Avui estem d’aniversari. Avui Esquerra Unida i Alternativa compleix deu anys d’existència, una dècada des d’aquell any 98 en que diversos grups es van reorganitzar al voltant d’un projecte que pretenia acollir bona part de les diverses identitats de l’esquerra transformadora catalana. Neix el 1998 integrant una bona part de la militància (45% dels delegats) del PSUC que després del IX Congrés (1997) es nega a la congelació, i desaparició de facto, d’aquest històric partit. Creen així el PSUC-viu, que juntament al PCC (que ja no formava part d’IC), el PASOC, el PRT, els col·lectius llibertaris i el Col·lectiu per una Esquerra Alternativa seran l’embrió d’una nova organització: EUiA. Més endavant, entrarà a formar-ne part el P.O.R. i l’abandonarà el PRT.
Mentre que l’altra branca nascuda del PSUC, ICV, es transforma en un partit polític adoptant una única identitat, l’ecosocialista; EUiA hereta l’estructura organitzativa que havia tingut en els seus orígens IC, la de moviment social i no la de partit. Així, dins d’EUiA trobem partits polítics, corrents organitzades i persones independents unides, no per una identitat, sinó per un programa polític. A EUiA convivim comunistes, trotskistes, social-marxistes, social-demòcrates o llibertaris que tenim en comú, no una mateixa identitat, sinó un mateix projecte polític.
El primer coordinador general va ser l’Antonio Luchetti (del PSUC-viu), substituït en la II Assemblea (any 2000) pel Jordi Miralles (PCC). Al juliol de 2002 la militància d’EUiA aprova en referèndum un acord electoral amb ICV per a presentar-nos units a les diferents conteses electorals. L’espai de l’esquerra que històricament havia estat representada pel PSUC tornava a retrobar-se.
En aquests deu anyets les hem viscudes de tots els colors, bones i dolentes, però aquí estem quan molts no devien donar ni un duro per nosaltres. Jo, ja fa més de sis anys que em vaig embarcar en aquest projecte i no me’n penedeixo, espero seguir formant-hi part molts més. Perquè encara tinc il·lusió. Encara crec en que un altre món és possible. Un món ecològicament habitable, sí, però també un món on s’eradiqui l’explotació de l’home per l’home, això que algú algun dia anomenà lluita de classes.
Per la igualtat, per la solidaritat, per la justícia... Per molts anys! Felicitats, EUiA!
Aquesta és la primera carta de condol que rep la Teresa Pàmies desprès de la mort del seu marit, Gregorio López Raimundo. Li envia en Joaquín, germà petit d’en Gregorio. L’escriptora i militant comunista escriu un llibre en forma d’informe, un d’aquests informes que tant han abundat sempre al món del PSUC i del comunisme en general. En ell, explica al seu difunt marit com és la vida sense ell.
Ahir per fi vaig trobar una estona per llegir-m’ho. Vaig començar-ho i ja no vaig poder parar fins al final (no és molt llarg). Reconec que m’ha emocionat i impactat. La cruesa, a vegades entranyable, a vegades dolorosa, del patiment d’una persona davant la malaltia, la decadència final i la mort de la seva parella.
“Els darrers anys passàvem les dues primeres setmanes d’agost al Balneari Prats. I enguany el tercer dia al balneari, dinant al menjador ple d’estiuejants, vas tenir un mareig amb tremolor, incontinència urinària i pèrdua de l’equilibri. Això va requerir l’assistència immediata de cambrers i comensals que s’alçaren per ajudar-me a traslladar-te a la nostra habitació, que, per sort, era a peu pla i a pocs metres de distància. Els nostres amics Santiago Carrillo i Carme Menéndez es van alçar de la taula veïna i participaren en l’operació de la qual tu eres parcialment conscient, tot dissimulant la humiliació i la vergonya que et produïa el patètic episodi de la senectut i els seus efectes repulsius, més insuportables que el dolor reflectit en el teu rostre convulsionat i lívid”
Gregorio va ser un lluitador incansable. El seu germà Antonio va ser assassinat pel feixistes alçats el 36, ell va lluitar en defensa de la república, va patir exili, va retornar per reorganitzar el PSUC sent torturat i empresonat. Va tornar a marxar a l’exili, però no trigaria gaire en tornar a la clandestinitat. “Els que viuen són els que lluiten” deia Victor Hugo i parafrasejava en forma d’epitafi en seu germà Joaquín. I Gregorio va lluitar fins el final, tot i la decadència que li provocà la malaltia i la senectut: no fa massa encara vaig poder veure en Gregorio assistint a actes d’EUiA i de la coalició.
“Amb cadires de rodes et feies transportar a reunions del partit (PSUC-viu) i actes d’homenatge o commemoratius. Fins i tot quan convidaves la família a dinar a un restaurant, requeries “portadors” d’ossada ferma, com el nostre Pablo, i els néts, que, com el Pere i l’Àlex, l’Aliona o el Sergio, s’especialitzaren a conduir-te a esdeveniments memorables al Palau de la Generalitat, al Parlament de Catalunya o al Saló de Cent de l’Ajuntament. Era una operació complicada. Necessitaves col·laboradors amb cotxe gran per encabir-hi la cadira de rodes. L’itinerari exterior i també l’interior plantejaven problemes imprevisibles que, amb la tensió de les converses, encaixades i petons que t’esperaven, et deixaven baldat, et pujava la tensió arterial i et provocava incontinència. Jo m’hi oposava no sols per raons de salut, sinó perquè la teva presència em semblava innecessària i depriment en aquella circumstància.
El nostre nét Àlex i la seva germana Aliona discrepaven de la seva àvia i defensaven les sortides de l’avi perquè –li fa tanta il·lusió, la gent l’estima tant, ell s’ho passa tan bé saludant els seus companys...- i, com altres vegades, jo quedava com la mala de la pel·lícula per oposar-me a tanta vida social en el teu estat de salut...”
“...Tu consideraves que era el teu deure i la teva responsabilitat anar-hi, però encara et mortificava més pensar que tot allò no servia de res a la revolució que volies fer als vint anys. I en aquest punt la discrepància entrava a l’atzucac i tractaves de sortir-ne amb l’argument infal·lible: -Es mi decisión. Respétala, coño- I jo la respectava i n’assumia les conseqüències quan et tornaven a casa, amb febre, mal de gola, afònic i amb els pantalons molls perquè et negaves a utilitzar els bolquers per a adults recomanats pel nostre metge de família.
No en tenies la culpa. Jo m’ho passava fatal canviant-te la roba en silenci mentre tu, humiliat i avergonyit, despotricaves contra – la jodida vejez, esa putada...- I un cop esbravat em miraves i repeties: - la verdad es que no tienes suerte...- -I tu tampoc- et contestava,ironitzant, que era la manera d’evitar la desesperació”
Gregorio va morir la matinada del 17 de novembre de 2007 “amb la mà refredant-se entre les del nostre fill Antonio”. Tenia 93 anys.
Sempre amb els cabells blancs i la bondat a la cara. En una era en que manquen líders fidels i capaços d’unir sensibilitats diferents, els militants de l’esquerra transformadora et trobem a faltar. Només fa sis mesos que ens vas deixar i sí, et trobem molt a faltar.
Informe al difunt. Teresa Pàmies. 101 planes
