Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #25N. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #25N. Mostrar tots els missatges

2 de desembre del 2012

#25N (III). ICV-EUiA: mantenint en peu la bandera social

Pel final d'aquesta anàlisi particular dels resultats del #25N, m'he deixat els nostres, els d'ICV-EUiA. La coalició vam fer els millors resultats de sempre, en una campanya que es preveia complicada.

No era una campanya fàcil per a ICV-EUiA. CiU va avançar les eleccions per a aprofitar i capitalitzar els efectes de l'#11S i vam haver d'engegar la maquinària a corre-cuita. EUiA sortíem de la VI Assemblea amb canvis evidents, s'havia de negociar l'acord de coalició amb molt poc temps i, en el cas d'EUiA triar nous candidats, des del moment en que va quedar palesa la clara aposta per la renovació.


#catalunyalliure vídeo electoral d'Alternativa Jove-Joves d'EUiA

A més, hi havia un claríssim interès per part de CiU d'apartar el debat social de la campanya i centrar-ho tot en l'eix nacional. Era l'única manera que tenien d'escapar de les seves responsabilitats en la injusta gestió de la crisi.
De seguida el PP es va sumar a la festa. El debat nacional també li donava peu a regatejar el debat de la crisi, amb el seu suport a CiU, i les polítiques de retallades brutals aplicades pel govern Rajoy. C's va veure clar que la campanya es portava al seu terreny de joc, igual que SI. ERC, per motius obvis, també va centrar el debat en l'eix nacional tot i que, s'ha de reconèixer, segons avançava la campanya va anar introduint, de manera tímida, contingut social a la seva proposta.
El PSC, perdut i sense lideratge, es va quedar en terra de ningú. Ni va agafar la bandera social amb fermesa (segurament per les seves recents responsabilitats retalladores amb el govern Zapatero), ni va fer un discurs creïble en el debat nacional.


Nosaltres sabíem que centrar la nostra campanya en el debat social, i en el dret a decidir-ho tot, ens podia suposar el risc que quedar fora de la foto però, amb la que li està caient a les classes populars i mitjanes, hagués estat indigne no fer-ho. No teníem tants problemes com el PSC en qüestió nacional: sempre hem defensat que Catalunya és una nació amb sobirania pròpia, i que el dret a decidir del poble ha de passar per davant del mur de la constitució pactada amb els franquistes. A més, IU també reconeix aquest dret i l'opció del poble de Catalunya de poder-ho exercir.
Però la construcció nacional no es pot fer destruint l'estat de migestar que actualment tenim. Vam parlar de retallades, de corrupció, de la situació de les famílies... I ens vam sortir, vam aconseguir obrir escletxa en el debat monotemàtic i vam guanyar 128.000 vots i tres diputats/des. I el que és més important, vam ajudar a fer pagar electoralment a CiU les seves polítiques antisocials.
No podem obviar que la vaga general del #14N va ajudar molt a la conscienciació de la classe treballadora.
El resultat a l'àrea metropolitana de Barcelona (el cinturó roig!) ha estat espectacular, sent 2a força en molts municipis. S'ha d'agrair el compromís dels companys d'IU i d'EUPV amb la campanya catalana, amb presència continua dels companys Cayo Lara i Alberto Garzón omplint sales, així com el gran cop de mà del Partit de l'Esquerra Europea (PEE) amb la presència del líder de Syriza, Alexis Tsipras, en un acte multitudinari.


Jo no em conformo amb aquests resultats. En la situació actual l'esquerra transformadora hauria de tenir resultats similars als de Syriza a Grècia. Però en una campanya plebiscitària i amb un debat identitari bastant monotemàtic, haver pujar força en vots i diputats/des i haver contribuït a fer retrocedir als retalladors, ha de ser motiu de satisfacció.

29 de novembre del 2012

#25N (II). Sobiranisme sense retallades. Espanyolisme sense matisos

Segueixo la línia del post precedent amb la meva visió dels resultats electorals, analitzant ara, els resultats de la resta de grups que van entrar al Parlament, o van estar la passada legislatura.

PSC: no tenia cap oportunitat. Destrossat internament, sense lideratge, havent-hi d’enfrontar una campanya centrada en una qüestió que els hi provoca repelús i/o indiferència... Ni creïbles pels catalanistes, ni pels espanyolistes.
La seves opcions era ser derrotats o ser humiliats. Les enquestes deien que serien humiliats. Al final només han estat derrotats. I tan contents... 

ERC s’ha mogut amb gran intel•ligència. No només ha resistit l’OPA que li llançava CiU, sinó que ha sabut girar la truita i fer retornar, multiplicats, els vots que CiU li havia pres fa 2 anys. Han sabut ocupar la centralitat de l’espai sobiranista. A més, Junqueras ha crescut políticament i ha fet una molt bona campanya. 
ERC té un repte perillós pel davant. CiU anirà per ells, bé fent-los entrar al govern, bé criticant-los per no entrar i fer que, la sacrificada CiU, hagi de pactar amb d'altres per culpa seva.  

El PP ha estat un dels grans beneficiats de la jugada de CiU. Havien de caure arrossegats pel mateix mal que CiU, les retallades i la insensibilitat social. Però el debat sobiranista els ha obert el cel, i han pogut aguantar el seu electorat i anar a esgarrapar els vots més dretans i no sobiranistes que deixava CiU (i algun també del PSC). En unes eleccions complicades per a ells, per les polítiques d'en Rajoy i l’ascens previst de C’s, li han d'agrair al President Mas que els acabés fent la campanya. Si el PSC no espavila, s’acabaran ficant, de manera permanent, al seu graner de vots. 



C’s: oportunistes, demagogs i intel•ligents. És el lerrouxisme modern. Un candidat que sap aprofitar al 100% cada minut als mitjans, un discurs senzill i agraït pels electors: tots els polítics (menys ells, clar) són corruptes, qualsevol política relacionada amb la identitat catalana és una despesa intolerable en època de crisi... No estan tacats, perquè sempre s’han mirat el partit des de la banda. No tan carques com el PP, ni tan poc espanyolistes com el PSC. Un còctel perfecte per a atreure votants del PSC. 

CUP: Jo els veia venir. Molta gent pensava que no entrarien, però jo estava convençut. Agraden. Munten espectacles, juguen a la no política, no es mullen en determinats temes. Al igual que C’s no tenen taques. Ideal per a joves que esperen una cosa nova, amb un discurs clar, senzill, proper, sense grans elaboracions. Si aconsegueixen mantenir-se al marge d’haver de prendre decisions importants (ser claus), poden mantenir o pujar la seva base. 

SI: Van néixer i créixer en el moment ideal: amb una ERC trencada i una CiU encara allunyada d’idees sobiranistes. Un cop ERC s’ha refet, i CiU ha llençat una OPA sobre el sobiranisme més conservador, s’han quedat sense espai. La irrupció de les CUP tampoc no els ha ajudat. Potser podrien haver salvat la situació amb uns altres candidats, però l’excés d'agressivitat (ratllant sempre l’insult) d’en López Tena i l’ultrapersonalisme d'aquest i d'en Beltran, tampoc no els ha fet cap favor.

28 de novembre del 2012

#25N (I). CiU: La voluntat d’un poble

Miraré de fer, en tres post, una anàlisi dels resultats electorals del passat dia 25.
En aquest primer post, dono la meva visió sobre el resultat de CiU. No només del resultat, sinó també de la tàctica d'avançar les eleccions. 
Al segon post parlaré de la resta de grups (PSC, ERC, PP, C’s, CUP i SI), deixant per a un tercer post la meva visió sobre els nostres resultats (ICV-EUiA). 

CiU era un nàufrag en mig del mar, afogant-se en la seva insensibilitat envers les classes mitjanes i treballadores del país, i les seves retallades. La patacada electoral havia d'arribar, igual que va arribar a tots els governs europeus que van seguir el dogma de retallar a les classes mitjanes i populars i deixar al marge del patiment de la crisi a qui més té. Però, ves per on, el convergents van veure l’oportunitat, no només de no afogar-se, sinó nedar més ràpid que ningú, amb la gran onada que va suposar l’11S i la taula de surf que van posar a les seves mans els organitzadors i alguns partits sobiranistes. 
El President Mas va pujar a l’onada i va avançar les eleccions. Era l’única oportunitat que tenia. Durant les primeres setmanes posteriors a l’11S semblava que, no només evitava el desastre, sinó que a més guanyava terreny. Tapar el patiment social amb la pastanaga d'un avenç nacional pel que CiU mai no havia fet gaire cosa...


Però el patiment ha continuat. La gent no s’ha deixat enganyar (almenys no la majoria) i, a sobre, la decidida (de paraula) aposta sobiranista d’en Mas ha provocat que, per fi, es mobilitzessin en unes eleccions catalanes amplis sectors espanyolistes.
Molts diran que Mas ha errat en els seus càlculs i que el tret l’ha acabat sortint per la culata. Jo no ho crec. Si Mas no hagués aprofitat l’oportunitat de plantejar les eleccions com a un plebiscit es podia haver trobat, en un futur no gaire llunyà, fins i tot perdent el govern. A més, avançant les eleccions, ha pogut agafar al seu principal competidor electoral amb el pas canviat i sense lideratge.

CiU no ha obtingut els resultats que en un principi esperava (majoria absoluta) i que després hagués volgut signar (mantenir els diputats). Han perdut 12 diputats, però conservaran el poder (no sense poques dificultats de pactes). Han perdut 12, però han evitat la remuntada socialista. 
En definitiva, la jugada no ha sortit tan bé com esperaven, però no haver aprofitat l’ocasió hagués estat, sens dubte, pitjor.
Segurament el gran error que se li pot retreure al CiU, i al seu candidat, és l’excés de gesticulació. Aquesta imatge messiànica quedarà a les nostres retines, per sempre més, en forma del infumable cartell electoral. Moisès no els hi ha agradat ni a molts dels seus. Han tornat a anar de sobrats i s’han passat de rosca, però la jugada no era del tot dolenta.

24 de novembre del 2012

Porra electoral #25N

Després d'una llarga campanya de més de 2 mesos (perquè alguns van començar la campanya fa 2 mesos), us deixo una previsió de resultats per demà, diumenge, en forma de porra electoral.
Com sempre, podeu dir la vostra i/o fer les vostres previsions al comentaris...

CiU 60
PSC 19
PP 16
ICV-EUiA 14
ERC 16
C's 7
CUP 3
Altres 0

23 de novembre del 2012

#25N: Una mateixa lluita, una mateixa esperança

O el cruel i injust model actual, que ens empobreix i enfonsa; o l'esperança en un futur d'igualtat i solidaritat entre les persones i el pobles d'Europa. Això és el que es decideix aquest diumenge. Això és el que es decideix en qualsevol de les eleccions que estan tenint lloc a Europa, sobre tot si parlem dels pobles del sud.

Dignitat contra submissió. Grècia, Portugal, Espanya, Xipre, Malta... Catalunya. Compartim un mateix destí, una mateixa lluita i una mateixa esperança. No volem que ens retallin el present i ens prenguin el futur.

Diu Alexis Tsipras que veu l'estat Espanyol com la Grècia de fa 2 anys. Potser Catalunya no està a 2 anys de Grècia, potser només està a 4. És igual, amb aquests sistema ultraliberal tots anirem arribant al mateix destí: la ruïna! Cal compartir lluites. Els grecs ho saben. Per això aquesta setmana Alexis Tsipras va estar a Catalunya donant suport la candidatura d'ICV-EUiA. No tot està perdut, encara tenim esperança.

Ho podeu veure aquí:

  

També el suport de l'Esquerra Plural a la candidatura d'ICV-EUiA:



#itantsipodem: VOTA: ICV-EUiA

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails