No era una campanya fàcil per a ICV-EUiA. CiU va avançar les eleccions per a aprofitar i capitalitzar els efectes de l'#11S i vam haver d'engegar la maquinària a corre-cuita. EUiA sortíem de la VI Assemblea amb canvis evidents, s'havia de negociar l'acord de coalició amb molt poc temps i, en el cas d'EUiA triar nous candidats, des del moment en que va quedar palesa la clara aposta per la renovació.
#catalunyalliure vídeo electoral d'Alternativa Jove-Joves d'EUiA
A més, hi havia un claríssim interès per part de CiU d'apartar el debat social de la campanya i centrar-ho tot en l'eix nacional. Era l'única manera que tenien d'escapar de les seves responsabilitats en la injusta gestió de la crisi.
A més, hi havia un claríssim interès per part de CiU d'apartar el debat social de la campanya i centrar-ho tot en l'eix nacional. Era l'única manera que tenien d'escapar de les seves responsabilitats en la injusta gestió de la crisi.
De seguida el PP es va sumar a la festa. El debat nacional també li donava peu a regatejar el debat de la crisi, amb el seu suport a CiU, i les polítiques de retallades brutals aplicades pel govern Rajoy. C's va veure clar que la campanya es portava al seu terreny de joc, igual que SI. ERC, per motius obvis, també va centrar el debat en l'eix nacional tot i que, s'ha de reconèixer, segons avançava la campanya va anar introduint, de manera tímida, contingut social a la seva proposta.
El PSC, perdut i sense lideratge, es va quedar en terra de ningú. Ni va agafar la bandera social amb fermesa (segurament per les seves recents responsabilitats retalladores amb el govern Zapatero), ni va fer un discurs creïble en el debat nacional.
Nosaltres sabíem que centrar la nostra campanya en el debat social, i en el dret a decidir-ho tot, ens podia suposar el risc que quedar fora de la foto però, amb la que li està caient a les classes populars i mitjanes, hagués estat indigne no fer-ho. No teníem tants problemes com el PSC en qüestió nacional: sempre hem defensat que Catalunya és una nació amb sobirania pròpia, i que el dret a decidir del poble ha de passar per davant del mur de la constitució pactada amb els franquistes. A més, IU també reconeix aquest dret i l'opció del poble de Catalunya de poder-ho exercir.
Però la construcció nacional no es pot fer destruint l'estat de migestar que actualment tenim. Vam parlar de retallades, de corrupció, de la situació de les famílies... I ens vam sortir, vam aconseguir obrir escletxa en el debat monotemàtic i vam guanyar 128.000 vots i tres diputats/des. I el que és més important, vam ajudar a fer pagar electoralment a CiU les seves polítiques antisocials.
No podem obviar que la vaga general del #14N va ajudar molt a la conscienciació de la classe treballadora.
El resultat a l'àrea metropolitana de Barcelona (el cinturó roig!) ha estat espectacular, sent 2a força en molts municipis. S'ha d'agrair el compromís dels companys d'IU i d'EUPV amb la campanya catalana, amb presència continua dels companys Cayo Lara i Alberto Garzón omplint sales, així com el gran cop de mà del Partit de l'Esquerra Europea (PEE) amb la presència del líder de Syriza, Alexis Tsipras, en un acte multitudinari.
Jo no em conformo amb aquests resultats. En la situació actual l'esquerra transformadora hauria de tenir resultats similars als de Syriza a Grècia. Però en una campanya plebiscitària i amb un debat identitari bastant monotemàtic, haver pujar força en vots i diputats/des i haver contribuït a fer retrocedir als retalladors, ha de ser motiu de satisfacció.
