàvem fa temps, ens vulguin donar lliçons. Que als que hem defensat, moltes vegades en solitari, coses que ara ells també defensen, ens tractin amb menyspreu comparant-nos amb els partits defensors de l’actual sistema. Que parlin de moviment obert i neguin qualsevol col·laboració amb altres entitats polítiques o sindicals (perquè no els representen...).
Jo crec que des de la lluita política i sindical es poden canviar les coses. Ho sento si algú es molesta, però vinc d’aquesta tradició. Crec que és útil, i em se

No tots som iguals. No tots “no ens representen”. Si molts ciutadans, #indignats (o no), d’Altafulla haguessin votat nul, avui manarien els mateixos de sempre, fent les polítiques de sempre i, per molt que alguns no vulguin veure-ho, representant a tots els ciutadans, #indignats (o no).
26 d’abril del 2011
25 anys, felicitats!!!
El dia que IU va néixer jo tenia 12 anys. Em quedaven encara molts per a afiliar-me i uns quants per a poder votar.Vaig dipositar el meu vot per IU a un col•legi electoral del meu barri irundarra de Lapitze a les primeres eleccions a les que vaig poder participar, les espanyoles de l’any 1993. IU obtenia un 9,55% de vots al conjunt de l’estat i un 7,23% a Irun.
A partir d’aquí vindria una indefinició electoral per la meva part: molta simpatia per IU a la que votava en eleccions espanyoles i per EA i, a ja finals dels ’90, per l’esquerra abertzale als que votava en eleccions basques i municipals.
L’any 1996 va guanyar el PP d’Aznar, després de les desastroses (per a l’esquerra) polítiques del PSOE (us sona?). Amb Aznar les coses van anar a pitjor i l’única oposició a l’estat va venir d’IU. Les de l’any 2000 van ser les primeres eleccions generals a les que no vaig votar IU (el candidat em semblava penós i no m’agradava el pacte amb el PSOE) i van ser les darreres a les que vaig votar una força política diferent (l’esquerra abertzale).
La patacada d’IU del 2000 (de 21 a 8 diputats) em va fer replantejar-me moltes coses. L’esquerra abertzale es feia més abertzale que d’esquerres, abandonant la bona gent amb la que van crear Euskal Herritarrok (o jo em feia més d’esquerres que abertzale) i vaig decidir que tocava fer pinya per fer fora el PP i donar un cop de mà a IU, en crisi econòmica pels resultats. Aquell dia 12 de març de 2000 vaig decidir que m’acabaria afiliant a Ezker Batua-IU.
Bé, com molts projectes de l’any 2000, el d’afiliació a EB-IU va quedar aparcat. Just 12 mesos després d’aquell 12 de març, aterrava a Vic. Molts projectes nous i d’altres que quedaven enrere.
Finalment no em vaig acabar afiliant ni a EB, ni a IU. El 2002 anava a l’antiga seu nacional d’EUiA, a Via Laietana, a afiliar-me. A EUiA no compartim afiliació amb IU (som una organització independent, no una federació), però al igual que molts companys d’EUiA, sentim IU com una cosa pròpia.
Demà, jo també celebraré el 25è aniversari d’IU com a propi. A IU la sento tan casa meva com EUiA, una casa a la que em trobo molt agust.
Felicitats, IU!
També parlen (o parlaran) del 25è aniversari d’IU:
A bloguear, Cero Negativo, La Terca Iutopía, Multiverso Incognoscible, Quien mucho abarca, Kabila, Arraio Sound System, Desde la cantera , Punts de vista, El blog de Jangas, Ventanas del Falcón, Ciberculturalia, La Ratera, Relatando Desde el Bajo Llobregat, Viramundeando, Bosque de Brocelanda











