Eleccions gallegues i basques

Euskadi


Les enquestes només són enquestes, marquen tendències, però no poden afinar amb total exactitud. Les tendències mostraven pujada clara i contundent de l'esquerra abertzale, les forquilles d'aquestes enquestes donaven un empat entre PNB i Bildu, però és clar, això passava si agafaves el resultat del PNB per la banda més baixa de la forquilla i el de Bildu per la part més alta.

La realitat és que el PNB (igual o més que CiU a Catalunya) està molt arrelat a la societat basca. Hauria d'estar molts anys a l'oposició per a trencar aquest arrelament. El PNB és un partit intel•ligent, sap perfectament que el victimisme beneficia Bildu, una força en ascens, i per això li ha deixat el govern de Guipúscoa, gairebé sencer, per a què també patís un cert desgast. A on Bildu governava, han baixat en vots.
El candidat del PNB era dolent (dels pitjors de la història diria), però el PNB és més que el seu candidat. Bildu ha volgut anar de massa moderada, amb una candidata fluixota, i tot i el creixement, ha punxat. El resultat de Guipúscoa n'és un gran exemple: a les municipals Bildu va passar pel damunt del PNB, ara el PNB li ha empatat.

El PSE no s'ha enfonsat a Euskadi, això és fals. Els 25 diputats eren una ficció producte de la tupinada de la il•legalització de l'esquerra abertzale. El PSE ha tornat als seus resultats habituals. Ara té 16 diputats, 3 més que en 2001 i 2 menys que en 2005.
El PP si que s'ha enfonsat. Només 10 diputats. En 2001 tenia 19 i en 2005 15.

Ezker Anitza no ha arribat. Li ha faltat molt poc (de fet, amb unes dècimes més en cada territori històric podia haver tingut 3 diputats), però no ha arribat. Sense diners (no tenia ni mailing electoral), sense el seu nom històric (segrestat per Madrazo i cia) i sense presència als mitjans (tot i tenir un parlamentari) ja que la presència la tenien el madracistes, no ha estat possible. Tot i així, jo veig el got mig ple. Tenim militància (els altres no), tenim amics (a l'estat i a Europa) i tenim vots. Ah, i sobre tot, hem netejat l'organització d'aquells que la venien a canvi de "situar" els seus amics als consells d'administració. El futur serà dur, però serà nostre.
Ezker Anitza ha obtingut el 2,69% dels vots. Els madracistes d'EB, amb els mitjans i els diners de la seva part, l'1,54%. UPyD, amb l'1,94%, ha obtingut 1 diputat, amb 5.400 vots a Àlaba (3,46%) ha tret el diputat. L'anormal legislació electoral basca, que atorga els mateixos diputats per territori independentment de la seva població, ha beneficiat als ultraespanyolistes.
No tots els polítics són iguals. Ho demostra Mikel Arana, coordinador d'Ezker Anitza que ha plegat per no complir els objectius. Ha hagut de lidiar amb unes condicions dificilíssimes, amb tot en contra, en una formació nova. Ell no és responsable de no haver entrat en el Parlament. Però plega. Decència.

Galiza

El PP resisteix. Resisteix, no avança. Tot i que passa de 38 a 41 diputats, el PP perd gairebé un 1% respecte a 2009, però la llei d'Hont amb la presència de 4 forces al Parlament gallec en lloc de 3 el fa avançar en escons.

Això, i que el PSOE s'enfonsa, aquí si. Però algú es podia estranyar? El tal Pachi (amb "ch") Vázquez devia ser molt bona persona, però com a candidat, uf! BNG també perd molt. Masses baralles internes i l'efecte "Beiras".

L'anomenada "Syriza Galega" o Alternativa Galega d'Esquerdas triomfa. Un exemple de com s'ha d'actuar. La formació més organitzada i nombrosa d'aquesta coalició, Esquerda Unida-IU, cedeix el lloc de cap de llista a un candidat molt ben valorat i de raça, en Xoxé Manuel Beiras. S'incorpora també a Equo. Una gran coalició que ha obtingut un 14% dels vots, xifra molt superior als resultats d'IU a Espanya, o de ICV-EUiA a Catalunya. Beiras ha tingut el protagonisme però els diputats de la coalició es repartiran de manera molt equitativa entre els seus membres... Unitat, generositat, programa. Un bon exemple.

Tornada del paradís

Al igual que al 2006 i 2008, enguany hem tornat a gaudir de les vacances estivals a la comarca do Barbanza, al marge nord de la Ria d'Arousa. Després de fer escala a Irun i gaudir de les seves festes de Sant Marçal, el primer dia de juliol vam sortir direcció Palmeira, poble pertanyent al concello de Riveira, per a gaudir d'uns dies de descans.
El meu lligam a la Ria d'Arousa ve de les estades estiuenques, fins a l'adolescència, al poble originari de la meva família materna. És un lloc al que em sento molt vinculat i que, si no fos per la gran llunyania de Catalunya, visitaria molt més sovint. El nord de la Ria d'Arousa és ideal per a descansar gaudint de platges, paisatges i una gastronomia excepcionals, tot plegat allunyat de la massificació turística i des restaurants de dubtosa qualitat gastronòmica.

Ria d'Arousa, zona de Cabio

Un luxe poder gaudir gairebé en solitari de platges paradisíaques, fins i tot veient alguna vegada passar dofins. Un plaer veure arribar a port els petits vaixells que tornen cada dia amb l'excel·lent marisc i peix encara viu... El clima és un altre dels atractius, a l'estiu són majoritaris els dies de sol (tot i que algun de pluja n'hi ha), i les temperatures no solen sobrepassar els 30º, sempre acompanyats de la brisa atlàntica.

Platja do Vilar

Aquesta bona climatologia fa que cada vegada més ens decantem per quedar-nos a la Ria, en lloc de fer turisme per fora, i aprofitar les nombroses platges i oportunitats per a passejar amb tranquil·litat.
Tot i així, uns dels dies de pluja, el primer, vam aprofitar per a visitar Santiago, cosa que no fèiem des de 2006. Santiago és una ciutat preciosa amb els seus carrers estrets al casc antic, les seves 'tasques' i la imponent plaça del Obradoiro amb la seva grandiosa catedral.
El segon i últim dia que va ploure, va ser pura casualitat, vaig quedar per a conèixer un company 2.0 d'I Love IU, murcià però, al igual que jo, amb vincles arousans, en Dani Martínez (bloc, facebook i twitter). Sempre és divertit i agradable conèixer físicament aquests companys 2.0 amb que tanta relació virtual tenim.

Ressenya gastronòmica

Obligada si parlem de Galiza. L'especialitat de les Ries es basa, com no pot ser d'una altra manera, en la seva exuberant riquesa marítima en forma de peix i marisc. Tot i que no es pot obviar el gust per un d'aquests entrecots de vedella del país.
El producte estrella és el musclo, tot i que en l'època en que vam ser encara no havia assolit la seva mida òptima. Bons substituts van ser el pop i les navalles. Això en el que es refereix als mariscos més econòmics.
Si la situació ho permet, sempre s'han de testar uns bons escamarlans (cuits, i de 100g mínim la unitat) o unes cloïsses al natural. Cranques, nècores o llamàntols també poden fer les delícies dels amants del marisc.
Qualsevol peix fresc en una bona “caldeirada” és un luxe pels amats dels peixos (la “caldeirada” millor, al meu gust, la de ratlla).
Un altre dels productes típics és l'empanada. Si és amb pa de “milho” (blat de moro) i està ben feta és una delícia. L'habitual pels nostres indrets és la de tonyina, bacallà o carn. Allà també és habitual, però recomano testar les de pop, escopinyes, sardines, zamburiñas o xoubas (una mena de sardines petites).
També és obligada la ingesta de pebrots de Padrón (localitat molt a la vora). Dels pebrots de Padrón es diu que uns piquen i altres no. Abans els que picaven feien plorar, ara és difícil trobar-los.

Quant als llocs, normalment vaig a tir fix. N'hi ha un parell que sovintejo molt: O Xardin, prop del l'ajuntament de Riveira, i el bar-xiringuito Lombiña, a la platja de Cabio (entre Palmeira i a Pobra de Caramiñal). La relació qualitat preu és magnífica.
Si el que es vol menjar és marisc d'alta gama, un clàssic és la Marisqueria Garcia, a tocar del port de Riveira. No hi anava des de l'adolescència i, a més de no haver canviat la sobrecarregada decoració, mantenen la qualitat. El preu tampoc és exagerat.

Entrada relacionada: Retorn d'allà on Déu es va estirar a descansar

A Galiza amb PSdG i BNG la vida segueix igual. Rebel·la't!

Retorn d'allà on Déu es va estirar a descansar

Diu la llegenda que al setè dia, després de fer el món, Déu es va estirar a descansar, i que fent-ho va posar la mà sobre Galícia formant amb els seus dits les Ries gallegues.

Llegenda o no, la veritat és que les ries gallegues són un veritable paradís natural i paisatgístic. Les seves aigües cristal·lines i tranquil·les, la riquesa i varietat de peixos i marisc, així com les platges descongestionades i envoltades de boscos fan d'elles un lloc ideal pel descans i l'aïllament de la rutina diària.

I això és el que hem fet aquest estiu. Vam quedar-nos a la Ria més gran i en la meva opinió més bonica, la d'Arosa, més en concret en la seva part septentrional, la comarca de Barbanza que té com a poblacions més importants: Rianxo, Boiro, Pobra de Caramiñal i Riveira.
Les Ries estan sent espoliades en la seva riquesa marina per les curtes mentalitats dels que consideren que darrera d'ells no existirà res més i la, abans, seva exuberància pesquera (en qualitat i quantitat) s'ha vist seriosament minvada. També l'agressió del totxo s'ha deixat veure, sobre tot en les Ries més meridionals (Vigo, Pontevedra i sud d'Arosa), i ja es veuen mobilitzacions de l'esquerra transformadora i galleguista contra la "marbellització de Galícia". Tot i així, mantenen una bellesa esplendorosa.

la Ria d'Arosa des de Palmeira (Riveira)

De petit, estiuejava al seu poble més important: Santa Uxía de Riveira. Avui és una petita ciutat bastant lletja en mig d'uns paratges naturals meravellosos. Parròquies (petits pobles dins del terme municipal o concello) com Aguiño, Castiñeiras, Palmeira i especialment Corrubedo (amb el seu parc natural) mantenen les característiques de petits pobles pescadors pels que el temps sembla no haver passat. És una zona molt poc turística que encara preserva bona part del seu encant.

Vam instal·lar-nos en un petit hotel rural, Punta Couso, que vam conèixer fa dos anys, en la que va ser l'última visita des de l'any 92. Està gestionat per una família que va reconvertir unes cavallerisses de pedra en un petit hotel de només 8 habitacions. L'atenció és molt i molt familiar, i el restaurant que porta personalment en Daniel, un gran cuiner d'origen francès, és de primera.
El temps va acompanyar (en contra del que pensa molta gent, els estius a les Ries Baixes solen ser molt poc plujosos) i a part de dos dies de pluja, que vam aprofitar per a visitar Pontevedra i Padron, la resta de dies vam poder gaudir de les magnífiques platges de la zona, que és el que realment agrada a la canalla.

Enguany per primera vegada vam poder gaudir de tres setmanes seguides de vacances i s'agraeix, sobre tot per la tranquil·litat amb la que pots gaudir-les. Però tot s'acaba i ahir tornàvem a la realitat diària. Queden les fotos i els records, però les olors dels boscos de pins i eucaliptus que inunden la zona, els de les Ries (que desprenen més olor marí que qualsevol altre mar) i els de la seva magnífica gastronomia quedaran allà.

A una isla del Caribehe tenido que emigrar / y trabajar de camarero lejos lejos de mi hogar / me invade la morriña / el dolor de Breogán / cuando suena la muiñeira / el llanto empieza a brotar. / Miña terra galega / donde el cielo es siempre gris / miña terra galega / es duro estar lejos de ti. / Donde se quejan los pinos / y se escuchan alalás / donde la lluvia es arte / y Dios se echó a descansar / las zanfoñas de Ortigueira / los kafkianos del Jaján / la Liga Armada Galega / y el pazo de Meirás. / Miña terra galega / donde el cielo es siempre gris / miña terra galega / es duro estar lejos de ti / Miña terra galega... (Siniestro Total)