Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris miralles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris miralles. Mostrar tots els missatges

27 d’abril del 2011

Joan Delort, un "jeta" que empara la tortura

Joan Delort és un jeta que porta com alt càrrec a la Conselleria d’Interior més de 10 anys, amb consellers de 4 partits diferents. Delort és un jeta que denuncia lo malament que ho feia el seu superior directe, però que no va plegar. Delort és un jeta que estava, segons diu ara, en contra de la direcció de la conselleria, però que es va mantenir com a número 3 de la mateixa.
Delort representa el pitjor de la política, representa el agafar-se a la cadira passi el que passi, i passi qui passi. Ni tan sols va tenir la decència de plegar quan el seu “soci” Olmos va ser cessat per les agressions policials al anti-Bolonya.


Però el que és pitjor, Delort és un emparador de la tortura. Delort critica que s’enxampés 5 mossos torturadors i se’ls posés a disposició de la justícia. Per a Delort, el que s’havia d’haver fet és haver mirat cap a una altra banda i no fer res.
Delort no defensa els mossos que actuen amb professionalitat i compleixen amb correcció la seva tasca. Aquests mossos no haurien de tenir cap problema en que es gravessin els interrogatoris, només haurien d’estar preocupats els que no actuïn seguint la legalitat.
La presència de videocàmeres a les comissaries és una reivindicació històrica de les organitzacions defensores dels drets humans. A Euskadi s’haguessin estalviat molts casos de tortures amb aquesta mesura. A més, és una garantia per als mossos que actuen amb correcció, ja que tenen proves davant possibles denúncies falses de tortura.
Fins i tot l’actual cap del sr. Delort, el conseller Felip Puig, no es veu en cor de tirar enrere la mesura. Plegarà el sr. Delort si Puig no treu les videocàmeres?



Sí, tal i com ha dit en Jordi Miralles, Delort hauria d’haver dimitit si tan en contra estava de les polítiques seguides des de la conselleria. Però com que és veritablement difícil que un jeta dimiteixi, personalment coincideixo més amb les declaracions d’en Salvador Milà: a Delort se l’havia d’haver cessat a les primeres de canvi. Personatges com aquest, heretats de l’antic règim, van estar sabotejant des de dins la tasca del govern. Un càrrec de confiança ha de ser això, de confiança, i confiar en Joan Delort per a la conselleria d’interior era temerari.

11 de gener del 2010

Sort al PCC en el seu XII Congrés

Tot i no ser militant del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) haig de reconèixer que simpatitzo amb ell i que em sento proper a les idees que defensen i, sobre tot, em sento proper a moltes de les persones que sí que hi militen.
El PCC celebra els propers dies 22 i 23 d'aquest mes el seu XII Congrés, i a modus de presentació han editat el vídeo que us deixo a continuació. M'agrada el vídeo, bàsicament per les persones que hi surten, amics i amigues com en Joan Josep (bloc i facebook), l'Àngels (bloc i facebook), en Jordi (bloc i facebook), l'Aitor (facebook), l'altre Jordi (wiki, bloc i facebook), en Toni (bloc i facebook), la Rut (facebook), la Mercè o el Miguel (aquests dos encara per reconvertir al 2.0).
Desitjo de tot cor els millors dels resultats als companys i companyes del PCC en el seu Congrés. Sort!



Aquí podeu trobar el document polític que discutiran al Congrés.

16 d’abril del 2009

Miralles, President de Catalunya

Confirmat:  la ximpleria sempre pot anar a més i superar-se a si mateixa, fins i tot en casos tan repetitius com els que ens ofereix habitualment el personatge popular en qüestió. 
El fet a que el marrullero diputat Sirera es refereix és l'entrega al President de la Generalitat, per part de representats de les formacions que donen suport al govern d'Entesa (PSC, ERC i ICV-EUiA), del document d'actualització de l'Acord programàtic que va servir de base per a la formació d'aquest govern plural. Efectivament, aquest document pretén l'actualització d'un document programàtic signat abans de la crisi. Efectivament, intenta combatre-la des d'una visió progressista (com els patits que el van signar). Però d'aquí a dir, volen fer servir un to despectiu, que és el company Jordi Miralles qui realment mana a Catalunya...
En fi, crec que la resposta del President Montilla va ser molt encertada. A continuació us deixo els vídeos amb la seqüència dels fets. 

pregunta de Sirera


resposta del President Montilla

A la web nacional d'EUiA podeu veure i llegir la seqüènia sencera dels fets

7 de març del 2009

Jordi Miralles, Cuba, la Vanguardia... i la Rahola

Reprodueixo aquest article del coordinador d'EUiA, Jordi Miralles, publicat dijous a La Vanguardia en resposta a les opinions d'articulistes com Francesc-Marc Alvaro i filòsofes com Pilar Rahola sobre la presència d'EUiA a la concentració davant el Consolat de Cuba a Barcelona en resposta a les concentracions de la dreta espanyola i catalana contra la revolució cubana.

HABLEMOS DE DEMOCRACIA

EUiA se ha convertido en sparring, para algunos articulistas de La Vanguardia. Tergiversan, se excitan y se rasgan las vestiduras si diputados de izquierdas van a manifestaciones que no son –a su entender- políticamente correctas, es decir, las que ellos no apoyan. Ambos utilizan la técnica de repetir mentiras y acusaciones infundadas para que se conviertan en verdades. Sin ningún rubor sitúan el debate entre totalitarios y demócratas asignándose ellos esta última condición y atribuyendo la primera a la izquierda alternativa.
Nuestros flageladores nos atribuyen desde el cáncer del totalitarismo hasta el hecho grave, muy grave si fuera cierto, de no tener conciencia. Nos quieren dar lecciones de democracia sólo que al hacerlo se olvidan de que él y ella sólo aceptan como democracia su democracia, como libertad su libertad y como razón su desvarío.


