Confluència. Ara SI

En el referèndum que EUiA va celebrar el passat novembre sobre la possibilitat d'anar en coalició amb Podem, En Comú i ICV (un referèndum sense possibilitat de vot electrònic, recordo), va votar a favor un 11% dels participants, i en total un 55% a favor de explorar un acord amb condicions taxades (que després no es van complir al 100%).
En la consulta d'aquesta setmana sobre l'acord amb Podemos, que incorpora a IU, ha votat a favor un 97% de la militància d'EUiA... Queda clar, doncs, que els que ens vam oposar i vam denunciar el "nuetazo", no érem casposos defensors a ultrança de les sigles i les essències, sinó amics dels nostres amics d'IU a qui no volíem deixar abandonats a la seva sort. Quan a Espanya ha hagut un acord, com el que es proposava a Catalunya, l'oposició a la confluència no ha existit i el vot a favor de confluir ha estat massiu.
De vegades les segones parts si que són bones, o almenys, serveixen per aclarir dubtes...

Una petita explicació? Gràcies.

Crec que, com a militant d'EUiA, estaria bé que algú ens donés alguna petita explicació:

1º) Sembla ser que, per a que EnComú-Podem​ pogués tenir grup parlamentari propi, no es depenia només dels resultats electorals, sinó de una "interpretació oberta" del reglament del Congrés. Per tant, quan es parlava d'una candidatura catalana amb grup parlamentari propi s'estava expressant un desig, i no un fet condicionat només a un resultats electorals. O no se sabia exactament del que es parlava (greu), o no es va dir tota la veritat (més greu encara)

2º) El coordinador nacional d'EUiA, Joan Josep Nuet​, va dir que una condició per a signar la confluència catalana era que si EnComú-Podem no podia tenir grup parlamentari propi, cada diputat triaria a quin grup parlamentari adherir-se (parlava de Podemos o Unidad Popular).

A mi, el que m'agradaria és que algú de la direcció d'EUiA expliqués en quin grup acabaran els diputats d'EUiA o, com a mínim, en quin grup no acabaran.

Gràcies...!

#VenimosDeMuyLejos / #VenimDeMoltLluny

Prendre partit. En resposta a l'article d'en Nuet

Avui el coordinador d'EUiA, Joan Josep Nuet, publica al seu bloc un article explicant la situació de l'anomenada "Unitat Popular" a Catalunya i Espanya, tot i que a mi més aviat sembla una pre-justificació del que pensa fer més endavant.
Amb el contingut de l'article, filosòficament tots podríem estar d'acord, però en baixar al terreny de la concreció caldria fer unes quantes matitzacions:

1. Diu Nuet: "...y yo preguntaría a los que se alegran del desencuentro entre Podemos e IU, ¿hacia dónde vais compañeros?"
Company, crec que és una minoria qui s'alegra de que no hi hagi una confluència real a Espanya. El que molts no estàvem disposats és a que només alguns, triats per la mateixa Podemos, s'integressin a la seva candidatura, que era el que se'ns reclamava. A la 6a Assemblea vam apostar (i jo amb la majoria) per la unitat i la confluència. Però el que proposava Podemos no té res a veure amb el que EUiA va defensar allà.

2. Afirma també: "Mi compromiso con el proyecto federal de Izquierda Unida sigue firme, por eso valoró la inteligencia del Consejo Político Federal y de Alberto Garzón cuando el pasado sábado 3 de Octubre reafirmaban su acuerdo con la estrategia de EUiA de mantener la confluencia que significa Catalunya sí que es pot, fuera cual fuera el desenlace del diálogo con Podemos"

I jo estic d'acord. Deixant de banda les habituals maneres de confeccionar llistes, que sembla que Podemos ha heretat amb gust d'EUiA i ICV, jo també defenso Catalunya Si Que Es Pot (CSQEP) com espai de confluència de diferents cultures polítiques de l'esquerra. CSQEP, igual que la profitosa experiència de "Barcelona En Comú" no es va fer fent renegar ningú de la seva identitat, la seva història... de les seves respectives motxilles!
No és exactament una coalició de l'estil de la de CSQEP o BeC la que defensava IU pel conjunt de l'estat? Per què, doncs, aquesta equidistància en la valoració? Per què el que per a tu i per a Podemos és bo a Catalunya no ho és al conjunt de l'estat?

Alguns portàvem temps defensant una EUiA més oberta i participativa, on les decisions no siguin preses pels pactes entre les cúpules dirigents dels partits (sensibilitats) que la formen, on es tingui en compte els centenars de militants "independents" no alineats amb cap d'aquestes sensibilitats... Ets tu qui pot donar-nos lliçons de "nova política", de confluència i obertura?
Ens pot donar lliçons qui va intentar ser coordinador d'IU amb el suport d'Àngel Pérez i la "majoria" d'IU-Madrid?. O qui va votar la candidatura de Willy Meyer a les europees davant la renovació representada pels Couso, Albiol...? O qui va impedir per tots els mitjans unes primàries a EUiA per les eleccions del 27S?

En el seu dia parlaves de la tebiesa de l'anterior coordinador amb els socis d'ICV a l'hora de defensar la pèrdua del senador a Madrid ("casualment" tu), o a l'hora de ser més ferm amb amb el suport d'aquests a Equo per davant d'IU. Un cop sabem que no serà possible la confluència a Espanya entre IU i Podemos, sincerament crec que el més honest i decent seria explicar a la militància d'EUiA (i que fos bastant abans de novembre) què passarà amb el seu vot el 20D. Sumarà amb Alberto Garzón, o no? Crec que és un tema que SI ens interessa, i que haurem de decidir entre tots i totes.

Votaré CSQEP a pesar de...

Votaré CSQEP a pesar de preteses estrelles mediàtiques amb cueta que visiten, massa sovint pel meu gust, Catalunya, fent-me passar certa vergonya.
I votaré CSQEP per la, bona no, boníssima gent que des de les bases (no tant des de les cúpules) i amb el carnet d'EUiA o ICV mantenen viu l'esperit integrador i transformador del PSUC.
Votaré perquè l'Ada Colau demostra que si que es pot i pels independents, bases de "Podem" i entitats diverses que omplent d'il•lusió i idees aquesta candidatura, i perquè des d'identitats diferents sempre hem defensat que Catalunya ha de ser el que els catalans vulguem decidir.

Senyor Iglesias, si té per gust venir a Catalunta a donar un cop de mà, miri que no sigui al coll. Primer de tot que algú li expliqui com és aquesta Catalunya diversa de la que fa bandera CSQEP. Aquí els orígens o els cognoms no predisposen la identitat, ni el vot. No apel•li a la identitat, que això ja ho fèia un senyor anomenat Lerroux...

Crec en la confluència entre les forces de l'esquerra. Però no ens arroncem per modes electorals ni ens deixem enlluernar per presències mediàtiques. A vegades són molt més fiables i duradores del que semblen les coses que s'han anat edificant durant dècades d'esforç, reflexió i experiència.
No hem d'alliçonar ningú, però tampoc ens hem de deixar alliçonar, i menys pels que no tenen clars determinats debats ja superats.

Realpolitik i "Catalunya Si Que Es Pot"

Segurament deu ser que des de que estic allunyat de la realpolitik, hi ha coses de la tàctica política que no sóc capaç d'entendre (o potser em vaig anar allunyant de la realpolitik per no voler entendre-les).

Per exemple em costa veure utilitat pràctica a la fixació dels unionistes i dels "indepes" en intentar situar "Catalunya Si Que Es Pot (CSQEP)" en el bàndol contrari al propi.
No dubto que un cop passat el 27S tots dos bàndols (i més si no tenen una majoria suficientment àmplia de vots) comptaran els vots de CSQEP com part del seu bàndol o, com a mínim, susceptibles de ser propers.

Cosa similar va passar a mitjans dels '90 amb els vots d'Ezker Batua a Euskadi. Acusats d'aliats del sobiranisme per PP-PSOE, després de les eleccions eren vots compats com indubtablement unionistes.

Que es fan de pesades les interminables precampanyes electorals (i més si són en clau patriòtica)...

Referèndum EUiA? NO!

Avui EUiA iniciava la votació del referèndum (pels que votem per internet) sobre l'acord electoral tancat amb ICV, Podem i Procés Constituent. El meu vot ha estat un No rotund, bàsicament per dos raons:

1. La consulta havia d'haver estat també unes primàries per a escollir candidat/a d'EUiA. Segons correu que s'ens ha fer arribar a l'afiliació i notificació penjada al web, les primàries no han estat possibles perquè no es van presentar candidatures alternatives a la de Nuet. Mitja veritat, per no dir mentida. Hi havia una candidatura alternativa que no va aconseguir els avals suficients de membres del Consell Nacional.
Sort que vaig dimitir com a membre del CN, perquè no aguantaria la vergonya de pertànyer a un òrgan incapaç de trobar 16 persones entre els seus membres capaços de donar un aval (no un vot) a una jove companya per a que pogués presentar la seva proposta i candidatura.
Alguns s'omplen la boca i donen lliçons amb paraules com participació, pluralisme, democràcia... però als de fora de casa. Mentre vaig ser membre del CN d'EUiA sempre he donat el meu aval al candidat/a que m'ho ha sol·licitat, pensava que era el més normal i coherent.

2. Un dels arguments favorables a l'acord és que EUiA tindrà llocs preferents a la candidatura final. Òstia! És això la confluència?
El coordinador d'EUiA va donar suport explícit a la candidatura d'AhoraMadrid que confrontava amb la d'IUCM. Motiu? Lo nou era els d'Ahora que eren oberts, "primaristes"... I lo vell lo d'IUCM que volia mantenir sigles, organització... I bé, com s'ha d'entendre la confecció d'una candidatura en la que les organitzacions promotores pacten i es reserven llocs a la llista? Així es fan les candidatures obertes, participatives...?
Més aviat penso que és més del de sempre, protagonitzat pels de sempre. Acords cupulars de repartiment de poder. I en el cas d'EUiA evitant inverosímils sorpreses internes en forma de primàries.

A mi que no en venguin les noves formes en política aquells que porten dècades ocupant càrrecs i avui es tornen a presentar (i garantir-se l'elecció). Que consti que no sóc un fan de tota aquesta història de les confluències aprogramàtiques i les primàries on sempre guanyen els que han de guanyar, però almenys si es fa que es faci per convenciment i no que pretenguin prendre'ns per rucs.
Per això jo he dit No!

El meu vot. Sobren els motius

Dignitat, igualtat, territori, ciutadania, treball, solidaritat..., valors que voldria que ens uníssim a TOTS els vigatans i TOTES les vigatanes.
Diumenge us animo a un vot de lluita, de rebel·lió i de canvi (que ja toca). Us animo i encoratjo a votar Vic per a Tots !

#ConstruirLaLuz #IUAndalucia

Tot el meu suport al companys i companyes d'IU-Andalucia. Sort!

 

Die Linke, únic vot d'esquerres possible a Alemanya

Demà diumenge el conjunt dels europeus ens juguem molt en les eleccions alemanyes. En juguem el futur de les polítiques "austericides" imposades per la seva "canceller" als paisos del sud d'Europa.  
Des d'aquesta perspectiva, qualsevol vot que vagi a parar a la CDU de Merkel o els seus possibles aliats al govern, és un vot per a continuar estrenyent la soga sobre els coll de les classes populars i mitjanes d'aquests paisos i, perquè no dir-ho, de les classes populars i mitjanes del seu propi país, on ja s'està demostrant que el "miracle alemany" no ho és tant, i que el creixement s'ha construït a base de "minijobs" i retallades sobre drets laborals i, sobre tot, drets dels futurs pensionistes.

En un principi, semblaria que quan ens referim al "possibles aliats" de Merkel parléssim només dels liberals de l'FDP, socis "naturals" en la dreta. Les enquestes posen en risc la reedició d'aquest pacte dretà ja que, tot i que no es posa en dubte el triomf de la CDU, aquest no serà per majoria absoluta, i si que hi ha un risc real de que l'FDP no arribi al 5% de vot mínim per entrar al Bundestag. Si aquesta última opció s'acabés produint, s'obririen les portes a un possible acord SPD, Verds i Die Linke que tindria majoria suficient.
Un acord d'aquest tipus no serà possible perquè tant l'SPD com els Verds han descartat un acord amb Die Linke ja que aquests "trenquen el consens fonamental de l’establishment alemany en política econòmica i internacional". A més, han afirmat que s'estimen més entrar en un govern de coalició amb la CDU que amb el partit de l'esquerra.

Tot plegat, vist des de Catalunya, ens pot resultat estrany, ja que assimilem els Verds alemanys (més pro-CDU i anti-Linke que el mateix SPD) amb ICV (bé, de fet estan al mateix grup europeu). Però això és un error. És indubtable que, podent-hi tenir discrepàncies programàtiques puntuals i mínimes amb ICV, aquesta és una organització inequívocament d'esquerres, hereva en bona part de l'herència del PSUC. No passa el mateix amb el Verds alemanys que, com han demostrar, són molt capaços de donar ple suport a polítiques neoliberals i intervencions militars a canvi d'alguna mesura de caire "ecologista" del govern. A banda, com bons liberals, són profundament anti-socialistes.

Segurament, més que equiparar els Verds alemanys amb ICV, els hauríem d'equiparar amb altre tipus de verds de l'estat com Equo que, per exemple, aquesta setmana s'ha oposat a l'acord sobre la mineria per anar contra el medi ambient, tot i que el no acord hagués suposat deixar al carrer milers de treballadors, que es continués important (i cremant) carbó provinent d'altres paisos i sense cap pla concret alternatiu per aquests treballadors.
Veig, en aquest punt concret, més lògica la postura d'anar substituint aquestes indústries nocives per altres d'alternatives i anar recol·locant els treballadors abans que deixar-los al carrer.

Pels que ens considerem d'esquerres, l'ecologisme és un punt inseparable de la nostra condició de lluitadors per un món més just i sostenible. Per això, no podem acceptar com a compatible la defensa del medi ambient i les polítiques que van contra els drets de les persones.

Per tot plegat, demà a Alemanya només hi ha un vot possible per a les persones d'esquerres que ens oposem a les polítiques neoliberals, el vot a aquells que han fet, fan, i seguiran fent front a la canciller Merkel i no pactaran amb ella. Demà l'únic vot d'esquerres possible és Die Linke.

#25N (II). Sobiranisme sense retallades. Espanyolisme sense matisos

Segueixo la línia del post precedent amb la meva visió dels resultats electorals, analitzant ara, els resultats de la resta de grups que van entrar al Parlament, o van estar la passada legislatura.

PSC: no tenia cap oportunitat. Destrossat internament, sense lideratge, havent-hi d’enfrontar una campanya centrada en una qüestió que els hi provoca repelús i/o indiferència... Ni creïbles pels catalanistes, ni pels espanyolistes.
La seves opcions era ser derrotats o ser humiliats. Les enquestes deien que serien humiliats. Al final només han estat derrotats. I tan contents... 

ERC s’ha mogut amb gran intel•ligència. No només ha resistit l’OPA que li llançava CiU, sinó que ha sabut girar la truita i fer retornar, multiplicats, els vots que CiU li havia pres fa 2 anys. Han sabut ocupar la centralitat de l’espai sobiranista. A més, Junqueras ha crescut políticament i ha fet una molt bona campanya. 
ERC té un repte perillós pel davant. CiU anirà per ells, bé fent-los entrar al govern, bé criticant-los per no entrar i fer que, la sacrificada CiU, hagi de pactar amb d'altres per culpa seva.  

El PP ha estat un dels grans beneficiats de la jugada de CiU. Havien de caure arrossegats pel mateix mal que CiU, les retallades i la insensibilitat social. Però el debat sobiranista els ha obert el cel, i han pogut aguantar el seu electorat i anar a esgarrapar els vots més dretans i no sobiranistes que deixava CiU (i algun també del PSC). En unes eleccions complicades per a ells, per les polítiques d'en Rajoy i l’ascens previst de C’s, li han d'agrair al President Mas que els acabés fent la campanya. Si el PSC no espavila, s’acabaran ficant, de manera permanent, al seu graner de vots. 

C’s: oportunistes, demagogs i intel•ligents. És el lerrouxisme modern. Un candidat que sap aprofitar al 100% cada minut als mitjans, un discurs senzill i agraït pels electors: tots els polítics (menys ells, clar) són corruptes, qualsevol política relacionada amb la identitat catalana és una despesa intolerable en època de crisi... No estan tacats, perquè sempre s’han mirat el partit des de la banda. No tan carques com el PP, ni tan poc espanyolistes com el PSC. Un còctel perfecte per a atreure votants del PSC. 

CUP: Jo els veia venir. Molta gent pensava que no entrarien, però jo estava convençut. Agraden. Munten espectacles, juguen a la no política, no es mullen en determinats temes. Al igual que C’s no tenen taques. Ideal per a joves que esperen una cosa nova, amb un discurs clar, senzill, proper, sense grans elaboracions. Si aconsegueixen mantenir-se al marge d’haver de prendre decisions importants (ser claus), poden mantenir o pujar la seva base. 

SI: Van néixer i créixer en el moment ideal: amb una ERC trencada i una CiU encara allunyada d’idees sobiranistes. Un cop ERC s’ha refet, i CiU ha llençat una OPA sobre el sobiranisme més conservador, s’han quedat sense espai. La irrupció de les CUP tampoc no els ha ajudat. Potser podrien haver salvat la situació amb uns altres candidats, però l’excés d'agressivitat (ratllant sempre l’insult) d’en López Tena i l’ultrapersonalisme d'aquest i d'en Beltran, tampoc no els ha fet cap favor.

#25N (I). CiU: La voluntat d’un poble

Miraré de fer, en tres post, una anàlisi dels resultats electorals del passat dia 25.
En aquest primer post, dono la meva visió sobre el resultat de CiU. No només del resultat, sinó també de la tàctica d'avançar les eleccions. 
Al segon post parlaré de la resta de grups (PSC, ERC, PP, C’s, CUP i SI), deixant per a un tercer post la meva visió sobre els nostres resultats (ICV-EUiA). 

CiU era un nàufrag en mig del mar, afogant-se en la seva insensibilitat envers les classes mitjanes i treballadores del país, i les seves retallades. La patacada electoral havia d'arribar, igual que va arribar a tots els governs europeus que van seguir el dogma de retallar a les classes mitjanes i populars i deixar al marge del patiment de la crisi a qui més té. Però, ves per on, el convergents van veure l’oportunitat, no només de no afogar-se, sinó nedar més ràpid que ningú, amb la gran onada que va suposar l’11S i la taula de surf que van posar a les seves mans els organitzadors i alguns partits sobiranistes. 
El President Mas va pujar a l’onada i va avançar les eleccions. Era l’única oportunitat que tenia. Durant les primeres setmanes posteriors a l’11S semblava que, no només evitava el desastre, sinó que a més guanyava terreny. Tapar el patiment social amb la pastanaga d'un avenç nacional pel que CiU mai no havia fet gaire cosa...

Però el patiment ha continuat. La gent no s’ha deixat enganyar (almenys no la majoria) i, a sobre, la decidida (de paraula) aposta sobiranista d’en Mas ha provocat que, per fi, es mobilitzessin en unes eleccions catalanes amplis sectors espanyolistes.
Molts diran que Mas ha errat en els seus càlculs i que el tret l’ha acabat sortint per la culata. Jo no ho crec. Si Mas no hagués aprofitat l’oportunitat de plantejar les eleccions com a un plebiscit es podia haver trobat, en un futur no gaire llunyà, fins i tot perdent el govern. A més, avançant les eleccions, ha pogut agafar al seu principal competidor electoral amb el pas canviat i sense lideratge.

CiU no ha obtingut els resultats que en un principi esperava (majoria absoluta) i que després hagués volgut signar (mantenir els diputats). Han perdut 12 diputats, però conservaran el poder (no sense poques dificultats de pactes). Han perdut 12, però han evitat la remuntada socialista. 
En definitiva, la jugada no ha sortit tan bé com esperaven, però no haver aprofitat l’ocasió hagués estat, sens dubte, pitjor.
Segurament el gran error que se li pot retreure al CiU, i al seu candidat, és l’excés de gesticulació. Aquesta imatge messiànica quedarà a les nostres retines, per sempre més, en forma del infumable cartell electoral. Moisès no els hi ha agradat ni a molts dels seus. Han tornat a anar de sobrats i s’han passat de rosca, però la jugada no era del tot dolenta.

Porra electoral #25N

Després d'una llarga campanya de més de 2 mesos (perquè alguns van començar la campanya fa 2 mesos), us deixo una previsió de resultats per demà, diumenge, en forma de porra electoral.
Com sempre, podeu dir la vostra i/o fer les vostres previsions al comentaris...

CiU	60
PSC	19
PP	16
ICV-EUiA	14
ERC	16
C's	7
CUP	3
Altres	0

#25N: Una mateixa lluita, una mateixa esperança

O el cruel i injust model actual, que ens empobreix i enfonsa; o l'esperança en un futur d'igualtat i solidaritat entre les persones i el pobles d'Europa. Això és el que es decideix aquest diumenge. Això és el que es decideix en qualsevol de les eleccions que estan tenint lloc a Europa, sobre tot si parlem dels pobles del sud.

Dignitat contra submissió. Grècia, Portugal, Espanya, Xipre, Malta... Catalunya. Compartim un mateix destí, una mateixa lluita i una mateixa esperança. No volem que ens retallin el present i ens prenguin el futur.

Diu Alexis Tsipras que veu l'estat Espanyol com la Grècia de fa 2 anys. Potser Catalunya no està a 2 anys de Grècia, potser només està a 4. És igual, amb aquests sistema ultraliberal tots anirem arribant al mateix destí: la ruïna! Cal compartir lluites. Els grecs ho saben. Per això aquesta setmana Alexis Tsipras va estar a Catalunya donant suport la candidatura d'ICV-EUiA. No tot està perdut, encara tenim esperança.

Ho podeu veure aquí:

  

També el suport de l'Esquerra Plural a la candidatura d'ICV-EUiA:



#itantsipodem: VOTA: ICV-EUiA

Contra la por, contra la resignació. #itantsipodem !

Eleccions Generals: Reflexions (II). Ens han tornat a robar!!!

Crec que un dels encerts del coordinador d'IU, Cayo Lara, en la reacció de la nit electoral, i moments posteriors, va ser recordar que, tot i els bons resultats, a IU li havien tornat a robar diputats.

La de la justícia de la llei electoral és una lluita que no podem abandonar. Que no es digui que les queixes de la passada legislatura venien donades per la minsa representació al Congrés de Diputats.
La passada legislatura, IU-ICV-EUiA teníem 2 diputats, però si apliquéssim la màxima d'1 ciutadà, 1 vot, ens haguessin correspost 13/14, per tant ens van robar una dotzena de diputats.
Ara, tenim gairebé una dotzena (11), però ens haguessin correspost 24/25. Per tant, ens han tornat a robar! (i més diputats encara).

Us recomano aquesta comparativa publicada per "El País" sobre les diferents propostes de modificació de la llei electoral. La d'IU coincideix molt amb la proposada pel "Consejo de Estado" i té la virtut que no necessita reforma constitucional.
De totes les maneres, a mi m'agrada més la proposada per Compromís i el BNG, ja que aconsegueix l'objectiu d'acostar-nos a una gran proporcionalitat sense renunciar a la territorialitat. Té el problema que modifica la circumscripció i, per tant, necessitaria modificació constitucional.

Perquè el que tots hem de tenir clar és que, tot i que es comparin (per injusts) els resultats/diputats d'IU amb els de CiU, PNB o Amaiur, la gran injustícia es produeix amb PP-PSOE.
I és que el problema de la llei electoral espanyola no està en la representació territorial, ni tan sols en la Llei d'Hont. El problema està en la total desigualtat demogràfica entre les circumscripcions, que és la unitat bàsica per a assignar els diputats. En aquestes eleccions, hi havia uns 75.000 sorians amb dret a vot, que triaven 2 diputats (37.500 vots/diputat) o a Terol que, amb un cens de 108.000 persones, triava 3 diputats (uns 36.000 vots/diputat); mentre que a la circumscripció de Barcelona hi podíem votar més de 3,9 milions de persones, que triàvem 31 diputats (+126.000 vots/diputat). D'aquí ve la injustícia.

Hi ha CCAA (les dues castelles i Andalusia, principalment) que tenen moltes circumscripcions (províncies) i que són molt petites (trien menys de 6/7 diputats). En aquestes circumscripcions necessites un % de vot elevadíssim per aconseguir un diputat, i si no l'aconsegueixes, els vots obtinguts no serveixen per res.
La solució més justa passa per modificar la circumscripció electoral. O la passem directament a la comunitat autònoma, o fem agrupacions electorals de províncies amb una població mínima i un nombre mínim de diputats a escollir. Crec que la circumscripció hauria de tenir un cens mínim d'1 milió d'electors i escollir un mínim de 10/12 diputats. D'aquesta manera, es garanteix que una formació política que obtingui aproximadament un 7% de vots (que no és poc) tingui representació directa. Amb els vots que no han servit, s'hauria de fer una bossa de "restos" i repartir-los de manera totalment proporcional.

El que és inasumible és aquesta injustícia que penalitza determinades opcions que tenen centenars de milers de vots i garanteix la permanència del bipartidisme pactat a la transició.

Eleccions Generals: Reflexions

Doncs ja tenim el resultats de les eleccions. Com comprovareu en el quadre següent, tampoc vaig fallar de tant la meva porra electoral. Bàsicament fallo el resultat del PSOE (confiava més en la seva capacitat de resistència) cosa que acaba beneficiant a PP, CiU i UPyD.

PP	186	181		ERC	3	2
PSOE	110	123		BNG	2	2
Esquerra Plural	11	12		CC	2	2
CiU	16	13		FA	1	1
PNB	5	5		Compromís	1	1
Amaiur	7	5		Gbai	1	0
UpyD	5	3

Consideracions:

El PP arrasa gràcies a la pujada de l'abstenció entre les files socialistes. El PP té un vot fidel que quan la participació baixa li permet àmplies majories, i quan puja, li permet resistir. El vot de la dreta està agrupat i fidelitzat, per això es el que més es beneficia de la injusta llei electoral.
El PSOE s'enfonsa i poca cosa es pot dir. Rubalcaba no és Felipe i el miracle no ha pogut ser. El PSOE pot ser i fer polítiques de dretes, però bona part del seu electorat no ho és. I s'ha demostrat.

Catalunya: 

Gran avenç de CiU donat, en bona part, per l'enfonsament de PSC. Les retallades no han pesat, total, ja es donava per descomptat que amb el PP vindrien més des de Madrid. CiU ha sabut aguantar el vot de la dreta a Catalunya.
El PP no pessiga entre l'electorat convergent de dretes.
ERC aguanta gràcies a fer unes candidatures que fidelitzaven els sectors independentistes més crítics amb el tripartit. Reconec que no m'agradava gens el candidat, era una candidatura a la defensiva i l'han encertada. Dubto moltíssim que aquesta gent (candidat i líder) arribin un dia a mobilitzar la gent que va arribar a mobilitzar en Carod.

Euskadi:

Ho he dit, des d'aquesta bitàcola, infinitat d'ocasions: PP i PSOE han estat alimentant de manera espectacular l'esquerra abertzale i ara això ha esclatat. La llei de partits era un bumerang que ara torna. Amaiur recull un sentiment estès a Euskadi i la campanya que li han fet a Espanya.
En PNB és una roca. La seva capacitat de resistència és envejable. Està ancorat en el teixit social basc i no el mouran tan fàcilment.
PSOE: qui es va a dormir amb nens, es lleva pixat. El govern amb el PP no era volgut per la societat basca. Es va poder formar pel tripijoc de la llei electoral. Ara paguen.
PP: Té el que té, igual que a Catalunya.

Nosaltres:

ICV-EUiA: Gran candidat, gran candidatura, gran programa i gran campanya electoral. El missatge era clar i adequat i el missatger el millor. Estem en una crisi brutal, l'esquerra social-liberal s'ha mimetitzat amb la dreta i calia aixecar la bandera de l'esquerra. Missatge d'esquerres envers les classes treballadores. En Coscu tenia i té el prestigi, coneixença i experiència per a portar aquesta bandera. La resta de la candidatura l'ha acompanyat a la perfecció.
Actes de campanya massius i entusiastes i bona acollida de les propostes.
EUiA tindrà diputat al Congrés per primera vegada en la seva història, un gran diputat: el company Joan Josep Nuet. S'ho mereix.
L'espai que representem torna, després de 18 anys, a tenir 3 diputats. La coalició suma i és una eina magnífica, cal protegir-la i conservar-la bé. Tots ho hem de tenir present abans de pensar en noves aventures...

L'Esquerra Plural a l'estat torna a resultats d'abans de l'any 2000. Al igual que Catalunya, l'Aragó ha estat un gran exemple. Unió i generositat en la diversitat. Gran Gaspar i Alberto Garzón, gran resultat d'EUPV al País Valencià, i gran recuperació d'IU a Madrid.
Vaig decidir afiliar-me a IU (finalment EUiA després de la meva arribada a Catalunya) després de la primera desfeta de l'any 2000. Després van venir les desfetes consecutives de 2004 i 2008. Ahir em va semblar tancar un cercle. Ara, a mirar cap amunt i aprendre de les errades passades.
Equo ens ha restat algun diputat (Cadis, Alacant, Còrdova, Madrid...), i crec que la seva decisió és errònia, tal i com s'ha demostrat. Tinc amics allà i respecto la evolució que vulguin fer amb el seu projecte, però crec que són moments de deixar de banda diferències i unificar les forces transformadores, respectant les diversitats i l'autonomia de cadascú. Si a molts llocs ha estat possible, per què a d'altres no?

Toca unificar la resistència al tsunami blau i neoliberal. El se'ns vindrà a sobre serà molt dur.

Porra electoral #20N

Que no sigui dit que no em mullo...! Us deixo les meves previsions per a diumenge.
Comprovareu que miro de ser objectiu i la meva previsió, per suposat, no té res a veure amb el que serien els meus desitjos. Aquí va:

181 PP
123 PSOE
  12 L'Esquerra Plural (IU-ICV-EUiA-CHA-Batzarre-Verds...)
  13 CiU
    5 PNB
    5 Amaiur
    3 UPyD
    2 CC
    2 ERC
    2 BNG
    1 Compromís
    1 FA

Els diputats de l'Esquerra Plural els divideixo així: 3 Barcelona, 3 Madrid, 1 València, 1 Alacant, 1 Sevilla, 1 Màlaga, 1 Astúries, 1 Saragossa

S'admeten apostes fins a diumenge a les 20h.

També aposto que Mariano Rajoy serà un dels presidents més breus de l'Espanya post-franquista. Serà substituït per un tecnòcrata de reconegut prestigi a Europa. El nom pel que aposto és el de Joaquín Almunia.
Veig futur en Almunia. En una Europa el la que s'aposta per persones no elegides democràticament pel poble, Almunia (perdedor nat d'eleccions) és un valor segur...

Llei d'Hont: Exemple de vot útil contra el PP

Jo que sempre he defensat ZP com a un heroi, ara m'he enamorat de la 'niña' de Rajoy!

Mireu aquest divertit vídeo de les Joventut Comunista-CJC demanant el vot per a ICV-EUiA...