Vam iniciar el mes d’octubre complint una promesa feta amb uns companys de feina: el dia que l’Espanyol (són “
pericos”, que s’ha de fer...) jugués amb un equip guipuscoà, Reial Societat o Real Unión, aniríem a Euskadi a veure-ho. I aprofitaríem per a fer una sortida muntanyenca pel massís granític d’
Aiako Harria (Penyes d’Aia), inici dels Pirineus occidentals i gran muntanya de tots els bidasotarres.
Dit i fet: van anunciar el Reial Societat – Espanyol pel dia 2 d’octubre, dissabte, a les 20h. Agafades les entrades, divendres 1 vam sortir 10 persones direcció Donosti: en Ramon i la Marta; en Dídac, la Maria Àngels i l’Àngels petita; en Toni i nosaltres 4.
Vam arribar a
Donosti al voltant de les 22h i, després de sopar i donar un vol, ens vam anar a dormir. Les previsions meteorològiques per dissabte eren molt bones.
Efectivament, dissabte es va llevar amb un molt bon dia. Iniciaríem la pujada a les Penyes des de molt a prop d’on vivia jo a
Irun, una zona coneguda com a
Estebenea, al barri rural d’
Olaberria (53m), no és un dels llocs habituals per a començar la pujada, però feia molt de temps que no caminava per aquells camins i em feia gràcia. A ¼ de 10 començàvem a caminar, dia solejat i vent sud. Sensació de xafogor.
Pujant des d'Estebenea. Les "Penyes d'Aia" al fonsPer aquesta part baixa de l’excursió, boscos de castanys –amb multitud de castanyes per terra- i presència de caçadors que, almenys per allà, no van fer cap tret. La pujada a estones dreta, però de molt bon fer, amb el camí molt fresat.Cap a les 10:30h arribàvem a
Elurretxe (500m, pou de glaç), travessant la carretera GI-3452, carretera que, passant pel parc natural de les
Penyes d’Aia, uneix les localitats d’
Irun i
Oiartzun. Vam esmorzar a les prades que hi ha a tocar de la carretera, un lloc, juntament a les properes prades d’
Erlaitz, molt visitat pels bidasotarres.
A partir d’aquí va començar l’ascens, pròpiament dit, a les Penyes. És la ruta habitual pujant des d’
Irun, de fet, molta gent puja en cotxe fins a
Elurretxe i des d’aquí comença la pujada. L’indret és molt maco, zona boscosa amb el pou de glaç i el
Castell de l’Anglès (no és un castell, sinó les runes d’una posada on s’allotjaven els miners que treballaven a les nombroses mines de la zona). Mica a mica la pujada es va anar fent més dura i al cap de no massa temps vam arribar al búnquer. Aquest niu d’ametralladores és un dels molts que va fer construir el paranoic guanyador de la guerra civil per a defensar els Pirineus d’una possible invasió.
La comarca del Bidasoa des de Muganix Les Penyes d’Aia es composen de tres pics, més aviat masses granítiques:
Hirumugarrieta (806m),
Txurrumurru (828m) i
Erroilbide (839m). La pujada fins a Hirumugarrieta (el seu nom “hiru - tres”, “muga – frontera” és refereix a que aquest cim és fronterer dels municipis d’
Irun,
Lesaka (Navarra) i
Oiartzun) és relativament senzilla. A la que arribes a la cova on hi ha una imatge de la
“verge” del Junkal (mare de Déu d’Irun) de seguida fas una pujada i d’enfiles a un avant-cim que penja sobre
Jaizkibel i la badia de Txingudi (Irun, Hondarribia i Hendaia) conegut com
Muganix (758m), que per a molt seria el 4r pic de les Penyes. Les vistes de tota la costa d’
Iparralde (País Basc francès) són meravelloses. També hi ha molt bones vistes de Pasaia i la costa donostiarra.
Punjant a Txurrumurru des d'HirumugarrietaD’aquí, una pujadeta més i ja estàs a
Hirumugarrieta. Les vistes s’amplien a al sud (
pantà de Sant Anton) i Navarra. El pas al segon (o tercer) pic,
Txurrumurru, té alguna zona de roca que, si està molla, s’ha de vigilar. No presenta cap dificultat, però la família Simon-Suñé va quedar-se aquí comptant que portaven una nena de 8 anys. Així que ens vam quedar en Ramon, la Marta i jo. Vam fer la pujada a
Txurrumurru sense gaires dificultats però, a partir d’aquí venia la veritable dificultat de l’excursió: el conegut com a “
Pas de l’Anella”, un pas per roca curt però amb la dificultat d’haver de passar per una estreta repisa amb una anella a la que t’has d’agafar per a salvar un petit “salt”. Aquest pas fet en sentit invers (d’
Erroilbide a
Txurrumurru) és relativament senzill, però en el sentit que anàvem nosaltres s’ha de vigilar. Tot i així, no només el pas presentava dificultats: tot el camí entre aquests dos pic era de grimpades i desgrimpades per roca, amb algun punt una miqueta (tampoc massa) delicat. Se’ns va fer molt llarg ja que s’havia d’anar poc a poc i amb compte. La pujada final a
Erroilbide dura, pel cansament acumulat i la caló.
Amb la Marta, superant el "Pas de l'Anella"
La tornada, pel mateix camí, va ser més ràpida. Tot i així, la Marta és va fer una mica de mal en un turmell i el ritme va ser lent. Ja veiem que no arribaríem a l’hora al restaurant que teníem encarregat a
Estebenea (el punt d’inici) i vaig haver de trucar al meu germà perquè ens vingués a buscar en cotxe a
Elurretxe i ens baixés fins a
Irun. Finalment 6h d’excursió que vam merèixer molt la pena: pel component divertit de salvar la dificultat dels tres pics i les grimpades, i per les magnífiques vistes de la cornisa cantàbrica i el
Bidasoa.