Hablemos pues de democracia sin cortapisas ni coartadas. Hablemos de democracia en profundidad y en tiempos de crisis, advirtiendo a yuppies dogmáticos del pensamiento conservador, que EUiA va más lejos de los acartonados y bien domesticados límites de la democracia formal. La democracia debe extenderse también a las decisiones económico-productivas y financieras.


Hablemos de lo que no se dice: la democratización de la economía y de la economía al servicio de las personas, pues la crisis capitalista ha puesto en cuestión el modelo político y económico vigente. Superar la división entre economía y política, tan neoliberal, permite saltar los márgenes según los cuales la democracia es un concepto institucional y debe permanecer, por tanto, confinado sólo al ámbito político.


Los defensores de la democracia disminuida subvierten conceptos. Y, casi siempre, para deslegitimar a la izquierda Cuba es el recurso. Los que claman contra mi solidaridad con Cuba, en éste periódico, son los mismos que defienden al genocida Israel y hacen la vista gorda a sus agresiones contra los palestinos, sus violaciones de los derechos humanos y sus crímenes de guerra. Impasibles ante la masacre de niños palestinos, desprecian los bajos niveles de mortalidad infantil en Cuba. Miran a Israel y nada es criticable, miran a Cuba y no ven nada encomiable. ¿Cuál es la razón?: Cuba es una china en el zapato del imperialismo, mientras que Israel es su arsenal y plataforma militar en una zona clave de los recursos energéticos.


Cuba, a pesar del acoso y el bloqueo de EEUU, ha sido capaz de conseguir un desarrollo humano con niveles muy superiores a los de su entorno y a los de la mayoría de países del mundo, especialmente en salud, educación, empleo, esperanza de vida y baja mortalidad infantil. Véanse los informes anuales del Programa de la ONU para el Desarrollo y hablemos pues, también, de democracia económica, un concepto más familiar en Cuba de lo que puede resultar a algunas estrechas entendederas.


Yo he criticado la pena de muerte en Cuba y, evidentemente, no es la perfección de la democracia, pero tampoco hay muchos países que estén en condiciones de darle lecciones. Y, en las relaciones internacionales, también los gobiernos son lo que hacen. Miren qué hace Israel y Cuba con otros pueblos. Unos dejan a los palestinos sin tierras, les encierran, les bloquean, les bombardean, les queman con fósforo blanco. Cuba comparte lo que tiene, inunda países de médicos y maestros.


EUiA seguirá siendo solidaria con la revolución cubana. EUiA seguirá comprometida en que las personas y sus necesidades sean el centro de la política, y en una economía democratizada, porque el capitalismo ha tomado el mal hábito de actuar en la sinrazón, ejerciendo una nueva dictadura de las necesidades y una manipulación refinada que acaba por deshumanizar la sociedad.


La crisis económica está demostrando que el dilema del mundo globalizado es capitalismo o democracia con mayúsculas. Hablemos, pues, de democracia en toda su extensión: política, social y económica. Hablemos, sin insultos ni prepotencias, de la democracia sin muletas ni fronteras.


Jordi Miralles i Conte
Coordinador general de EUiA y diputado

30 de maig del 2008

Avui estem d’aniversari… Per molts anys!

Avui estem d’aniversari. Avui Esquerra Unida i Alternativa compleix deu anys d’existència, una dècada des d’aquell any 98 en que diversos grups es van reorganitzar al voltant d’un projecte que pretenia acollir bona part de les diverses identitats de l’esquerra transformadora catalana.

Neix el 1998 integrant una bona part de la militància (45% dels delegats) del PSUC que després del IX Congrés (1997) es nega a la congelació, i desaparició de facto, d’aquest històric partit. Creen així el PSUC-viu, que juntament al PCC (que ja no formava part d’IC), el PASOC, el PRT, els col·lectius llibertaris i el Col·lectiu per una Esquerra Alternativa seran l’embrió d’una nova organització: EUiA. Més endavant, entrarà a formar-ne part el P.O.R. i l’abandonarà el PRT.

Mentre que l’altra branca nascuda del PSUC, ICV, es transforma en un partit polític adoptant una única identitat, l’ecosocialista; EUiA hereta l’estructura organitzativa que havia tingut en els seus orígens IC, la de moviment social i no la de partit. Així, dins d’EUiA trobem partits polítics, corrents organitzades i persones independents unides, no per una identitat, sinó per un programa polític. A EUiA convivim comunistes, trotskistes, social-marxistes, social-demòcrates o llibertaris que tenim en comú, no una mateixa identitat, sinó un mateix projecte polític.

El primer coordinador general va ser l’Antonio Luchetti (del PSUC-viu), substituït en la II Assemblea (any 2000) pel Jordi Miralles (PCC). Al juliol de 2002 la militància d’EUiA aprova en referèndum un acord electoral amb ICV per a presentar-nos units a les diferents conteses electorals. L’espai de l’esquerra que històricament havia estat representada pel PSUC tornava a retrobar-se.

En aquests deu anyets les hem viscudes de tots els colors, bones i dolentes, però aquí estem quan molts no devien donar ni un duro per nosaltres. Jo, ja fa més de sis anys que em vaig embarcar en aquest projecte i no me’n penedeixo, espero seguir formant-hi part molts més. Perquè encara tinc il·lusió. Encara crec en que un altre món és possible. Un món ecològicament habitable, sí, però també un món on s’eradiqui l’explotació de l’home per l’home, això que algú algun dia anomenà lluita de classes.

Per la igualtat, per la solidaritat, per la justícia... Per molts anys! Felicitats, EUiA!

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails