Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nuet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nuet. Mostrar tots els missatges

31 de desembre del 2016

Sobre Podemos. I adéu, EUiA.

Des d'un principi vaig dir que el que diferenciava Podem d'altres partits era que no tenia poder i càrrecs a repartir. Quan apareixen els càrrecs, la possibilitat de més poder... apareixen els grups, les faccions ... Les misèries internes dels partits.
Això es pot assumir i intentar posar normes internes que canalitzin aquestes "lluites" de la manera més democràtica i plural possible. Unes regles de joc per a que la batalla sigui, com a mínim, decorosa.
Crec que és el repte que té Podemos de cara al seu "Vistalegre II". Assumir que és un partit com la resta, amb les seves misèries i virtuts; i des d'aquí construir una organització internament democràtica i plural.
Ja sé que no està bé tirar sal a la ferida, i menys un 31 de desembre; però després de tantes lliçons de moralitat morada i de menyspreus cap a IU com a "partit tradicional", si no ho dic rebento: "ya lo dije!"

Aquestes normes de pluralitat i democràcia interna, són les que alguns (la majoria per cert, ja actualment fora d'EUiA) vam intentar tirar endavant amb els debats preparatoris de la 6a Assemblea.
El balanç, 4 anys després, és el d'una organització en que les decisions les continuen prenent els capitosts de les faccions, que després les fan validar als òrgans competents. Un coordinador que vol ser referent mundial de la "nova política", la renovació i la participació; però que presumeix de portar gairebé 30 anys negociant acords polítics (i vivint d'allò), i que a la seva organització centrifuga qualsevol dissidència.
Ara resulta que el projecte polític d'EUiA està esgotat i hem d'anar a una confluència hippy-guay on tot serà nou, verge, democràtic (en fi, com pensen que són els de Podemos de si mateixos). Però de moment no baixem la persiana a la nostra organització, ja que pot servir de magnífica pista d'aterratge per a ocupar càrrecs en la nova. D'entrada, el "renovador" que porta 30 anys "dirigint" sembla que té cadira reservada en 1a fila de la sala de màquines.

I jo, que en el seu dia vaig apostatar de l'església catòlica perquè no volia que fessin servir la meva afiliació baptismal per a obtenir prebendes i subvencions; ara també he apostatat d'EUiA. No vull que facin servir la meva afiliació per a obtenir una cadira més grossa a la "nova casa (o cosa) comuna".
Si us plau, si el projecte d'EUiA està esgotat; doneu-li el final digne que la feina i la il·lusió de tanta bona gent es mereix.


26 de gener del 2016

EUiA. Final de trajecte?

En aquestes declaracions a la premsa el coordinador nacional d'EUiA, Joan Josep Nuet, parla clarament de la superació del projecte d'EUiA i la dissolució d'aquest en un altre projecte més ampli. Deixo alguna consideració al respecte:


1- Abans de l'estiu està prevista la 7a Assemblea Nacional d'EUiA. Serà la de la seva dissolució? Estaria bé explicar les conseqüències de manera oberta i que la militància decideixi.

2- Si una part important de la militància vol seguir amb aquest projecte, agermanat amb IU, se li permetrà, o Nuet se'n portarà "l'escatèrgoris" a casa? Farà com ICV amb el PSUC?

3- Està informada d'aquests plans IU-federal? Sap IU que està a punt de quedar-se sense referent a Catalunya?


12 de gener del 2016

Una petita explicació? Gràcies.

Crec que, com a militant d'EUiA, estaria bé que algú ens donés alguna petita explicació:

1º) Sembla ser que, per a que EnComú-Podem​ pogués tenir grup parlamentari propi, no es depenia només dels resultats electorals, sinó de una "interpretació oberta" del reglament del Congrés. Per tant, quan es parlava d'una candidatura catalana amb grup parlamentari propi s'estava expressant un desig, i no un fet condicionat només a un resultats electorals. O no se sabia exactament del que es parlava (greu), o no es va dir tota la veritat (més greu encara)

2º) El coordinador nacional d'EUiA, Joan Josep Nuet​, va dir que una condició per a signar la confluència catalana era que si EnComú-Podem no podia tenir grup parlamentari propi, cada diputat triaria a quin grup parlamentari adherir-se (parlava de Podemos o Unidad Popular).

A mi, el que m'agradaria és que algú de la direcció d'EUiA expliqués en quin grup acabaran els diputats d'EUiA o, com a mínim, en quin grup no acabaran.

Gràcies...!

27 de desembre del 2015

Lleialtats. IU i EUiA

Imaginem per un moment la seqüència de fets següent:

1r. Es convoquen eleccions generals. IU i Podemos anuncien un principi d'acord per a concórrer plegats, juntament amb d'altres forces polítiques (Equo, ICV, Anova...).

2n. Podem anuncia a Catalunya que exclou de qualsevol coalició EUiA, ja que no vol ser "salvavides" de la "vella guàrdia" del PCC. En tot cas, accepta incorporar a títol individual determinades persones d'EUiA.

3r. IU apreta Podemos i li diu que sense incloure EUiA, el seu referent a Catalunya, no pot haver-hi acord a nivell estatal.

4r. Durant els dies precedents i fins el mateix dia en que s'han de presentar les llistes, Caya Lara fa públic que mantindrà la seva aliança amb EUiA i es presentaran plegats. In stremis, Podemos ofereix a IU una millora en els llocs a la llista a determinades circumscripcions, així com una millora en el repartiment dels diners del grup parlamentari. En l'últim segon Cayo Lara firma la coalició amb Podemos, es dirà En Común-Podemos. EUiA s'haurà de presentar sola a Catalunya

5è. La nit electoral alegria, petons i cava a l'hotel on IU i Podemos celebren uns magnífics resultats. A Catalunya, tal i com s'esperava, tot i una campanya heroica per part de la seva militància, EUiA no aconsegueix representació.

6è. Després de les eleccions Podem insisteix en negar qualsevol tipus de coalició amb EUiA a Catalunya, IU insisteix en la seva aposta per la confluència amb Podemos a Espanya. IU es reafirma també en que el seu referent a Catalunya és EUiA.

A partir d'aquí, que algú intenti definir el concepte de lleialtat en la relació IU-EUiA. I, de pas, que expliqui els motius pels que la militància d'EUiA voldria continuar mantenint com a referent estatal IU... 
A vegades, un petit exercici d'empatia no va pas malament.


8 d’octubre del 2015

Prendre partit. En resposta a l'article d'en Nuet

Avui el coordinador d'EUiA, Joan Josep Nuet, publica al seu bloc un article explicant la situació de l'anomenada "Unitat Popular" a Catalunya i Espanya, tot i que a mi més aviat sembla una pre-justificació del que pensa fer més endavant.
Amb el contingut de l'article, filosòficament tots podríem estar d'acord, però en baixar al terreny de la concreció caldria fer unes quantes matitzacions:

1. Diu Nuet: "...y yo preguntaría a los que se alegran del desencuentro entre Podemos e IU, ¿hacia dónde vais compañeros?"
Company, crec que és una minoria qui s'alegra de que no hi hagi una confluència real a Espanya. El que molts no estàvem disposats és a que només alguns, triats per la mateixa Podemos, s'integressin a la seva candidatura, que era el que se'ns reclamava. A la 6a Assemblea vam apostar (i jo amb la majoria) per la unitat i la confluència. Però el que proposava Podemos no té res a veure amb el que EUiA va defensar allà.

2. Afirma també: "Mi compromiso con el proyecto federal de Izquierda Unida sigue firme, por eso valoró la inteligencia del Consejo Político Federal y de Alberto Garzón cuando el pasado sábado 3 de Octubre reafirmaban su acuerdo con la estrategia de EUiA de mantener la confluencia que significa Catalunya sí que es pot, fuera cual fuera el desenlace del diálogo con Podemos"

I jo estic d'acord. Deixant de banda les habituals maneres de confeccionar llistes, que sembla que Podemos ha heretat amb gust d'EUiA i ICV, jo també defenso Catalunya Si Que Es Pot (CSQEP) com espai de confluència de diferents cultures polítiques de l'esquerra. CSQEP, igual que la profitosa experiència de "Barcelona En Comú" no es va fer fent renegar ningú de la seva identitat, la seva història... de les seves respectives motxilles!
No és exactament una coalició de l'estil de la de CSQEP o BeC la que defensava IU pel conjunt de l'estat? Per què, doncs, aquesta equidistància en la valoració? Per què el que per a tu i per a Podemos és bo a Catalunya no ho és al conjunt de l'estat?

Alguns portàvem temps defensant una EUiA més oberta i participativa, on les decisions no siguin preses pels pactes entre les cúpules dirigents dels partits (sensibilitats) que la formen, on es tingui en compte els centenars de militants "independents" no alineats amb cap d'aquestes sensibilitats... Ets tu qui pot donar-nos lliçons de "nova política", de confluència i obertura?
Ens pot donar lliçons qui va intentar ser coordinador d'IU amb el suport d'Àngel Pérez i la "majoria" d'IU-Madrid?. O qui va votar la candidatura de Willy Meyer a les europees davant la renovació representada pels Couso, Albiol...? O qui va impedir per tots els mitjans unes primàries a EUiA per les eleccions del 27S?

En el seu dia parlaves de la tebiesa de l'anterior coordinador amb els socis d'ICV a l'hora de defensar la pèrdua del senador a Madrid ("casualment" tu), o a l'hora de ser més ferm amb amb el suport d'aquests a Equo per davant d'IU. Un cop sabem que no serà possible la confluència a Espanya entre IU i Podemos, sincerament crec que el més honest i decent seria explicar a la militància d'EUiA (i que fos bastant abans de novembre) què passarà amb el seu vot el 20D. Sumarà amb Alberto Garzón, o no? Crec que és un tema que SI ens interessa, i que haurem de decidir entre tots i totes.

15 de juliol del 2015

Referèndum EUiA? NO!

Avui EUiA iniciava la votació del referèndum (pels que votem per internet) sobre l'acord electoral tancat amb ICV, Podem i Procés Constituent. El meu vot ha estat un No rotund, bàsicament per dos raons:

1. La consulta havia d'haver estat també unes primàries per a escollir candidat/a d'EUiA. Segons correu que s'ens ha fer arribar a l'afiliació i notificació penjada al web, les primàries no han estat possibles perquè no es van presentar candidatures alternatives a la de Nuet. Mitja veritat, per no dir mentida. Hi havia una candidatura alternativa que no va aconseguir els avals suficients de membres del Consell Nacional.
Sort que vaig dimitir com a membre del CN, perquè no aguantaria la vergonya de pertànyer a un òrgan incapaç de trobar 16 persones entre els seus membres capaços de donar un aval (no un vot) a una jove companya per a que pogués presentar la seva proposta i candidatura.
Alguns s'omplen la boca i donen lliçons amb paraules com participació, pluralisme, democràcia... però als de fora de casa. Mentre vaig ser membre del CN d'EUiA sempre he donat el meu aval al candidat/a que m'ho ha sol·licitat, pensava que era el més normal i coherent.

2. Un dels arguments favorables a l'acord és que EUiA tindrà llocs preferents a la candidatura final. Òstia! És això la confluència?
El coordinador d'EUiA va donar suport explícit a la candidatura d'AhoraMadrid que confrontava amb la d'IUCM. Motiu? Lo nou era els d'Ahora que eren oberts, "primaristes"... I lo vell lo d'IUCM que volia mantenir sigles, organització... I bé, com s'ha d'entendre la confecció d'una candidatura en la que les organitzacions promotores pacten i es reserven llocs a la llista? Així es fan les candidatures obertes, participatives...?
Més aviat penso que és més del de sempre, protagonitzat pels de sempre. Acords cupulars de repartiment de poder. I en el cas d'EUiA evitant inverosímils sorpreses internes en forma de primàries.

A mi que no en venguin les noves formes en política aquells que porten dècades ocupant càrrecs i avui es tornen a presentar (i garantir-se l'elecció). Que consti que no sóc un fan de tota aquesta història de les confluències aprogramàtiques i les primàries on sempre guanyen els que han de guanyar, però almenys si es fa que es faci per convenciment i no que pretenguin prendre'ns per rucs.
Per això jo he dit No!

23 de novembre del 2012

#25N: Una mateixa lluita, una mateixa esperança

O el cruel i injust model actual, que ens empobreix i enfonsa; o l'esperança en un futur d'igualtat i solidaritat entre les persones i el pobles d'Europa. Això és el que es decideix aquest diumenge. Això és el que es decideix en qualsevol de les eleccions que estan tenint lloc a Europa, sobre tot si parlem dels pobles del sud.

Dignitat contra submissió. Grècia, Portugal, Espanya, Xipre, Malta... Catalunya. Compartim un mateix destí, una mateixa lluita i una mateixa esperança. No volem que ens retallin el present i ens prenguin el futur.

Diu Alexis Tsipras que veu l'estat Espanyol com la Grècia de fa 2 anys. Potser Catalunya no està a 2 anys de Grècia, potser només està a 4. És igual, amb aquests sistema ultraliberal tots anirem arribant al mateix destí: la ruïna! Cal compartir lluites. Els grecs ho saben. Per això aquesta setmana Alexis Tsipras va estar a Catalunya donant suport la candidatura d'ICV-EUiA. No tot està perdut, encara tenim esperança.

Ho podeu veure aquí:

  

També el suport de l'Esquerra Plural a la candidatura d'ICV-EUiA:



#itantsipodem: VOTA: ICV-EUiA

21 de novembre del 2011

Eleccions Generals: Reflexions

Doncs ja tenim el resultats de les eleccions. Com comprovareu en el quadre següent, tampoc vaig fallar de tant la meva porra electoral. Bàsicament fallo el resultat del PSOE (confiava més en la seva capacitat de resistència) cosa que acaba beneficiant a PP, CiU i UPyD.

PP 186 181
ERC 3 2
PSOE 110 123
BNG 2 2
Esquerra Plural 11 12
CC 2 2
CiU 16 13
FA 1 1
PNB 5 5
Compromís 1 1
Amaiur 7 5
Gbai 1 0
UpyD 5 3





Consideracions:

El PP arrasa gràcies a la pujada de l'abstenció entre les files socialistes. El PP té un vot fidel que quan la participació baixa li permet àmplies majories, i quan puja, li permet resistir. El vot de la dreta està agrupat i fidelitzat, per això es el que més es beneficia de la injusta llei electoral.
El PSOE s'enfonsa i poca cosa es pot dir. Rubalcaba no és Felipe i el miracle no ha pogut ser. El PSOE pot ser i fer polítiques de dretes, però bona part del seu electorat no ho és. I s'ha demostrat.


Catalunya: 

Gran avenç de CiU donat, en bona part, per l'enfonsament de PSC. Les retallades no han pesat, total, ja es donava per descomptat que amb el PP vindrien més des de Madrid. CiU ha sabut aguantar el vot de la dreta a Catalunya.
El PP no pessiga entre l'electorat convergent de dretes.
ERC aguanta gràcies a fer unes candidatures que fidelitzaven els sectors independentistes més crítics amb el tripartit. Reconec que no m'agradava gens el candidat, era una candidatura a la defensiva i l'han encertada. Dubto moltíssim que aquesta gent (candidat i líder) arribin un dia a mobilitzar la gent que va arribar a mobilitzar en Carod.

Euskadi:

Ho he dit, des d'aquesta bitàcola, infinitat d'ocasions: PP i PSOE han estat alimentant de manera espectacular l'esquerra abertzale i ara això ha esclatat. La llei de partits era un bumerang que ara torna. Amaiur recull un sentiment estès a Euskadi i la campanya que li han fet a Espanya.
En PNB és una roca. La seva capacitat de resistència és envejable. Està ancorat en el teixit social basc i no el mouran tan fàcilment.
PSOE: qui es va a dormir amb nens, es lleva pixat. El govern amb el PP no era volgut per la societat basca. Es va poder formar pel tripijoc de la llei electoral. Ara paguen.
PP: Té el que té, igual que a Catalunya.

Nosaltres:

ICV-EUiA: Gran candidat, gran candidatura, gran programa i gran campanya electoral. El missatge era clar i adequat i el missatger el millor. Estem en una crisi brutal, l'esquerra social-liberal s'ha mimetitzat amb la dreta i calia aixecar la bandera de l'esquerra. Missatge d'esquerres envers les classes treballadores. En Coscu tenia i té el prestigi, coneixença i experiència per a portar aquesta bandera. La resta de la candidatura l'ha acompanyat a la perfecció.
Actes de campanya massius i entusiastes i bona acollida de les propostes.
EUiA tindrà diputat al Congrés per primera vegada en la seva història, un gran diputat: el company Joan Josep Nuet. S'ho mereix.
L'espai que representem torna, després de 18 anys, a tenir 3 diputats. La coalició suma i és una eina magnífica, cal protegir-la i conservar-la bé. Tots ho hem de tenir present abans de pensar en noves aventures...


L'Esquerra Plural a l'estat torna a resultats d'abans de l'any 2000. Al igual que Catalunya, l'Aragó ha estat un gran exemple. Unió i generositat en la diversitat. Gran Gaspar i Alberto Garzón, gran resultat d'EUPV al País Valencià, i gran recuperació d'IU a Madrid.
Vaig decidir afiliar-me a IU (finalment EUiA després de la meva arribada a Catalunya) després de la primera desfeta de l'any 2000. Després van venir les desfetes consecutives de 2004 i 2008. Ahir em va semblar tancar un cercle. Ara, a mirar cap amunt i aprendre de les errades passades.
Equo ens ha restat algun diputat (Cadis, Alacant, Còrdova, Madrid...), i crec que la seva decisió és errònia, tal i com s'ha demostrat. Tinc amics allà i respecto la evolució que vulguin fer amb el seu projecte, però crec que són moments de deixar de banda diferències i unificar les forces transformadores, respectant les diversitats i l'autonomia de cadascú. Si a molts llocs ha estat possible, per què a d'altres no?

Toca unificar la resistència al tsunami blau i neoliberal. El se'ns vindrà a sobre serà molt dur.

11 de gener del 2010

Sort al PCC en el seu XII Congrés

Tot i no ser militant del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) haig de reconèixer que simpatitzo amb ell i que em sento proper a les idees que defensen i, sobre tot, em sento proper a moltes de les persones que sí que hi militen.
El PCC celebra els propers dies 22 i 23 d'aquest mes el seu XII Congrés, i a modus de presentació han editat el vídeo que us deixo a continuació. M'agrada el vídeo, bàsicament per les persones que hi surten, amics i amigues com en Joan Josep (bloc i facebook), l'Àngels (bloc i facebook), en Jordi (bloc i facebook), l'Aitor (facebook), l'altre Jordi (wiki, bloc i facebook), en Toni (bloc i facebook), la Rut (facebook), la Mercè o el Miguel (aquests dos encara per reconvertir al 2.0).
Desitjo de tot cor els millors dels resultats als companys i companyes del PCC en el seu Congrés. Sort!



Aquí podeu trobar el document polític que discutiran al Congrés.

16 de gener del 2009

Nuet torna obligat per la "democràcia" sionista

Joan Josep Nuet, senador d'EUiA, no ha pogut finalment trencar el bloqueig del port de Gaza a bord de "l'Esperit de l'Humanitat", vaixell amb que volia portar, juntament amb d'altres diputats europeus, medicaments i aliments a la població assetjada de Gaza.
L'única democràcia de la zona, com la qualifiquen els que la defensen i que tampoc deixa ja presentar-se a les eleccions els partits àrabs, ha assaltat "l'Esperit de l'Humanitat" en aigües internacionals amb 5 vaixells de la seva armada i l'ha obligat a tornar a Xipre, després de fer maniobres perilloses per a la seguretat de l'embarcació solidària.
Aquesta "democràcia" peculiar, que bombardeja instal·lacions de l'ONU o escoles, ha amenaçat fins a tres vegades amb disparar contra els diputats europeus si no tornaven enrere.

Així són les democràcies patrocinades i armades pels EUA, lliures... lliures de fer el que vulguin sense temor als organismes internacionals.
Demà, a les 5 de la tarda, el company Nuet arribarà a l'auroport del Prat.

15 de gener del 2009

Gaza? I a mi que m'importa!

Res. El tema de Gaza no m'importa res perquè jo no sóc palestí, ni israelià. Això és el que pensa el tripartit que governa la ciutat de Vic (CiU+PSC+ERC), i és per això que s'han negat a entrar al Ple una moció del nostre grup municipal que condemnava els atacs contra la població civil per part de l'estat d'Israel.
L'alcalde ens ha dit que aquesta moció "no afecta" a la política de l'Ajuntament. No se si s'ha assabentat el "cavaller de Vidrà" que a la ciutat que governa es van manifestar centenars de persones en protesta pels atacs.
Imagino que aquesta decisió va ser aplaudida amb les orelles pel regidor de la molt democràtica Plataforma per Catalunya, Josep Anglada. Per cert, oi que mai s'ha entrat cap moció al Ple de l'Ajuntament de condemna dels atemptats d'ETA? Afecta a la "política de l'Ajuntament" una bomba posada a Madrid o Zumarraga?
Molt més simpàtica (com sempre) ha estat l'ocurrència de la portaveu d'ERC a l'Ajuntament. Com que imaginava que bé nosaltres o bé la CUP els podíem presentar una moció sobre el tema de Gaza, ella va portar una altra per la Pau a Gaza. Però com que el seu jefe va vetar la nostra moció, també va retirar la seva sense defensar-la.

Mentrestant, el company i senador d'EUiA Joan Josep Nuet continua intentant entrar a Gaza a bord del vaixell "Spirit of Humanity" per a portar medicaments i aliments, i fer d'escut humà, juntament amb d'altres parlamentaris europeus. Podeu seguir el seu intent solidari a través del seu bloc. A Nuet si que li importa i "li afecta" el patiment i la injustícia... igual, igual que als nostres regidors de l'equip de govern vigatà.
Ànims Joan Josep!

Podeu veure la nota de premsa i el redactat de la moció que volíem presentar aquí

17 de novembre del 2008

IX Assemblea d’IU. La meva valoració

El transcurs i el resultat de la IX Assemblea m’han deixat amb un regust agredolç. Crec que hi ha hagut coses molt positives, positives i també de negatives.
Ja sabeu que he sigut bastant crític amb tot el procés de la IX Assemblea: massa cuina, masses cuiners intentant preparar-nos plats magnífics quan la majoria dels comensals l’únic que volíem és dinar tranquils, sense sorolls al restaurant, encara que el dinar ens l’haguessin de preparar nosaltres mateixos.
Però la cosa ha anat com ha anat, i sincerament, jo que era bastant pessimista amb tot plegat, he sortit del cap de setmana amb un cert optimisme. A modus de síntesi, exposaré allò que he vist de positiu i negatiu:

Positiu:
  • L’àmplia unitat al voltant de la línia política. Si hi ha acord amb el que hem de fer, és que hi ha futur. El fet d’arribar a l’Assemblea amb tres documents oficials (i d’altres quartdocuments) i sortir amb només un de síntesi ja és un èxit. A més, posa entre l’espasa i la paret els “capos” de les diferents famílies: ja no poden dir que les diferències són polítiques, les diferències les generen ells mateixos.
  • La pressió de les bases en favor de la unitat, i la por a estar trepitjant la punta de l’abisme, que ha provocat que els “dirigents” de les diferents sensibilitats hagin descartat sortir de l’Assemblea amb guanyadors i perdedors. No tenir, a data d’avui, un coordinador pot resultar decepcionant (sobre tot per a la premsa que només busca la cara del líder), però si el que es busca és més consens, benvinguda sigui l’espera.
  • Refundació. L’anunci d’una assemblea constituent d’aquí un any i mig em sembla una bona notícia.
  • Cayo Lara. Tot i que la meva aposta era l’amic Nuet, crec que el company Lara ha mostrat clars signes de dirigent honest i poc sectari. Encara em continua preocupant, però, algú dels que té a darrera. Espero que si arriba a ser coordinador sàpiga desfer-se de determinats lligams.
  • I love IU. Per a mi una de les millors coses que han passat a l’Assemblea. Al darrer post ja vaig parlar d’aquesta iniciativa: positiva en quan a l’exercici de democràcia interna, positiva en quan a la immediatesa i la claredat informativa, positiva en quan a exercici de pluralisme i positiva quan als resultats. La majoria dels blocs acreditats van multiplicar el nombre de visites, la web especial d’I love IU va estar a punt del col·lapse, el twitter igual, i que dir del canal de youtube del company ceronegativo (núm. 10 en quan a visites de tot l’estat espanyol superant en aquests moments "Gran Hermano"), les minientrevistes als delegats fetes per ceronegativo i Rafa Hortaleza, genials! La gent que volia informar-se ja va saber on anar. Per a desinformar-se: els llocs habituals...

Negatiu:

  • Els dirigents i els seus vicis heretats. Reunions, negociacions de passadís, “pasteleos”, filtracions (interessades, o no) a la premsa... Imagino que hi ha coses que són difícils de modificar i que haurem d’esperar un temps prudencial...
  • Egoisme i desconfiança. Tant difícil és trobar un militant que no generi desconfiances? No, existeixen, i molts. Les desconfiances les generen els mateixos dirigents actuals. Tenim una línia política unitària i les sensibilitats ja han mesurat les seves forces. Si hem demostrat que som plurals (la sensibilitat amb més força només representa el 43%), per què no triem una persona que accepti aquesta pluralitat i ja està? Qui sigui coordinador ja sap que haurà de pactar per nassos. A mi ja m’estan bé Eberhard Grosske, Pujante, Nuet o Cayo Lara, crec que donen el perfil.
  • Abans deia que era positiu no córrer per triar el nou coordinador, és millor trigar més i buscar el màxim consens. Però una cosa és buscar consens i una altra que en un més i mig no s’hagin pogut posar d’acord. Això reafirmarà la incapacitat dels actuals dirigents, i caldrà exigir-les que donin un pas enrere i deixin puesto...
  • Manca de renovació. Alguns presumien de renovació i no han complert ni l’estipulat als seus documents. Mirant els noms del CPF, no veig tanta renovació. Malament. Totes les famílies han buscat persones i cares noves, però a l’hora de la veritat, continuem veient moltes de les cares de sempre. La renovació de persones no té perquè ser bona en si mateixa, però en el cas d’IU, i el seu passat ple de guerres internes, és imprescindible.

Conclusió:

  1. Sabem, nosaltres i els dirigents, que aquesta és la darrera oportunitat, i per això la desitjada unitat s’ha convertit en una obligació acceptada per tothom. És bo que s’accepti que no pot continuar la dinàmica de govern-oposició a IU, que arribin els consensos...
  2. L’anunciada refundació és una gran oportunitat per a trencar dinàmiques perverses, caldrà aprofitar-la.
  3. Tenim política i tenim unes bases disposades a defensar-la. És el gran capital de que disposa IU. Les bases haurem de continuar collant els nostres dirigents.
  4. Costa trencar les dinàmiques del passat, però s’ha de fer. Aquestes dinàmiques han estat del pitjor de l’Assemblea. Una veritable renovació de persones ajudaria a trencar amb aquestes maneres d’actuar.
  5. Si una cosa ha quedat clara en aquesta Assemblea és que IU TÉ FUTUR. Per proposta política, i perquè així ho desitja la seva gent.
foto: Jose Luis de la Torre Lorente

26 d’octubre del 2008

IX Assemblea Federal. Aprofitem l'oportunitat. Jo també signo


Des del 9 de març i fins ara només havia signat un dels documents–manifestos–solucions dels molts que circulen. Aquest document era: Pedimos la palabra: Y ahora, las bases
Vaig fer-ho perquè pensava (i penso) que després de la patacada electoral calia una reformulació del projecte sobre la base de la unitat i la lleialtat. Pensava (i penso) que aquest gir s'havia d'afrontar deixant de banda la tutela de les diferents famílies, corrents, etc, i dels dirigents que les representen, que són els dirigents que han estat portant el timó (i el contra-timó) d'IU aquests darrers anys.
Va sorgir aquest document, y ahora las bases, potser una mica des de les vísceres de la derrota, des del cansament de les baralles i deslleialtats internes que ens han portat fins on som ara. Y des d'aquestes vísceres jo vaig donar-li suport.

A posteriori van sortir tres documents més, diguem-ne, “oficials”. Un al voltant del sector oficialista PCE, un altre del sector llamazarista y un tercer que volia representar una mena de punt intermig, l'anomenada Nacional II (perquè es va impulsar des de les federacions de Madrid, Aragó i Catalunya).
Imagino que al igual que tothom, jo també em sento més identificat amb un d'aquests tres documents. I aquest, és el document que va impulsar el sector majoritari d'EUiA: Creiem en el futur d'IU
És un document que posa èmfasi en el valor de les assemblees de base, en la claredat i transparència del censos, en la unitat interna. Per tant, és un document que lliga perfectament amb el que he exposat anteriorment. Haig de dir que els altres dos documents “oficials” també tenen parts que subscriuria i que ens donen esperances de cara al futur. Però el problema d'aquest document (el de la N-II) com el dels altres dos és que està redactat des de sectors concrets i per dirigents concrets.
Penso, i mira que em costa dir-ho, que ara no és el moment de tenir la raó o el millor document. Ara és el moment d'arribar a l'Assemblea, i sortir d'ella, sense que ningú tingui la sensació d'haver perdut. Ara és el moment de buscar la transversalitat des de la base. Si una cosa manté de bona IU és la seva base, la militància. Les intencions dels tres documents “oficials” poden ser boníssimes, però un cop arribats a l'Assemblea, tothom es reconeixerà, i com totes les dades insinuen, s'haurà de pactar. Pactes entre dirigents que ja van pactar, despactar, aliar-se i traicionar-se durant anys. Fins i tot dins de la N-II, on hi ha gent més que vàlida que conec de la militància compartida a EUiA, però on també hi ha alguna persona molt coneguda que té un passat bastant obscurantista de pactes i baralletes internes.

