No és la independència de Catalunya, ni la unitat d'Espanya, ni tan sols el dret a decidir.
És la llibertat d'expressió i d'opinió, la llibertat de poder animar a participar o no, la llibertat dels representants polítics escollits democràticament, la llibertat de poder informar, la llibertat de poder organitzar debats i intercanviar punts de vista...
Participaré a la votació de l'1 d'Octubre, i intentaré animar a les persones més properes a que també participin. És el que opino, i no m'ho callaré!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
13 de setembre del 2017
5 de setembre del 2017
Dret a decidir? Si, però si no s'exerceix...
Entenc que hi haurà gent d'esquerres, defensora del dret a decidir, que no voldrà participar l'1-O per cansament del procés i d'alguns patriotes hiperventilats realment pesats. Fins i tot jo en algun moment m'ho he arribat a plantejar. Però n'hi ha d'altres (coneguts de velles militàncies i lluites) a qui no els mou només el cansament del procés i els processistes.
He sentit moltes vegades companys/es afirmar que el seu model d'estat no contempla, sota cap concepte, la separació de Catalunya d'Espanya. Com a molt, un federalisme "amable" amb el poble de Catalunya. És totalment legítim.
També deien defensar el dret a decidir. Era el políticament correcte des del punt de vista de l'esquerra transformadora. Però a l'hora de la veritat, cada vegada que algú a EUiA, o a ICV-EUiA, demanava posicionaments sobre un possible referèndum (exercir el dret a decidir), no circumscrit al full de ruta (encara no existia), sempre trobaven una excusa per a dir que aquest referèndum no tocava, no era el moment o que calia centrar esforços en lluitar contra el PP i CiU.
Molts d'ells no tenien problema en reclamar una consulta a la ciutadania espanyola per a la possible sortida de l'Euro. I sempre que arribava el 14 d'Abril afirmaven que s'hauria de fer una consulta sobre el model d'estat (república o monarquia). En aquests casos sembla que era possible compaginar la lluita per a fer fora del "gobierno" el PP o del "govern" CiU, amb consultes a la ciutadania.
Ara veig que alguns d'aquests companys/es defensen de manera aferrissada el boicot a la consulta de l'1-O (no crec que se li pugui considerar referèndum). Si l'estat espanyol hagués permès fer un referèndum amb garanties, no sé quina excusa haguessin esgrimit per a dir que no ens havíem d'involucrar en aquest referèndum. Però podeu tenir clar que alguna excusa haguessin trobat.
L'1-O no serà un referèndum. No portarà ningú a reconèixer cap independència. No hi ha garanties ni metodologia acceptable, cert. Però no sembla haver-hi discussió possible en que el responsable de no poder fer un referèndum "normal" és qui mana a l'estat, i no a Catalunya.
Jo crec que el més conseqüent, per qui ha defensat sempre el dret a decidir, és participar. I que qui nega als catalans el dret a decidir rebi un missatge clar de que no acceptem les seves amenaces i el seu bloqueig.
He sentit moltes vegades companys/es afirmar que el seu model d'estat no contempla, sota cap concepte, la separació de Catalunya d'Espanya. Com a molt, un federalisme "amable" amb el poble de Catalunya. És totalment legítim.
També deien defensar el dret a decidir. Era el políticament correcte des del punt de vista de l'esquerra transformadora. Però a l'hora de la veritat, cada vegada que algú a EUiA, o a ICV-EUiA, demanava posicionaments sobre un possible referèndum (exercir el dret a decidir), no circumscrit al full de ruta (encara no existia), sempre trobaven una excusa per a dir que aquest referèndum no tocava, no era el moment o que calia centrar esforços en lluitar contra el PP i CiU.
Molts d'ells no tenien problema en reclamar una consulta a la ciutadania espanyola per a la possible sortida de l'Euro. I sempre que arribava el 14 d'Abril afirmaven que s'hauria de fer una consulta sobre el model d'estat (república o monarquia). En aquests casos sembla que era possible compaginar la lluita per a fer fora del "gobierno" el PP o del "govern" CiU, amb consultes a la ciutadania.
Ara veig que alguns d'aquests companys/es defensen de manera aferrissada el boicot a la consulta de l'1-O (no crec que se li pugui considerar referèndum). Si l'estat espanyol hagués permès fer un referèndum amb garanties, no sé quina excusa haguessin esgrimit per a dir que no ens havíem d'involucrar en aquest referèndum. Però podeu tenir clar que alguna excusa haguessin trobat.
L'1-O no serà un referèndum. No portarà ningú a reconèixer cap independència. No hi ha garanties ni metodologia acceptable, cert. Però no sembla haver-hi discussió possible en que el responsable de no poder fer un referèndum "normal" és qui mana a l'estat, i no a Catalunya.
Jo crec que el més conseqüent, per qui ha defensat sempre el dret a decidir, és participar. I que qui nega als catalans el dret a decidir rebi un missatge clar de que no acceptem les seves amenaces i el seu bloqueig.
11 de setembre del 2016
11S, sobiranisme, independentisme
Els catalanistes en les seves diferents versions (autonomistes, confederalistes, independentistes...) celebrem la diada de l'11S com a jornada reivindicativa dels drets nacionals de Catalunya.
Sóc sobiranista perquè entenc que Catalunya és una nació, i com a tal, té dret a decidir lliurement el seu futur; i que la unió amb qualsevol altre poble per a formar un estat, hauria de ser lliurement acceptada i, en tot cas, reversible.
Catalunya és una nació perquè, sobre una base cultural, lingüística i social indubtable, una part molt majoritària dels ciutadans que hi vivim així ho sentim. Som nació perquè volem ser nació. Aquesta és, al meu entendre, la base sobre la que es fonamenten els anhels d'aquest poble.
No comparteixo, ni entenc, el nacionalisme de base ètnica ni històrica. El tema ètnic cau pel seu propi pes, el tema històric, tot i existir, és discutible i perillós. Els estats són una invenció de finals del segle XVIII. Ni tan sols podem parlar d'estat espanyol abans d'aquesta època.
Si que podríem parlar de sentiment nacional català, però és molt discutible parlar de sentiment independentista abans del XIX, ja que no hi havia una consciència tan clara de ser un estat (per inexistència dels mateixos).
Els fets de 1714 tenen una indubtable component nacional (més reafirmadora de la pròpia identitat que "independentista"). Igual que als carlins bascos, hi havia un component important d'arrelament a la terra, però la guerra tenia d'altres components tan o més importants. No és sostenible la idea d'una guerra nacional o per la independència. El component de poder polític i econòmic, va ser més important.
Per això veig equivocat anar reescrivint la història per part del nacionalisme català sobre els fets de 1714. Recordem aquesta data com a inici o final del que podia haver estat i no va ser: la de l'inici de l'homogeneïtzació, per part del nacionalisme espanyol, del poder central castellà a tot el territori del regne. I la del inici d'una consciència col·lectiva, per part del poble de Catalunya, del la nul·la voluntat d'encaixar-nos com a poble en aquest nou estat que naixeria. A partir d'aquí, uns reivindiquen aquest encaix i d'altres, crear un estat propi per aquesta nació.
18 de maig del 2016
A l'esquerra indignada amb la visita d'Otegi
Alguna esquerra es posa les mans al cap perquè el Parlament de Catalunya rebi Arnaldo Otegi. "És un dirigent de l'esquerra abertzale i no ha condemnat mai el terrorisme", diuen. Ara bé, no tenen problema en haver anat i anar de la maneta amb qui va crear, va emparar i va tapar els GAL i, recordo, a data d'avui no l'ha condemnat.
Casualment solen coincidir amb els mateixos que, encara avui dia, veneren la "transició", els "pactes de la Moncloa", "la reconciliació entre espanyols", "el no passar comptes" etc, etc ... Sembla ser, no els van sortir granellades per seure a parlar amb qui, ni va condemnar ni condemna, la dictadura franquista; amb qui dies abans ratificava sentències de mort en consell de ministres; amb qui, ja mort el dictador, assaltava esglésies assassinant treballadors concentrats allà.
Ja se sap que "el no passar comptes" depèn bastant de "amb qui" les vulguis passar o no. És a dir, de les diferents vares de mesurar de que tinguis a bé disposar...
Casualment solen coincidir amb els mateixos que, encara avui dia, veneren la "transició", els "pactes de la Moncloa", "la reconciliació entre espanyols", "el no passar comptes" etc, etc ... Sembla ser, no els van sortir granellades per seure a parlar amb qui, ni va condemnar ni condemna, la dictadura franquista; amb qui dies abans ratificava sentències de mort en consell de ministres; amb qui, ja mort el dictador, assaltava esglésies assassinant treballadors concentrats allà.
Ja se sap que "el no passar comptes" depèn bastant de "amb qui" les vulguis passar o no. És a dir, de les diferents vares de mesurar de que tinguis a bé disposar...
8 de setembre del 2015
Realpolitik i "Catalunya Si Que Es Pot"
Segurament deu ser que des de que estic allunyat de la realpolitik, hi ha coses de la tàctica política que no sóc capaç d'entendre (o potser em vaig anar allunyant de la realpolitik per no voler entendre-les).
Per exemple em costa veure utilitat pràctica a la fixació dels unionistes i dels "indepes" en intentar situar "Catalunya Si Que Es Pot (CSQEP)" en el bàndol contrari al propi.
No dubto que un cop passat el 27S tots dos bàndols (i més si no tenen una majoria suficientment àmplia de vots) comptaran els vots de CSQEP com part del seu bàndol o, com a mínim, susceptibles de ser propers.
Cosa similar va passar a mitjans dels '90 amb els vots d'Ezker Batua a Euskadi. Acusats d'aliats del sobiranisme per PP-PSOE, després de les eleccions eren vots compats com indubtablement unionistes.
Que es fan de pesades les interminables precampanyes electorals (i més si són en clau patriòtica)...
11 de novembre del 2014
#9N: Alguna impresió
Diumenge passat, sense ser nacionalista ni, d'entrada, independentista, vaig votar #SiSi a la consulta substitutòria de l'oficial anul·lada pel TC. I ho vaig fer una mica a contracor, triant l'opció menys dolenta.
I és que després de seguir amb moderat interès tot aquest anomenat "procés" durant gairebé un lustre, vaig arribar a la conclusió que la via cap a un estat espanyol plurinacional només és possible (i molt remotament) amb un pacte entre iguals. Espanya només negocia (i a vegades ni això) amb d'altres estats com ella. Potser un canvi de majories a l'estat torni a reobrir aquesta via (a llavors potser canviaria el meu vot per un #SiNo), però en sóc molt escèptic.
Així doncs, no podent tenir un estat plurinacional com a opció real, igual que sempre he afirmat, vaig prioritzar no renunciar a la sobirania que ens correspon com a país per sobre dels llaços que encara poguéssim mantenir amb d'altres pobles i gents de l'estat.
Crec que l'única via possible per assolir una independència és la de la voluntat lliure i democràticament manifestada de la societat. En el que a aquest succedani de consulta respecta, era més que escèptic. Però imagino que al igual que a molts altres catalans, va ser el govern espanyol qui em va acabar d'esperonar per sortir a votar.
La primera qüestió objecte de comentari seria la de la participació. De fet, era la qüestió principal i la més fàcilment avaluable. Per a mi, la línia que separava el fracàs de l'èxit s'hauria d'haver situat al voltant del milió i mig de votants. Tot el que s'acostés als 2 milions seria un gran resultat, i sobrepassar els 2 milions, tot un èxit. Els resultats parlen per si sols, 2,3 milions de persones és un èxit enorme.
Alguns diran que és més o menys la mateixa gent que ja va participar enguany a la "V", i una mica més que a la "Via" de 2013. El cas és, i crec que els resultats d'aquest diumenge així ho demostren, que no anava gaire desencaminat quan no m'acabava de creure les xifres donades els dos darrers 11S.
Quant els resultats, un parell de consideracions:
1) "Chapeau" als més de 400mil votants que no van votar #SiSi, crec que el seu vot (sobre tot el #No i el #Blanc) té un valor especial com a veritables demòcrates. Ells van ser actors principals com a legitimadors de la consulta.
2) No acabo d'entendre el gran entusiasme de l'independentisme (més enllà de l'èxit d'organització i participació en la consulta), a no ser, és clar, que tinguin dades que a mi se m'escapen. Realment queden a les reserves centenars de milers de votants del #SiSi a banda dels que van votar diumenge? 1,8 o 1,9 milions de vots són un gran resultat per unes eleccions al Parlament com les de 2012 (67% de participació -3,6 milions- sobre el cens habitual -més reduït que el 9N-), però són suficients per a un referèndum vinculant?
A Escòcia va votar un 85% del cens. No sé si a Catalunya hi hauria una mobilització similar, però si hi hagués vinculació en els resultats, crec que no ens quedaríem molt més enrere.
Un 75% dels cens del 9N serien uns 4,7 milions de votants. Per tant, es necessitarien uns 2,3 o 2,4 milions de #SiSi per a obtenir majoria absoluta. Queden mig milió de votants del #SiSi per aflorar? Realment em sorprendria.
Així doncs, o bé es juga la victòria en un hipotètic referèndum a una participació inferior al 65% del cens o potser s'haurien de buscar complicitats amb molts partidaris del #SiNo, sovint menyspreats (quan no ridiculitzats), què s'ha demostrat, representen un espai propi no precisament insignificant. Un espai, no l'oblidem, que es troba també dins del àmbit del sobiranisme.
I és que després de seguir amb moderat interès tot aquest anomenat "procés" durant gairebé un lustre, vaig arribar a la conclusió que la via cap a un estat espanyol plurinacional només és possible (i molt remotament) amb un pacte entre iguals. Espanya només negocia (i a vegades ni això) amb d'altres estats com ella. Potser un canvi de majories a l'estat torni a reobrir aquesta via (a llavors potser canviaria el meu vot per un #SiNo), però en sóc molt escèptic.
Així doncs, no podent tenir un estat plurinacional com a opció real, igual que sempre he afirmat, vaig prioritzar no renunciar a la sobirania que ens correspon com a país per sobre dels llaços que encara poguéssim mantenir amb d'altres pobles i gents de l'estat.
Crec que l'única via possible per assolir una independència és la de la voluntat lliure i democràticament manifestada de la societat. En el que a aquest succedani de consulta respecta, era més que escèptic. Però imagino que al igual que a molts altres catalans, va ser el govern espanyol qui em va acabar d'esperonar per sortir a votar.
La primera qüestió objecte de comentari seria la de la participació. De fet, era la qüestió principal i la més fàcilment avaluable. Per a mi, la línia que separava el fracàs de l'èxit s'hauria d'haver situat al voltant del milió i mig de votants. Tot el que s'acostés als 2 milions seria un gran resultat, i sobrepassar els 2 milions, tot un èxit. Els resultats parlen per si sols, 2,3 milions de persones és un èxit enorme.
Alguns diran que és més o menys la mateixa gent que ja va participar enguany a la "V", i una mica més que a la "Via" de 2013. El cas és, i crec que els resultats d'aquest diumenge així ho demostren, que no anava gaire desencaminat quan no m'acabava de creure les xifres donades els dos darrers 11S.
Quant els resultats, un parell de consideracions:
1) "Chapeau" als més de 400mil votants que no van votar #SiSi, crec que el seu vot (sobre tot el #No i el #Blanc) té un valor especial com a veritables demòcrates. Ells van ser actors principals com a legitimadors de la consulta.
2) No acabo d'entendre el gran entusiasme de l'independentisme (més enllà de l'èxit d'organització i participació en la consulta), a no ser, és clar, que tinguin dades que a mi se m'escapen. Realment queden a les reserves centenars de milers de votants del #SiSi a banda dels que van votar diumenge? 1,8 o 1,9 milions de vots són un gran resultat per unes eleccions al Parlament com les de 2012 (67% de participació -3,6 milions- sobre el cens habitual -més reduït que el 9N-), però són suficients per a un referèndum vinculant?
A Escòcia va votar un 85% del cens. No sé si a Catalunya hi hauria una mobilització similar, però si hi hagués vinculació en els resultats, crec que no ens quedaríem molt més enrere.
Un 75% dels cens del 9N serien uns 4,7 milions de votants. Per tant, es necessitarien uns 2,3 o 2,4 milions de #SiSi per a obtenir majoria absoluta. Queden mig milió de votants del #SiSi per aflorar? Realment em sorprendria.
Així doncs, o bé es juga la victòria en un hipotètic referèndum a una participació inferior al 65% del cens o potser s'haurien de buscar complicitats amb molts partidaris del #SiNo, sovint menyspreats (quan no ridiculitzats), què s'ha demostrat, representen un espai propi no precisament insignificant. Un espai, no l'oblidem, que es troba també dins del àmbit del sobiranisme.
22 de setembre del 2014
Lliçons escoceses
El triomf del "Si" al referèndum celebrat el passat 18 de setembre a Escòcia hagués obert camins, d'actual incert recorregut, per d'altres pobles europeus que aspiren a la seva plena sobirania, o almenys a una sobirania similar a la que tenen els estat que formen l'UE.
Seria possible una convivència lleial i amistosa entre poble independitzat i estat d'origen? (tot i que crec que depèn més del grau de civilització dels pobles que a qualsevol altre aspecte, tal i com va demostrar l'antiga Txecoslovàquia). Existiria i quina importància tindria el veto d'algun estat membre de l'UE sobre el nou estat? Seria membre immediat del club o se'l faria esperar? I quant hauria d'esperar?...
En fi, fins que una altra nació integrada en un estat membre de l'UE no es separi democràticament, no ho sabrem.
Però si que hi ha efectes i lliçons de gran importància que podem extreure de la celebració del referèndum a Escòcia:
1. Un innegable precedent: Una nació integrada a un estat de l'UE ha pogut votar pacíficament, i l'estat del que formava part ho ha permès.
Ja no tindrem com a exemples més propers d'independència el de les repúbliques balcàniques o la URSS (que són exemples d'una realitat política molt més complexa i llunyana).
Cada vegada ho té més complicat l'estat espanyol per recórrer a l'extravagància de llocs llunyans o guerres separatistes. Una democràcia bastant més antiga i "utilitzada" que l'espanyola ha permès votar. Serà un referent.
2. Volien, volem votar: Els guardians del sistema polític espanyol heretat del franquisme solen afirmar que aquestes qüestions només interessen a quatre eixelebrats.
En els temps que corren, un 85% de participació deixa a les clares que quan la gent veu una clara correlació entre l'exercici de la democràcia i els efectes d'aquest exercici sobre la seva vida, les ganes de participar són evidents.
3. Democràcia amable i civilitzada: Durant les darreres Diades, Catalunya ha demostrat, per activa i per passiva, que la seva reivindicació és majoritàriament democràtica, pacífica i civilitzada. L'exemple a imitar és Escòcia.
D'un independentisme clarament residual, el poble escocès ha arribat a posar contra les cordes l'establishment britànic i europeu. Ho han fet convencent amb arguments, amb empatia, amabilitat, comprensió... No amb acusacions de botiflerisme, apel·lacions a la puresa pàtria o insults a l'altra part.
Ara volem exercir el dret a votar, però si un dia l'acabem exercint, caldrà per part d'alguns nous independentistes hiperventilats més empatia i amabilitat...
...i 4. Voten/votem tots: Que una causa guanyi de carrer al carrer no vol dir res més que té unes bases socials hipermotivades i hipermilitants. Però voten/votem tots (imagino que un objectiu innegable seria una gran participació), i pel que veig alguns no entenen que també vota i decideix qui a l'hora de la "V" estava veient Tele5 o 13TV.
Si miraves les notícies d'Escòcia prèvies al 18-S, només veies mobilització del "Si". Però el "No" va guanyar per més de 10 punts. Alguns haurien de revisar el darrer paràgraf del punt anterior...
Seria possible una convivència lleial i amistosa entre poble independitzat i estat d'origen? (tot i que crec que depèn més del grau de civilització dels pobles que a qualsevol altre aspecte, tal i com va demostrar l'antiga Txecoslovàquia). Existiria i quina importància tindria el veto d'algun estat membre de l'UE sobre el nou estat? Seria membre immediat del club o se'l faria esperar? I quant hauria d'esperar?...
En fi, fins que una altra nació integrada en un estat membre de l'UE no es separi democràticament, no ho sabrem.
1. Un innegable precedent: Una nació integrada a un estat de l'UE ha pogut votar pacíficament, i l'estat del que formava part ho ha permès.
Ja no tindrem com a exemples més propers d'independència el de les repúbliques balcàniques o la URSS (que són exemples d'una realitat política molt més complexa i llunyana).
Cada vegada ho té més complicat l'estat espanyol per recórrer a l'extravagància de llocs llunyans o guerres separatistes. Una democràcia bastant més antiga i "utilitzada" que l'espanyola ha permès votar. Serà un referent.
2. Volien, volem votar: Els guardians del sistema polític espanyol heretat del franquisme solen afirmar que aquestes qüestions només interessen a quatre eixelebrats.
En els temps que corren, un 85% de participació deixa a les clares que quan la gent veu una clara correlació entre l'exercici de la democràcia i els efectes d'aquest exercici sobre la seva vida, les ganes de participar són evidents.
3. Democràcia amable i civilitzada: Durant les darreres Diades, Catalunya ha demostrat, per activa i per passiva, que la seva reivindicació és majoritàriament democràtica, pacífica i civilitzada. L'exemple a imitar és Escòcia.
D'un independentisme clarament residual, el poble escocès ha arribat a posar contra les cordes l'establishment britànic i europeu. Ho han fet convencent amb arguments, amb empatia, amabilitat, comprensió... No amb acusacions de botiflerisme, apel·lacions a la puresa pàtria o insults a l'altra part.
Ara volem exercir el dret a votar, però si un dia l'acabem exercint, caldrà per part d'alguns nous independentistes hiperventilats més empatia i amabilitat...
...i 4. Voten/votem tots: Que una causa guanyi de carrer al carrer no vol dir res més que té unes bases socials hipermotivades i hipermilitants. Però voten/votem tots (imagino que un objectiu innegable seria una gran participació), i pel que veig alguns no entenen que també vota i decideix qui a l'hora de la "V" estava veient Tele5 o 13TV.
Si miraves les notícies d'Escòcia prèvies al 18-S, només veies mobilització del "Si". Però el "No" va guanyar per més de 10 punts. Alguns haurien de revisar el darrer paràgraf del punt anterior...
18 de setembre del 2013
"Digues què votaràs, botifler!"
La veritat és que moltes idees, tuits escampats i articles, d'una i altra banda, llegits, mereixien un post clarificador sobre el meu posicionament sobre la qüestió nacional.
Sóc sobiranista (defenso la sobirania de totes les nacions, Catalunya inclosa) però no independentista, la independència no és el meu objectiu polític primordial. Votaria, o votaré, "SI" en un hipotètic referèndum. No per gran convenciment, sinó per exclusió. Com que l'opció que defenso (una Catalunya sobirana en una república ibèrica plurinacional) no és gaire viable, apostaré per l'altra opció que ens permet ser sobirans, la independència.
Viuré un hipotètic referèndum amb passió, però l'endemà (sigui quin sigui el resultat) no m'emportaré cap alegria ni decepció important, em llevaré igualment i continuaré apostant per una societat justa.
Però no em caldrà fer aquest post. El company Marc Vidal, diputat d'ICV-EUiA per Girona, ha fet un post que comparteixo al 100%. Recull els arguments exactes que jo faria servir i les mateixes conclusions. A més, en Marc és un gran "explicador". Escriu tan bé com parla, o a l'inrevés (per alguna cosa és professor).
"...el meu
objectiu a la vida no és la independència, ni la nació, ni la bandera, ni la
pàtria. És, ras i curt, intentar construir un món més just en la mesura de les
possibilitats que tinc a cada moment. La independència pot ser un instrument,
les nacions són entelèquies, les banderes i les pàtries, emocions. La justícia
social, per contra, és un objectiu polític."
"...I ara mateix ho estem barrejant tot alhora i correm el
perill de fer un pa com unes hòsties, i traslladar les emocions al terreny de
la irracionalitat. "Això és fer la puta i la ramoneta! Pecat! A la
foguera! Digues què votaràs, botifler!" Aquesta podria ser l'expressió
nostrada d'algun independentista hiperventilat de nova generació..."
"...I no
acceptaré que algú em retregui allò de ser un mal català, o que faci llistes de
bons catalans i catalans dolents i em posi en aquesta. I menys que ho faci
algun català que es considera hereu de l'èpica històrica del país però només ha
conegut el Franco del Polònia. O algun català de les famílies que es van fer
riques amb l'estraperlo durant la guerra, o dels catalans que s'han fet d'or
pagant sous de misèria durant dècades i estafant hisenda, o simplement dels
lladres catalans tipus Millet i els seus amics, que ara són indepes de tota la
vida."
En fi, us enllaço aquest gran post que faig meu: La puta, la Ramoneta i els que estafen la tieta
16 de setembre del 2013
Uno de la mayoría silenciosa (Jordi Évole, i jo també)
Comparteixo aquest magnífic article d'en Jordi Évole sobre el procés cap a la independència, la Via Catalana i la "majoria silenciosa", que ha publicat aquest dilluns a El Periòdico.
Em sento representat en un 99% pel que diu i pels seus arguments. L'únic 1% en que ens diferenciem és que, avui, jo si que votaria a favor (sense ser independentista, si sobiranista, i sense agradar-me gens ni mica la parafernàlia patriotera, d'allà i d'aquí).
Uno de la mayoría silenciosa
Jordi Évole
Apreciada vicepresidenta, yo no fui a la cadena, pero le rogaría que la próxima vez que hable de mayoría silenciosa no me cuente, no se apropie de mi silencio. Porque le aseguro que quedarme en casa no significa tener la opinión que usted interesadamente presupone.
Mire, no fui a la cadena porque sigo manteniendo buenos vínculos con el resto de España que hacen que mi primera opción no sea la independencia. Mis padres nacieron allí, se criaron aquí, aprendieron catalán, me lo enseñaron. He viajado por toda España sin ocultar nunca mi catalanidad, y he tenido la suerte de conocer también una España dialogante, plural y tolerante. Una España prácticamente desaparecida de algunos medios de comunicación catalanes, que prefieren darle eco a una columna incendiaria de la página 27 de La Razón. Y pasa lo mismo con la Catalunya dialogante, plural y tolerante: que ha desaparecido de algunos medios españoles empeñados, por ejemplo, en magnificar en sus grotescas portadas la supuesta persecución del castellano en Catalunya. Y así los extremos han ido retroalimentándose hasta la situación actual de casi no retorno.
Dicen ustedes que aquí hay medios de comunicación públicos volcados en la causa independentista. No le diré que no. Y es una anomalía que eso ya no sea ni noticia. Pero pocas cosas son tan eficaces para el independentismo como un buen editorial del Abc o una declaración de su ministro Wert.
Los que creemos aún en los puentes entre Catalunya y España ya somos minoría. Y no me extraña tras todos los sinsabores vividos desde el gratuito «apoyaré» de Zapatero: un Estatut votado en referendo, aprobado por el Parlament, cepillado en el Congreso y luego inconstitucional.
Ahora en Catalunya lo que impera es exhibirse como independentista. A una amiga su hijo de 9 años le preguntó por qué ellos no iban a lo de la cadena, que visto por la tele parecía muy guay. Y mi amiga no supo qué responderle. Porque la puesta en escena cívica, reivindicativa y festiva es indiscutiblemente atractiva. Por no hablar del rotundo éxito de convocatoria. Pero yo nunca he sido muy de patrias. Ni de aquella ni de esta. Descolgaría el banderón de la plaza Colón, me incomodan las banderitas españolas en los polos de algunos, igual que me incomoda vivir en un lugar en el que la estelada se ha convertido en adorno habitual de balcones, pulseras o zapatillas deportivas.
Me dicen que con la independencia Catalunya será libre. Será libre de España para poder equivocarse o acertar por su cuenta, como es lícito. Pero libre con mayúsculas no me lo acabo de creer. Y no es que yo ahora sea libre. No lo soy. Por ejemplo, como periodista mi libertad radicaría en poder publicar aquello que considero que debo publicar. ¿Es posible llevar a la portada de algún gran medio catalán o español algo que afecte gravemente a un banco que ha dado un crédito a ese medio de comunicación? ¿Y con la independencia eso será posible?
Pero ¿sabe qué pasa, apreciada vicepresidenta? Que si alguien me da motivos para cambiar de opinión esos son ustedes, que con su actitud se han convertido en la máquina más bestia de hacer independentistas. Desde que gobiernan, ustedes no han perdido un solo minuto en intentar entender lo que pasa aquí. A veces tengo la sensación de que son ustedes los primeros interesados en que Catalunya se independice.
Si realmente quieren escuchar a la «mayoría silenciosa», déjenla votar. Y si la Constitución es un obstáculo, refórmenla: ustedes y el PSOE ya tienen experiencia en reformas constitucionales exprés. Y, puestos a pedir, háganlo más pronto que tarde. Porque yo también tengo prisa. Tengo prisa para que mis gobernantes se preocupen de algo más que no sea la independencia. Para que los gobiernos que hemos elegido se ocupen, por ejemplo, de la gente que lo está pasando mal. Aunque puede que a los que gobiernan aquí o allí eso no les interese.
31 d’agost del 2013
11S. Via Catalana. Alguna dada sobre participació
Tot i que, diuen, hi ha sistemes fiables per a compatibilitzar les persones que poden assistir a una manifestació o concentració (càlcul de persones per m2), és habitual la discrepància total quant a participació.
Ahir la presidenta a l'ANC, Carme Forcadell, demanava una assistència a la Via Catalana del proper 11S superior a la de la multitudinària manifestació del passat any. Això voldria dir que haurien de participar a la cadena que travessarà el país de nord a sud més d'1,5 milions de persones (segons dades de la mateixa ANC). El repte llençat per l'ANC, aquesta vegada, sí que serà enorme.
La comptabilització dels assistents, amb el sistema de "cadena humana", no pot oferir tants dubtes: des d'El Voló a Vinaròs hi ha 368km, podríem arrodonir-ho a l'alça a 400km.
Una persona, amb els braços estesos fa més d'1m. Comptat 1m, en un recorregut de 400km, estaríem parlant de 400mil persones.
La xifra de més d'1,5 milions de persones correspondria a 4 cadenes com la proposada. És ben cert que hi haurà moltes persones dedicades a tasques organitzatives, i que hi haurà cadenes fora del territori català, però no crec que siguin ni 1/4 part dels participants a la cadena.
En fi, esperarem al recompte final tot i que, imagino, aquesta vegada no podrà haver gaires discrepàncies quant a xifres.
25 d’agost del 2013
Banderes submarines...
Deixo aquí aquestes dues fotografies publicades als mitjans de comunicació amb poques hores de diferència.
Que cadascú opini el que vulgui, que jo no ho faré...
Que cadascú opini el que vulgui, que jo no ho faré...
9 d’abril del 2013
El "Si" pren cos a ICV
Aquest és el títol amb el que ahir "El Periodico" informava sobre el posicionament que, en un possible referèndum sobre la independència de Catalunya, prenia cos a ICV, i que no és un altre que el de decantar-se pel vot afirmatiu.
La notícia tenia el seu origen en la informació sobre la presentació del recent llibre del diputat d'ICV-EUiA, Jaume Bosch, que porta per títol De l'Estatut a l'autodeterminació (editorial Base).
La idea que Bosch resumeix en aquest llibre és que "Només una votació massiva a favor d'un Estat propi podria impulsar la voluntat de l'Estat espanyol cap a canvis més profunds per evitar que Catalunya abandoni definitivament la nau"
Tot i que ICV no es posiciona clarament sobre el seu vot en una consulta, agafant la idea de Bosch, en la ponència política de la seva imminent Assemblea Nacional (dies 19 a 21 d'abril) deixa anar una idea que comparteixo al 100% i que em sembla realment encertada que diu que ICV donarà suport en la consulta a "qualsevol opció que garanteixi una nova relació amb l'Estat i el reconeixement de la sobirania de Catalunya, i que rebutjarà aquelles opcions que suposin el manteniment de l'statu quo"
La meva coincidència amb aquesta idea és total, els que seguiu habitualment aquesta bitàcola ho heu pogut llegir. En un referèndum, fos quina fos la pregunta i les opcions a triar, l'única opció que mai podria votar seria la del manteniment de la situació actual, en que Catalunya forma part d'un estat que no li reconeix la seva condició de nació i, per tant, tampoc la seva sobirania i el dret a decidir.
També coincideixo plenament amb les crítiques de Bosch a una part, excloent, de l'independentisme, que podria estar representada per personatges com Toni Albà o Joel Joan.
Sembla bastant evident que l'estat no permetrà la celebració d'un referèndum "normalitzat" i molt menys l'opció de poder votar un nou status negociat amb ell. És aquest mateix Estat qui està forçant una pregunta en blanc o negre, al "si" o "no". I jo, com molts amics/gues d'ICV, tinc bastant clar el que votaré, i absolutament clar el que no votaré.
Esperem que aquesta opció també acabi coincidint amb la de la meva organització política.
La notícia tenia el seu origen en la informació sobre la presentació del recent llibre del diputat d'ICV-EUiA, Jaume Bosch, que porta per títol De l'Estatut a l'autodeterminació (editorial Base).
La idea que Bosch resumeix en aquest llibre és que "Només una votació massiva a favor d'un Estat propi podria impulsar la voluntat de l'Estat espanyol cap a canvis més profunds per evitar que Catalunya abandoni definitivament la nau"
Tot i que ICV no es posiciona clarament sobre el seu vot en una consulta, agafant la idea de Bosch, en la ponència política de la seva imminent Assemblea Nacional (dies 19 a 21 d'abril) deixa anar una idea que comparteixo al 100% i que em sembla realment encertada que diu que ICV donarà suport en la consulta a "qualsevol opció que garanteixi una nova relació amb l'Estat i el reconeixement de la sobirania de Catalunya, i que rebutjarà aquelles opcions que suposin el manteniment de l'statu quo"
La meva coincidència amb aquesta idea és total, els que seguiu habitualment aquesta bitàcola ho heu pogut llegir. En un referèndum, fos quina fos la pregunta i les opcions a triar, l'única opció que mai podria votar seria la del manteniment de la situació actual, en que Catalunya forma part d'un estat que no li reconeix la seva condició de nació i, per tant, tampoc la seva sobirania i el dret a decidir.
També coincideixo plenament amb les crítiques de Bosch a una part, excloent, de l'independentisme, que podria estar representada per personatges com Toni Albà o Joel Joan.
Sembla bastant evident que l'estat no permetrà la celebració d'un referèndum "normalitzat" i molt menys l'opció de poder votar un nou status negociat amb ell. És aquest mateix Estat qui està forçant una pregunta en blanc o negre, al "si" o "no". I jo, com molts amics/gues d'ICV, tinc bastant clar el que votaré, i absolutament clar el que no votaré.
Esperem que aquesta opció també acabi coincidint amb la de la meva organització política.
18 de febrer del 2013
L'omertà es trenca a l'oasi
Quan el President Maragall va parlar en seu parlamentària del 3%, pocs podien imaginar que el que semblava una insinuació més o menys justificada, acabaria sent la punta de l'iceberg d'un muntatge de corrupció i hipocresia sense precedents.
Lo del clan Pujol i la nova fornada de dirigents de CDC, i els seus negocis "paral·lels" a l'activitat política, era un secret molt poc secret. Lo dels interessos i "favors" de CiU amb determinats sectors de l'empresariat i l'alta burgesia del país, també. Casos com el d'en Millet ens poden semblar escandalosos, però ja ens els oloraven.
El que és veritablement fastigós, i demostra la baixesa moral de determinats sectors de la classe política del país, és saber que entre determinats partits del poder català i espanyol (CiU-PSC-PP) s'espiaven i guardaven draps bruts, no per a fer-los servir contra l'enemic, que ja seria lleig, sinó per a protegir-se davant l'enemic de les misèries pròpies.
Vist en perspectiva, sembla evident que a alguns el 3% d'en Maragall no els va escandalitzar tant per la denúncia en si mateixa sinó, més aviat, pel fet de trencar l'omertà existent a l'oasi sobre el que uns sabien dels altres i viceversa.
La patètica defensa dels nacionalistes catalans al govern, dient que es tracta d'un atac al procés sobiranista obert, em fa pensar ben seriosament si no serà aquesta nova passió independentista dels del "peix al cove" una fugida endavant per a poder continuar amagant les misèries i les corrupteles pàtries. Segurament algú es deu sentir més segur amb una agència tributària controlada pel poder propi, que amb una agència tributària "aliena", més difícilment "controlable". Més del mateix si parlem de fiscalies, comandaments policials, etc...
Crec que els amics d'ERC, gens sospitosos per a mi d'actituds corruptes o de doble moral independentista, s'haurien de pensar seriosament les companyies amb les que volen construir aquest nou país. Una fossa sèptica no és un bon lloc per a situar la cimentació d'una nova casa.
23 de novembre del 2012
#25N: Una mateixa lluita, una mateixa esperança
O el cruel i injust model actual, que ens empobreix i enfonsa; o l'esperança en un futur d'igualtat i solidaritat entre les persones i el pobles d'Europa. Això és el que es decideix aquest diumenge. Això és el que es decideix en qualsevol de les eleccions que estan tenint lloc a Europa, sobre tot si parlem dels pobles del sud.
Dignitat contra submissió. Grècia, Portugal, Espanya, Xipre, Malta... Catalunya. Compartim un mateix destí, una mateixa lluita i una mateixa esperança. No volem que ens retallin el present i ens prenguin el futur.
Diu Alexis Tsipras que veu l'estat Espanyol com la Grècia de fa 2 anys. Potser Catalunya no està a 2 anys de Grècia, potser només està a 4. És igual, amb aquests sistema ultraliberal tots anirem arribant al mateix destí: la ruïna! Cal compartir lluites. Els grecs ho saben. Per això aquesta setmana Alexis Tsipras va estar a Catalunya donant suport la candidatura d'ICV-EUiA. No tot està perdut, encara tenim esperança.
Ho podeu veure aquí:
També el suport de l'Esquerra Plural a la candidatura d'ICV-EUiA:
#itantsipodem: VOTA: ICV-EUiA
Dignitat contra submissió. Grècia, Portugal, Espanya, Xipre, Malta... Catalunya. Compartim un mateix destí, una mateixa lluita i una mateixa esperança. No volem que ens retallin el present i ens prenguin el futur.
Diu Alexis Tsipras que veu l'estat Espanyol com la Grècia de fa 2 anys. Potser Catalunya no està a 2 anys de Grècia, potser només està a 4. És igual, amb aquests sistema ultraliberal tots anirem arribant al mateix destí: la ruïna! Cal compartir lluites. Els grecs ho saben. Per això aquesta setmana Alexis Tsipras va estar a Catalunya donant suport la candidatura d'ICV-EUiA. No tot està perdut, encara tenim esperança.
Ho podeu veure aquí:
També el suport de l'Esquerra Plural a la candidatura d'ICV-EUiA:
#itantsipodem: VOTA: ICV-EUiA
31 d’octubre del 2012
15 d’octubre del 2012
Sobinaries i democràcia (via @asueldodemoscu)
Us deixo aquest més que interessant i instructiu article de don Ricardo (asueldodemoscu.net) sobre les sobinaries, dret a decidir i democràcia.
Comparteixo 100% la idea de que les sobinaries no provenen de drets històrics o culturals (tot i que aquests influeixen), sinó de la voluntat dels ciutadans. Us deixo un estracte i, al final, us enllaço l'article, que mereix la pena llegir sencer.
"La soberanía es un acto de voluntad política por el cual una comunidad de personas decide que los lazos que les unen son suficientes como para constituirse en sujeto político y dotarse de unas instituciones mediante las cuales administrar sus intereses comunes y relacionarse con otras comunidades. Si el proceso político al que da lugar está decisión se mantiene en manos de la comunidad, diremos que es un proceso democrático; en cambio, si la capacidad de decisión política -por los motivos que sea- se va trasladando del control de la comunidad al de unas pocas personas, grupos sociales o instituciones, entonces hablaremos de recortes en la soberanía que pueden acabar con su plena destrucción"
"Cuando -como parece que está ocurriendo- se pone de manifiesto la existencia de una voluntad política en Cataluña de crear un estado diferente al español, a España, a los españoles, estemos o no de acuerdo con ellos, no nos queda otro remedio que reconocer esa voluntad, respetarla y, en el caso de que no tuviera encaje en nuestro ordenamiento legal -que no lo tiene, por cierto, ya que sólo prevé resolver este asunto haciendo uso del monopolio público de la violencia-, dárselo, promoviendo las reformas constitucionales que fueran necesarias para que la creación del nuevo estado sea lo menos traumática posible. No sólo por los catalanes, sino por los propios españoles que van a seguir viviendo en Cataluña, y por la gran cantidad de intereses comunes y lazos culturales, económicos, políticos, sociales e incluso personales y familiares que, sin lugar a dudas tienen y seguirán teniendo en común Cataluña y España, al margen de cuál sea su articulación política y administrativa"
De, Soberanías rotas y procesos constituyentes
Comparteixo 100% la idea de que les sobinaries no provenen de drets històrics o culturals (tot i que aquests influeixen), sinó de la voluntat dels ciutadans. Us deixo un estracte i, al final, us enllaço l'article, que mereix la pena llegir sencer.
"La soberanía es un acto de voluntad política por el cual una comunidad de personas decide que los lazos que les unen son suficientes como para constituirse en sujeto político y dotarse de unas instituciones mediante las cuales administrar sus intereses comunes y relacionarse con otras comunidades. Si el proceso político al que da lugar está decisión se mantiene en manos de la comunidad, diremos que es un proceso democrático; en cambio, si la capacidad de decisión política -por los motivos que sea- se va trasladando del control de la comunidad al de unas pocas personas, grupos sociales o instituciones, entonces hablaremos de recortes en la soberanía que pueden acabar con su plena destrucción"
"Cuando -como parece que está ocurriendo- se pone de manifiesto la existencia de una voluntad política en Cataluña de crear un estado diferente al español, a España, a los españoles, estemos o no de acuerdo con ellos, no nos queda otro remedio que reconocer esa voluntad, respetarla y, en el caso de que no tuviera encaje en nuestro ordenamiento legal -que no lo tiene, por cierto, ya que sólo prevé resolver este asunto haciendo uso del monopolio público de la violencia-, dárselo, promoviendo las reformas constitucionales que fueran necesarias para que la creación del nuevo estado sea lo menos traumática posible. No sólo por los catalanes, sino por los propios españoles que van a seguir viviendo en Cataluña, y por la gran cantidad de intereses comunes y lazos culturales, económicos, políticos, sociales e incluso personales y familiares que, sin lugar a dudas tienen y seguirán teniendo en común Cataluña y España, al margen de cuál sea su articulación política y administrativa"
De, Soberanías rotas y procesos constituyentes
21 de setembre del 2012
Si, hi ha espanyols que estimen Catalunya
No són, ni molt menys, majoria, però hi són. Són espanyols disposats a una convivència democràtica i entre iguals amb Catalunya.
Serem independents o no, però mentre alguns es dediquen a omplir el meu TL amb repiulades dels fatxes més imbècils de l'estat (que la majoria de vegades no saben ni escriure), no està de més agrair, i fer paleses, les mostres de simpatia que venen de l'altra banda de l'Ebre. Amb aquesta gent, no per ser espanyols, sinó per ser demòcrates, voldria compartir coses.
¡amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos! No tinc un sentiment de pertinença espanyol (igual que no el tinc francès, o alemany), però si és possible intentaré no deixar-los sols. El meu ideal és que no hi hagi un estat català propi, perquè els estats (inclosos l'espanyol, el francès o l'alemany) hagin deixat d'existir. Sóc basc i així em sento. Visc a Catalunya i tinc un profund sentiment de pertinença a aquest país, però aquesta gent que enllaço a continuació, igual que altre gent d'Europa són dels meus i, separats per estats diferents, o no, miraré de tendir ponts amb ells.
Aquí teniu un petit recull d'algunes d'aquestes opinions, amb enllaç al text sencer per si el voleu llegir:
"...vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable."
"Quienes prefiramos la no independencia de Cataluña y Euskadi o de Galicia en su caso tendremos que ser capaces de diseñar un país en el que sentirnos cómodos todos los pueblos y con la soberanía repartida de tal forma que cada unidad sea dueña de todas las decisiones que no supongan merma de derechos de otras unidades. Es el principio federal, heredero del principio de autodeterminación reivindicada por la Ilustración y elevado a la autodeterminación colectiva, principio sin el cual no cabe pensar la democracia..."
"Tengo argumentos para defender una España federal. Creo en ella. Creo también que se mezcla el desgaste de la crisis económica y sus duras consecuencias con esa idealizada arcadia soberanista, que debería hacer bien algunas cuentas; creo que la Generalitat de CiU, la que gobierna con el apoyo PP, ha encontrado en el discurso soberanista una perfecta válvula de escape para la presión que provocan sus recortes y su mala gestión de la crisis. Pero no veo cómo argumentar contra el derecho a decidir de los catalanes. La patria, ese romántico concepto, es siempre voluntaria, como el amor. No puede ser un matrimonio a la fuerza."
"La independencia de Cataluña es un asunto de los catalanes. La autodeterminación es un derecho de los pueblos y en una democracia existen mecanismos para articular las decisiones de los ciudadanos. Creo que en España y en Europa existe la madurez suficiente como para asumir un proceso de independencia sin que haya que soportar un conflicto bélico."
"Por mucho que les pese a algunos, Cataluña será lo que los catalanes quieran. ¿Y el resto de españoles? ¿Qué queremos? Yo hablo por mí, y por otros que sé que piensan como yo. Y mi postura es casi suplicante: ¡amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos! Frente a la chulería con la que algunos comentaristas despachan las aspiraciones catalanas con un “déjalos, que se vayan, que ya se arrepentirán”, yo prefiero no tentar la suerte y les pido: no os vayáis, no nos dejéis solos."
Serem independents o no, però mentre alguns es dediquen a omplir el meu TL amb repiulades dels fatxes més imbècils de l'estat (que la majoria de vegades no saben ni escriure), no està de més agrair, i fer paleses, les mostres de simpatia que venen de l'altra banda de l'Ebre. Amb aquesta gent, no per ser espanyols, sinó per ser demòcrates, voldria compartir coses.
¡amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos! No tinc un sentiment de pertinença espanyol (igual que no el tinc francès, o alemany), però si és possible intentaré no deixar-los sols. El meu ideal és que no hi hagi un estat català propi, perquè els estats (inclosos l'espanyol, el francès o l'alemany) hagin deixat d'existir. Sóc basc i així em sento. Visc a Catalunya i tinc un profund sentiment de pertinença a aquest país, però aquesta gent que enllaço a continuació, igual que altre gent d'Europa són dels meus i, separats per estats diferents, o no, miraré de tendir ponts amb ells.
Aquí teniu un petit recull d'algunes d'aquestes opinions, amb enllaç al text sencer per si el voleu llegir:
"...vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable."
Suso del Toro: Si Cataluña se va
"Quienes prefiramos la no independencia de Cataluña y Euskadi o de Galicia en su caso tendremos que ser capaces de diseñar un país en el que sentirnos cómodos todos los pueblos y con la soberanía repartida de tal forma que cada unidad sea dueña de todas las decisiones que no supongan merma de derechos de otras unidades. Es el principio federal, heredero del principio de autodeterminación reivindicada por la Ilustración y elevado a la autodeterminación colectiva, principio sin el cual no cabe pensar la democracia..."
Hugo Martínez Abarca: España y la tumba de Pi i Margall
"Tengo argumentos para defender una España federal. Creo en ella. Creo también que se mezcla el desgaste de la crisis económica y sus duras consecuencias con esa idealizada arcadia soberanista, que debería hacer bien algunas cuentas; creo que la Generalitat de CiU, la que gobierna con el apoyo PP, ha encontrado en el discurso soberanista una perfecta válvula de escape para la presión que provocan sus recortes y su mala gestión de la crisis. Pero no veo cómo argumentar contra el derecho a decidir de los catalanes. La patria, ese romántico concepto, es siempre voluntaria, como el amor. No puede ser un matrimonio a la fuerza."
Ignacio Escolar: Derecho a decidir
"La independencia de Cataluña es un asunto de los catalanes. La autodeterminación es un derecho de los pueblos y en una democracia existen mecanismos para articular las decisiones de los ciudadanos. Creo que en España y en Europa existe la madurez suficiente como para asumir un proceso de independencia sin que haya que soportar un conflicto bélico."
Luis García Montero: Cataluña
"Por mucho que les pese a algunos, Cataluña será lo que los catalanes quieran. ¿Y el resto de españoles? ¿Qué queremos? Yo hablo por mí, y por otros que sé que piensan como yo. Y mi postura es casi suplicante: ¡amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos! Frente a la chulería con la que algunos comentaristas despachan las aspiraciones catalanas con un “déjalos, que se vayan, que ya se arrepentirán”, yo prefiero no tentar la suerte y les pido: no os vayáis, no nos dejéis solos."
Issac Rosa: Cataluña, no nos dejes solos
14 de setembre del 2012
Catalunya, nou estat independent
N'estic convençut de l'afirmació que faig al títol d'aquesta entrada.
Crec que la rapidesa del procés dependrà bàsicament de la valentia de CiU i de la capacitat d'aquests de superar les pressions dels poders fàctics que els mantenen (això si que serà complicat).
I aquest convenciment no ve només pel fet que hagin augmentat els independentistes a Catalunya, o perquè CiU hagi donat un pas endavant (segurament com a tapadora a la seva nefasta gestió). Aquest convenciment bé perquè, arran de la manifestació de l'11S, s'ha constatat que els independentistes han guanyat de carrer el discurs del futur nacional del país.
Crec, i o crec de debò, que a Catalunya el projecte que més consens genera és el federal. Un federalisme en que l'encaix de les nacions que formen l'estat es faci en base a la seva lliure adhesió i a un model de sobiranies compartides. La Catalunya nació, amb el seu dret a decidir encaixada en un estat que respecti la seva sobirania pot agrupar a la immensa majoria del país.
Però aquest discurs ha estat sistemàticament ignorat. A Espanya perquè per molt que digui la gent del PSOE, a les seves files de federalistes n'hi ha 4; i perquè l'única organització amb un discurs realment federalista i respectuós, IU, no ha fet bandera real d'aquest discurs, relegant-ho.
Els independentistes han ventilat aquesta possibilitat amb un argument simple, però efectiu: per a federar-se cal la voluntat de dos i per a independitzar-se només d'un.
Aquest argument ha calat, tot i no ser realista. No és molt factible que Catalunya es pugui independitzar de manera unilateral.
La immensa majoria d'independentistes coincideixen en que un estat català hauria de ser membre de l'UE i això, per molt que molts diguin que és un fet, s'ha de negociar. No crec que agradi gaire als països del nostre entorn el precedent d'una declaració unilateral de independència en un estat membre de l'UE i d'altres organismes internacionals. O és que França no pensaria en el que té a casa, no només amb la Catalunya Nord, amb els corsos, bretons... I Itàlia amb la Pedània? Bèlgica?... Algú creu realment que Espanya no pressionaria per tal de dificultar/retardar l'entrada de Catalunya a l'UE?
Com i d'on cobrarien els pensionistes i aturats les seves prestacions durant els primers mesos d'independència? Què passaria amb les infraestructures de titularitat estatal?
Per molt que Catalunya té recursos més que suficients per a ser un estat independent les dificultats inicials, en cas que el procés fos unilateral i amb l'oposició espanyola, serien majúscules, i molts catalans les patiríem. El procés, d'una manera o una altra s'haurà de negociar, i posats a negociar o consensuar, per què no fer un front comú per una solució que pot generar un gran consens en la societat catalana?
En fi, però això és el conte de la lletera. La realitat és que el discurs, gràcies en bona part a la estupidesa de molts espanyols, el té guanyat el projecte independentista.
Crec que la rapidesa del procés dependrà bàsicament de la valentia de CiU i de la capacitat d'aquests de superar les pressions dels poders fàctics que els mantenen (això si que serà complicat).
I aquest convenciment no ve només pel fet que hagin augmentat els independentistes a Catalunya, o perquè CiU hagi donat un pas endavant (segurament com a tapadora a la seva nefasta gestió). Aquest convenciment bé perquè, arran de la manifestació de l'11S, s'ha constatat que els independentistes han guanyat de carrer el discurs del futur nacional del país.
Crec, i o crec de debò, que a Catalunya el projecte que més consens genera és el federal. Un federalisme en que l'encaix de les nacions que formen l'estat es faci en base a la seva lliure adhesió i a un model de sobiranies compartides. La Catalunya nació, amb el seu dret a decidir encaixada en un estat que respecti la seva sobirania pot agrupar a la immensa majoria del país.
Però aquest discurs ha estat sistemàticament ignorat. A Espanya perquè per molt que digui la gent del PSOE, a les seves files de federalistes n'hi ha 4; i perquè l'única organització amb un discurs realment federalista i respectuós, IU, no ha fet bandera real d'aquest discurs, relegant-ho.
Els independentistes han ventilat aquesta possibilitat amb un argument simple, però efectiu: per a federar-se cal la voluntat de dos i per a independitzar-se només d'un.
Aquest argument ha calat, tot i no ser realista. No és molt factible que Catalunya es pugui independitzar de manera unilateral.
La immensa majoria d'independentistes coincideixen en que un estat català hauria de ser membre de l'UE i això, per molt que molts diguin que és un fet, s'ha de negociar. No crec que agradi gaire als països del nostre entorn el precedent d'una declaració unilateral de independència en un estat membre de l'UE i d'altres organismes internacionals. O és que França no pensaria en el que té a casa, no només amb la Catalunya Nord, amb els corsos, bretons... I Itàlia amb la Pedània? Bèlgica?... Algú creu realment que Espanya no pressionaria per tal de dificultar/retardar l'entrada de Catalunya a l'UE?
Com i d'on cobrarien els pensionistes i aturats les seves prestacions durant els primers mesos d'independència? Què passaria amb les infraestructures de titularitat estatal?
Per molt que Catalunya té recursos més que suficients per a ser un estat independent les dificultats inicials, en cas que el procés fos unilateral i amb l'oposició espanyola, serien majúscules, i molts catalans les patiríem. El procés, d'una manera o una altra s'haurà de negociar, i posats a negociar o consensuar, per què no fer un front comú per una solució que pot generar un gran consens en la societat catalana?
En fi, però això és el conte de la lletera. La realitat és que el discurs, gràcies en bona part a la estupidesa de molts espanyols, el té guanyat el projecte independentista.
14 d’abril del 2012
Visca el 14 d'Abril! Visca la República!
Sobirania nacional i autodeterminació, solidaritat i fraternitat entre pobles, drets humans, igualtat, transparència, laïcisme, dona... LLIBERTAT!
Tot això, i moltes coses més, va representar la República Catalana dins de la Federació Ibèrica i la II República Espanyola. I aquest projecte, amb tot el que representa, és avui més vigent i més necessari que mai.
Contra la corrupció, la dictadura liberal, el centralisme espanyol, les retallades de drets laborals i socials... Contra la monarquia opaca, antiga i corrupta... Contra tot això ens cal un nou procés constituent, protagonitzat per la sobirania popular dels diferents pobles de l'estat, que ens permeti una convivència en igualtat.
proclamació República Catalana
Per una República Catalana en el marc d'una República Federal Ibèrica... Visca el 14 d'Abril! Visca la República!
proclamació II República Espanyola
Més post republicans:
21 de novembre del 2011
Eleccions Generals: Reflexions
Doncs ja tenim el resultats de les eleccions. Com comprovareu en el quadre següent, tampoc vaig fallar de tant la meva porra electoral. Bàsicament fallo el resultat del PSOE (confiava més en la seva capacitat de resistència) cosa que acaba beneficiant a PP, CiU i UPyD.
Consideracions:
El PP arrasa gràcies a la pujada de l'abstenció entre les files socialistes. El PP té un vot fidel que quan la participació baixa li permet àmplies majories, i quan puja, li permet resistir. El vot de la dreta està agrupat i fidelitzat, per això es el que més es beneficia de la injusta llei electoral.
El PSOE s'enfonsa i poca cosa es pot dir. Rubalcaba no és Felipe i el miracle no ha pogut ser. El PSOE pot ser i fer polítiques de dretes, però bona part del seu electorat no ho és. I s'ha demostrat.
Catalunya:
Gran avenç de CiU donat, en bona part, per l'enfonsament de PSC. Les retallades no han pesat, total, ja es donava per descomptat que amb el PP vindrien més des de Madrid. CiU ha sabut aguantar el vot de la dreta a Catalunya.
El PP no pessiga entre l'electorat convergent de dretes.
ERC aguanta gràcies a fer unes candidatures que fidelitzaven els sectors independentistes més crítics amb el tripartit. Reconec que no m'agradava gens el candidat, era una candidatura a la defensiva i l'han encertada. Dubto moltíssim que aquesta gent (candidat i líder) arribin un dia a mobilitzar la gent que va arribar a mobilitzar en Carod.
Euskadi:
Ho he dit, des d'aquesta bitàcola, infinitat d'ocasions: PP i PSOE han estat alimentant de manera espectacular l'esquerra abertzale i ara això ha esclatat. La llei de partits era un bumerang que ara torna. Amaiur recull un sentiment estès a Euskadi i la campanya que li han fet a Espanya.
En PNB és una roca. La seva capacitat de resistència és envejable. Està ancorat en el teixit social basc i no el mouran tan fàcilment.
PSOE: qui es va a dormir amb nens, es lleva pixat. El govern amb el PP no era volgut per la societat basca. Es va poder formar pel tripijoc de la llei electoral. Ara paguen.
PP: Té el que té, igual que a Catalunya.
Nosaltres:
ICV-EUiA: Gran candidat, gran candidatura, gran programa i gran campanya electoral. El missatge era clar i adequat i el missatger el millor. Estem en una crisi brutal, l'esquerra social-liberal s'ha mimetitzat amb la dreta i calia aixecar la bandera de l'esquerra. Missatge d'esquerres envers les classes treballadores. En Coscu tenia i té el prestigi, coneixença i experiència per a portar aquesta bandera. La resta de la candidatura l'ha acompanyat a la perfecció.
Actes de campanya massius i entusiastes i bona acollida de les propostes.
EUiA tindrà diputat al Congrés per primera vegada en la seva història, un gran diputat: el company Joan Josep Nuet. S'ho mereix.
L'espai que representem torna, després de 18 anys, a tenir 3 diputats. La coalició suma i és una eina magnífica, cal protegir-la i conservar-la bé. Tots ho hem de tenir present abans de pensar en noves aventures...
L'Esquerra Plural a l'estat torna a resultats d'abans de l'any 2000. Al igual que Catalunya, l'Aragó ha estat un gran exemple. Unió i generositat en la diversitat. Gran Gaspar i Alberto Garzón, gran resultat d'EUPV al País Valencià, i gran recuperació d'IU a Madrid.
Vaig decidir afiliar-me a IU (finalment EUiA després de la meva arribada a Catalunya) després de la primera desfeta de l'any 2000. Després van venir les desfetes consecutives de 2004 i 2008. Ahir em va semblar tancar un cercle. Ara, a mirar cap amunt i aprendre de les errades passades.
Equo ens ha restat algun diputat (Cadis, Alacant, Còrdova, Madrid...), i crec que la seva decisió és errònia, tal i com s'ha demostrat. Tinc amics allà i respecto la evolució que vulguin fer amb el seu projecte, però crec que són moments de deixar de banda diferències i unificar les forces transformadores, respectant les diversitats i l'autonomia de cadascú. Si a molts llocs ha estat possible, per què a d'altres no?
Toca unificar la resistència al tsunami blau i neoliberal. El se'ns vindrà a sobre serà molt dur.
| PP | 186 | 181 | ERC | 3 | 2 | |
| PSOE | 110 | 123 | BNG | 2 | 2 | |
| Esquerra Plural | 11 | 12 | CC | 2 | 2 | |
| CiU | 16 | 13 | FA | 1 | 1 | |
| PNB | 5 | 5 | Compromís | 1 | 1 | |
| Amaiur | 7 | 5 | Gbai | 1 | 0 | |
| UpyD | 5 | 3 |
Consideracions:
El PP arrasa gràcies a la pujada de l'abstenció entre les files socialistes. El PP té un vot fidel que quan la participació baixa li permet àmplies majories, i quan puja, li permet resistir. El vot de la dreta està agrupat i fidelitzat, per això es el que més es beneficia de la injusta llei electoral.
El PSOE s'enfonsa i poca cosa es pot dir. Rubalcaba no és Felipe i el miracle no ha pogut ser. El PSOE pot ser i fer polítiques de dretes, però bona part del seu electorat no ho és. I s'ha demostrat.
Catalunya:
Gran avenç de CiU donat, en bona part, per l'enfonsament de PSC. Les retallades no han pesat, total, ja es donava per descomptat que amb el PP vindrien més des de Madrid. CiU ha sabut aguantar el vot de la dreta a Catalunya.
El PP no pessiga entre l'electorat convergent de dretes.
ERC aguanta gràcies a fer unes candidatures que fidelitzaven els sectors independentistes més crítics amb el tripartit. Reconec que no m'agradava gens el candidat, era una candidatura a la defensiva i l'han encertada. Dubto moltíssim que aquesta gent (candidat i líder) arribin un dia a mobilitzar la gent que va arribar a mobilitzar en Carod.
Euskadi:
Ho he dit, des d'aquesta bitàcola, infinitat d'ocasions: PP i PSOE han estat alimentant de manera espectacular l'esquerra abertzale i ara això ha esclatat. La llei de partits era un bumerang que ara torna. Amaiur recull un sentiment estès a Euskadi i la campanya que li han fet a Espanya.
En PNB és una roca. La seva capacitat de resistència és envejable. Està ancorat en el teixit social basc i no el mouran tan fàcilment.
PSOE: qui es va a dormir amb nens, es lleva pixat. El govern amb el PP no era volgut per la societat basca. Es va poder formar pel tripijoc de la llei electoral. Ara paguen.
PP: Té el que té, igual que a Catalunya.
Nosaltres:
ICV-EUiA: Gran candidat, gran candidatura, gran programa i gran campanya electoral. El missatge era clar i adequat i el missatger el millor. Estem en una crisi brutal, l'esquerra social-liberal s'ha mimetitzat amb la dreta i calia aixecar la bandera de l'esquerra. Missatge d'esquerres envers les classes treballadores. En Coscu tenia i té el prestigi, coneixença i experiència per a portar aquesta bandera. La resta de la candidatura l'ha acompanyat a la perfecció.
Actes de campanya massius i entusiastes i bona acollida de les propostes.
EUiA tindrà diputat al Congrés per primera vegada en la seva història, un gran diputat: el company Joan Josep Nuet. S'ho mereix.
L'espai que representem torna, després de 18 anys, a tenir 3 diputats. La coalició suma i és una eina magnífica, cal protegir-la i conservar-la bé. Tots ho hem de tenir present abans de pensar en noves aventures...
L'Esquerra Plural a l'estat torna a resultats d'abans de l'any 2000. Al igual que Catalunya, l'Aragó ha estat un gran exemple. Unió i generositat en la diversitat. Gran Gaspar i Alberto Garzón, gran resultat d'EUPV al País Valencià, i gran recuperació d'IU a Madrid.
Vaig decidir afiliar-me a IU (finalment EUiA després de la meva arribada a Catalunya) després de la primera desfeta de l'any 2000. Després van venir les desfetes consecutives de 2004 i 2008. Ahir em va semblar tancar un cercle. Ara, a mirar cap amunt i aprendre de les errades passades.
Equo ens ha restat algun diputat (Cadis, Alacant, Còrdova, Madrid...), i crec que la seva decisió és errònia, tal i com s'ha demostrat. Tinc amics allà i respecto la evolució que vulguin fer amb el seu projecte, però crec que són moments de deixar de banda diferències i unificar les forces transformadores, respectant les diversitats i l'autonomia de cadascú. Si a molts llocs ha estat possible, per què a d'altres no?
Toca unificar la resistència al tsunami blau i neoliberal. El se'ns vindrà a sobre serà molt dur.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
potser també t'agradi...
