Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vacances. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vacances. Mostrar tots els missatges

27 de juny del 2015

Adéu

Doncs si, demà marxo de vacances. Un parell de dies a Irun per a celebrar les festes de San Marcial, i un parell de setmanetes per la comarca do Barbanza. El meu paradís particular, al que no tornava des de feia 5 anys. De tornada, pararé amb la canalla uns dies a Irun...

De vacances s'ha de marxar amb els deures fets. I jo tenia un deure pendent de formalitzar des de fa gairebé un any. Dic "formalitzar", perquè només es tractava de posar negre sobre blanc una situació que de facto ja s'estava produint: el passat dia 15 de juny vaig enviar una carta a la meva organització, EUiA, en la que anunciava la meva dimissió irrevocable de tots els càrrecs que encara mantenia: coordinador comarcal i membre del Consell Nacional.

Motius? Són una suma, podria parlar de manca de sintonia amb el camí que actualment segueix l'organització, de major manca de sintonia encara amb allò que s'anomena "nova política" i "formacions emergents" i els nostre paper en aquest "batiburrillo"... En fi, potser motius polítics n'hi ha, és veritat, motius que precisament no han ajudat gaire a incentivar les ganes de tirar endavant.
Però la raó principal és un cansament personal per determinades qüestions de l'àmbit estrictament personal que han anat succeint aquests darrers mesos. Feia uns quants anys que venia avisant a l'organització, i els meus companys a la comarca, que més de 10 anys de lideratge són masses i això no és bo. Les organitzacions s'han de revitalitzar, han de defugir de la comoditat del "ja ens està bé com ho fas".
Mai he volgut fer allò que s'anomena "una carrera política". Vaig acceptar, amb la idea que fos provisional, un encàrrec que en el seu dia em fa oferir/demanar el company Jordi Miralles. Han passat gairebé 14 anys des d'aquell dia, i pels motius abans expressats, he considerat que és el moment de dir prou. De fet, dir prou ja ho vaig fer fa uns mesos, ara només ho he comunicat oficialment i ho faig públic.

Segueixo creient en que l'emancipació de les classes populars (no de conceptes estúpids com"la gent") ha d'estar organitzada. Per això, de moment, mantinc la meva militància en EUiA.

21 de juliol del 2013

Vacances pel nord. Recull fotogràfic

Tot i que passen més ràpid del que voldríem la veritat és que, vistes en perspectiva, les vacances d'enguany han estat variades i amb moltes activitats.
Una primera setmana (darrera de juny) moguda: excursió muntanyenca a la zona de Gavarnie, parada a Palamós per a desmuntar la caravana i, per acabar, un parell de dies a Irun per a passar San Martzial i visitar els pares.
La dues setmanes següents (dues primeres de juliol), càmping a la zona occidental de Cantàbria, en el parc natural d'Oyambre, entre el verd dels prats i muntanyes (i blanc de la neu tot i ser juliol) i el blau del mar.
Aquí algunes imatges:

Circ de Gavarnie, des de Gavarnie 

Des del refugi d'Espuguettes 

 De baixada, bretxa de Roland i Tayllon

10:10h A punt d'Arrankar l'Alarde Públic i igualitari

Vídeo: Banda i Tanborrada de l'Alarde Públic al Junkal

Càmping Playa Oyambre, en primer terme la nostra parcel·la, al fons els Pics d'Europa amb neu

Playa d'Oyambre, amb sol

Playa d'Oyambre, amb boira. Tot i no ser freda, la boira va estar molt present, sobretot al migdia

San Vicenta de la Barquera, marea baixa

Palau dels Sobrellano, Comillas 

Moltíssima neu a Pics d'Europa, a menys de 2.000m 

Llanes, Astúries 

 Bárcena Mayor, el que diuen és el poble més antic de Cantàbria

Santillana del Mar 

 Fontibre, al naixement de l'Ebre

Boira i neu a l'Alto Campoo

4 de juliol del 2011

Alarde 2011: millor que mai!

Al igual que fa un parell d'anys, enguany torno a partir les vacances: 10 dies a Irun per a celebrar les festes de Sant Martzial i l'Alarde del dia 30 de juny, un parell de dies a Vic i després vacances de platja i piscina a Lanzarote.

La primera part de les vacances ja les hem acabades. 10 dies a Irun en que hem pogut anar molts dies a la platja, hem fet una miqueta de muntanya (Penyes d'Aia) i hem gaudit de les festes.
Enguany les festes de Sant Martzial han estat immillorables. El dia 24 aparcàvem el cotxe i, abans de baixar, ja ens trobàvem la companyia de l'Alarde Mixt d'Olaberria assajant. El dia 28 la presentació de les cantineres i el 29 el concert de la Banda i la Revista d'Armes.

Les companyies arribant a la Plaça San Juan Arri, final de l'Alarde

L'Alarde Mixt tornava a recuperar una 10a companyia, la de Lapitze, perduda fa 11 anys per manca de gent. Lapitze és el meu barri Irundarra i, tot i que e
m feia una mica de pena deixar la companyia d'Olaberria (on portava des de sempre desfilant al "mixt"), vaig integrar-me a la nova companyia.
Dia 30 meravellós. Enrere semblen haver quedat aquells anys negres (de 1996 a 2005 aprox.) en que els integrants de l'Alarde Mixt érem agredits física i verbalment, es taponava el nostre pas i havíem de rebre protecció policial.

A la Placeta del Junkal, amb la general Ainhoa Ruiz de Arbulo, la cavalleria i les tropes

Fa ja uns quants anys que els incidents quedaven reduïts a la part baixa del carrer Major. Enguany ni això, quatre crits, algun xiulet i res més. Es veu que, fins i tot els més tradicionalistes, han assumit que no tenen res a fer.

Vam tornar a sortir més de 1.000 soldats (a l'Alarde tradicionalista són uns 8.000), però sobre tot vaig quedar parat de la gran quantitat de gent que animava i gaudia de l'Alarde des de les aceres. Molta més que qualsevol altre any.

Ekaitz com sempre (Hegoi també però en molta menor mesura) va gaudir de la festa com si fos un irundarra més. Per sort, ell aliè als conflictes que han portat a l'existència de dos Alardes diferenciats.


Arrankada de l'Alarde des de Mosku. Impressionants els primers instants. A partir del minut 8:38 surt la companyia de Lapitze, amb aparició estel·lar meva sobre el minut 9:25

A més, vam poder gaudir, per Mosku, de l'ambient festiu fins a les 23h... Una petita avantatja de que els nens es vagin fent grans...

Passada la festa i l'estada a Irun, demà marxem a fer les vacances de debò: les d'estar tirats!

22 d’octubre del 2010

Aiako Harria i triomf txuri-urdin (II)

La família S&S ja havia arribat al restaurant. Des d'Elurretxe van trobar un bon samarità que els va baixar en cotxe, a nosaltres ens va baixar el meu germà. Eren gairebé les 16h i la taula ja estava parada. Es van afegir al dinar els que no havien caminat: l'Esti, els nens i en Toni.
Dinar a la Taberna d'Estebenea casolà, a base de pica-pica: pebrots de piquillo farcits, morcilla, amanida, callos, pollastre a l'ast, pudin peix... I com no, cerveses per a treure'ns de sobre la caló que havíem passat.

El retard acumulat el vam anar arrossegant tota la resta del dia. Vam deixar els nens a casa dels avis i vam marxar cap a Donosti, encara ens havíem de dutxar, aparcar els cotxes i anar a Anoeta. A l'hora que vam arribar aparcar va ser missió impossible, després de donar unes quantes voltes vam haver de deixar el cotxe en un pàrquing a prop de casa, o sigui molt lluny de l'estadi. Dutxa en 2 minuts i sortir volant. Entràvem al camp amb el partit ja començat (5 min).
Gran ambient a Anoeta, pràcticament ple. El partit va ser de baixa qualitat, la Real empenyent amb més ganes que joc i l'Espanyol sense joc i ni ganes d'intentar-ho. La segona part va començar amb la Real perduda però els "pericos" no van saber/voler aprofitar-ho. Al quart d'hora els donostiarres van començar a empènyer amb més força i l'Espanyol es va dedicar a perdre temps i "matar" el partit. Les ocasions van començar a arribar i, com a càstig a la seva mesquinesa, l'Espanyol es va fer un gol absurd en pròpia porteria faltant 5 minuts per al final. Èxtasi a Anoeta i cara de pomes agres entre els companys "pericos", és el millor del futbol guanyar i fer-ho al costat d'un amic aficionat de l'equip contrari...
Vam sortir volant del camp. L'Esti ens esperava amb el cotxe per a portar-nos a sopar. El restaurant, l'Albiztur, era al barri de l'Antiguo (carrer Matia), prop d'Ondarreta, relativament lluny d'Anoeta. És un restaurant/sidreria on els plats típics són: les mongetes seques complertes (amb coll, "bitxo",morcilla, costella...), els "xuletons" i el bacallà. Aquí vam celebrar els comiats de solter tres companys de la colla (jo inclòs). El preu, per a ser Donosti, no està gens malament. Tips ens vam anar cap a casa, no sense abans fer una parada per a fer una copa i ajudar a pair el sopar...

Pel casc antic d'Hondarribia

L'endemà, diumenge, vam dedicar-ho al turisme. Visita a al sempre preciosa Hondarribia, casc antic i barri de la Marina, i després, per l'alt de Jaizkibel, visita i dinar a Pasai Donibane, poble mariner molt petit però molt i molt bonic. Un dels meus pobles preferits. El pitjor de tot és que s'ha posat molt difícil dinar bé a un preu "normal". El menú de 25€ que van dinar a un lloc típic, Casa Nicolasa, era molt justet. Això sí, les vistes de la Badia de Pasaia eren magnífiques.

Badia de Pasaia

Després de donar un volt per Hondarribia vam anar a passar la tarda a Ondarreta (Donosti), al lloc conegut com "Peine de los Vientos" amb les conegudes estàtues d'en Chillida. Molt vent (del sud) i nuvolades creixent.

La Kontxa amb les Penyes d'Aia al fons

Vam aprofitar per a donar el vol pel casc antic (Parte Vieja) de Donosti. El sopar el vam fer a un clàssic: el bar/restaurant Izkiña, recomanable! No barat, perquè és Donosti, però la relació qualitat/preu més que acceptable. Per 25/30€ per cap es pot fer un sopar més que acceptable (en diumenge).

Dilluns tocava tornada. Matí de vent i pluja. Vam anar a Hendaia on deixaríem en Ramon i la Marta que allargaven les vacances. Ells dos, en Toni i nosaltres 4 vam anar cap a Irun, a donar el vol. Vam dinar a un lloc mític d'Irun: la societat Irun'go Atsegina. Grans sopars havíem fet en aquesta societat gastronòmica que ara també ha obert restaurant. Un menú de 12€ magnífic. Aquí sí que la qualitat/preu és supèrbia. Vam fer el cafè al barri de Moskú i vam agafar el cotxe per tornar. Aquests caps de setmana llargs de vacances acaben sent molt cansats...

21 d’octubre del 2010

Aiako Harria i triomf txuri-urdin (I)


Vam iniciar el mes d’octubre complint una promesa feta amb uns companys de feina: el dia que l’Espanyol (són “pericos”, que s’ha de fer...) jugués amb un equip guipuscoà, Reial Societat o Real Unión, aniríem a Euskadi a veure-ho. I aprofitaríem per a fer una sortida muntanyenca pel massís granític d’Aiako Harria (Penyes d’Aia), inici dels Pirineus occidentals i gran muntanya de tots els bidasotarres.
Dit i fet: van anunciar el Reial Societat – Espanyol pel dia 2 d’octubre, dissabte, a les 20h. Agafades les entrades, divendres 1 vam sortir 10 persones direcció Donosti: en Ramon i la Marta; en Dídac, la Maria Àngels i l’Àngels petita; en Toni i nosaltres 4.

Vam arribar a Donosti al voltant de les 22h i, després de sopar i donar un vol, ens vam anar a dormir. Les previsions meteorològiques per dissabte eren molt bones.
Efectivament, dissabte es va llevar amb un molt bon dia. Iniciaríem la pujada a les Penyes des de molt a prop d’on vivia jo a Irun, una zona coneguda com a Estebenea, al barri rural d’Olaberria (53m), no és un dels llocs habituals per a començar la pujada, però feia molt de temps que no caminava per aquells camins i em feia gràcia. A ¼ de 10 començàvem a caminar, dia solejat i vent sud. Sensació de xafogor.

Pujant des d'Estebenea. Les "Penyes d'Aia" al fons

Per aquesta part baixa de l’excursió, boscos de castanys –amb multitud de castanyes per terra- i presència de caçadors que, almenys per allà, no van fer cap tret. La pujada a estones dreta, però de molt bon fer, amb el camí molt fresat.Cap a les 10:30h arribàvem a Elurretxe (500m, pou de glaç), travessant la carretera GI-3452, carretera que, passant pel parc natural de les Penyes d’Aia, uneix les localitats d’Irun i Oiartzun. Vam esmorzar a les prades que hi ha a tocar de la carretera, un lloc, juntament a les properes prades d’Erlaitz, molt visitat pels bidasotarres.
A partir d’aquí va començar l’ascens, pròpiament dit, a les Penyes. És la ruta habitual pujant des d’Irun, de fet, molta gent puja en cotxe fins a Elurretxe i des d’aquí comença la pujada. L’indret és molt maco, zona boscosa amb el pou de glaç i el Castell de l’Anglès (no és un castell, sinó les runes d’una posada on s’allotjaven els miners que treballaven a les nombroses mines de la zona). Mica a mica la pujada es va anar fent més dura i al cap de no massa temps vam arribar al búnquer. Aquest niu d’ametralladores és un dels molts que va fer construir el paranoic guanyador de la guerra civil per a defensar els Pirineus d’una possible invasió.

La comarca del Bidasoa des de Muganix

Les Penyes d’Aia es composen de tres pics, més aviat masses granítiques: Hirumugarrieta (806m), Txurrumurru (828m) i Erroilbide (839m). La pujada fins a Hirumugarrieta (el seu nom “hiru - tres”, “muga – frontera” és refereix a que aquest cim és fronterer dels municipis d’Irun, Lesaka (Navarra) i Oiartzun) és relativament senzilla. A la que arribes a la cova on hi ha una imatge de la “verge” del Junkal (mare de Déu d’Irun) de seguida fas una pujada i d’enfiles a un avant-cim que penja sobre Jaizkibel i la badia de Txingudi (Irun, Hondarribia i Hendaia) conegut com Muganix (758m), que per a molt seria el 4r pic de les Penyes. Les vistes de tota la costa d’Iparralde (País Basc francès) són meravelloses. També hi ha molt bones vistes de Pasaia i la costa donostiarra.

Punjant a Txurrumurru des d'Hirumugarrieta

D’aquí, una pujadeta més i ja estàs a Hirumugarrieta. Les vistes s’amplien a al sud (pantà de Sant Anton) i Navarra. El pas al segon (o tercer) pic, Txurrumurru, té alguna zona de roca que, si està molla, s’ha de vigilar. No presenta cap dificultat, però la família Simon-Suñé va quedar-se aquí comptant que portaven una nena de 8 anys. Així que ens vam quedar en Ramon, la Marta i jo. Vam fer la pujada a Txurrumurru sense gaires dificultats però, a partir d’aquí venia la veritable dificultat de l’excursió: el conegut com a “Pas de l’Anella”, un pas per roca curt però amb la dificultat d’haver de passar per una estreta repisa amb una anella a la que t’has d’agafar per a salvar un petit “salt”. Aquest pas fet en sentit invers (d’Erroilbide a Txurrumurru) és relativament senzill, però en el sentit que anàvem nosaltres s’ha de vigilar. Tot i així, no només el pas presentava dificultats: tot el camí entre aquests dos pic era de grimpades i desgrimpades per roca, amb algun punt una miqueta (tampoc massa) delicat. Se’ns va fer molt llarg ja que s’havia d’anar poc a poc i amb compte. La pujada final a Erroilbide dura, pel cansament acumulat i la caló.

Amb la Marta, superant el "Pas de l'Anella"

La tornada, pel mateix camí, va ser més ràpida. Tot i així, la Marta és va fer una mica de mal en un turmell i el ritme va ser lent. Ja veiem que no arribaríem a l’hora al restaurant que teníem encarregat a Estebenea (el punt d’inici) i vaig haver de trucar al meu germà perquè ens vingués a buscar en cotxe a Elurretxe i ens baixés fins a Irun. Finalment 6h d’excursió que vam merèixer molt la pena: pel component divertit de salvar la dificultat dels tres pics i les grimpades, i per les magnífiques vistes de la cornisa cantàbrica i el Bidasoa.

19 de juliol del 2010

Tornada del paradís

Al igual que al 2006 i 2008, enguany hem tornat a gaudir de les vacances estivals a la comarca do Barbanza, al marge nord de la Ria d'Arousa. Després de fer escala a Irun i gaudir de les seves festes de Sant Marçal, el primer dia de juliol vam sortir direcció Palmeira, poble pertanyent al concello de Riveira, per a gaudir d'uns dies de descans.
El meu lligam a la Ria d'Arousa ve de les estades estiuenques, fins a l'adolescència, al poble originari de la meva família materna. És un lloc al que em sento molt vinculat i que, si no fos per la gran llunyania de Catalunya, visitaria molt més sovint. El nord de la Ria d'Arousa és ideal per a descansar gaudint de platges, paisatges i una gastronomia excepcionals, tot plegat allunyat de la massificació turística i des restaurants de dubtosa qualitat gastronòmica.

Ria d'Arousa, zona de Cabio

Un luxe poder gaudir gairebé en solitari de platges paradisíaques, fins i tot veient alguna vegada passar dofins. Un plaer veure arribar a port els petits vaixells que tornen cada dia amb l'excel·lent marisc i peix encara viu... El clima és un altre dels atractius, a l'estiu són majoritaris els dies de sol (tot i que algun de pluja n'hi ha), i les temperatures no solen sobrepassar els 30º, sempre acompanyats de la brisa atlàntica.

Platja do Vilar

Aquesta bona climatologia fa que cada vegada més ens decantem per quedar-nos a la Ria, en lloc de fer turisme per fora, i aprofitar les nombroses platges i oportunitats per a passejar amb tranquil·litat.
Tot i així, uns dels dies de pluja, el primer, vam aprofitar per a visitar Santiago, cosa que no fèiem des de 2006. Santiago és una ciutat preciosa amb els seus carrers estrets al casc antic, les seves 'tasques' i la imponent plaça del Obradoiro amb la seva grandiosa catedral.
El segon i últim dia que va ploure, va ser pura casualitat, vaig quedar per a conèixer un company 2.0 d'I Love IU, murcià però, al igual que jo, amb vincles arousans, en Dani Martínez (bloc, facebook i twitter). Sempre és divertit i agradable conèixer físicament aquests companys 2.0 amb que tanta relació virtual tenim.

Ressenya gastronòmica

Obligada si parlem de Galiza. L'especialitat de les Ries es basa, com no pot ser d'una altra manera, en la seva exuberant riquesa marítima en forma de peix i marisc. Tot i que no es pot obviar el gust per un d'aquests entrecots de vedella del país.
El producte estrella és el musclo, tot i que en l'època en que vam ser encara no havia assolit la seva mida òptima. Bons substituts van ser el pop i les navalles. Això en el que es refereix als mariscos més econòmics.
Si la situació ho permet, sempre s'han de testar uns bons escamarlans (cuits, i de 100g mínim la unitat) o unes cloïsses al natural. Cranques, nècores o llamàntols també poden fer les delícies dels amants del marisc.
Qualsevol peix fresc en una bona “caldeirada” és un luxe pels amats dels peixos (la “caldeirada” millor, al meu gust, la de ratlla).
Un altre dels productes típics és l'empanada. Si és amb pa de “milho” (blat de moro) i està ben feta és una delícia. L'habitual pels nostres indrets és la de tonyina, bacallà o carn. Allà també és habitual, però recomano testar les de pop, escopinyes, sardines, zamburiñas o xoubas (una mena de sardines petites).
També és obligada la ingesta de pebrots de Padrón (localitat molt a la vora). Dels pebrots de Padrón es diu que uns piquen i altres no. Abans els que picaven feien plorar, ara és difícil trobar-los.

Quant als llocs, normalment vaig a tir fix. N'hi ha un parell que sovintejo molt: O Xardin, prop del l'ajuntament de Riveira, i el bar-xiringuito Lombiña, a la platja de Cabio (entre Palmeira i a Pobra de Caramiñal). La relació qualitat preu és magnífica.
Si el que es vol menjar és marisc d'alta gama, un clàssic és la Marisqueria Garcia, a tocar del port de Riveira. No hi anava des de l'adolescència i, a més de no haver canviat la sobrecarregada decoració, mantenen la qualitat. El preu tampoc és exagerat.

Entrada relacionada: Retorn d'allà on Déu es va estirar a descansar

26 de juny del 2009

Amics, amigues... me'n vaig!

Doncs si, demà al matí me'n vaig de vacances, que ja era hora!
Passaré la primera mitja setmana a Irun, celebrant les seves festes de San Martzial i desfilant un any més, el dia 30, a l'Alarde. Tornarem a fer costat les dones que reivindiquen el seu dret a participar en peu d'igualdat a les festes del seu, el nostre, poble.


companyia igualitària d'Ama Xantalen (tarda), any 2008

Després, un parell de dies a casa, i un parell de setmanes més de relax (si puc) a Menorca. Dic si puc, perquè donades les notícies aparegudes avui, és probable que hagi de tornar aquí, algun dels dies que estaré de vacances, per fer front a les meves obligacions com a representant del treballadors als òrgans de govern de la caixa. Venen setmanes (mesos) que seran molt i molt moguts...

Aquest any sí que estaré connectat al món via virtual. Però si us plau, no empipeu gaire...

22 de juliol del 2008

Retorn d'allà on Déu es va estirar a descansar

Diu la llegenda que al setè dia, després de fer el món, Déu es va estirar a descansar, i que fent-ho va posar la mà sobre Galícia formant amb els seus dits les Ries gallegues.

Llegenda o no, la veritat és que les ries gallegues són un veritable paradís natural i paisatgístic. Les seves aigües cristal·lines i tranquil·les, la riquesa i varietat de peixos i marisc, així com les platges descongestionades i envoltades de boscos fan d'elles un lloc ideal pel descans i l'aïllament de la rutina diària.

I això és el que hem fet aquest estiu. Vam quedar-nos a la Ria més gran i en la meva opinió més bonica, la d'Arosa, més en concret en la seva part septentrional, la comarca de Barbanza que té com a poblacions més importants: Rianxo, Boiro, Pobra de Caramiñal i Riveira.
Les Ries estan sent espoliades en la seva riquesa marina per les curtes mentalitats dels que consideren que darrera d'ells no existirà res més i la, abans, seva exuberància pesquera (en qualitat i quantitat) s'ha vist seriosament minvada. També l'agressió del totxo s'ha deixat veure, sobre tot en les Ries més meridionals (Vigo, Pontevedra i sud d'Arosa), i ja es veuen mobilitzacions de l'esquerra transformadora i galleguista contra la "marbellització de Galícia". Tot i així, mantenen una bellesa esplendorosa.

la Ria d'Arosa des de Palmeira (Riveira)

De petit, estiuejava al seu poble més important: Santa Uxía de Riveira. Avui és una petita ciutat bastant lletja en mig d'uns paratges naturals meravellosos. Parròquies (petits pobles dins del terme municipal o concello) com Aguiño, Castiñeiras, Palmeira i especialment Corrubedo (amb el seu parc natural) mantenen les característiques de petits pobles pescadors pels que el temps sembla no haver passat. És una zona molt poc turística que encara preserva bona part del seu encant.
Vam instal·lar-nos en un petit hotel rural, Punta Couso, que vam conèixer fa dos anys, en la que va ser l'última visita des de l'any 92. Està gestionat per una família que va reconvertir unes cavallerisses de pedra en un petit hotel de només 8 habitacions. L'atenció és molt i molt familiar, i el restaurant que porta personalment en Daniel, un gran cuiner d'origen francès, és de primera.
El temps va acompanyar (en contra del que pensa molta gent, els estius a les Ries Baixes solen ser molt poc plujosos) i a part de dos dies de pluja, que vam aprofitar per a visitar Pontevedra i Padron, la resta de dies vam poder gaudir de les magnífiques platges de la zona, que és el que realment agrada a la canalla.

Enguany per primera vegada vam poder gaudir de tres setmanes seguides de vacances i s'agraeix, sobre tot per la tranquil·litat amb la que pots gaudir-les. Però tot s'acaba i ahir tornàvem a la realitat diària. Queden les fotos i els records, però les olors dels boscos de pins i eucaliptus que inunden la zona, els de les Ries (que desprenen més olor marí que qualsevol altre mar) i els de la seva magnífica gastronomia quedaran allà.




A una isla del Caribehe tenido que emigrar / y trabajar de camarero lejos lejos de mi hogar / me invade la morriña / el dolor de Breogán / cuando suena la muiñeira / el llanto empieza a brotar. / Miña terra galega / donde el cielo es siempre gris / miña terra galega / es duro estar lejos de ti. / Donde se quejan los pinos / y se escuchan alalás / donde la lluvia es arte / y Dios se echó a descansar / las zanfoñas de Ortigueira / los kafkianos del Jaján / la Liga Armada Galega / y el pazo de Meirás. / Miña terra galega / donde el cielo es siempre gris / miña terra galega / es duro estar lejos de ti / Miña terra galega... (Siniestro Total)

1 de juliol del 2008

San Martzial 2008. Festa en igualtat, cada any som més

Per fi, ja estic de vacances!
Dissabte al matí vam agafar el cotxe ben d'hora i vam enfilar l'Eix direcció oest. Primera parada, Irun, el meu país petit en festes, les festes de San Martzial (san Marçal).

10:10h un dels moments més emotius: Arrankada des de Mosku (Pl. Urdanibia) i pujada pel carrer de San Martzial
Dies de retrobament amb la família i amics, dies de tornar a viure les emocions d'unes festes que tots els irundarres portem molt a dins. Ahir, diada gran, desfilada de l'Alarde. I com ja fa més de dotze anys, festa i Alarde dividits: d'una banda (la majoritària, tradicionalistes) qui defensa un Alarde sense presència de les dones, d'altra banda els que defensem la participació igualitària en les festes, igual que en qualsevol altre aspecte de la vida, de les dones. És bonic viure la festa, una festa plena de música i alegria, al costat dels teus fills petits.
La festa en sí va transcórrer amb tranquil·litat i bon humor. Molt jovent s'incorpora any rere any a l'Alarde igualitari i enguany, moltíssima més gent animant des de les voreres. L'única excepció però, va arribar al final del dia. Al pas de l'Alarde igualitari pels carrers més tradicionalistes (amb el Batzoki al mig) un grup d'intolerants masclistes van intentar agredir alguns participants. Com sol ser ja costum (tret del passat any) vam haver de fer aquesta part del recorregut pel mig d'un cordó policial desplegat per l'Ertzantza. Res comparat amb anys anteriors, quan havíem de fer tot el recorregut entre insults i llançament d'ampolles i gots. Els intolerants van perdent la batalla.

19:45 final de festa. Alegria, un any més les dones irrundarres, superant la intolerància, poden gaudir de la festa del seu poble
Avui, descans. Passejar una mica aprofitant el bon dia. Demà comencen les vacances de debó, continuant viatge cap a l'oest, fins allà on s'acaba el continent. Però aquesta serà una altra història que no explicaré fins més enllà del dia 20. No hi haurà portàtils, twitters ni més tecnologia que un rudimentari (pel que s'estila avui) mòbil. Ens retrobarem a la tornada...

La festa, el conflicte i l'Alarde de 2007 explicats per mi l'any passat

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails