Lleialtats. IU i EUiA

Imaginem per un moment la seqüència de fets següent:

1r. Es convoquen eleccions generals. IU i Podemos anuncien un principi d'acord per a concórrer plegats, juntament amb d'altres forces polítiques (Equo, ICV, Anova...).

2n. Podem anuncia a Catalunya que exclou de qualsevol coalició EUiA, ja que no vol ser "salvavides" de la "vella guàrdia" del PCC. En tot cas, accepta incorporar a títol individual determinades persones d'EUiA.

3r. IU apreta Podemos i li diu que sense incloure EUiA, el seu referent a Catalunya, no pot haver-hi acord a nivell estatal.

4r. Durant els dies precedents i fins el mateix dia en que s'han de presentar les llistes, Caya Lara fa públic que mantindrà la seva aliança amb EUiA i es presentaran plegats. In stremis, Podemos ofereix a IU una millora en els llocs a la llista a determinades circumscripcions, així com una millora en el repartiment dels diners del grup parlamentari. En l'últim segon Cayo Lara firma la coalició amb Podemos, es dirà En Común-Podemos. EUiA s'haurà de presentar sola a Catalunya

5è. La nit electoral alegria, petons i cava a l'hotel on IU i Podemos celebren uns magnífics resultats. A Catalunya, tal i com s'esperava, tot i una campanya heroica per part de la seva militància, EUiA no aconsegueix representació.

6è. Després de les eleccions Podem insisteix en negar qualsevol tipus de coalició amb EUiA a Catalunya, IU insisteix en la seva aposta per la confluència amb Podemos a Espanya. IU es reafirma també en que el seu referent a Catalunya és EUiA.

A partir d'aquí, que algú intenti definir el concepte de lleialtat en la relació IU-EUiA. I, de pas, que expliqui els motius pels que la militància d'EUiA voldria continuar mantenint com a referent estatal IU... 
A vegades, un petit exercici d'empatia no va pas malament.

#25N: La meva "Instagrampanya"

Eleccions Generals: Reflexions

Doncs ja tenim el resultats de les eleccions. Com comprovareu en el quadre següent, tampoc vaig fallar de tant la meva porra electoral. Bàsicament fallo el resultat del PSOE (confiava més en la seva capacitat de resistència) cosa que acaba beneficiant a PP, CiU i UPyD.

PP	186	181		ERC	3	2
PSOE	110	123		BNG	2	2
Esquerra Plural	11	12		CC	2	2
CiU	16	13		FA	1	1
PNB	5	5		Compromís	1	1
Amaiur	7	5		Gbai	1	0
UpyD	5	3

Consideracions:

El PP arrasa gràcies a la pujada de l'abstenció entre les files socialistes. El PP té un vot fidel que quan la participació baixa li permet àmplies majories, i quan puja, li permet resistir. El vot de la dreta està agrupat i fidelitzat, per això es el que més es beneficia de la injusta llei electoral.
El PSOE s'enfonsa i poca cosa es pot dir. Rubalcaba no és Felipe i el miracle no ha pogut ser. El PSOE pot ser i fer polítiques de dretes, però bona part del seu electorat no ho és. I s'ha demostrat.

Catalunya: 

Gran avenç de CiU donat, en bona part, per l'enfonsament de PSC. Les retallades no han pesat, total, ja es donava per descomptat que amb el PP vindrien més des de Madrid. CiU ha sabut aguantar el vot de la dreta a Catalunya.
El PP no pessiga entre l'electorat convergent de dretes.
ERC aguanta gràcies a fer unes candidatures que fidelitzaven els sectors independentistes més crítics amb el tripartit. Reconec que no m'agradava gens el candidat, era una candidatura a la defensiva i l'han encertada. Dubto moltíssim que aquesta gent (candidat i líder) arribin un dia a mobilitzar la gent que va arribar a mobilitzar en Carod.

Euskadi:

Ho he dit, des d'aquesta bitàcola, infinitat d'ocasions: PP i PSOE han estat alimentant de manera espectacular l'esquerra abertzale i ara això ha esclatat. La llei de partits era un bumerang que ara torna. Amaiur recull un sentiment estès a Euskadi i la campanya que li han fet a Espanya.
En PNB és una roca. La seva capacitat de resistència és envejable. Està ancorat en el teixit social basc i no el mouran tan fàcilment.
PSOE: qui es va a dormir amb nens, es lleva pixat. El govern amb el PP no era volgut per la societat basca. Es va poder formar pel tripijoc de la llei electoral. Ara paguen.
PP: Té el que té, igual que a Catalunya.

Nosaltres:

ICV-EUiA: Gran candidat, gran candidatura, gran programa i gran campanya electoral. El missatge era clar i adequat i el missatger el millor. Estem en una crisi brutal, l'esquerra social-liberal s'ha mimetitzat amb la dreta i calia aixecar la bandera de l'esquerra. Missatge d'esquerres envers les classes treballadores. En Coscu tenia i té el prestigi, coneixença i experiència per a portar aquesta bandera. La resta de la candidatura l'ha acompanyat a la perfecció.
Actes de campanya massius i entusiastes i bona acollida de les propostes.
EUiA tindrà diputat al Congrés per primera vegada en la seva història, un gran diputat: el company Joan Josep Nuet. S'ho mereix.
L'espai que representem torna, després de 18 anys, a tenir 3 diputats. La coalició suma i és una eina magnífica, cal protegir-la i conservar-la bé. Tots ho hem de tenir present abans de pensar en noves aventures...

L'Esquerra Plural a l'estat torna a resultats d'abans de l'any 2000. Al igual que Catalunya, l'Aragó ha estat un gran exemple. Unió i generositat en la diversitat. Gran Gaspar i Alberto Garzón, gran resultat d'EUPV al País Valencià, i gran recuperació d'IU a Madrid.
Vaig decidir afiliar-me a IU (finalment EUiA després de la meva arribada a Catalunya) després de la primera desfeta de l'any 2000. Després van venir les desfetes consecutives de 2004 i 2008. Ahir em va semblar tancar un cercle. Ara, a mirar cap amunt i aprendre de les errades passades.
Equo ens ha restat algun diputat (Cadis, Alacant, Còrdova, Madrid...), i crec que la seva decisió és errònia, tal i com s'ha demostrat. Tinc amics allà i respecto la evolució que vulguin fer amb el seu projecte, però crec que són moments de deixar de banda diferències i unificar les forces transformadores, respectant les diversitats i l'autonomia de cadascú. Si a molts llocs ha estat possible, per què a d'altres no?

Toca unificar la resistència al tsunami blau i neoliberal. El se'ns vindrà a sobre serà molt dur.

Coalició IU-ICV a les europees. Si, però com?

Llegim avui al diari Público que IU negociarà amb ICV els criteris per anar plegats a les eleccions europees a celebrar d'aquí uns mesos. Penso que l'article és bastant interessant i educatiu, independentment de la veracitat de tot el que en ell s'afirma. Podeu llegir-ho aquí.

Segons s'afirma a l'article, "...la ejecutiva, encabezada por Cayo Lara, trasladará la “predisposición favorable” a repetir la coalición IU-ICV, como en 2004. Ahora bien, “no con las condiciones de 2004”. Al final, en un annex, es diu que "...IU pactó este lunes lanzar un “llamamiento amplio a la izquierda alternativa: ICV, Aralar, Los Verdes, Izquierda Republicana, Izquierda Anticapitalista (IA)...” No descobreixo res si dic que m'alegra aquesta intenció de la direcció sorgida de la IX Assemblea Federal, i del nou coordinador d'IU Cayo Lara, d'explorar, amb una predisposició favorable, la possibilitat d'arribar a acords unitaris amb d'altres forces de l'esquerra transformadora i/o verda que ens són properes. Sempre he sigut favorable a realitzar esforços per a arribar a aquests acords, i crec que no només jo, EUiA en el seu conjunt també. Els 6 anys de coalició electoral a Catalunya avalen això que dic. I dins d'aquesta predisposició, penso que , per pes i per història passada i present, ICV ha d'ocupar un lloc rellevant a l'hora de negociar acords.

Però també haig de dir que, tot i ser favorable a fer cessions per arribar a acords (a EUiA d'això en sabem una mica), veig molt raonable redefinir els criteris d'aquesta coalició. A l'article de Público s'apunten algunes ofertes atribuïdes a "responsables d'IU": "...Una, que Romeva vaya de dos y se quede en el Grupo de la Izquierda. Dos, que concurra como tres y converja luego con los Verdes. También que retenga el segundo puesto e ICV “compense” después a IU en Catalunya, “en las generales, las autonómicas, en el Govern...”

La qüestió neix del fet que mentre, amb una correlació de forces molt més anivellada, EUiA no passa del número 3 a les llistes de les eleccions al Parlament (excepte Lleida i Tarragona. El segon d'EUiA a les llistes per BCN és el 8...) i de les eleccions a les Corts Espanyoles, o del número 5 a les municipals de la ciutat de Barcelona, ICV va tenir el número 2 a les passades europees (amb una correlació de forces amb IU molts més desigual -en favor de IU-). A més, l'eurodiputat d'ICV, Raül Romeva, es va integrar al grup Verd en lloc del grup d'Esquerra Unitària.
Sempre he defensat, i qui em coneix pot donar fe, que en una coalició tothom ha de cedir i tothom ha de treure profit. El mapa de càrrecs a les diferents institucions del país demostra que totes dues parts traiem profit de la coalició ICV-EUiA, tot i que hi hagi un més que evident desequilibri en quan a la representació institucional. El que no crec que sigui tan legítim és canviar les regles del joc depenent del camp en que es jugui el partit. Si el pacte a Catalunya entre ICV i EUiA és just (jo penso que no és injust, però si molt millorable per l'evident desequilibri de que parlava abans), no entenc per què no es pot aplicar també a l'Estat amb IU. Si el pacte que proposa ICV (i que va ser el de 2004) per a les europees és el just, a llavors el que no entenc és perquè no s'aplica també a les diferents eleccions on la coalició és entre ICV i EUiA (número 2 per a la part més petita de la coalició i llibertat d'adscripció a grups municipals, autonòmics... dels electes -amb això últim no estic tan d'acord...-).
Desitjo que la negociació de la coalició IU-ICV per a les europees arribi a bon port. Desitjo que la bona predisposició de la nova executiva d'IU sigui real i marqui la nostra posició. Desitjo que per part d'ICV també hi hagi bona predisposició. I desitjo que s'aparqui la desconfiança i que els criteris que marquin l'acord siguin els de justícia, equilibri i generositat mútua. No passem precisament pels millors moments històrics per anar dividint i debilitant l'única esquerra que proposa coses diferents a l'actual sistema imperant...

La IU 2.0 torna a donar exemple. Prendrà nota qui l'hagi de prendre?

La IU 2.0, la mateixa que durant la IX Assemblea va demostrar es podien fer les coses bé, la que reflexa a la perfecció la pluralitat que conviu dins la nostra organització, però també la que demostra que el projecte està per damunt de personalismes i que la diferència de criteri no està barallada amb la lleialtat i el bon rotllo. Aquesta IU personificada en els blocaires que participem de l’agregador “I love IU” ha tornat a mostrar el camí a seguir, de manera espontània. L’espontaneïtat pot portar a cometre errors, però quan està assentada sobre bases sòlides com la lleialtat i la convicció que per sobre de tot som companys, també pot acabar donant resultats exemplificants.

Arrel la IX Assemblea la majoria de blocaires vam aprofitar per fer les pertinents valoracions personals. Com és lògic, valoracions amb una certa càrrega de subjectivitat donat que la majoria ens sentim més propers a una sensibilitat concreta. També van començar a haver-hi pronunciaments sobre quina era la persona més adequada per a dirigir IU: Cayo Lara o Eberhard Grosske. Aquestes entrades, i sobre tot els comentaris penjats darrera, van fer que el to pugés de temperatura i es comencés a entrar en temes personals i a treure de nou qüestions del passat. Fins i tot, al facebook es van crear grups de suport als dos candidats. Però els mateixos blocaires, de manera consensuada, hem considerat convenient rebaixar el to i no caure en personalismes i atacs carregats d’agressivitat. S’ha de dir que aquestes pujades de to han estat minoritàries, però tot i així, volem tornar a donar exemple i deixar clar que som companys, que és moltíssim més el que ens uneix que el que ens separa i que, tot i la diferència de criteri –cosa sana i saludable-, el bon rotllo i la lleialtat mútua no estan en discussió. Hem considerat oportú rebaixar el to i que les legítimes opinions discrepants siguin expressades intentant mantenint el màxim respecte mutu.

Ahir, a proposta del company Juan Peña, es creava al facebook un nou grup: Yo apoyaré a la persona que salga elegida para Coordinar IU. Ens hi hem afegit persones de totes les sensibilitats d’IU. El nom ho diu tot, no calen més comentaris. Prendrà nota qui l’hagi de prendre? Espero que si, sinó haurà de batallar amb una bona part de la militància molt i molt empipada...

• Nota: Sobre aquesta qüestió, recomano el post del company Hugo Martínez Abarca: "Por merito y por capacidad acreditados"
• Foto: Blocaires d'I love IU durant la IX Assemblea Federal (autor: Jose Luis de la Torre Lorente)

IX Assemblea d’IU. La meva valoració

El transcurs i el resultat de la IX Assemblea m’han deixat amb un regust agredolç. Crec que hi ha hagut coses molt positives, positives i també de negatives.
Ja sabeu que he sigut bastant crític amb tot el procés de la IX Assemblea: massa cuina, masses cuiners intentant preparar-nos plats magnífics quan la majoria dels comensals l’únic que volíem és dinar tranquils, sense sorolls al restaurant, encara que el dinar ens l’haguessin de preparar nosaltres mateixos.
Però la cosa ha anat com ha anat, i sincerament, jo que era bastant pessimista amb tot plegat, he sortit del cap de setmana amb un cert optimisme. A modus de síntesi, exposaré allò que he vist de positiu i negatiu:

Positiu:

• L’àmplia unitat al voltant de la línia política. Si hi ha acord amb el que hem de fer, és que hi ha futur. El fet d’arribar a l’Assemblea amb tres documents oficials (i d’altres quartdocuments) i sortir amb només un de síntesi ja és un èxit. A més, posa entre l’espasa i la paret els “capos” de les diferents famílies: ja no poden dir que les diferències són polítiques, les diferències les generen ells mateixos.
• La pressió de les bases en favor de la unitat, i la por a estar trepitjant la punta de l’abisme, que ha provocat que els “dirigents” de les diferents sensibilitats hagin descartat sortir de l’Assemblea amb guanyadors i perdedors. No tenir, a data d’avui, un coordinador pot resultar decepcionant (sobre tot per a la premsa que només busca la cara del líder), però si el que es busca és més consens, benvinguda sigui l’espera.
• Refundació. L’anunci d’una assemblea constituent d’aquí un any i mig em sembla una bona notícia.
• Cayo Lara. Tot i que la meva aposta era l’amic Nuet, crec que el company Lara ha mostrat clars signes de dirigent honest i poc sectari. Encara em continua preocupant, però, algú dels que té a darrera. Espero que si arriba a ser coordinador sàpiga desfer-se de determinats lligams.
• I love IU. Per a mi una de les millors coses que han passat a l’Assemblea. Al darrer post ja vaig parlar d’aquesta iniciativa: positiva en quan a l’exercici de democràcia interna, positiva en quan a la immediatesa i la claredat informativa, positiva en quan a exercici de pluralisme i positiva quan als resultats. La majoria dels blocs acreditats van multiplicar el nombre de visites, la web especial d’I love IU va estar a punt del col·lapse, el twitter igual, i que dir del canal de youtube del company ceronegativo (núm. 10 en quan a visites de tot l’estat espanyol superant en aquests moments "Gran Hermano"), les minientrevistes als delegats fetes per ceronegativo i Rafa Hortaleza, genials! La gent que volia informar-se ja va saber on anar. Per a desinformar-se: els llocs habituals...

Negatiu:

• Els dirigents i els seus vicis heretats. Reunions, negociacions de passadís, “pasteleos”, filtracions (interessades, o no) a la premsa... Imagino que hi ha coses que són difícils de modificar i que haurem d’esperar un temps prudencial...
• Egoisme i desconfiança. Tant difícil és trobar un militant que no generi desconfiances? No, existeixen, i molts. Les desconfiances les generen els mateixos dirigents actuals. Tenim una línia política unitària i les sensibilitats ja han mesurat les seves forces. Si hem demostrat que som plurals (la sensibilitat amb més força només representa el 43%), per què no triem una persona que accepti aquesta pluralitat i ja està? Qui sigui coordinador ja sap que haurà de pactar per nassos. A mi ja m’estan bé Eberhard Grosske, Pujante, Nuet o Cayo Lara, crec que donen el perfil.
• Abans deia que era positiu no córrer per triar el nou coordinador, és millor trigar més i buscar el màxim consens. Però una cosa és buscar consens i una altra que en un més i mig no s’hagin pogut posar d’acord. Això reafirmarà la incapacitat dels actuals dirigents, i caldrà exigir-les que donin un pas enrere i deixin puesto...
• Manca de renovació. Alguns presumien de renovació i no han complert ni l’estipulat als seus documents. Mirant els noms del CPF, no veig tanta renovació. Malament. Totes les famílies han buscat persones i cares noves, però a l’hora de la veritat, continuem veient moltes de les cares de sempre. La renovació de persones no té perquè ser bona en si mateixa, però en el cas d’IU, i el seu passat ple de guerres internes, és imprescindible.

Conclusió:

1. Sabem, nosaltres i els dirigents, que aquesta és la darrera oportunitat, i per això la desitjada unitat s’ha convertit en una obligació acceptada per tothom. És bo que s’accepti que no pot continuar la dinàmica de govern-oposició a IU, que arribin els consensos...
2. L’anunciada refundació és una gran oportunitat per a trencar dinàmiques perverses, caldrà aprofitar-la.
3. Tenim política i tenim unes bases disposades a defensar-la. És el gran capital de que disposa IU. Les bases haurem de continuar collant els nostres dirigents.
4. Costa trencar les dinàmiques del passat, però s’ha de fer. Aquestes dinàmiques han estat del pitjor de l’Assemblea. Una veritable renovació de persones ajudaria a trencar amb aquestes maneres d’actuar.
5. Si una cosa ha quedat clara en aquesta Assemblea és que IU TÉ FUTUR. Per proposta política, i perquè així ho desitja la seva gent.

foto: Jose Luis de la Torre Lorente