Pau i reconciliació a Euskal Herria. Ve de lluny.

Si l'hi hagués tallat les ales
hauria set meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell

Corria l’any 1994. A ETB-2, s’emetia el programa Rifi-Rafe, que era líder d’audiència i que presentava Antxon Urrosolo. El programa era de debat i polèmica i sempre abordava temes conflictius.
En un dels programes més recordats es debatia la possibilitat d'un final a la violència en Euskal Herria i del perdó i la reinserció. L’AVT es va negar a assistir, però sí que van anar, a banda de representants de forces polítiques, representants de grups pacifistes com Gesto por la Paz o Elkarri.

Gesto por la Paz va néixer l’any 1986. Per aquella època a Euskadi s’assassinaven bàsicament policies, guàrdia civils i militars, que eren enterrats en la més absoluta intimidat i oblit. Aquesta organització es va fer molt “famosa” a principis dels ’90, quan van idear el “llaç blau” contra el segrest de Julio Iglesias Zamora. Era l’any 1993. Aquest mateix any acabaria rebent el premi “Princep d’Astúries” a la concòrdia.
Gesto por la Paz treballava per la dignitat de les víctimes i pel final de la violència. Sempre s’havia expressat a favor del perdó i la reconciliació un cop les pistoles haguessin callat.

Elkarri va néixer l’any 1992. A principis del ’90 es construïa l’anomenada “Autovia de Leitzaran” que havia d’unir Guipúscoa i Navarra a través de la vall del mateix nom. Aquesta infraestructura va crear una gran mobilització contraria dins d'Euskal Herria i es va formar la Coordinadora Lurraldea que s’oposava a l’obra. ETA va atemptar contra persones i bens relacionats i finalment, fent Lurraldea d’intermediària, es va arribar a un acord per a modificar el traçat. Animats per l’èxit de la intermediació, l’ezkerra abertzale va demanar als promotors de la coordinadora que es transformessin en una associació destinada a intermediar en altre tipus de conflictes. El cap visible d’Elkarri era Jonan Fernández, regidor d’HB al municipi de Tolosa. Elkarri tenia com a objectiu principal promoure la cultura de la pau, es va anar separant cada vegada més de l’Ezkerra Abertzale i agafant total autonomia. Demanava el final de la lluita armada, l’acostament dels presoners a Euskadi i la reconciliació.
L’any 2006 Elkarri va decidir la seva transformarció en Lokarri. Donaven per assolit el repte d’estendre la cultura de la pau i ara volien unir (Lokarri vol dir “el que serveix per a unir”) la gent de diferents sensibilitats polítiques, sent la seva cara pública més visible en Paul Rios.

Recordo aquest debat perquè em va omplir d’esperança. I el que em va esperançar més va ser la confrontació dialèctica entre els representants de Gesto por la Paz i Elkarri. Van començar defensant postures pròpies i van acabar arribant a punts d’acord. Gesto por la Paz deia que assumiria, juntament amb Elkarri, les demandes dels familiars dels presoners d’ETA contra la dispersió i la tortura; si Elakarri denunciava amb ells la violència d’ETA. Tots dos van arribar, des de postures inicials i visions encontrades, a punts comuns per la pau i l’entesa.

Gesto por la Paz acabaria sent una opció més marginal. Al govern del PP i els seus “amenaçats i pacifistes oficials més mediàtics” no els hi agradava que una organització pacifista d’aquest renom anés dient que la dispersió era injusta. Va ser substituïda en la primera plana per “grups pacifistes” més “bel•ligerants”.
Lokarri, però, va anar agafant fortalesa i legitimitat, sobre tot dins del món de l’ezkerra abertzale. La seva oposició a ETA, i la seva demanda de reconciliació, perdó i respecte a la voluntat de la societat basca ells ha situat com a referent de la majoria d'aquesta societat. Ells van contactar amb els mediadors internacionals, i ells van organitzar la recent conferència internacional de pau al palau d’Aiete. Fa cosa de 3-4 anys vaig poder sopar a Barcelona, després d’una conferència sobre la pau a Euskadi organitzada per EUiA, amb en Paul Rios. Em va semblar una persona tranquil•la, pragmàtica i il•lusionada. Va ser una de les primeres persones en que vaig pensar després de l’anunci d’ETA.

Seria molt injust negar la importància de tantes i tantes persones que han donat tot (fins i tot la vida) per la pau a Euskal Herria. Però jo, aquests dies, penso en “aquellos locos bajitos” de Gesto i Elkarri que, fa ja gairabé 20 anys, en una Euskal Herria trencada en dos, tenien clar per quin camí havia d’arribar la pau. Gràcies pel gran esforç... i l'encert!

Documents d'ETA. #GoraBildu

Fa 4 dies el govern espanyol per boca del seu ministre/sinistre Rubalcaba afirmava, al voltant de les actes en les que ETA reconeixia contactes amb el govern durant la treva i dels que el PP es va fer bon ressò, que els papers d'una banda terrorista no podien tenir cap credibilitat i que el que allà es digués no era prova de res.

L'advocacia i la fiscalia de l'estat, instruments al servei del govern, van impugnar les candidatures de Bildu davant el TS. Els informes policials (policia=instrument al servei del govern) reconeixien que a les llistes de Bildu els independents de l'esquerra abertzale estaven "nets" i que no se'ls trobava vincles amb Batasuna. Així doncs, què va fer servir el govern com a prova per a demanar l'anul·lació de les candidatures? Doncs ni més ni menys que uns documents elaborats per ETA en els que aquesta parlava de la possibilitat de crear coalicions electorals entre forces independentistes, inclosa l'esquerra abertzale. El que el govern afirmava és que aquesta era la prova de que la coalició, amb EA i Alternatiba, naixia contaminada per la mateixa ETA (era un instrument seu). És a dir, la prova (presentada pel govern, i acceptada pel TS) per a carregar-se les candidatures de Bildu són uns documents d'ETA.

Senyor Rubalcaba, en què quedem? Els documents elaborats per ETA poden servir de prova, o no? Si és que sí, haurem de concloure que les actes en les que ETA reconeixia que havia un pacte amb el govern espanyol per a no detenir els seus militants, i afluixar el cercle a l'organització, eren proves de l'existència d'aquests acords.

Crec que és del tot lògica una demanda contra els responsables d'interior del govern espanyol per connivència amb terroristes, ja que les actes d'ETA demostren que hi havia un pacte de no agressió entre aquesta i el govern. El govern no podrà al·legar que els documents d'ETA no serveixen de prova, ja que precisament ell, els ha fet servir per a il·legalitzar Bildu. I el TS ho ha acceptat...

En defensa de la Guàrdia Civil

He escrit més d’una vegada en aquest bloc sobre la Llei Antiterrorista (aquí, aquí o aquí), instaurada durant la transició, i la seva utilitat per a amagar tortures en cas que aquestes es produeixin.
La detenció la passada setmana, del “Comando Otazu” d’ETA, i els esdeveniments denunciats durant els interrogatoris, ha tornat a posar de relleu la sospita del que aquesta Llei amaga.

Quan a Catalunya han hagut denúncies contra la seva policia, s’ha garantit la seva honorabilitat posant càmeres a les comissaries. Com que no es tortura, la policia no ha de patir per les gravacions i, a sobre, queda protegida de possibles denúncies falses.
Els governs espanyols es neguen a derogar la Llei Antiterrorista i a aplicar les mesures recomanats per organitzacions internacionals de drets humans. Per què serà?

Sobre aquesta qüestió parla, en aquest gran article que us avanço, l’Hugo Martínez Abarca (fb, twitter). Us recomano fefaentment la seva lectura. Podeu deixar els comentaris al seu bloc...

Aunque los detenidos vuelven a referir la bolsa (una tortura que no deja huellas) esta vez el invento incluye la violación de una de las acusadas (la otra no se debía de saber el manual) y una mayor cercanía que nunca entre las acusadas y los acusados, con la circunstancia de que ellos son pareja de ellas y los gritos y agresiones a ellas, siempre según el cuento chino, generasen pánico en ellos. El manual se ha perfeccionado respecto de otras veces: habiendo sido llevado uno de los etarras detenido un par de veces al hospital durante el interrogatorio él mismo explica a su abogado que no es fruto de las torturas sino que se autolesionó para escapar del horror que sentía al escuchar lo que le hacían a su pareja (…)

(…) ¿acaso es más tonto Grande-Marlaska que los guardias civiles? ¿qué puede hacer que un interrogatorio de guardias civiles sea más eficaz que el de un juez? (…)

(...) La grabación del interrogatorio y la cancelación del periodo de incomunicación sólo beneficiaría a la Guardia Civil y perjudicaría a ETA. Los gobiernos que no han dado los pasos que piden la ONU y Amnistía Internacional están haciendo el juego a ETA y haciendo un daño injusto a la imagen de la Guardia Civil.

article sencer

Què està acabant amb ETA?

Sembla evident que els moviments de l'ezkerra abertzale cap a posicionament democràtics allunyats de la violència, que també estan movent a ETA, venen motivats per clars canvis en la situació política-social-militar de l'anomenat MLNV.
L'ezkerra abertzale es mou per no quedar-se fora de joc i ETA es mou a darrera per a no quedar-se sola en el terreny de joc. Però, què o qui ha provocat aquests moviments?

Segons la majoria d'analistes, periodistes o entesos/interessats, el motiu és l'eficàcia policial i la unitat dels "demòcrates" contra ETA. L'eficàcia policial és innegable que ha estat un factor clau, imagino que, en el seu dia, el suport d'Aznar a la "lluita contra el terrorisme internacional" (assassinat de civils a Iraq o Afganistan) del president Bush, va tenir la seva recompensa en forma de suport en mitjans tecnològics i d'intel·ligència militar en la lluita contra ETA.
El tema de la unitat és més discutible. Tots els governs han negociat d'amagat i quan algun (el de ZP) ha negociat a cara descoberta l'han plogut bastonades des de la dreta cavernícola (la dreta espanyola en definitiva). Si quan parlen d'unitat parlen de la Llei de Partits, s'ha de reconèixer que això sí que ha influït.

En tot cas, eficàcies policials o lleis de partits al marge, el que tinc clar és que el gran, el veritable motiu de debilitat d'ETA està en l'assumpció per part de la seva base social que el camí de la lluita armada no portava enlloc. Hi haurà tota la eficàcia policial que vulguem, però si un ratolí té 100 caus on amagar-se és molt més difícil d'atrapar que si només en té un parell. I és això precisament el que ha passat: fa uns anys un militant d'ETA podia amagar-se en moltíssims llocs dins d'Euskadi, hi havia una àmplia solidaritat amb la seva causa i molts militants abertzales els hi deixaven casa seva per a amagar-se. Avui, si han de fugir de la policia, han de passar la frontera i amagar-se a una casa perduda (quan no passar nits en sacs de dormir) enmig d'un bosc. Abans quan un militant d'ETA, i no diguem res si era un càrrec d'HB, era detingut, les manifestacions/aldarulls de protesta col·lapsaven pobles i ciutats sencers.

Una organització com ETA sense base social que la recolzi no és res, i fa anys que el recolzament ha anat desapareixent. Això no ho han vist els darrers dirigents d'ETA que han passat, de fumar porros i veure kalimotxos a les herriko tavernes, a fumar porros mentre dirigien una organització com ETA. Tot això sense cap formació política i amb una feble formació militar... Aquests sagals ficats a revolucionaris han perdut la noció de la realitat i de la situació política a Euskadi. Ha estat l'ezkerra abertzale, a on encara quedaven polítics, i la vella guàrdia d'ETA, els que han hagut de posar una mica d'ordre i començar el tancament, per etapes, del negoci.

En definitiva, és la desconnexió entre les bases polítiques-socials de l'ezkerra abertzale i la direcció d'ETA la que ha provocat aquesta feblesa de l'organització. Per molta eficàcia policial, si la realitat d'ETA i de la societat basca fos la d'inicis dels anys '80 segur que no estaríem parlant del més que possible final de la banda. Amb ETA no acabaran Mayor Oreja ni Rubalcaba, amb ETA acabarà l'aïllament al que l'ha sotmès la seva pròpia base social.

L'Ezkerra Abertzale marca el pas, ETA va a darrera

Va haver-hi un dia en que els partits espanyolistes (PP i PSOE) van decidir que unes persones, fent servir la fórmula de partit polític o de simple agrupació d'electors, no es podien presentar a les eleccions si no condemnaven les accions d'ETA. Era igual que no pertanyessin de l'organització armada, que no fessin manifestacions a favor de la violència o que no incorreguessin en el delicte d'enaltiment del terrorisme. No se'ls condemnava per fer alguna cosa delictiva, sinó simplement per no dir res al respecte (per cert, igual que el PP sobre el franquisme).
Un dia l'activitat d'ETA es va anar reduint fins a la mínima expressió, per tant, pràcticament no hi havia atemptats que condemnar. A llavors la consigna era que l'ezkerra abertzale renunciés de manera directa a la violència per a aconseguir els seus objectius (cosa que, per cert, l'estat no fa, ja que la mateixa constitució del 78 reconeix la utilització de l'exèrcit per a mantenir la unitat d'Espanya). I l'ezkerra abertzale va renunciar de manera expressa a la utilització de la violència per assolir els seus objectius. Tampoc no va valer.


El que molts teníem clar, i sembla que l'ezkerra abertzale també, és que no es tractava d'una qüestió legal. No era qüestió de complir les prerrogatives d'una llei, bastant abstracta per cert, per a poder representar a milers de ciutadans a les institucions. La seva il·legalització era política.
ETA és com un elefant que es mou molt poc a poc i sense gaire finor i l'ezkerra abertzale, que té presa, no ha esperat. Ha fet el seu camí mirant de reüll a ETA però sense esperar-la. ETA va dues passes per darrera i s'acabarà veient arrossegada pels esdeveniments. La gegantesca manifestació de dissabte a Bilbo deixa clar que, o ETA camina a darrera de l'ezkerra abertzale, o quedarà aïllada i com a una relíquia, oblidada. No té cap més sortida.

Mentrestant el PP, Rubalcaba i la "Brunete mediàtica" ja anunciaven que era igual que ETA decretés una alt el foc permanent o que fos verificable internacionalment. Ara apujaran el llistó de l'exigència a ETA i, de retruc, a l'ezkerra abertzale. Ara demanaran que ETA declari la seva dissolució, que l'ezkerra abertzale faci una declaració demanant perdó pels darrers 50 anys de violència (inclosos els del franquisme, anys de violència pels quals ni el PP ni l'església han demanat perdó) o que s'immolin en una foguera pública encesa per l'AVT. És igual, tenen clar que no volen que Batasuna es torni a presentar a les eleccions. Què passaria amb Patxi López i tantes institucions usurpades gràcies a la il·legalització?

Però l'ezkerra abertzale ha de continuar el seu camí, el seu full de ruta, sense capficar-se pel que fa l'estat o pel que li diu ETA. La seva legalització, el seu futur, el validarà (igual de dissabte) la societat basca. La mateixa societat que no vol que ETA segueixi vigilant el seu destí, ni que PP i PSOE la mantinguin en un estat d'excepció democràtic. Aquests darrers mesos ha passat el que no volien veure ni en pintura els partits espanyols i ETA: que l'ezkerra abertzale tirés pel camí del mig amb el suport de les seves bases i de la societat. Espero de tot cor que insisteixi en aquest camí, que estarà ple de dificultats, sense deixar-se influenciar pels que, des dels extrems, tenen por de donar-li la paraula als ciutadans.

Al 2007, Mayor Oreja deia exactament el mateix

Les declaracions de Mayor Oreja vinculant els objectius del govern espanyol i d'ETA no són cap novetat. Ja al 2007 aquest desequilibrat deia les mateixes coses i feia servir exactament els mateixos arguments:



Wyoming analitza les declaracions, com sempre, amb humor. Però a la seva anàlisi, no hi ha res que no sigui cert...

De la taverna-borroka a ETA

L’assassinat ahir d’un gerdarme a mans d’un grup de joves, segons sembla, integrats ja a ETA deixa a les clares la situació patètica i esperpèntica en que es troba la banda.
És indubtable que de capacitat de fer mal encara en tenen, ahir van demostrar-ho. Una família trencada que passa a ampliar el nombre de víctimes de la banda. Un número més, però que individualitzat és tot un món destrossat. Però tot i aquesta capacitat, és indubtable que la situació d’ETA dista molt de ser la que un dia va ser.
Un grup de joves provinent de la kale borroka, i aquí obro un parèntesi: kale borroka vol dir avui cremar containers, caixers automàtics o llençar pedres a la policia entre canuto i canuto, i kalimotxo i kalimotxo. Els borrokas actuals es socialitzen, i adquireixen la seva “formació política” als bars bevent kalimotxos i fumant xocolata. De tant en tant s’ajunten i fan kale borroka. Abans molts es quedaven aquí, o abandonaven el gamberrisme juvenil o passaven un parell d’anyets a la presó. Els que volien donar el salt a ETA havien d’estar-se anys a l’espera de rebre formació i entrar a un comando. Ara les coses han canviat, les penes per kale borroka s’han equiparat a les de pertinença a organització terrorista, per tant, davant la perspectiva de 8 o 10 anys a la presó molts donen el salt a l’altra banda de la frontera i decideixen incorporar-se a ETA. A banda d’això, ETA necessita suplir els militants caiguts amb més rapidesa. Per tant, els nous membres d’ETA són molt joves, sense cap formació política, sense disciplina i sense la formació que els doni la banda.

Només així s’explica la situació viscuda ahir. 6 persones, 6! robant cotxes de luxe a un concessionari, quan tenien tots els que volien al carrer. Però no van ser descoberts per la policia pel fet de robar els cotxes, sinó per conduir-los a tota pastilla. Discretets els nens... No seria d’estranyar que si els haguessin fet un control d’alcoholèmia haguessin donat positiu.
La imatge que està donant ETA entre bona part de les seves bases és penosa. La imatge d’organització seria ha donat pas a la imatge de juerguistes de cap de setmana. Ara, a més, a més, aquests joves sense formació, ni política ni militar, han donat un pas endavant d’insospitades conseqüències: assassinar un policia francès al seu propi país. El fet que el tiroteig que va ocasionar aquesta mort es produís quan una part del comando tornava a rescatar un dels seus que havia estat detingut demostra que en la formació d'aquests pistolers han tingut més a veure les pel·lícules de Jonh Wayne que l'aprenentatge dels pistolers més veterans.
El final d’ETA està sent patètic. Aquests joves de la taverna-borroka encara es creuen herois, però no s’adonen que seran els més idiotes de la classe. Seran els encarregats de tancar la porta i a ningú, ni de la seva gent, no l’importarà un pebrot. Mentre arriba aquest final, almenys que destrossin les mínimes famílies possibles.



realitat o ficció?

Mikel Zabalza Vs Jon Anza

El 24 de novembre de 1985 ETA assassinava 3 policies a Donosti, el 25 Mikel Zabalza era detingut, juntament amb la seva xicota i d'altres amics. Dies després les autoritats informaven que Zabalza s'havia fugat. Esposat, s'havia desfet dels 3 guàrdies civils que el custodiaven i, sense saber nadar, s'havia llençat al riu Bidasoa a través d'un petit forat a un dels túnels que hi ha a l'antiga línia de ferrocarril que unia Irun (Guipúscoa) i Elizondo (Navarra), a Endarlatza, just a la frontera entre Guipúscoa i Navarra. Els guàrdies que custodiaven Zabalza no van saber aclarir davant el jutge a quina hora es va fugar Zabalza, per quina part va travessar el riu (en aquesta part té una amplada de més de 50m) o perquè no el van disparar en la fugida.

Mikel Zabalza (1985)

Zabalza era una persona amb una salut delicada, que havia patit tres operacions el darrer any. A Euskadi pràcticament tothom, amb les dades ofertes, va entendre que estàvem davant un nou cas de violència policial. Es va rastrejar amb bussos de la creu roja la part del riu on es deia que s'havia llençat. El ministre d'Interior de l'època, José Barrionuevo, va afirmar en seu parlamentària que Zabalza apareixeria o se'l trobaria. Just l'endemà que els bussos abandonessin la recerca del cos, la guàrdia civil trobava, en aquell mateix punt del riu, el cos sense vida d'aquest conductor d'autobusos que, com es sabria més endavant, no tenia cap vinculació amb ETA.
La justícia va determinar que la versió policial era la correcta, ja que el cos no tenia cap senyal de violència i havia aigua del Bidasoa als pulmons de Zabalza. No es va poder explicar perquè un cadàver que portava 20 dies al riu no havia sortit a la superfície abans, o perquè als pulmons no hi havia rastre d'unes algues unicel·lulars que viuen al riu i que sí que eren al cos i a la roba, cosa que proba que va ser tirat amb posterioritat de la mort.

Gairebé vint anys després de la seva mort va sortir a la llum una cinta en la qual el sergent de la guàrdia civil, Pedro Gómez Nieto, relatava a l'aleshores coronel, Juan Alberto Perote, la tortura i assassinat de Zabala a la caserna d'Intxaurrondo. Aquesta cinta havia estat sempre en mans del CESID. Investigacions periodístiques posteriors provarien que en una reunió a la mateixa caserna d'Intxaurrondo guàrdies civils, amb la presència de l'advocat del ministeri de l'interior, Jorge Argote, van planejar la coartada. Un guàrdia civil, a la plegada ATS, va injectar aigua del Bidasoa als pulmons de Zabala per tal de fer més creïble la versió. El cos estaria els 20 dies a una banyera de la mateixa caserna.
Hi ha un expedient del CESID que documenta aquest assassinat, però els successius governs de Felipe González i Jose M. Aznar s'han negat a la seva desclassificació ja que posaria en perill la seguretat de l'estat.
El 1985 el ministeri de l'interior negava la existència de tortures, deien que això eren coses del passat, de la època pre-democràtica. Quan es va fer pública la veritat, que ja tothom sabia, que Mikel Zabala havia estat assassinat, van dir que eren coses d'altres èpoques, de principis dels '80 quan hi havia guerra bruta.

Unai Romano (2001) (+ sobre aquest cas)

Ara, el sinistre-ministre d'interior espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, diu que es querellarà contra qui digui que Jon Anza no va morir per causes naturals. Rubalcaba, que va formar part dels mateixos governs González que es van negar a desclassificar els documents de l'assassinat de Zabala.
Jon Anza va aparèixer mort després d'un any perdut a una morgue de Tolosa. Va agafar un tren a Baiona el dia 18 d'abril i no es va tornar a saber res d'ell fins el dia 29, quan va aparèixer inconscient, amb un infart, a Tolosa. Anza també era una persona de salut delicada. Els dubtes sobre la mort d'Anza semblen quedar resoltes des del moment en que l'autòpsia sembla dir que el cos no tenia signes de violència, igual que Zabalza. 25 anys més tard volen continuar insultant la nostra intel·ligència? Com es va saber a la famosa cinta, Zabalza va morir d'un infart conseqüència de l'aplicació de la bossa. Va morir asfixiat i sense signes externs de violència.
Reitero el que ja vaig dir a l'anterior post sobre el tema: jo no sé si Anza va ser o no assassinat. Però que no ens prenguin per imbècils, que investiguin que va passar amb Jon Anza entre els dies 18 i 29 d'abril, i perquè ningú no es va adonar que tenien el cos perdut a una morgue durant un any.
No sé si Anza va ser torturat fins a l'infart o no, però donats els antecedents m'inclino a pensar que hi ha clares probabilitats que així fos. I si ho penso o dic i, si vol, que vingui Rubalcaba amb totes les amenaces del món.

Apareix Jon. La sospita es manté

Segons s'està informant avui, sembla ser que ha aparegut el cos sense vida del militant d'ETA Jon Anza. El cos portava gairebé un any a una morgue de la ciutat francesa de Tolosa, ara diuen qua ja s'ha identificat. Un any més tard!
Per tant, la pregunta Non da Jon? (on és Jon?) queda resolta, però no es resol, ni molt menys, que és el que ha passat amb Jon.

Diuen els mitjans que va morir d'un infart. Que van trobar-lo el dia 29 d'abril de 2009 a un parc de Tolosa desorientat i que el van portar a un hospital on van comprovar que patia un infart del que moriria el dia 11 de maig. La família havia denunciat la seva desaparició i ETA va denunciar que el dia 18 d'abril va faltar a una cita que tenien amb ell. Per tant, la gran pregunta és: què va passar amb Jon entre els dies 18 i 29 d'abril de 2009?
Segurament ens quedarem sense saber la resposta, o potser el sinistre-ministre Rubalcaba ens doni alguna de les seves explicacions. El que és segur és que no hi haurà una resolució del Parlament Europeu condemnant la seva mort, ni les tortures a Espanya i França (tot i que podrien tenir la base dels informes anuals d'Amnistia Internacional). I és que tothom sap que resulta molt més fàcil i gratuït condemnar Cuba que un país de l'UE o els EUA.
Jo no sé que va passar realment amb Jon, tot i que no fa bona olor el que es sap del cas. Tampoc el qualificaré de refugiat polític, com feia l'esquerra abertzale. Jo no tinc les coses tan clares com semblen tenir-les els que condemnen determinats països (algun company de viatge, per sort no de grup, inclòs).

Coincidències i divergències amb Antonio Basagoiti

Diu el president del PP basc, Antonio Basagoiti, en unes declaracions dues coses que s'han destacat. Amb una coincideixo, amb l'altra no.
Basagoiti afirma que no li fa "Ninguna pena esta gente de ETA, que dice que se pone en huelga de hambre". "Por mí, como si ponen todos en huelga de hambre, con Otegi el primero, y llegan hasta el final...”. De la segona part de l'afirmació es desprèn que Basagoiti desitjaria la mort dels presoners d'ETA, i sobre tot apunta Otegi que, per cert, no es troba a la presó acusat de cap delicte de sang, segrest, etc... sinó per la seva activitat política. Aquí és on divergeixo de Basagoiti: jo no desitjo la mort de ningú. Per molt imbècil que em resulti (per exemple ell mateix), jo no li desitjaria mai la mort.
Amb l'altra part de les declaracions sí que em sento identificat i ho haig de reconèixer. Com deia, jo no li desitjo la mort a ningú, però si s'acaba produint tampoc sentiria “ninguna pena por esta gente del... PP”, igual que no la vaig sentir quan va morir, per exemple, Pinochet (amb Franco era molt petit).
Per cert, què dirà de tot això el soci de Basagoiti, i trampós lehendakari basc, Patxi López? Sentiria pena per Otegi després d'haver-ho conegut de manera més propera a les negociacions que van mantenir, i que va denunciar el PP?

el lehendakari Fatxi Basagoiti

La malaltia d'ETA

Ahir el presumpte jutge Garzón tornava a irrompre, de la mà del sinistre ministre Rubalcaba, a la política basca amb la delicadesa que el caracteritza. Noves detencions contra persones que han estat acusades d'exercir el dret de reunió i la presumpta intenció de voler exercir el dret d'associació política.
Realment, se'm fa difícil fer una anàlisi dels motius (indubtablement polítics) d'aquestes detencions. Intentar situar-se a la ment de personatges tan enrevessats com Garzón i Rubalcaba suposa un exercici de ciència-ficció. Així que només puc deixar constància d'aquestes dades, després que cadascú tregui les seves conclusions:

1. Otegi, un dels principals impulsors de les treves d'ETA, porta molt de temps intentant crear un pol sobiranista que destaqui l'acció política i deixi de mirar de reüll que fa o diu ETA. Otegi ha estat desplaçat de la direcció de l'esquerra abertzale per aquesta aposta per la via exclusivament política. Rafa Díez de Usabiaga, altre dels detinguts i ex-secretari general del sindicat LAB (més de 30.000 afiliats i amb el 17% de representació sindical -3r a Euskadi-), va dir després de l'atemptat de la T4 que amb bombes no podia haver-hi procés de pau. És una de les veus més significades de l'esquerra abertzales i un referent de la via política envers la lluita armada.
2. Otegi sap, igual que molts bascos, que el món del MLNV no canviarà a causa de petites trencadisses. Que moltes persones de l'esquerra abertzale, tot i no coincidir amb l'actual línia acrítica d'aquesta respecte d'ETA, no contribuiran a trencar un món que si per alguna cosa s'ha caracteritzat és per la seva unitat (batasuna en euskera). Així doncs, Otegi, Díez de Usabiaga i companyia el que pretenen és crear, dins de Batasuna, una majoria social alternativa a l'actual direcció i a segments més radicalitzats (Segi -Jarrai-, Askatasuna, etc).
3. Les detencions d'aquestes persones és interpretada per alguna premsa (propera al govern espanyol) com un cop de puny del ministeri d'interior (Rubalcaba) davant la lentitud i la ineficàcia actual de la via Otegi. Jo em pregunto: existeix alguna alternativa present dins de l'esquerra abertzale a la via Otegi / Díez de Usabiaga? Tancar aquesta via vol dir apostar únicament per la via il·legalitzadora? Penso que és una aposta molt arriscada. Què perd l'estat espanyol deixant oberta aquesta via política dins de l'esquerra abertzale?
4. Sembla ser que sí, que s'aposta per la via il·legalitzadora. És molt i molt preocupant que a bona part de la premsa espanyola que comentava ahir la notícia es destaqués que es detenia a un ex-líder de LAB, que la detenció d'Otegi s'havia produït a la seu de LAB de Donosti, que les reunions tenien lloc a les seus de LAB. No és doncs estrany que alguna premsa ja hagi intuït quin podria ser el proper moviment del jutge-vedette. LAB és la peça més valuosa que els hi falta al gran puzle de les il·legalitzacions.

Si des del govern espanyol es pensava que la via Otegi era massa lenta per a provocar un moviment del món Batasuna cap a vies exclusivament polítiques, no imagino d'on s'han pogut treure la idea que amb la repressió aconseguiran que aquest moviment sigui més ràpid.
A no ser, és clar, que a més d'un, i de dos, els interessi que el problema de la violència política a Euskadi passi de ser una malaltia mortal, a una malaltia crònica de baixa mortaldat.
Algú es deu haver imaginat què passaria a Euskadi si la idea del pol sobiranista sense violència d'Otegi es fes realitat...

Pobre Patxi!

Sense entrar a discutir a fons, que seria un interessant debat, les mesures anti-esquerra abertzale adoptades pel lehendakari legal votat pel 40% dels electors, és a dir, retirada de cartells, prohibició d’actes, etc, el que queda clar és que Patxi López ha intentat, des de que la “llei de partits” i el PP el van situar al càrrec, donar una imatge de duresa contra aquest sector polític de la societat basca.

L’ertzantza pot entrar a un bar a retirar unes fotos d’empresonats o treure uns cartells que reclamen l’amnistia. És la imatge que es vol oferir a Euskadi i, sobre tot, fora, a Espanya.

La imatge dels seus socis de poder, el PP, també és prou coneguda. Arantza Quiroga, sobre la que ja he escrit (aquí) n’és bon exemple. Pensar que aquests dos lehendakaris, el del govern i la del parlament, tenen cap tipus de connivència o relació amb l’esquerra abertzale seria, per qualsevol persona que segueixi l’actualitat política, una absurditat.

Però el cas és que l’altre dia, a l’homenatge als dos guàrdia civils assassinats per ETA, el lehendakari del govern basc, la lehendakari del parlament i el conseller d’interior, Rodolfo Ares, van ser xiulats per bona part dels ciutadans presents. No és cap novetat, ja l’anterior lehendakari era xiulat i insultat quan acudia a homenatges i funerals; i si no acudia, era criticat per insensibilitat envers les víctimes. Aquest, va ser una assassinat comés a les Illes Balears, per tant, sense cap mena de responsabilitat en quan a seguretat per part del govern basc, de fet, el ministre d’interior espanyol, el president i el cap de l’oposició van ser aplaudits.

Diuen els mitjans de comunicació que el lehendakari “no nacionalista” en un primer moment es va quedar aturat, sorprès, amb un gest de contrarietat. Però després va continuar caminant resignat.

Per què el xiulaven? A ell!

Pobre Patxi! Que dur deu ser per ell haver de sentir en pròpia pell les raons dels no-nacionalistes...

Post relacionats:

• lehendakari a la força
• la hipocresia laica de Patxi López

Gaza? I a mi que m'importa!

Res. El tema de Gaza no m'importa res perquè jo no sóc palestí, ni israelià. Això és el que pensa el tripartit que governa la ciutat de Vic (CiU+PSC+ERC), i és per això que s'han negat a entrar al Ple una moció del nostre grup municipal que condemnava els atacs contra la població civil per part de l'estat d'Israel.
L'alcalde ens ha dit que aquesta moció "no afecta" a la política de l'Ajuntament. No se si s'ha assabentat el "cavaller de Vidrà" que a la ciutat que governa es van manifestar centenars de persones en protesta pels atacs.
Imagino que aquesta decisió va ser aplaudida amb les orelles pel regidor de la molt democràtica Plataforma per Catalunya, Josep Anglada. Per cert, oi que mai s'ha entrat cap moció al Ple de l'Ajuntament de condemna dels atemptats d'ETA? Afecta a la "política de l'Ajuntament" una bomba posada a Madrid o Zumarraga?
Molt més simpàtica (com sempre) ha estat l'ocurrència de la portaveu d'ERC a l'Ajuntament. Com que imaginava que bé nosaltres o bé la CUP els podíem presentar una moció sobre el tema de Gaza, ella va portar una altra per la Pau a Gaza. Però com que el seu jefe va vetar la nostra moció, també va retirar la seva sense defensar-la.

Mentrestant, el company i senador d'EUiA Joan Josep Nuet continua intentant entrar a Gaza a bord del vaixell "Spirit of Humanity" per a portar medicaments i aliments, i fer d'escut humà, juntament amb d'altres parlamentaris europeus. Podeu seguir el seu intent solidari a través del seu bloc. A Nuet si que li importa i "li afecta" el patiment i la injustícia... igual, igual que als nostres regidors de l'equip de govern vigatà.
Ànims Joan Josep!

Podeu veure la nota de premsa i el redactat de la moció que volíem presentar aquí

Era la forma o el fons de la consulta el que realment importava?

El govern espanyol va impugnar davant el TC la consulta que plantejava el lehendakari Ibarretxe a la ciutadania basca. El motiu no va ser el fons, el que es preguntava, sinó la forma.

L'únic competent a l'estat espanyol per a plantejar un referèndum és el govern central. Les al·legacions del govern basc dient que la pregunta no era vinculant no van ser ateses. Que no, que no i que no. No es podia consultar i prou.

Ara llegeixo al diari Público que el TS dóna la raó a l'ajuntament andalús d'Almuñécar, que el seu dia va plantejar als seus ciutadans una consulta popular sobre l'aprovació del PGOU.

El Consell de Ministres va declarar la consulta com a "no conforme a dret". Ara el TS declara nul aquest acord del Consell de Ministres.

Pel que sembla, la sentència del TS sí considera oportú que una administració diferent de la central consulti la seva ciutadania. Per tant dedueixo que el problema no estava en la legitimitat per a consultar, sinó en el contingut de la pregunta. El contrari ens portaria a la conclusió que el president d'una Comunitat Autònoma no té legitimitat per a consultar la seva ciutadania i l'alcalde d'un petit municipi sí.

Molts municipis consulten la seva ciutadania sobre qüestions molt diverses, i ningú diu res. La consulta plantejada pel lehendakari no suposava cap mena de modificació de l'estatus polític ni jurídic d'Euskadi. Ni era vinculant, ni es votava la independència de cap territori.

De fet, ni tan sols molestava la pregunta. El que es pretenia a tota costa era evitar la resposta de la ciutadania basca.

Ja sabem que la immensa majoria del poble basc està en contra de la violència cega d'ETA, ens ho recorda tothom constantment i és una argumentació que es dóna perquè la banda armada abandoni les armes (que no representa al poble basc). Però el poble basc, a més de posicionar-se en contra d'ETA, també té opinió sobre d'altres temes. Demanar-la no sé si serà il·legal, el que si que penso és que hauria de ser legítim i normal.

Sobren les paraules...

El Parlament basc s'equivoca: a Espanya NO es tortura

Demà farà una setmana del brutal assassinat a mans d'ETA del guàrdia civil Juan Manuel Piñuel Villalón. El Parlament i el govern basc van condemnar enèrgicament aquest atemptat i han organitzat homenatges a les víctimes de tots els terrorismes (ETA, GAL, BVE...).

Demà també es compliran 5 dies d'una iniciativa d'Aralar, aprovada pel Parlament basc, que denuncia l'històric ampar del(s) govern(s) espanyol(s) a la pràctica de la tortura. Van votar l'iniciativa els mateixos que van condemnar l'atemptat, excepte PP, PSOE i EHAK (per diferents causes). Al tripartit basc (PNB, EA i EB) i a Aralar l'han caigut bastonades de tots els colors i de tots els llocs possibles. Ja se sap, condemnen la violència amb la boca petita i denuncien les tortures amb la boca grossa.

Avui un fabulós post escrit des del sud de l'Ebre, es a dir el regne d'Espanya, tracta aquesta qüestió d'una manera clara, valenta i desacomplexada. Jo realment puc afegir molt poca cosa més. Només que m'alegro, i molt, poder sentir aquestes coses fora d'Euskadi i Catalunya.
Com no, el creador d'aquest post és un dels millors blocaires de l'esquerra transformadora espanyola, l'Hugo Martínez Abarca. Si us plau, no deixeu de llegir-vos-el, és excepcional.

Ah! i com a mostra que les tortures són totes mentida, i que només pretenen desprestigiar els governs de torn, us deixo la foto que l'he "agafat prestada" a l'Hugo.

A l'esquerra un malparit iraquià intentant desprestigiar el govern nord-americà

A la dreta un basc de merda intentant desprestigiar el govern espanyol

traducción al español

L’abominable pudor d’una lenta descomposició

Són imbècils i a més tenen pistoles. Davant d’això és difícil poder fer gaire cosa...

Avui han assassinat a un treballador d’un peatge d’autopistes, per l’esquena i en presència de la seva filla i la seva dona. El seu delicte? Haver estat regidor socialista i haver anat el nº6 de la llista a les passades municipals.
Què pretén ETA amb aquest crim tant valent? Imagino que voler imitar Al Qaeda i condicionar les eleccions de diumenge. Però és que aquests subnormals encara no han assumit que les diferències entre la xarxa d’Al Qaeda i la seva violència de txapela i caputxa són abismals?
Un pobre home, un treballador, ha estat vilment assassinat avui. Una família destrossada. Ja han alliberat Euskal Herria d’un altre perillós enemic... Es pot ser més cretí!
Diumenge eleccions, ICV-EUiA ja hem donat per acabada la campanya. Déu meu! Com m’agradaria que diumenge pogués ser present Batasuna a les eleccions! Aviem si la propera legislatura és la de la intel·ligència política per a resoldre aquest absurd problema ja passat de temps i de moda.

Si no fos perquè tenen pistoles, què ridículs ens semblarien aquests imbècils...


traducción al español

No condemno. Il•legalitzeu-me ja!!

Sembla mentida, ja hi tornem a ser! Al igual que la passada legislatura basta una moció mínimament comprometedora de la PXC perquè a tothom li vingui la suor freda i hagi de córrer a fer contra-mocions per a quedar bé.

Quan encara vivia a Irun, vaig haver d’anar a l’ajuntament a fer una gestió. Aleshores, ETA tenia segrestat a Jose Mª Aldaia i una coneguda i publicitada organització pseudo-pacifista recollia signatures en un espai cedit a l’entrada de l’ajuntament amb l’objectiu de condemnar el segrest i demanar l’alliberament d’Aldaia. Unes senyores o senyoretes que custodiaven la taula de les signatures em van abordar per a demanar-me la firma. Vaig anar cap a la taula i els hi vaig dir que estava totalment d’acord amb la iniciativa i vaig demanar si aquesta es feia extensiva a totes les accions violentes com assassinats d’ETA, tortures dels cossos policials i la política de dispersió. Em van respondre que ells només defensaven els drets de les persones honrades i que s’havia d’optar entre el bàndol dels demòcrates i dels violents. Vaig insistir en el fet de la inhumanitat de la política de dispersió i em van dir que era el mínim que es mereixien aquells malparits. Jo ja m’imaginava la resposta, així que tot i naturalment estar en contra del segrest vaig girar cua entre acusacions (en veu baixa) de simpatitzant dels assassins. Ni abans, ni desprès he signat cap manifest que no reconegués el patiment i els drets de totes les parts, i és per això que només he donat obertament suport a una organització pacifista: Elkarri (ara Lokarri).

Jo condemno els atemptats d’ETA, però també les tortures (denunciades per a organitzacions independents com a AI o el Parlament Europeu), la política de dispersió que origina moltes morts en carretera a l’any de persones que recorren milers de quilòmetres per veure els seus familiars una estona, la negació dels seus drets polítics a més del 15% de la societat basca, la llei antiterrorista, les amenaces sobre càrrecs electes que han de viure escoltats, la negació del dret d’un poble a decidir el seu futur, l’empresonament de persones per a col·laborar amb organitzacions que fa uns mesos eren legals (judici 38/98)...

El PP ja fa temps que fa servir la tàctica de les condemnes. Has de condemnar ETA sinó ets sospitós de connivència amb el terrorisme. Desprès has de condemnar l’esquerra abertzale, després el nacionalisme i finalment els que no condemnen el nacionalisme. A més, amb ajuda del PSOE, il·legalitzen opcions polítiques (i els milers de votants que són a darrera) si després d’un atemptat no corren a dir la paraula màgica expiadora de pecats: condemna! Si en qualsevol moment trenques la cadena de les condemnes, ets un terrorista.

Doncs bé, jo no faré el paripé per ser, en definitiva, finalment acusat de terrorista. Jo no condemno. No condemno perquè la gran majoria de condemnes són parcials i esbiaixades (fins i tot l’esquerra abertzale condemna segons quines coses). No condemno perquè també condemnen els mateixos que van destrossar la vida, fa ja més de vint anys, d’un nano amic meu assassinant el seu pare per ser policia. No condemno perquè també condemnen el mateixos que van torturar, empresonar i dispersar durant més de cinc anys un altre company per la confessió d’una persona que ni el coneixia i que desprès de signar la confessió forçada va haver de ser atesa a la UCI. No condemno perquè també condemnen els mateixos que van crear el GAL. No condemno perquè també condemnen els que surten al carrer a crear crispació. No condemno perquè també condemnen els que ens van portar a la guerra d’Iraq. No condemno per solidaritat amb els que són il·legalitzats per no voler agenollar-se i no condemnar

Entenc les raons dels regidors vigatans per haver de fer jocs florals per a no votar la moció d’Anglada i a més ser políticament correctes. Desprès de més de vint-i-set anys vivint en un país maltractat per un conflicte creat per la dreta franquista, que ara demana condemnes a Vic, i alimentat per uns fanàtics políticament imbècils. Desprès d’haver viscut ben de prop les conseqüències doloroses del conflicte, crec que tinc la pell suficientment curtida com per a no deixar-me intimidar per pàmfils. Si jo hagués estat avui regidor de Vic, hagués votat NO, o en tot cas per disciplina i respecte als meus companys de coalició, hagués marxat del Ple. Aviem si ara hauré de rebre certificats de democràcia d’un feixista reconvertit en racista-oportunista. Aviem si haurà de donar-me lliçons sobre el conflicte basc un franquista confés de Vic. Es condemnarà el proper Ple el tracte dispensat per les forces i cossos de seguretat al detingut d’avui, que segons el part mèdic presenta policontusions, una costella trencada i un pulmó foradat?

En definitiva, si jo hagués estat avui al Ple no hauria condemnat. I si no serveixen els raonaments anteriors tinc un altre definitiu i incontestable: no hauria condemnat perquè no em surt dels pebrots. Queda clar? En resum, que no tinc perquè donar explicacions a ningú de les meves opinions, en tot cas, hauré de respondre dels meus actes (si són delictius) i no dels meus silencis (ai si tothom hagués de respondre dels seus silencis...).

Hala, ja podeu començar a encendre la foguera. Aviem quantes condemnes (políticament correctes, es clar) em cauen a sobre...

traducción al español