A la que vaig prendre la decisió vaig tenir clar que una de les primeres coses que faria seria agafar unes nocions mínimes de la llengua del meu nou país. Així, vaig buscar per internet aviem qui em podria donar unes lliçons de català. Finalment, la neta d’un dels fundadors d’ERC, que es va exiliar a Euskadi en acabar la guerra civil (buscant l’anonimat, imagino), i que havia portat el Casal de Catalunya a Guipúscoa em va donar unes classes. Com que el tema de la marxa a Catalunya es va endarrerir, vaig tenir temps fins i tot de treure’m el nivell B.
Així que vaig arribar a Catalunya amb el meu nivell B i el convenciment que podria, sense problemes, treballar i relacionar-me en català a una de les comarques on el català te (o tenia) una presència majoritària. La realitat no va ser tant ideal. Vaig comprovar que el meu català no era tant bo i que el dels osonencs no era tant acadèmic.
Com deia, vaig tenir la sort d’aterrar a una comarca on el català encara és la llengua vehicular majoritària i amb l’ajuda de molts companys i gent anònima que no va tenir problema en explicar-me allò que no entenia i, sobre tot, corregir-me els errors, al cab d’unes poques setmanes puc dir que el meu català ja tenia un nivell més que acceptable per viure i treballar a Osona.
El familiar d’un bon amic meu d’Irun residia en aquella època també a Catalunya (ara ja no). Ell portava dos anys residint-hi i als pocs mesos va venir de visita aquest amic i vam quedar tots plegats per dinar. Em va fer gràcia parlar-li en català i vaig comprovar que tot i entendre-ho perfectament no era capaç d’articular una frase sencera. Vivia a L’Hospitalet envoltat d’andalusos i extremenys i treballava com a reparador d’electrodomèstics per aquella zona. Em va comentar que tot i que va voler parlar-ho li va resultar impossible. Allà ningú no ho parlava.
Tot plegat és evident. La meva integració va ser còmoda i senzilla ja que contínuament em vaig trobar envoltat de persones parlant català i manifestant-se com a catalans.
Com dic, pensava que això era la cosa més evident del món. Doncs es veu que no. Ara, a la meva ciutat, es demana que la integració dels nens nouvinguts es faci separant-los d’un entorn català, i posant-los tots plegats en unes aules d’acollida. Però, quan surtin al pati, quina llengua parlaran entre ells? Salvant les distàncies és com si a mi, per afavorir la meva integració, m’haguessin enviat a L’Hospitalet amb d’altres immigrants per rebre classes de català. Hagués tingut jo una integració més fàcil i positiva?
Com molt ben deia un company blocaire al sopar de l’altre dia, el que volen fer són peixeres per a canalla immigrant. Pura segregació. Com a immigrant només puc sentir tristor. Quant arriba a manar l’Anglada! i sense ni tant sols saber-ho...
per a seguir el conflicte de les aules d’acollida:
- premsa: osona.com, 9TV,
- blocs: joan ballana, xavier tornafoch, laia jurado, josep comajoan, josep m. freixanet, pere vilarrasa
- reaccions: professors públiques, sindicats, ICV-EUiA Vic
traducción al español
1 comentari:
Iñaki, jo també, per la meva experiència vital, sóc vigatana i filla d'immigrants andalusos, i vaig tenir sort de compartir un entorn catalanoparlant. De tal manera que quan deia que els meus pares eren (i encara són) castellanoparlants resultava una mica xocant. La diferència entre jo i ells és que el meu entorn em va permetre créixer en català i castellà alhora, i ells es van quedar amb el castellà, en la peixera social que eren els Habitatges Montseny de fa 30 o 40 anys. La conselleria i l'ajuntament semblen decidits a tirar endavant la peixera. Què hi podem fer, a part de lamentar-nos, Iñaki?
Publica un comentari a l'entrada