Després de mesos de reflexió, penso que allò que vaig signar en un primer moment continua sent vàlid. Van sortir d'altres documents que m'agraden, tipus “por la tangente”, “IU somos todos” o “EnConstrucción”. A més, pel que diuen, sembla ser que a moltes assemblees de base comença a forjar-se una insubmissió activa contra els tres documents “oficials”, bé no votant-los, bé votant els alternatius.
Ara m'assabento que surt un document que sembla ser una refundació dels alternatius (tangente, enConstrucción, somos todos) sorgit del consens dels que els van inspirar. Aquest document es diu: Aprovechemos la oportunidad. El cambio desde la unidad y la democracia participativa

No soc un il·lús. Imagino que no tothom que l'ha signat és independent i sense interessos amagats, però el document, la seva filosofia i la pluralitat de qui l'ha fet i signat m'agraden. I ara, a tres setmanes de la IX Assemblea, és hora de prendre partit: ja he signat aquest document!

Encara tinc esperances que aquells que no van ser capaços, ni de posar-se d'acord en un únic document, ni en els censos, retirin els seus documents i convergeixin en un únic document comú com aquest, que crec, ningú no tindria dificultats en signar.
Si això finalment no passa, guanyi qui guanyi sempre trobara en aquest militant de base una persona lleial (que no submisa) amb la nova direcció. El futur d'IU està on sempre ha estat: a les mans dels seus militants. Sort.

4 de desembre del 2007

A EUiA ens quedem sense primàries

Ja ho teníem tot preparat, i avui s’ha confirmat que ens quedem sense primàries a EUiA. Ramon Franquesa del PSUC-viu, que es presentava amb una candidatura anomenada “Democràcia Radical”, s’ha retirat. Així doncs, el company Joan Josep Nuet serà el primer candidat d’EUiA a la llista per Barcelona.
L’excusa argüida per aquesta candidatura és la intromissió d’ICV en les candidatures d’EUPV. Ja vaig escriure sobre aquesta qüestió i coincideixo que hi ha una intromissió inacceptable, però l’actuació de la direcció d’EUPV tampoc està afavorint el consens. Independentment del posicionament que pugui tenir cadascú sobre aquest tema que afecta als companys valencians, crec que l’excusa en sí és d’un contingut pobríssim.
Els companys del PSUC-viu van decidir presentar una candidatura alternativa a Nuet en un Consell Nacional justificant la decisió en base a una hipotètica potenciació del debat polític. L’excusa que han esgrimit per retirar-se que té a veure amb el debat polític?
Crec que un cop presentada la candidatura havien d’haver-la tirat endavant fins el final. L’experiència viscuda amb les primàries per triar el nº1 per Madrid va demostrar que el procés va sacsejar i revitalitzar IU. Va haver-hi un bon debat intern, i sobre tot se li va donar la veu a la militància que va parlar. Penso que va ser una fabulosa experiència de potenciació de la democràcia. I m’agradava l’idea d’importar el procés a EUiA.
Molt em temo que la veritable raó per retirar la candidatura té més a veure amb el resultat de les primàries a IU. Vista la claredat del resultat a algú li han tremolat les cames. Per a guanyar, el PSUC-viu necessitava que la militància d’EUiA doblés el resultat que li va atorgar en la IV Assemblea Nacional. I vist el panorama, amb moltes adhesions de la militància del PSUC-viu a Llamazares i Nuet, crec que algú ha pensat que era millor no remoure el tema ja que semblava més possible rebaixar a la meitat l’exigu 25% de la IV Assemblea que no pas augmentar suports. En tot cas el procés d’elaboració programàtica segur que donarà oportunitat per a debatre en profunditat.
A més, avui hem sabut que el secretari general dels comunistes andalusos, Felipe Alcaraz, no serà el candidat per un dels feus intocables del PCA, Sevilla. Al procés de consulta a la militància que s’ha fet a la província de Sevilla no ha arribat a assolir ni un 30% dels suports. Que n’és de bonica la democràcia!!!

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails