No és la independència de Catalunya, ni la unitat d'Espanya, ni tan sols el dret a decidir.
És la llibertat d'expressió i d'opinió, la llibertat de poder animar a participar o no, la llibertat dels representants polítics escollits democràticament, la llibertat de poder informar, la llibertat de poder organitzar debats i intercanviar punts de vista...
Participaré a la votació de l'1 d'Octubre, i intentaré animar a les persones més properes a que també participin. És el que opino, i no m'ho callaré!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pp. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pp. Mostrar tots els missatges
13 de setembre del 2017
25 d’abril del 2013
Un senyor molt imbècil
En el vídeo que enllaço a continuació, i que us recomano visionar, teniu unes més que dignes actuacions: Raül Romeva, Willy Meller i, per damunt de totes, Ada Colau; enfrontades a les d'uns senyors molt tecnòcrates i a la d'un imbècil integral.
Que don Carlos era un imbècil quan feia política a Euskadi era evident. No sabia parlar, repetia sempre un parell de consignes relacionades amb ETA i les amenaces. Era tot el seu bagatge.
Tenia la lleu esperança que el seu pas per les institucions europees l'hagués instruït moral i intel·lectualment. Veig que no, no ha canviat. Continua amb el seu discurs d'amenaçat, de qualificar de còmplices amb el terrorisme els opositors, de fer condemnar coses que tu no has fet i que tampoc tenen perquè condemnar-se.
Què aposteu que d'aquí quatre dies insta la il·legalització de la PAH per no condemnar la violència?
Carlos no ha canviat, continua sent un senyor molt imbècil.
Que don Carlos era un imbècil quan feia política a Euskadi era evident. No sabia parlar, repetia sempre un parell de consignes relacionades amb ETA i les amenaces. Era tot el seu bagatge.
Tenia la lleu esperança que el seu pas per les institucions europees l'hagués instruït moral i intel·lectualment. Veig que no, no ha canviat. Continua amb el seu discurs d'amenaçat, de qualificar de còmplices amb el terrorisme els opositors, de fer condemnar coses que tu no has fet i que tampoc tenen perquè condemnar-se.
Què aposteu que d'aquí quatre dies insta la il·legalització de la PAH per no condemnar la violència?
Carlos no ha canviat, continua sent un senyor molt imbècil.
29 de novembre del 2012
#25N (II). Sobiranisme sense retallades. Espanyolisme sense matisos
Segueixo la línia del post precedent amb la meva visió dels resultats electorals, analitzant ara, els resultats de la resta de grups que van entrar al Parlament, o van estar la passada legislatura.
PSC: no tenia cap oportunitat. Destrossat internament, sense lideratge, havent-hi d’enfrontar una campanya centrada en una qüestió que els hi provoca repelús i/o indiferència... Ni creïbles pels catalanistes, ni pels espanyolistes.
La seves opcions era ser derrotats o ser humiliats. Les enquestes deien que serien humiliats. Al final només han estat derrotats. I tan contents...
ERC s’ha mogut amb gran intel•ligència. No només ha resistit l’OPA que li llançava CiU, sinó que ha sabut girar la truita i fer retornar, multiplicats, els vots que CiU li havia pres fa 2 anys. Han sabut ocupar la centralitat de l’espai sobiranista. A més, Junqueras ha crescut políticament i ha fet una molt bona campanya.
ERC té un repte perillós pel davant. CiU anirà per ells, bé fent-los entrar al govern, bé criticant-los per no entrar i fer que, la sacrificada CiU, hagi de pactar amb d'altres per culpa seva.
El PP ha estat un dels grans beneficiats de la jugada de CiU. Havien de caure arrossegats pel mateix mal que CiU, les retallades i la insensibilitat social. Però el debat sobiranista els ha obert el cel, i han pogut aguantar el seu electorat i anar a esgarrapar els vots més dretans i no sobiranistes que deixava CiU (i algun també del PSC). En unes eleccions complicades per a ells, per les polítiques d'en Rajoy i l’ascens previst de C’s, li han d'agrair al President Mas que els acabés fent la campanya. Si el PSC no espavila, s’acabaran ficant, de manera permanent, al seu graner de vots.
C’s: oportunistes, demagogs i intel•ligents. És el lerrouxisme modern. Un candidat que sap aprofitar al 100% cada minut als mitjans, un discurs senzill i agraït pels electors: tots els polítics (menys ells, clar) són corruptes, qualsevol política relacionada amb la identitat catalana és una despesa intolerable en època de crisi... No estan tacats, perquè sempre s’han mirat el partit des de la banda. No tan carques com el PP, ni tan poc espanyolistes com el PSC. Un còctel perfecte per a atreure votants del PSC.
CUP: Jo els veia venir. Molta gent pensava que no entrarien, però jo estava convençut. Agraden. Munten espectacles, juguen a la no política, no es mullen en determinats temes. Al igual que C’s no tenen taques. Ideal per a joves que esperen una cosa nova, amb un discurs clar, senzill, proper, sense grans elaboracions. Si aconsegueixen mantenir-se al marge d’haver de prendre decisions importants (ser claus), poden mantenir o pujar la seva base.
SI: Van néixer i créixer en el moment ideal: amb una ERC trencada i una CiU encara allunyada d’idees sobiranistes. Un cop ERC s’ha refet, i CiU ha llençat una OPA sobre el sobiranisme més conservador, s’han quedat sense espai. La irrupció de les CUP tampoc no els ha ajudat. Potser podrien haver salvat la situació amb uns altres candidats, però l’excés d'agressivitat (ratllant sempre l’insult) d’en López Tena i l’ultrapersonalisme d'aquest i d'en Beltran, tampoc no els ha fet cap favor.
PSC: no tenia cap oportunitat. Destrossat internament, sense lideratge, havent-hi d’enfrontar una campanya centrada en una qüestió que els hi provoca repelús i/o indiferència... Ni creïbles pels catalanistes, ni pels espanyolistes.
La seves opcions era ser derrotats o ser humiliats. Les enquestes deien que serien humiliats. Al final només han estat derrotats. I tan contents...
ERC s’ha mogut amb gran intel•ligència. No només ha resistit l’OPA que li llançava CiU, sinó que ha sabut girar la truita i fer retornar, multiplicats, els vots que CiU li havia pres fa 2 anys. Han sabut ocupar la centralitat de l’espai sobiranista. A més, Junqueras ha crescut políticament i ha fet una molt bona campanya.
ERC té un repte perillós pel davant. CiU anirà per ells, bé fent-los entrar al govern, bé criticant-los per no entrar i fer que, la sacrificada CiU, hagi de pactar amb d'altres per culpa seva.
El PP ha estat un dels grans beneficiats de la jugada de CiU. Havien de caure arrossegats pel mateix mal que CiU, les retallades i la insensibilitat social. Però el debat sobiranista els ha obert el cel, i han pogut aguantar el seu electorat i anar a esgarrapar els vots més dretans i no sobiranistes que deixava CiU (i algun també del PSC). En unes eleccions complicades per a ells, per les polítiques d'en Rajoy i l’ascens previst de C’s, li han d'agrair al President Mas que els acabés fent la campanya. Si el PSC no espavila, s’acabaran ficant, de manera permanent, al seu graner de vots.
C’s: oportunistes, demagogs i intel•ligents. És el lerrouxisme modern. Un candidat que sap aprofitar al 100% cada minut als mitjans, un discurs senzill i agraït pels electors: tots els polítics (menys ells, clar) són corruptes, qualsevol política relacionada amb la identitat catalana és una despesa intolerable en època de crisi... No estan tacats, perquè sempre s’han mirat el partit des de la banda. No tan carques com el PP, ni tan poc espanyolistes com el PSC. Un còctel perfecte per a atreure votants del PSC.
CUP: Jo els veia venir. Molta gent pensava que no entrarien, però jo estava convençut. Agraden. Munten espectacles, juguen a la no política, no es mullen en determinats temes. Al igual que C’s no tenen taques. Ideal per a joves que esperen una cosa nova, amb un discurs clar, senzill, proper, sense grans elaboracions. Si aconsegueixen mantenir-se al marge d’haver de prendre decisions importants (ser claus), poden mantenir o pujar la seva base.
SI: Van néixer i créixer en el moment ideal: amb una ERC trencada i una CiU encara allunyada d’idees sobiranistes. Un cop ERC s’ha refet, i CiU ha llençat una OPA sobre el sobiranisme més conservador, s’han quedat sense espai. La irrupció de les CUP tampoc no els ha ajudat. Potser podrien haver salvat la situació amb uns altres candidats, però l’excés d'agressivitat (ratllant sempre l’insult) d’en López Tena i l’ultrapersonalisme d'aquest i d'en Beltran, tampoc no els ha fet cap favor.
23 d’octubre del 2012
Eleccions gallegues i basques
Euskadi
Les enquestes només són enquestes, marquen tendències, però no poden afinar amb total exactitud. Les tendències mostraven pujada clara i contundent de l'esquerra abertzale, les forquilles d'aquestes enquestes donaven un empat entre PNB i Bildu, però és clar, això passava si agafaves el resultat del PNB per la banda més baixa de la forquilla i el de Bildu per la part més alta.
La realitat és que el PNB (igual o més que CiU a Catalunya) està molt arrelat a la societat basca. Hauria d'estar molts anys a l'oposició per a trencar aquest arrelament. El PNB és un partit intel•ligent, sap perfectament que el victimisme beneficia Bildu, una força en ascens, i per això li ha deixat el govern de Guipúscoa, gairebé sencer, per a què també patís un cert desgast. A on Bildu governava, han baixat en vots.
El candidat del PNB era dolent (dels pitjors de la història diria), però el PNB és més que el seu candidat. Bildu ha volgut anar de massa moderada, amb una candidata fluixota, i tot i el creixement, ha punxat. El resultat de Guipúscoa n'és un gran exemple: a les municipals Bildu va passar pel damunt del PNB, ara el PNB li ha empatat.
El PSE no s'ha enfonsat a Euskadi, això és fals. Els 25 diputats eren una ficció producte de la tupinada de la il•legalització de l'esquerra abertzale. El PSE ha tornat als seus resultats habituals. Ara té 16 diputats, 3 més que en 2001 i 2 menys que en 2005.
El PP si que s'ha enfonsat. Només 10 diputats. En 2001 tenia 19 i en 2005 15.
Ezker Anitza no ha arribat. Li ha faltat molt poc (de fet, amb unes dècimes més en cada territori històric podia haver tingut 3 diputats), però no ha arribat. Sense diners (no tenia ni mailing electoral), sense el seu nom històric (segrestat per Madrazo i cia) i sense presència als mitjans (tot i tenir un parlamentari) ja que la presència la tenien el madracistes, no ha estat possible. Tot i així, jo veig el got mig ple. Tenim militància (els altres no), tenim amics (a l'estat i a Europa) i tenim vots. Ah, i sobre tot, hem netejat l'organització d'aquells que la venien a canvi de "situar" els seus amics als consells d'administració. El futur serà dur, però serà nostre.
Ezker Anitza ha obtingut el 2,69% dels vots. Els madracistes d'EB, amb els mitjans i els diners de la seva part, l'1,54%. UPyD, amb l'1,94%, ha obtingut 1 diputat, amb 5.400 vots a Àlaba (3,46%) ha tret el diputat. L'anormal legislació electoral basca, que atorga els mateixos diputats per territori independentment de la seva població, ha beneficiat als ultraespanyolistes.
No tots els polítics són iguals. Ho demostra Mikel Arana, coordinador d'Ezker Anitza que ha plegat per no complir els objectius. Ha hagut de lidiar amb unes condicions dificilíssimes, amb tot en contra, en una formació nova. Ell no és responsable de no haver entrat en el Parlament. Però plega. Decència.
Galiza
El PP resisteix. Resisteix, no avança. Tot i que passa de 38 a 41 diputats, el PP perd gairebé un 1% respecte a 2009, però la llei d'Hont amb la presència de 4 forces al Parlament gallec en lloc de 3 el fa avançar en escons.
Això, i que el PSOE s'enfonsa, aquí si. Però algú es podia estranyar? El tal Pachi (amb "ch") Vázquez devia ser molt bona persona, però com a candidat, uf! BNG també perd molt. Masses baralles internes i l'efecte "Beiras".
L'anomenada "Syriza Galega" o Alternativa Galega d'Esquerdas triomfa. Un exemple de com s'ha d'actuar. La formació més organitzada i nombrosa d'aquesta coalició, Esquerda Unida-IU, cedeix el lloc de cap de llista a un candidat molt ben valorat i de raça, en Xoxé Manuel Beiras. S'incorpora també a Equo. Una gran coalició que ha obtingut un 14% dels vots, xifra molt superior als resultats d'IU a Espanya, o de ICV-EUiA a Catalunya. Beiras ha tingut el protagonisme però els diputats de la coalició es repartiran de manera molt equitativa entre els seus membres... Unitat, generositat, programa. Un bon exemple.
Les enquestes només són enquestes, marquen tendències, però no poden afinar amb total exactitud. Les tendències mostraven pujada clara i contundent de l'esquerra abertzale, les forquilles d'aquestes enquestes donaven un empat entre PNB i Bildu, però és clar, això passava si agafaves el resultat del PNB per la banda més baixa de la forquilla i el de Bildu per la part més alta.
La realitat és que el PNB (igual o més que CiU a Catalunya) està molt arrelat a la societat basca. Hauria d'estar molts anys a l'oposició per a trencar aquest arrelament. El PNB és un partit intel•ligent, sap perfectament que el victimisme beneficia Bildu, una força en ascens, i per això li ha deixat el govern de Guipúscoa, gairebé sencer, per a què també patís un cert desgast. A on Bildu governava, han baixat en vots.
El candidat del PNB era dolent (dels pitjors de la història diria), però el PNB és més que el seu candidat. Bildu ha volgut anar de massa moderada, amb una candidata fluixota, i tot i el creixement, ha punxat. El resultat de Guipúscoa n'és un gran exemple: a les municipals Bildu va passar pel damunt del PNB, ara el PNB li ha empatat.
El PSE no s'ha enfonsat a Euskadi, això és fals. Els 25 diputats eren una ficció producte de la tupinada de la il•legalització de l'esquerra abertzale. El PSE ha tornat als seus resultats habituals. Ara té 16 diputats, 3 més que en 2001 i 2 menys que en 2005.
El PP si que s'ha enfonsat. Només 10 diputats. En 2001 tenia 19 i en 2005 15.
Ezker Anitza no ha arribat. Li ha faltat molt poc (de fet, amb unes dècimes més en cada territori històric podia haver tingut 3 diputats), però no ha arribat. Sense diners (no tenia ni mailing electoral), sense el seu nom històric (segrestat per Madrazo i cia) i sense presència als mitjans (tot i tenir un parlamentari) ja que la presència la tenien el madracistes, no ha estat possible. Tot i així, jo veig el got mig ple. Tenim militància (els altres no), tenim amics (a l'estat i a Europa) i tenim vots. Ah, i sobre tot, hem netejat l'organització d'aquells que la venien a canvi de "situar" els seus amics als consells d'administració. El futur serà dur, però serà nostre.
Ezker Anitza ha obtingut el 2,69% dels vots. Els madracistes d'EB, amb els mitjans i els diners de la seva part, l'1,54%. UPyD, amb l'1,94%, ha obtingut 1 diputat, amb 5.400 vots a Àlaba (3,46%) ha tret el diputat. L'anormal legislació electoral basca, que atorga els mateixos diputats per territori independentment de la seva població, ha beneficiat als ultraespanyolistes.
No tots els polítics són iguals. Ho demostra Mikel Arana, coordinador d'Ezker Anitza que ha plegat per no complir els objectius. Ha hagut de lidiar amb unes condicions dificilíssimes, amb tot en contra, en una formació nova. Ell no és responsable de no haver entrat en el Parlament. Però plega. Decència.
Galiza
El PP resisteix. Resisteix, no avança. Tot i que passa de 38 a 41 diputats, el PP perd gairebé un 1% respecte a 2009, però la llei d'Hont amb la presència de 4 forces al Parlament gallec en lloc de 3 el fa avançar en escons.
Això, i que el PSOE s'enfonsa, aquí si. Però algú es podia estranyar? El tal Pachi (amb "ch") Vázquez devia ser molt bona persona, però com a candidat, uf! BNG també perd molt. Masses baralles internes i l'efecte "Beiras".
L'anomenada "Syriza Galega" o Alternativa Galega d'Esquerdas triomfa. Un exemple de com s'ha d'actuar. La formació més organitzada i nombrosa d'aquesta coalició, Esquerda Unida-IU, cedeix el lloc de cap de llista a un candidat molt ben valorat i de raça, en Xoxé Manuel Beiras. S'incorpora també a Equo. Una gran coalició que ha obtingut un 14% dels vots, xifra molt superior als resultats d'IU a Espanya, o de ICV-EUiA a Catalunya. Beiras ha tingut el protagonisme però els diputats de la coalició es repartiran de manera molt equitativa entre els seus membres... Unitat, generositat, programa. Un bon exemple.
3 de setembre del 2012
4 de març del 2012
21 de novembre del 2011
Eleccions Generals: Reflexions
Doncs ja tenim el resultats de les eleccions. Com comprovareu en el quadre següent, tampoc vaig fallar de tant la meva porra electoral. Bàsicament fallo el resultat del PSOE (confiava més en la seva capacitat de resistència) cosa que acaba beneficiant a PP, CiU i UPyD.
Consideracions:
El PP arrasa gràcies a la pujada de l'abstenció entre les files socialistes. El PP té un vot fidel que quan la participació baixa li permet àmplies majories, i quan puja, li permet resistir. El vot de la dreta està agrupat i fidelitzat, per això es el que més es beneficia de la injusta llei electoral.
El PSOE s'enfonsa i poca cosa es pot dir. Rubalcaba no és Felipe i el miracle no ha pogut ser. El PSOE pot ser i fer polítiques de dretes, però bona part del seu electorat no ho és. I s'ha demostrat.
Catalunya:
Gran avenç de CiU donat, en bona part, per l'enfonsament de PSC. Les retallades no han pesat, total, ja es donava per descomptat que amb el PP vindrien més des de Madrid. CiU ha sabut aguantar el vot de la dreta a Catalunya.
El PP no pessiga entre l'electorat convergent de dretes.
ERC aguanta gràcies a fer unes candidatures que fidelitzaven els sectors independentistes més crítics amb el tripartit. Reconec que no m'agradava gens el candidat, era una candidatura a la defensiva i l'han encertada. Dubto moltíssim que aquesta gent (candidat i líder) arribin un dia a mobilitzar la gent que va arribar a mobilitzar en Carod.
Euskadi:
Ho he dit, des d'aquesta bitàcola, infinitat d'ocasions: PP i PSOE han estat alimentant de manera espectacular l'esquerra abertzale i ara això ha esclatat. La llei de partits era un bumerang que ara torna. Amaiur recull un sentiment estès a Euskadi i la campanya que li han fet a Espanya.
En PNB és una roca. La seva capacitat de resistència és envejable. Està ancorat en el teixit social basc i no el mouran tan fàcilment.
PSOE: qui es va a dormir amb nens, es lleva pixat. El govern amb el PP no era volgut per la societat basca. Es va poder formar pel tripijoc de la llei electoral. Ara paguen.
PP: Té el que té, igual que a Catalunya.
Nosaltres:
ICV-EUiA: Gran candidat, gran candidatura, gran programa i gran campanya electoral. El missatge era clar i adequat i el missatger el millor. Estem en una crisi brutal, l'esquerra social-liberal s'ha mimetitzat amb la dreta i calia aixecar la bandera de l'esquerra. Missatge d'esquerres envers les classes treballadores. En Coscu tenia i té el prestigi, coneixença i experiència per a portar aquesta bandera. La resta de la candidatura l'ha acompanyat a la perfecció.
Actes de campanya massius i entusiastes i bona acollida de les propostes.
EUiA tindrà diputat al Congrés per primera vegada en la seva història, un gran diputat: el company Joan Josep Nuet. S'ho mereix.
L'espai que representem torna, després de 18 anys, a tenir 3 diputats. La coalició suma i és una eina magnífica, cal protegir-la i conservar-la bé. Tots ho hem de tenir present abans de pensar en noves aventures...
L'Esquerra Plural a l'estat torna a resultats d'abans de l'any 2000. Al igual que Catalunya, l'Aragó ha estat un gran exemple. Unió i generositat en la diversitat. Gran Gaspar i Alberto Garzón, gran resultat d'EUPV al País Valencià, i gran recuperació d'IU a Madrid.
Vaig decidir afiliar-me a IU (finalment EUiA després de la meva arribada a Catalunya) després de la primera desfeta de l'any 2000. Després van venir les desfetes consecutives de 2004 i 2008. Ahir em va semblar tancar un cercle. Ara, a mirar cap amunt i aprendre de les errades passades.
Equo ens ha restat algun diputat (Cadis, Alacant, Còrdova, Madrid...), i crec que la seva decisió és errònia, tal i com s'ha demostrat. Tinc amics allà i respecto la evolució que vulguin fer amb el seu projecte, però crec que són moments de deixar de banda diferències i unificar les forces transformadores, respectant les diversitats i l'autonomia de cadascú. Si a molts llocs ha estat possible, per què a d'altres no?
Toca unificar la resistència al tsunami blau i neoliberal. El se'ns vindrà a sobre serà molt dur.
| PP | 186 | 181 | ERC | 3 | 2 | |
| PSOE | 110 | 123 | BNG | 2 | 2 | |
| Esquerra Plural | 11 | 12 | CC | 2 | 2 | |
| CiU | 16 | 13 | FA | 1 | 1 | |
| PNB | 5 | 5 | Compromís | 1 | 1 | |
| Amaiur | 7 | 5 | Gbai | 1 | 0 | |
| UpyD | 5 | 3 |
Consideracions:
El PP arrasa gràcies a la pujada de l'abstenció entre les files socialistes. El PP té un vot fidel que quan la participació baixa li permet àmplies majories, i quan puja, li permet resistir. El vot de la dreta està agrupat i fidelitzat, per això es el que més es beneficia de la injusta llei electoral.
El PSOE s'enfonsa i poca cosa es pot dir. Rubalcaba no és Felipe i el miracle no ha pogut ser. El PSOE pot ser i fer polítiques de dretes, però bona part del seu electorat no ho és. I s'ha demostrat.
Catalunya:
Gran avenç de CiU donat, en bona part, per l'enfonsament de PSC. Les retallades no han pesat, total, ja es donava per descomptat que amb el PP vindrien més des de Madrid. CiU ha sabut aguantar el vot de la dreta a Catalunya.
El PP no pessiga entre l'electorat convergent de dretes.
ERC aguanta gràcies a fer unes candidatures que fidelitzaven els sectors independentistes més crítics amb el tripartit. Reconec que no m'agradava gens el candidat, era una candidatura a la defensiva i l'han encertada. Dubto moltíssim que aquesta gent (candidat i líder) arribin un dia a mobilitzar la gent que va arribar a mobilitzar en Carod.
Euskadi:
Ho he dit, des d'aquesta bitàcola, infinitat d'ocasions: PP i PSOE han estat alimentant de manera espectacular l'esquerra abertzale i ara això ha esclatat. La llei de partits era un bumerang que ara torna. Amaiur recull un sentiment estès a Euskadi i la campanya que li han fet a Espanya.
En PNB és una roca. La seva capacitat de resistència és envejable. Està ancorat en el teixit social basc i no el mouran tan fàcilment.
PSOE: qui es va a dormir amb nens, es lleva pixat. El govern amb el PP no era volgut per la societat basca. Es va poder formar pel tripijoc de la llei electoral. Ara paguen.
PP: Té el que té, igual que a Catalunya.
Nosaltres:
ICV-EUiA: Gran candidat, gran candidatura, gran programa i gran campanya electoral. El missatge era clar i adequat i el missatger el millor. Estem en una crisi brutal, l'esquerra social-liberal s'ha mimetitzat amb la dreta i calia aixecar la bandera de l'esquerra. Missatge d'esquerres envers les classes treballadores. En Coscu tenia i té el prestigi, coneixença i experiència per a portar aquesta bandera. La resta de la candidatura l'ha acompanyat a la perfecció.
Actes de campanya massius i entusiastes i bona acollida de les propostes.
EUiA tindrà diputat al Congrés per primera vegada en la seva història, un gran diputat: el company Joan Josep Nuet. S'ho mereix.
L'espai que representem torna, després de 18 anys, a tenir 3 diputats. La coalició suma i és una eina magnífica, cal protegir-la i conservar-la bé. Tots ho hem de tenir present abans de pensar en noves aventures...
L'Esquerra Plural a l'estat torna a resultats d'abans de l'any 2000. Al igual que Catalunya, l'Aragó ha estat un gran exemple. Unió i generositat en la diversitat. Gran Gaspar i Alberto Garzón, gran resultat d'EUPV al País Valencià, i gran recuperació d'IU a Madrid.
Vaig decidir afiliar-me a IU (finalment EUiA després de la meva arribada a Catalunya) després de la primera desfeta de l'any 2000. Després van venir les desfetes consecutives de 2004 i 2008. Ahir em va semblar tancar un cercle. Ara, a mirar cap amunt i aprendre de les errades passades.
Equo ens ha restat algun diputat (Cadis, Alacant, Còrdova, Madrid...), i crec que la seva decisió és errònia, tal i com s'ha demostrat. Tinc amics allà i respecto la evolució que vulguin fer amb el seu projecte, però crec que són moments de deixar de banda diferències i unificar les forces transformadores, respectant les diversitats i l'autonomia de cadascú. Si a molts llocs ha estat possible, per què a d'altres no?
Toca unificar la resistència al tsunami blau i neoliberal. El se'ns vindrà a sobre serà molt dur.
24 de maig del 2011
Postal electoral (trencada). Indignats d'Aduna
Fa un mes us explicava en aquesta bitàcola una postal electoral ben curiosa i indignant. Al petit poble guipuscoà d'Aduna (molt a prop d'Andoain i a uns 20km de Sant Sebastià) només s'acabaria presentant una llista electoral, la del PP. Poble on sempre havia tingut àmplies majories l'esquerra abertzale, Bildu no va poder presentar llista per temes de "contaminació de candidats" i perquè els que no estaven "contaminats" eren massa joves i no es van veure en cor, així que el PP va muntar una de les seves famoses llistes fantasma amb gent d'altres poblacions d'Euskadi i d'Espanya.
Doncs bé, el passat diumenge, el poble d'Aduna va canalitzar la seva indignació d'una manera molt útil i pràctica: van anar a votar en bloc (86,46% de participació) i el PP, tot i ser l'única formació que es presentava no va poder entrar al consistori ja que no va assolir el 5% de vots mínim necessari. Els resultats van anar així:
Els ciutadans d'Aduna, indignats, van decidir que, ni jutges, ni partits immorals, ni paracaigudistes, decidirien el seu futur. Es van organitzar, van votar i van decidir. Doncs això, que està a les nostres mans...
PD: Aquí us deixo un altre exemple d'un poble que es nega a acceptar els paracaigudistes de les llistes fantasma. Es diu La Vilella Alta (Priorat), i només es van presentar dues llistes fantasma (PP i PSC). El resultat va ser aquest:
Doncs bé, el passat diumenge, el poble d'Aduna va canalitzar la seva indignació d'una manera molt útil i pràctica: van anar a votar en bloc (86,46% de participació) i el PP, tot i ser l'única formació que es presentava no va poder entrar al consistori ja que no va assolir el 5% de vots mínim necessari. Els resultats van anar així:
- PP: 12 vots (4,01%)
- Blanc: 287 vots (95,99%)
- Nuls: 1 vot (0,33%)
- Abstenció: 13,54%
Els ciutadans d'Aduna, indignats, van decidir que, ni jutges, ni partits immorals, ni paracaigudistes, decidirien el seu futur. Es van organitzar, van votar i van decidir. Doncs això, que està a les nostres mans...
PD: Aquí us deixo un altre exemple d'un poble que es nega a acceptar els paracaigudistes de les llistes fantasma. Es diu La Vilella Alta (Priorat), i només es van presentar dues llistes fantasma (PP i PSC). El resultat va ser aquest:
- PSC: 0 vots
- PP: 0 vots
- Abstenció: 112 persones (100%)
21 d’abril del 2011
Postals electorals 2011 (1): Aduna
Aduna és un petit poble guipuscoà a uns 20 quilòmetres de Sant Sebastià. Al igual que molts pobles similars, aquí l'esquerra abertzale guanya de carrer en les diferents conteses electorals.L'any 2007 només van presentar candidatura a les municipals ANV i PP. Els primers van obtenir 159 vots i els conservadors espanyolistes 1.
Segons informa avui el diari Público, a les eleccions del proper 22 de maig només es presentarà una candidatura: la del PP.
No hi haurà candidatura ni de Bildu, ni d'independents, ni cap altra. Imagino que al petit poble no han pogut trobar prous candidats que, d'una manera o una altra, no tinguin algún vincle amb l'eskerra abertzale il·legalitzada. Al final es demostra qui s'estima el seu poble i és responsable i qui no. Imagino que Bildu podia haver trobat candidats en altres indrets de Guipúscoa o d'Euskadi, però no han volgut presentar llista sense que aquesta l'omplíssin persones del poble.
El PP, com en moltres altres matèries, no té gaires conflictes morals. No només no presentarà a la llista persones d'Aduna, sinó que ni tan sols seran candidats bascos. El líder popular guipuscoà, Borja Semper, irundarra i algun curs company meu de la facultat, explica quins són els seus condicionants a l'hora de presentar una llista fantasma en un municipi: que en les darreres eleccions els hi hagi votat com a mínim una persona!
La desvergonya del PP serveix tant per Osona com per Tolosaldea...
10 de gener del 2011
L'Ezkerra Abertzale marca el pas, ETA va a darrera
Va haver-hi un dia en que els partits espanyolistes (PP i PSOE) van decidir que unes persones, fent servir la fórmula de partit polític o de simple agrupació d'electors, no es podien presentar a les eleccions si no condemnaven les accions d'ETA. Era igual que no pertanyessin de l'organització armada, que no fessin manifestacions a favor de la violència o que no incorreguessin en el delicte d'enaltiment del terrorisme. No se'ls condemnava per fer alguna cosa delictiva, sinó simplement per no dir res al respecte (per cert, igual que el PP sobre el franquisme).
Un dia l'activitat d'ETA es va anar reduint fins a la mínima expressió, per tant, pràcticament no hi havia atemptats que condemnar. A llavors la consigna era que l'ezkerra abertzale renunciés de manera directa a la violència per a aconseguir els seus objectius (cosa que, per cert, l'estat no fa, ja que la mateixa constitució del 78 reconeix la utilització de l'exèrcit per a mantenir la unitat d'Espanya). I l'ezkerra abertzale va renunciar de manera expressa a la utilització de la violència per assolir els seus objectius. Tampoc no va valer.
El que molts teníem clar, i sembla que l'ezkerra abertzale també, és que no es tractava d'una qüestió legal. No era qüestió de complir les prerrogatives d'una llei, bastant abstracta per cert, per a poder representar a milers de ciutadans a les institucions. La seva il·legalització era política.
ETA és com un elefant que es mou molt poc a poc i sense gaire finor i l'ezkerra abertzale, que té presa, no ha esperat. Ha fet el seu camí mirant de reüll a ETA però sense esperar-la. ETA va dues passes per darrera i s'acabarà veient arrossegada pels esdeveniments. La gegantesca manifestació de dissabte a Bilbo deixa clar que, o ETA camina a darrera de l'ezkerra abertzale, o quedarà aïllada i com a una relíquia, oblidada. No té cap més sortida.
Mentrestant el PP, Rubalcaba i la "Brunete mediàtica" ja anunciaven que era igual que ETA decretés una alt el foc permanent o que fos verificable internacionalment. Ara apujaran el llistó de l'exigència a ETA i, de retruc, a l'ezkerra abertzale. Ara demanaran que ETA declari la seva dissolució, que l'ezkerra abertzale faci una declaració demanant perdó pels darrers 50 anys de violència (inclosos els del franquisme, anys de violència pels quals ni el PP ni l'església han demanat perdó) o que s'immolin en una foguera pública encesa per l'AVT. És igual, tenen clar que no volen que Batasuna es torni a presentar a les eleccions. Què passaria amb Patxi López i tantes institucions usurpades gràcies a la il·legalització?
Però l'ezkerra abertzale ha de continuar el seu camí, el seu full de ruta, sense capficar-se pel que fa l'estat o pel que li diu ETA. La seva legalització, el seu futur, el validarà (igual de dissabte) la societat basca. La mateixa societat que no vol que ETA segueixi vigilant el seu destí, ni que PP i PSOE la mantinguin en un estat d'excepció democràtic. Aquests darrers mesos ha passat el que no volien veure ni en pintura els partits espanyols i ETA: que l'ezkerra abertzale tirés pel camí del mig amb el suport de les seves bases i de la societat. Espero de tot cor que insisteixi en aquest camí, que estarà ple de dificultats, sense deixar-se influenciar pels que, des dels extrems, tenen por de donar-li la paraula als ciutadans.
Un dia l'activitat d'ETA es va anar reduint fins a la mínima expressió, per tant, pràcticament no hi havia atemptats que condemnar. A llavors la consigna era que l'ezkerra abertzale renunciés de manera directa a la violència per a aconseguir els seus objectius (cosa que, per cert, l'estat no fa, ja que la mateixa constitució del 78 reconeix la utilització de l'exèrcit per a mantenir la unitat d'Espanya). I l'ezkerra abertzale va renunciar de manera expressa a la utilització de la violència per assolir els seus objectius. Tampoc no va valer.
El que molts teníem clar, i sembla que l'ezkerra abertzale també, és que no es tractava d'una qüestió legal. No era qüestió de complir les prerrogatives d'una llei, bastant abstracta per cert, per a poder representar a milers de ciutadans a les institucions. La seva il·legalització era política.
ETA és com un elefant que es mou molt poc a poc i sense gaire finor i l'ezkerra abertzale, que té presa, no ha esperat. Ha fet el seu camí mirant de reüll a ETA però sense esperar-la. ETA va dues passes per darrera i s'acabarà veient arrossegada pels esdeveniments. La gegantesca manifestació de dissabte a Bilbo deixa clar que, o ETA camina a darrera de l'ezkerra abertzale, o quedarà aïllada i com a una relíquia, oblidada. No té cap més sortida.
Mentrestant el PP, Rubalcaba i la "Brunete mediàtica" ja anunciaven que era igual que ETA decretés una alt el foc permanent o que fos verificable internacionalment. Ara apujaran el llistó de l'exigència a ETA i, de retruc, a l'ezkerra abertzale. Ara demanaran que ETA declari la seva dissolució, que l'ezkerra abertzale faci una declaració demanant perdó pels darrers 50 anys de violència (inclosos els del franquisme, anys de violència pels quals ni el PP ni l'església han demanat perdó) o que s'immolin en una foguera pública encesa per l'AVT. És igual, tenen clar que no volen que Batasuna es torni a presentar a les eleccions. Què passaria amb Patxi López i tantes institucions usurpades gràcies a la il·legalització?
Però l'ezkerra abertzale ha de continuar el seu camí, el seu full de ruta, sense capficar-se pel que fa l'estat o pel que li diu ETA. La seva legalització, el seu futur, el validarà (igual de dissabte) la societat basca. La mateixa societat que no vol que ETA segueixi vigilant el seu destí, ni que PP i PSOE la mantinguin en un estat d'excepció democràtic. Aquests darrers mesos ha passat el que no volien veure ni en pintura els partits espanyols i ETA: que l'ezkerra abertzale tirés pel camí del mig amb el suport de les seves bases i de la societat. Espero de tot cor que insisteixi en aquest camí, que estarà ple de dificultats, sense deixar-se influenciar pels que, des dels extrems, tenen por de donar-li la paraula als ciutadans.
1 de desembre del 2010
Eleccions Catalunya 2010. El meu punt de vista
Porto ja uns quants dies de silenci blocaire provocat bàsicament per les dues campanyes electorals que he hagut de viure aquests dies: la molt intensa campanya de les eleccions al Parlament del dia 28 i una, també intensa, campanya a les eleccions sindicals a la meva empresa, celebrades el passar 24 de novembre.He volgut esperar uns dies, per agafar aire i prendre perspectiva, per a valorar la jornada electoral del dia 28.
Una bona, molt bona campanya
He seguit la campanya nacional de la coalició ICV-EUiA bàsicament per twitter, facebook i la web d'EUiA. Només vaig assistir a l'acte central del dia 20N a Barcelona. La conclusió és que s'ha treballat molt, i molt bé. Molts actes, la majoria destinats a la gent de fora de les nostres organitzacions, gent de sectors. Hem de tenir clar que és millor una xerrada en petit format amb un col·lectiu determinat, encara que només vinguin una desena de persones, que el típic acte per a la militància (i la premsa) on l'únic mèrit és poder, o no, omplir un espai determinat.
A Osona la campanya ha estat molt intensa i treballada. No hem fet cap acte central o míting, ens hem dedicat a trobades amb gent diversa i a explicar (i escoltar) el que diuen des de la societat: dos trobades amb sindicalistes (més una amb els afectats de Colomer), una xerrada per a explicar les polítiques d'habitatge, la visita del candidat Herrera per a parlar de transport públic, un partit de futbol (amb més d'un centenar d'assistents) amb la diversitat cultural de la nostra comarca, o un acte, que al meu entendre va ser dels millors, per a parlar de salut pública amb els sectors que hi treballen... En total, més d'una dotzena d'actes, trobades i xerrades en petit format, a banda del repartiment de propaganda als mercats, enganxades de cartells, etc... Al sopar de final de campanya ens vam ajuntar una seixantena d'amics i militants d'EUiA i ICV. Crec que és el resum d'una feina ben feta a nivell nacional, i a nivell comarcal.
Millors sensacions que resultats
Els nostres resultats no han estat bons. Amb la crisi, la vaga general, la taxa d'atur... sincerament pensava que l'opció clarament d'esquerres que nosaltres defensem podia tenir millors resultats. Tot i així, la realitat és la que és: hi ha una onada dretana que recorre Europa i un electorat d'esquerres perdut i desorientat. Catalunya era una excepció a aquesta situació, però l'onada ens ha passat per sobre. És en aquestes circumstàncies en que la sensació d'uns resultats no tan dolents creix. Les diferents sensibilitats de l'esquerra han estat escombrades, i nosaltres hem aguantat demostrant una musculatura i capacitat de resistència encomiables. La bona campanya crec que ha tingut molt a veure. S'acosten (per no dir que ja els tenim aquí) temps difícils per a l'esquerra i les classes populars.
Avui, més que mai, es demostra que la coalició que vam fer amb ICV ha estat un encert. Sense aquesta coalició, anant per separat, no haguessin quedat ni les cendres a l'espai a l'esquerra de la socialdemocràcia.
Valoració general
CiU: Triomf clar i indiscutible. Ho han tingut molt fàcil, ningú no els hi ha volgut plantar cara, només nosaltres. PSC i PP per les futures necessitats que puguin tenir a Espanya, ERC per 3/4 parts del mateix. Si no arriba a ser pels resultats de PP i SI haguessin tornat a les majories absolutes d'en Pujol
PSC i ERC: Han llençat la tovallola massa aviat. El càstig continuo al que ha estat sotmès el govern d'Entesa els ha marcat, i han acabat renegant del mateix. Fora no han trobat un altre espai alternatiu. Em sap molt greu els seus resultats, no pot haver un govern alternatiu al de la dreta a Catalunya sense ells...
PP: Són part de l'onada. A Catalunya l'ha capitalitzada CiU, però ells s'hi han enganxat. Que és preparin les esquerres espanyoles
C's: Tenen molt de mèrit. La clau ha estat en saber captar els votants espanyolistes que, a més, estan desencantats dels partits tradicionals. Han fet bona campanya amb un candidat amb les idees i un discurs clar.
SI i Rcat: El temps dirà el recorregut que tenen. Jo estic convençut que han estat instruments, potenciats des de determinats sectors, per a desgastar ERC. Els primers han estat per a mi una de les males notícies de la jornada, els segons una de les bones.
PXC: Què hagués passat sense una bona participació com la que hem tingut? O sense que el PP s'apropiés de part del seu discurs? Ja no existeix l'oasi català, la mateixa merda que corre per Europa la tenim a casa. Crec que és una gran notícia que no entri però que hagi donat un ensurt. A veure si per fi ens posem les piles en aquest tema.
5 d’octubre del 2010
El bipartidisme de "El País" en hores baixes
Per desgràcia el bipartidisme és una realitat. En una societat en que la consciència política, i les ganes d'adquirir-la, són mínimes els partits majoritaris tenen molt de guanyat. És com aquell a qui no interessa el futbol, ni el segueix, però quan arriba el Madrid-Barça es veu en cor d'opinar i prendre partit.Que la majoria de mitjans de comunicació estan al servei d'interessos polítics i econòmics, al marge de la tasca purament informativa, també és una realitat. D'aquesta manera, al igual que al món del futbol els grans mitjans esportius segueixen gairebé en exclusiva a Madrid o Barça, en el món de la informació política la majoria de mitjans de tirada estatal prenen partit pels dos grans partits i, cada vegada més, estan al seu servei.
El diari més venut a l'estat que, fins fa molt poc, portava en la portada un "Diario Independiente..." sap que la diversitat política perjudica els interessos del partit que li atorga un tracte de favor. Fa temps que ataquen, directament o de maneta indirecta (ignorant-les), les opcions polítiques que poden restar possibilitats als seus "amos". Així, és habitual veure a les enquestes d'aquest grup mediàtic resultats en que només apareixen les dues principals forces polítiques. Enquestes tan "fiables" en les que, ni tan sols, surt la fitxa tècnica.
Aquest passat cap de setmana la credibilitat d'aquest diari va baixar uns quants esgraons més. Van tornar a oferir una enquesta on només oferien la intenció de vot de dos partits, però potser el que no s'esperaven és que aquests dos partits només tinguessin una intenció de vot de 2/3 part s de l'electorat, és a dir, el que va respondre un 30% dels consultats, que no van optar per PPSOE, va ser ignorat. Una nova lliçó de periodisme independent...
21 de juliol del 2010
Una sentència contra el federalisme plurinacional
Just acabava de començar les meves vacances quan el Tribunal Constitucional emetia la sentència sobre el recurs interposat pel PP contra l’Estatut votat en referèndum pel poble de Catalunya. Amb gairebé un mes de retard, voldria mostrar el meu posicionament sobre el tema, posicionament que, per altra banda, ja deu ser de sobres conegut pels que seguiu habitualment aquesta bitàcora.
Deixant de banda els aspectes jurídics de la sentència, inexistents o, com a mínim, insignificants, la veritable importància de la mateixa està en la interpretació política que fa del model d’estat i les seves limitacions. Va ser una sentència política, i com a tal ha de ser analitzada.
Aquesta sentència ha suposat un cop duríssim contra aquells que sentint-nos espanyols, o no, apostem per un model de convivència de diferents nacions dins d’un mateix marc administratiu-estatal. Aquesta no és una sentència contra l’independentisme, tot el contrari, si hi ha algú a qui beneficia és precisament als independentistes, que veuen reforçats els seus arguments en base al “no ens volen”. Tampoc és una sentència que sigui beneficiosa, tot i que semblés el contrari, pels que aposten per l’obsessiva “inquebrantable unidad de España”, després de la sentència, les nacions que conviuen amb l’espanyola a l’Estat es troben una mica més lluny d’aquest mateix estat.
Com deia, els grans damnificats d’aquesta sentència som els que apostem per una convivència amable i respectuosa de les diferents nacions que conviuen a l’estat. Només hi ha una nació, només hi ha una sobirania, només hi ha una llengua d’obligat coneixement... Aquesta negació patriotera de la pluralitat, per part d’un tribunal deslegitimat, deixa la pilota a la teulada del l’estat. Ara només hi ha dues possibilitats: reforma de la Constitució per donar cabuda la plurinacionalitat real existent, o que les nacions no reconegudes creïn la seva pròpia constitució i Estat al marge de l’espanyol. Jo aposto per la primera via. Vull compartir espais amb tots aquells ciutadans espanyols (molts) que sí que estan per aquesta convivència, però vull que, en aquest marc de federal, es respecti la pluralitat nacional. Però si la idea és que a cada Estat només hi pot tenir cabuda una realitat nacional, passi-ho bé i ja ens retrobarem dins d'un altre marc federal més ampli a l’UE.
Un tribunal polític ha dictat una sentència política, ara és l'hora de la política. La convivència dins del marc de l’Estat espanyol només és factible en un model federal plurinacional que respecti els sentiment de tots els seus ciutadans. L’alternativa és la ruptura, bé de l’estat, bé de la convivència i lleialtat. Si a l’estat hi ha realment federalistes asimètrics, és del tot urgent que comencin a treure el cap.
Deixant de banda els aspectes jurídics de la sentència, inexistents o, com a mínim, insignificants, la veritable importància de la mateixa està en la interpretació política que fa del model d’estat i les seves limitacions. Va ser una sentència política, i com a tal ha de ser analitzada.Aquesta sentència ha suposat un cop duríssim contra aquells que sentint-nos espanyols, o no, apostem per un model de convivència de diferents nacions dins d’un mateix marc administratiu-estatal. Aquesta no és una sentència contra l’independentisme, tot el contrari, si hi ha algú a qui beneficia és precisament als independentistes, que veuen reforçats els seus arguments en base al “no ens volen”. Tampoc és una sentència que sigui beneficiosa, tot i que semblés el contrari, pels que aposten per l’obsessiva “inquebrantable unidad de España”, després de la sentència, les nacions que conviuen amb l’espanyola a l’Estat es troben una mica més lluny d’aquest mateix estat.
Com deia, els grans damnificats d’aquesta sentència som els que apostem per una convivència amable i respectuosa de les diferents nacions que conviuen a l’estat. Només hi ha una nació, només hi ha una sobirania, només hi ha una llengua d’obligat coneixement... Aquesta negació patriotera de la pluralitat, per part d’un tribunal deslegitimat, deixa la pilota a la teulada del l’estat. Ara només hi ha dues possibilitats: reforma de la Constitució per donar cabuda la plurinacionalitat real existent, o que les nacions no reconegudes creïn la seva pròpia constitució i Estat al marge de l’espanyol. Jo aposto per la primera via. Vull compartir espais amb tots aquells ciutadans espanyols (molts) que sí que estan per aquesta convivència, però vull que, en aquest marc de federal, es respecti la pluralitat nacional. Però si la idea és que a cada Estat només hi pot tenir cabuda una realitat nacional, passi-ho bé i ja ens retrobarem dins d'un altre marc federal més ampli a l’UE.
Un tribunal polític ha dictat una sentència política, ara és l'hora de la política. La convivència dins del marc de l’Estat espanyol només és factible en un model federal plurinacional que respecti els sentiment de tots els seus ciutadans. L’alternativa és la ruptura, bé de l’estat, bé de la convivència i lleialtat. Si a l’estat hi ha realment federalistes asimètrics, és del tot urgent que comencin a treure el cap.
8 de juny del 2010
La corrupció torna a esquitxar IU
Doncs sí, perquè al final estem sent la gent d'IU els que més tacats estem quedant amb la xacra de la corrupció.
El darrer cas el protagonitza el nostre regidor al municipi madrileny d'Alpedrete, i company blocaire d'I Love IU, Fernando Jiménez. Els fets són els següents:
Un militant del PP es ven uns terrenys a una empresa constructora. Aquest simple militant mesos després passa a ser responsable d'urbanisme del seu municipi, Alpedrete.
Aquest passat més de gener IU-LV d'Alpedrete denuncia l'enriquiment exagerat d'aquest responsable d'urbanisme gràcies a la requalificació dels mateixos terrenys projectada al PGOU de la població. Com coneixia el aleshores militant de base popular el futur PGOU? I la constructora? Hem de creure que és pura casualitat que només 6 mesos abans de treure a la llum pública el desenvolupament del PGOU aquest militant (i futur regidor d'urbanisme) del PP es vengués els terrenys objecte de requalificació a la constructora?
El cas és que igual que va passar a Seseña amb l'alcalde d'IU Manuel Fuentes i la seva denúncia contra “el Pocero”, o al País Valencià amb la diputada Marina Albiol i les seves denúncies a Fabra, qui denuncia la corrupció acaba sent jutjat denunciat pels mateixos corruptes.
Avui hi ha vaga general convocada en la funció pública. El motiu és que els hi volen fer pagar a ells, els treballadors públics, la crisi provocada, en bona mesura, per l'especulació urbanística promoguda, entre d'altres, per polítics i empresaris corruptes. Mentrestant, també avui, un company blocaire i company d'IU serà jutjat per denunciar aquesta corrupció.
Ja sé que és una frase que tinc gastada amb d'altres companys però, Fernando, és un veritable honor compartir militància amb una persona com tu!
El darrer cas el protagonitza el nostre regidor al municipi madrileny d'Alpedrete, i company blocaire d'I Love IU, Fernando Jiménez. Els fets són els següents:
Un militant del PP es ven uns terrenys a una empresa constructora. Aquest simple militant mesos després passa a ser responsable d'urbanisme del seu municipi, Alpedrete.
Aquest passat més de gener IU-LV d'Alpedrete denuncia l'enriquiment exagerat d'aquest responsable d'urbanisme gràcies a la requalificació dels mateixos terrenys projectada al PGOU de la població. Com coneixia el aleshores militant de base popular el futur PGOU? I la constructora? Hem de creure que és pura casualitat que només 6 mesos abans de treure a la llum pública el desenvolupament del PGOU aquest militant (i futur regidor d'urbanisme) del PP es vengués els terrenys objecte de requalificació a la constructora?
El cas és que igual que va passar a Seseña amb l'alcalde d'IU Manuel Fuentes i la seva denúncia contra “el Pocero”, o al País Valencià amb la diputada Marina Albiol i les seves denúncies a Fabra, qui denuncia la corrupció acaba sent jutjat denunciat pels mateixos corruptes.Avui hi ha vaga general convocada en la funció pública. El motiu és que els hi volen fer pagar a ells, els treballadors públics, la crisi provocada, en bona mesura, per l'especulació urbanística promoguda, entre d'altres, per polítics i empresaris corruptes. Mentrestant, també avui, un company blocaire i company d'IU serà jutjat per denunciar aquesta corrupció.
Ja sé que és una frase que tinc gastada amb d'altres companys però, Fernando, és un veritable honor compartir militància amb una persona com tu!
7 de maig del 2010
Quina enveja! Els britànics sí que en saben...
Doncs sí, quina enveja! Quina enveja deuen sentir els legisladors del PPSOE quan comproven els magnífics resultats electorals al Regne Unit. Això sí que és un bon sistema electoral!
I després vindran aquests pesats d'IU dient que el sistema electoral espanyol és injust. Val sí, és veritat que a l'estat espanyol el sistema està muntat perquè sempre guanyin els mateixos, però no és tan fàcil que ho facin per majoria absoluta com a la Gran Bretanya.
Si a l'estat espanyol el PSOE amb un 43,6% dels vots té un 48,3% dels diputats, al Regne Unit els conservadors amb un 36,1% dels vots tenen el 47,1%. I si el PP amb el 40,1% té el 43,7% de diputats, els laboristes, amb el 29% tenen el 39,7%.
Quant als perjudicats, aquí sí que no ens poden guanyar per molt britànics que siguin. Sí que és veritat que els liberals, a pesar del seu 23% de vots, només tenen el 8% de diputats; però això no és res comparable al cas d'IU, que amb el 3,8% dels vots (3a força més votada), només obté el 0,5% dels diputats (6a força en número de diputats).
Sí, el sistema sempre podria ser millor (per a PPSOE), però el que és indubtable que poc podria empitjorar per a IU. Això sí, continuarem sentint que els Parlaments són els dipositaris de la voluntat popular. Ha!
I després vindran aquests pesats d'IU dient que el sistema electoral espanyol és injust. Val sí, és veritat que a l'estat espanyol el sistema està muntat perquè sempre guanyin els mateixos, però no és tan fàcil que ho facin per majoria absoluta com a la Gran Bretanya.
|
| % vot | diputats | % diputats |
| Conservadors | 36,1 | 306 | 47,1 |
| Laboristes | 29,0 | 258 | 39,7 |
| Liberals | 23,0 | 57 | 8,8 |
| Partit Democràtic Unionista | 0,6 | 8 | 1,2 |
| Partit Nacional Escocès | 1,7 | 6 | 0,9 |
| Sinn Féin | 0,6 | 5 | 0,8 |
| Partit Gal·lès | 0,6 | 3 | 0,5 |
| Partit Socialdemòcrata i Laborista(Irlanda Nord) | 0,4 | 3 | 0,5 |
| Verds | 1,0 | 1 | 0,2 |
| Partit de l'Aliança d'Irlanda del Nord | 0,1 | 1 | 0,2 |
| Altres | 1,1 | 1 | 0,2 |
Si a l'estat espanyol el PSOE amb un 43,6% dels vots té un 48,3% dels diputats, al Regne Unit els conservadors amb un 36,1% dels vots tenen el 47,1%. I si el PP amb el 40,1% té el 43,7% de diputats, els laboristes, amb el 29% tenen el 39,7%.
Quant als perjudicats, aquí sí que no ens poden guanyar per molt britànics que siguin. Sí que és veritat que els liberals, a pesar del seu 23% de vots, només tenen el 8% de diputats; però això no és res comparable al cas d'IU, que amb el 3,8% dels vots (3a força més votada), només obté el 0,5% dels diputats (6a força en número de diputats).
Sí, el sistema sempre podria ser millor (per a PPSOE), però el que és indubtable que poc podria empitjorar per a IU. Això sí, continuarem sentint que els Parlaments són els dipositaris de la voluntat popular. Ha!
30 de març del 2010
Felip Puig, o com fer política sense posar-se vermell
Felip Puig representa el típic cas, molt estès per altra banda entre CiU, de fer política i declaracions polítiques sense mostrar la més mínima vergonya.Ahir, a l’entrevista que li van fer a Catalunya Ràdio, a banda de tornar a carregar contra Joan Saura i la coalició ICV-EUiA, cosa que de tan repetitiva ja donem per descomptada, va afirmar una cosa que només des del màxim cinisme i caradura es pot dir. Va dir que si l’aritmètica ho permet, PSC i PP pactaran a Catalunya ja que el seu model de país és el mateix (“faran un pacte a la basca”).
Jo no entenc com pot fer aquestes declaracions sense posar-se, ni tan sols, una miqueta vermell. Qui ha estat l’únic partit català que ha arribat a pactes de govern amb el PPC? I això no va passar fa 50 anys, sinó a la darrera legislatura que va manar CiU (1999-2003). Sí, va pactar amb el moderat PP de José Maria Aznar. Però és que a més, l’aritmètica el permetia altre tipus de pactes (ERC i, fins i tot, PSC). Per què doncs va pactar amb el PP?
Les possibilitats aritmètiques d’un pacte PSC-PP són, segons totes les enquestes publicades, impossibles. En tot cas seria més probable una reedició del tripartit. El que també diuen les enquestes és que CiU, si guanya, no sembla poder arribar a la majoria absoluta. Ens podria dir el senyor Puig amb qui tenen idea de pactar ells? Descartarien qualsevol tipus de pacte amb el PP? I amb el PSC, ja que té el mateix model de país que el PP?
Que el cínic Felip Puig no pretengui prendre’ns per idiotes. Aquí els únics que van arribar a pactes de govern (a Catalunya, però també a Madrid) amb el PP van ser ells. Perquè CiU sí que té el mateix model de país que el PP, i això ho demostren dia sí, dia també, amb les votacions als parlament de Catalunya i d’Espanya; amb les propostes de reforma laboral, supressió d’impostos, privatització de serveis públics...
Els analistes polítics quan treuen conclusions de les enquestes publicades posant una línia molt clara que separa els vots sumats pel tripartit i els de PP-CiU, per alguna cosa serà...
18 de març del 2010
PP-PSOE i nacionalistes ens deixen fora del sistema electoral
Ja ho he repetit per activa i per passiva, el sistema electoral espanyol és profundament injust. Les dades així ho evidencien:
Els números són clars: PP, PSOE i els nacionalistes (excepte, potser, ERC i BNG) són els més beneficiats per l'actual sistema electoral, un sistema electoral injust i que s'hauria de modificar. I això no és que ho digui jo, que ho dic, sinó que ho va dir, i per escrit, el Consejo de Estado.
Aquest òrgan no demanava reformes constitucionals, ni modificar les circumscripcions, ni mínims de % de vot a nivell estatal per a entrar al Congrés... No, aquest òrgan suggeria coses tan simples com ampliar el nombre de diputats (fins a 400) per tal de deixar una bossa de 50 pels anomenats “restos” (vots que no han servit per elegir un diputat), o "retocar" la injusta Llei d'Hont.
Els que s'han oposat a la reforma diuen que ho fan per a estalviar despeses, provinents de l'augment de diputats. Quina barra! Per que no es reparteixen els mateixos sous i dietes entre els 50 diputats de més? S'abaixaran les retribucions per a controlar les despeses? Vistos els números del quadre anterior, queda ben clar quin és el veritable motiu de la negativa: ells treuen un profit evident d'un sistema injust, i volen mantenir aquest “estatus”.
Com ben ha dit el nostre diputat Gaspar Llamazares: Ens han expulsat del sistema electoral! El mateix sistema electoral creat el seu dia (així van afirmar-ho els que el van crear) per a evitar un pes excessiu del PCE.
No contents amb això, a Euskadi el PP (amb una complicitat silenciosa del PSOE) proposa tornar a pujar el mínim necessari per a accedir al Parlament en un 5% per circumscripció. Aquesta mesura faria extraparlamentaris a EB i UpyD, i restaria diputats a Aralar (Alava i Biscaia). Es volen queda sols, amb un parell de partits nacionalistes.
Vist lo vist, em reafirmo en que qualsevol reforma del sistema electoral a Catalunya ha d'estar basat en la màxima proporcionalitat possible (1 persona, 1 vot) i sinó oposar-s'hi de manera frontal. Ja està bé que ens caiguin les hòsties antidemocràtiques sempre als mateixos.
| Partit | Vots | Diputats | Vots per diputat |
| PSOE | 11.064.524 | 169 | 65.470 |
| PP | 10.169.973 | 153 | 66.470 |
| IU | 963.040 | 2 | 481.520 |
| CiU | 774.317 | 11 | 70.392 |
| UPyD | 303.535 | 1 | 303.535 |
| PNB | 303.246 | 6 | 50.541 |
| ERC | 296.473 | 3 | 98.842 |
| BNG | 209.042 | 2 | 104.521 |
| CC | 164.255 | 2 | 82.127 |
Els números són clars: PP, PSOE i els nacionalistes (excepte, potser, ERC i BNG) són els més beneficiats per l'actual sistema electoral, un sistema electoral injust i que s'hauria de modificar. I això no és que ho digui jo, que ho dic, sinó que ho va dir, i per escrit, el Consejo de Estado.
Aquest òrgan no demanava reformes constitucionals, ni modificar les circumscripcions, ni mínims de % de vot a nivell estatal per a entrar al Congrés... No, aquest òrgan suggeria coses tan simples com ampliar el nombre de diputats (fins a 400) per tal de deixar una bossa de 50 pels anomenats “restos” (vots que no han servit per elegir un diputat), o "retocar" la injusta Llei d'Hont.
Els que s'han oposat a la reforma diuen que ho fan per a estalviar despeses, provinents de l'augment de diputats. Quina barra! Per que no es reparteixen els mateixos sous i dietes entre els 50 diputats de més? S'abaixaran les retribucions per a controlar les despeses? Vistos els números del quadre anterior, queda ben clar quin és el veritable motiu de la negativa: ells treuen un profit evident d'un sistema injust, i volen mantenir aquest “estatus”.
Com ben ha dit el nostre diputat Gaspar Llamazares: Ens han expulsat del sistema electoral! El mateix sistema electoral creat el seu dia (així van afirmar-ho els que el van crear) per a evitar un pes excessiu del PCE.
No contents amb això, a Euskadi el PP (amb una complicitat silenciosa del PSOE) proposa tornar a pujar el mínim necessari per a accedir al Parlament en un 5% per circumscripció. Aquesta mesura faria extraparlamentaris a EB i UpyD, i restaria diputats a Aralar (Alava i Biscaia). Es volen queda sols, amb un parell de partits nacionalistes.
Vist lo vist, em reafirmo en que qualsevol reforma del sistema electoral a Catalunya ha d'estar basat en la màxima proporcionalitat possible (1 persona, 1 vot) i sinó oposar-s'hi de manera frontal. Ja està bé que ens caiguin les hòsties antidemocràtiques sempre als mateixos.
26 de gener del 2010
Com debatrien sobre immigració una persona i un goril·la?
Doncs aquí teniu la resposta, en aquest vídeo.
La persona està representada pel company Grego Belmonte, responsable d'educació d'EUiA i regidor d'ICV-EUiA a Sant Adrià. Un bon amic i una gran persona. M'ha agradat molt això que ha dit que les feines il·legals atrauen la immigració il·legal.
El goril·la, amb perdó per aquests magnífics micos, està representat aquest gran fardell que porta per nom Xavier García Albiol, regidor del PP a Badalona. Sí, goril·la. Un goril·la que si recordareu repartia bufetades entre la gent que protestava durant els actes del PP a la passada campanya de les catalanes. El mateix que va fer un vídeo a les municipals de la seva ciutat on s'afirmava que hi havia relació directa entre immigració irregular i delinqüència. El mateix que ara, ja en campanya, afirma que discriminarà a la gent a l'hora de repartir ajuts socials, no per la seva situació econòmica, sinó per la seva raça. El mateix que a la part final del vídeo reconeix que no li va malament per a guanyar vots atiar el foc de la por al nouvingut.
Digne de veure:
La persona està representada pel company Grego Belmonte, responsable d'educació d'EUiA i regidor d'ICV-EUiA a Sant Adrià. Un bon amic i una gran persona. M'ha agradat molt això que ha dit que les feines il·legals atrauen la immigració il·legal.
El goril·la, amb perdó per aquests magnífics micos, està representat aquest gran fardell que porta per nom Xavier García Albiol, regidor del PP a Badalona. Sí, goril·la. Un goril·la que si recordareu repartia bufetades entre la gent que protestava durant els actes del PP a la passada campanya de les catalanes. El mateix que va fer un vídeo a les municipals de la seva ciutat on s'afirmava que hi havia relació directa entre immigració irregular i delinqüència. El mateix que ara, ja en campanya, afirma que discriminarà a la gent a l'hora de repartir ajuts socials, no per la seva situació econòmica, sinó per la seva raça. El mateix que a la part final del vídeo reconeix que no li va malament per a guanyar vots atiar el foc de la por al nouvingut.
Digne de veure:
7 de gener del 2010
Coincidències i divergències amb Antonio Basagoiti
Diu el president del PP basc, Antonio Basagoiti, en unes declaracions dues coses que s'han destacat. Amb una coincideixo, amb l'altra no.
Basagoiti afirma que no li fa "Ninguna pena esta gente de ETA, que dice que se pone en huelga de hambre". "Por mí, como si ponen todos en huelga de hambre, con Otegi el primero, y llegan hasta el final...”. De la segona part de l'afirmació es desprèn que Basagoiti desitjaria la mort dels presoners d'ETA, i sobre tot apunta Otegi que, per cert, no es troba a la presó acusat de cap delicte de sang, segrest, etc... sinó per la seva activitat política. Aquí és on divergeixo de Basagoiti: jo no desitjo la mort de ningú. Per molt imbècil que em resulti (per exemple ell mateix), jo no li desitjaria mai la mort.
Amb l'altra part de les declaracions sí que em sento identificat i ho haig de reconèixer. Com deia, jo no li desitjo la mort a ningú, però si s'acaba produint tampoc sentiria “ninguna pena por esta gente del... PP”, igual que no la vaig sentir quan va morir, per exemple, Pinochet (amb Franco era molt petit).
Per cert, què dirà de tot això el soci de Basagoiti, i trampós lehendakari basc, Patxi López? Sentiria pena per Otegi després d'haver-ho conegut de manera més propera a les negociacions que van mantenir, i que va denunciar el PP?
el lehendakari Fatxi Basagoiti
Basagoiti afirma que no li fa "Ninguna pena esta gente de ETA, que dice que se pone en huelga de hambre". "Por mí, como si ponen todos en huelga de hambre, con Otegi el primero, y llegan hasta el final...”. De la segona part de l'afirmació es desprèn que Basagoiti desitjaria la mort dels presoners d'ETA, i sobre tot apunta Otegi que, per cert, no es troba a la presó acusat de cap delicte de sang, segrest, etc... sinó per la seva activitat política. Aquí és on divergeixo de Basagoiti: jo no desitjo la mort de ningú. Per molt imbècil que em resulti (per exemple ell mateix), jo no li desitjaria mai la mort.
Amb l'altra part de les declaracions sí que em sento identificat i ho haig de reconèixer. Com deia, jo no li desitjo la mort a ningú, però si s'acaba produint tampoc sentiria “ninguna pena por esta gente del... PP”, igual que no la vaig sentir quan va morir, per exemple, Pinochet (amb Franco era molt petit).
Per cert, què dirà de tot això el soci de Basagoiti, i trampós lehendakari basc, Patxi López? Sentiria pena per Otegi després d'haver-ho conegut de manera més propera a les negociacions que van mantenir, i que va denunciar el PP?
el lehendakari Fatxi Basagoiti17 de maig del 2009
La indignitat de la democràcia espanyola sobrepassa el seu propi sostre
L'estat espanyol, a través de la seva llei de partits impulsada per PSOE i PP, fa un pas més enllà en el descrèdit de la seva presumpta democràcia.
La il·legalització d'Iniciativa Internacionalista - La Solidaritat entre els Pobles (IISP) suposa la constatació ja innegable de l'ús polític d'un llei creada per combatre una determinada ideologia.
Pensava fer un post sobre el tema, però passejant per la blocosfera he trobat aquesta entrada del sempre encertat Javi Mesonero que diu el mateix que hagués dit jo, però segur que de manera més encertada. Recomanable 100%.
Al igual que, sobre el mateix tema, també us adreço a aquest post de l'Antonio Flórez al seu bloc A este lado del Rubicón.
Si unes eleccions no tenen les mínimes garanties democràtiques per a tothom, els que no donem suport a aquestes tropelies, hauríem de començat a plantejar-nos el sentit de la nostra presència en les mateixes. Qualsevol dia, ens pot tocar a algun de nosaltres...
La il·legalització d'Iniciativa Internacionalista - La Solidaritat entre els Pobles (IISP) suposa la constatació ja innegable de l'ús polític d'un llei creada per combatre una determinada ideologia.
Pensava fer un post sobre el tema, però passejant per la blocosfera he trobat aquesta entrada del sempre encertat Javi Mesonero que diu el mateix que hagués dit jo, però segur que de manera més encertada. Recomanable 100%.
Al igual que, sobre el mateix tema, també us adreço a aquest post de l'Antonio Flórez al seu bloc A este lado del Rubicón.
Si unes eleccions no tenen les mínimes garanties democràtiques per a tothom, els que no donem suport a aquestes tropelies, hauríem de començat a plantejar-nos el sentit de la nostra presència en les mateixes. Qualsevol dia, ens pot tocar a algun de nosaltres...
...copio i enganxo aquest fragment, trobat al bloc d'en Pedro Mellado, d'un document (tan legal el seu dia com l'actual Llei de Partits) que molts van haver de patir. Us sona d'alguna cosa? Oi que si?
"...quedan fuera de la Ley todos los partidos y agrupaciones políticas y sociales que (...) han integrado el llamado Frente Popular, así como los partidos y agrupaciones aliados y adheridos a éste por el solo hecho de serlo, las organizaciones separatistas y todas aquellas que se hayan opuesto al triunfo del Movimiento Nacional."
Ley de 9 de Febrero de 1939, de Responsabilidades Políticas. Article 2n.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
potser també t'agradi...
