11S, sobiranisme, independentisme

Els catalanistes en les seves diferents versions (autonomistes, confederalistes, independentistes...) celebrem la diada de l'11S com a jornada reivindicativa dels drets nacionals de Catalunya.

Sóc sobiranista perquè entenc que Catalunya és una nació, i com a tal, té dret a decidir lliurement el seu futur; i que la unió amb qualsevol altre poble per a formar un estat, hauria de ser lliurement acceptada i, en tot cas, reversible.

Catalunya és una nació perquè, sobre una base cultural, lingüística i social indubtable, una part molt majoritària dels ciutadans que hi vivim així ho sentim. Som nació perquè volem ser nació. Aquesta és, al meu entendre, la base sobre la que es fonamenten els anhels d'aquest poble.

No comparteixo, ni entenc, el nacionalisme de base ètnica ni històrica. El tema ètnic cau pel seu propi pes, el tema històric, tot i existir, és discutible i perillós. Els estats són una invenció de finals del segle XVIII. Ni tan sols podem parlar d'estat espanyol abans d'aquesta època.

Si que podríem parlar de sentiment nacional català, però és molt discutible parlar de sentiment independentista abans del XIX, ja que no hi havia una consciència tan clara de ser un estat (per inexistència dels mateixos).

Els fets de 1714 tenen una indubtable component nacional (més reafirmadora de la pròpia identitat que "independentista"). Igual que als carlins bascos, hi havia un component important d'arrelament a la terra, però la guerra tenia d'altres components tan o més importants. No és sostenible la idea d'una guerra nacional o per la independència. El component de poder polític i econòmic, va ser més important.

Per això veig equivocat anar reescrivint la història per part del nacionalisme català sobre els fets de 1714. Recordem aquesta data com a inici o final del que podia haver estat i no va ser: la de l'inici de l'homogeneïtzació, per part del nacionalisme espanyol, del poder central castellà a tot el territori del regne. I la del inici d'una consciència col·lectiva, per part del poble de Catalunya, del la nul·la voluntat d'encaixar-nos com a poble en aquest nou estat que naixeria. A partir d'aquí, uns reivindiquen aquest encaix i d'altres, crear un estat propi per aquesta nació.

11S. Via Catalana. Alguna dada sobre participació

Tot i que, diuen, hi ha sistemes fiables per a compatibilitzar les persones que poden assistir a una manifestació o concentració (càlcul de persones per m2), és habitual la discrepància total quant a participació.

Ahir la presidenta a l'ANC, Carme Forcadell, demanava una assistència a la Via Catalana del proper 11S superior a la de la multitudinària manifestació del passat any. Això voldria dir que haurien de participar a la cadena que travessarà el país de nord a sud més d'1,5 milions de persones (segons dades de la mateixa ANC). El repte llençat per l'ANC, aquesta vegada, sí que serà enorme.

La comptabilització dels assistents, amb el sistema de "cadena humana", no pot oferir tants dubtes: des d'El Voló a Vinaròs hi ha 368km, podríem arrodonir-ho a l'alça a 400km.

Una persona, amb els braços estesos fa més d'1m. Comptat 1m, en un recorregut de 400km, estaríem parlant de 400mil persones.

La xifra de més d'1,5 milions de persones correspondria a 4 cadenes com la proposada. És ben cert que hi haurà moltes persones dedicades a tasques organitzatives, i que hi haurà cadenes fora del territori català, però no crec que siguin ni 1/4 part dels participants a la cadena.

En fi, esperarem al recompte final tot i que, imagino, aquesta vegada no podrà haver gaires discrepàncies quant a xifres.

#25N (III). ICV-EUiA: mantenint en peu la bandera social

Pel final d'aquesta anàlisi particular dels resultats del #25N, m'he deixat els nostres, els d'ICV-EUiA. La coalició vam fer els millors resultats de sempre, en una campanya que es preveia complicada.

No era una campanya fàcil per a ICV-EUiA. CiU va avançar les eleccions per a aprofitar i capitalitzar els efectes de l'#11S i vam haver d'engegar la maquinària a corre-cuita. EUiA sortíem de la VI Assemblea amb canvis evidents, s'havia de negociar l'acord de coalició amb molt poc temps i, en el cas d'EUiA triar nous candidats, des del moment en que va quedar palesa la clara aposta per la renovació.

#catalunyalliure vídeo electoral d'Alternativa Jove-Joves d'EUiA

A més, hi havia un claríssim interès per part de CiU d'apartar el debat social de la campanya i centrar-ho tot en l'eix nacional. Era l'única manera que tenien d'escapar de les seves responsabilitats en la injusta gestió de la crisi.

De seguida el PP es va sumar a la festa. El debat nacional també li donava peu a regatejar el debat de la crisi, amb el seu suport a CiU, i les polítiques de retallades brutals aplicades pel govern Rajoy. C's va veure clar que la campanya es portava al seu terreny de joc, igual que SI. ERC, per motius obvis, també va centrar el debat en l'eix nacional tot i que, s'ha de reconèixer, segons avançava la campanya va anar introduint, de manera tímida, contingut social a la seva proposta.

El PSC, perdut i sense lideratge, es va quedar en terra de ningú. Ni va agafar la bandera social amb fermesa (segurament per les seves recents responsabilitats retalladores amb el govern Zapatero), ni va fer un discurs creïble en el debat nacional.

Nosaltres sabíem que centrar la nostra campanya en el debat social, i en el dret a decidir-ho tot, ens podia suposar el risc que quedar fora de la foto però, amb la que li està caient a les classes populars i mitjanes, hagués estat indigne no fer-ho. No teníem tants problemes com el PSC en qüestió nacional: sempre hem defensat que Catalunya és una nació amb sobirania pròpia, i que el dret a decidir del poble ha de passar per davant del mur de la constitució pactada amb els franquistes. A més, IU també reconeix aquest dret i l'opció del poble de Catalunya de poder-ho exercir.

Però la construcció nacional no es pot fer destruint l'estat de migestar que actualment tenim. Vam parlar de retallades, de corrupció, de la situació de les famílies... I ens vam sortir, vam aconseguir obrir escletxa en el debat monotemàtic i vam guanyar 128.000 vots i tres diputats/des. I el que és més important, vam ajudar a fer pagar electoralment a CiU les seves polítiques antisocials.

No podem obviar que la vaga general del #14N va ajudar molt a la conscienciació de la classe treballadora.

El resultat a l'àrea metropolitana de Barcelona (el cinturó roig!) ha estat espectacular, sent 2a força en molts municipis. S'ha d'agrair el compromís dels companys d'IU i d'EUPV amb la campanya catalana, amb presència continua dels companys Cayo Lara i Alberto Garzón omplint sales, així com el gran cop de mà del Partit de l'Esquerra Europea (PEE) amb la presència del líder de Syriza, Alexis Tsipras, en un acte multitudinari.

Jo no em conformo amb aquests resultats. En la situació actual l'esquerra transformadora hauria de tenir resultats similars als de Syriza a Grècia. Però en una campanya plebiscitària i amb un debat identitari bastant monotemàtic, haver pujar força en vots i diputats/des i haver contribuït a fer retrocedir als retalladors, ha de ser motiu de satisfacció.