Votaré CSQEP a pesar de...

Votaré CSQEP a pesar de preteses estrelles mediàtiques amb cueta que visiten, massa sovint pel meu gust, Catalunya, fent-me passar certa vergonya.
I votaré CSQEP per la, bona no, boníssima gent que des de les bases (no tant des de les cúpules) i amb el carnet d'EUiA o ICV mantenen viu l'esperit integrador i transformador del PSUC.
Votaré perquè l'Ada Colau demostra que si que es pot i pels independents, bases de "Podem" i entitats diverses que omplent d'il•lusió i idees aquesta candidatura, i perquè des d'identitats diferents sempre hem defensat que Catalunya ha de ser el que els catalans vulguem decidir.

Senyor Iglesias, si té per gust venir a Catalunta a donar un cop de mà, miri que no sigui al coll. Primer de tot que algú li expliqui com és aquesta Catalunya diversa de la que fa bandera CSQEP. Aquí els orígens o els cognoms no predisposen la identitat, ni el vot. No apel•li a la identitat, que això ja ho fèia un senyor anomenat Lerroux...

Crec en la confluència entre les forces de l'esquerra. Però no ens arroncem per modes electorals ni ens deixem enlluernar per presències mediàtiques. A vegades són molt més fiables i duradores del que semblen les coses que s'han anat edificant durant dècades d'esforç, reflexió i experiència.
No hem d'alliçonar ningú, però tampoc ens hem de deixar alliçonar, i menys pels que no tenen clars determinats debats ja superats.

"Digues què votaràs, botifler!"

La veritat és que moltes idees, tuits escampats i articles, d'una i altra banda, llegits, mereixien un post clarificador sobre el meu posicionament sobre la qüestió nacional.

Sóc sobiranista (defenso la sobirania de totes les nacions, Catalunya inclosa) però no independentista, la independència no és el meu objectiu polític primordial. Votaria, o votaré, "SI" en un hipotètic referèndum. No per gran convenciment, sinó per exclusió. Com que l'opció que defenso (una Catalunya sobirana en una república ibèrica plurinacional) no és gaire viable, apostaré per l'altra opció que ens permet ser sobirans, la independència.

Viuré un hipotètic referèndum amb passió, però l'endemà (sigui quin sigui el resultat) no m'emportaré cap alegria ni decepció important, em llevaré igualment i continuaré apostant per una societat justa.

Però no em caldrà fer aquest post. El company Marc Vidal, diputat d'ICV-EUiA per Girona, ha fet un post que comparteixo al 100%. Recull els arguments exactes que jo faria servir i les mateixes conclusions. A més, en Marc és un gran "explicador". Escriu tan bé com parla, o a l'inrevés (per alguna cosa és professor).

"...el meu objectiu a la vida no és la independència, ni la nació, ni la bandera, ni la pàtria. És, ras i curt, intentar construir un món més just en la mesura de les possibilitats que tinc a cada moment. La independència pot ser un instrument, les nacions són entelèquies, les banderes i les pàtries, emocions. La justícia social, per contra, és un objectiu polític."

"...I ara mateix ho estem barrejant tot alhora i correm el perill de fer un pa com unes hòsties, i traslladar les emocions al terreny de la irracionalitat. "Això és fer la puta i la ramoneta! Pecat! A la foguera! Digues què votaràs, botifler!" Aquesta podria ser l'expressió nostrada d'algun independentista hiperventilat de nova generació..."

"...I no acceptaré que algú em retregui allò de ser un mal català, o que faci llistes de bons catalans i catalans dolents i em posi en aquesta. I menys que ho faci algun català que es considera hereu de l'èpica històrica del país però només ha conegut el Franco del Polònia. O algun català de les famílies que es van fer riques amb l'estraperlo durant la guerra, o dels catalans que s'han fet d'or pagant sous de misèria durant dècades i estafant hisenda, o simplement dels lladres catalans tipus Millet i els seus amics, que ara són indepes de tota la vida."

En fi, us enllaço aquest gran post que faig meu: La puta, la Ramoneta i els que estafen la tieta

#25N: La meva "Instagrampanya"

#25N (III). ICV-EUiA: mantenint en peu la bandera social

Pel final d'aquesta anàlisi particular dels resultats del #25N, m'he deixat els nostres, els d'ICV-EUiA. La coalició vam fer els millors resultats de sempre, en una campanya que es preveia complicada.

No era una campanya fàcil per a ICV-EUiA. CiU va avançar les eleccions per a aprofitar i capitalitzar els efectes de l'#11S i vam haver d'engegar la maquinària a corre-cuita. EUiA sortíem de la VI Assemblea amb canvis evidents, s'havia de negociar l'acord de coalició amb molt poc temps i, en el cas d'EUiA triar nous candidats, des del moment en que va quedar palesa la clara aposta per la renovació.

#catalunyalliure vídeo electoral d'Alternativa Jove-Joves d'EUiA

A més, hi havia un claríssim interès per part de CiU d'apartar el debat social de la campanya i centrar-ho tot en l'eix nacional. Era l'única manera que tenien d'escapar de les seves responsabilitats en la injusta gestió de la crisi.

De seguida el PP es va sumar a la festa. El debat nacional també li donava peu a regatejar el debat de la crisi, amb el seu suport a CiU, i les polítiques de retallades brutals aplicades pel govern Rajoy. C's va veure clar que la campanya es portava al seu terreny de joc, igual que SI. ERC, per motius obvis, també va centrar el debat en l'eix nacional tot i que, s'ha de reconèixer, segons avançava la campanya va anar introduint, de manera tímida, contingut social a la seva proposta.

El PSC, perdut i sense lideratge, es va quedar en terra de ningú. Ni va agafar la bandera social amb fermesa (segurament per les seves recents responsabilitats retalladores amb el govern Zapatero), ni va fer un discurs creïble en el debat nacional.

Nosaltres sabíem que centrar la nostra campanya en el debat social, i en el dret a decidir-ho tot, ens podia suposar el risc que quedar fora de la foto però, amb la que li està caient a les classes populars i mitjanes, hagués estat indigne no fer-ho. No teníem tants problemes com el PSC en qüestió nacional: sempre hem defensat que Catalunya és una nació amb sobirania pròpia, i que el dret a decidir del poble ha de passar per davant del mur de la constitució pactada amb els franquistes. A més, IU també reconeix aquest dret i l'opció del poble de Catalunya de poder-ho exercir.

Però la construcció nacional no es pot fer destruint l'estat de migestar que actualment tenim. Vam parlar de retallades, de corrupció, de la situació de les famílies... I ens vam sortir, vam aconseguir obrir escletxa en el debat monotemàtic i vam guanyar 128.000 vots i tres diputats/des. I el que és més important, vam ajudar a fer pagar electoralment a CiU les seves polítiques antisocials.

No podem obviar que la vaga general del #14N va ajudar molt a la conscienciació de la classe treballadora.

El resultat a l'àrea metropolitana de Barcelona (el cinturó roig!) ha estat espectacular, sent 2a força en molts municipis. S'ha d'agrair el compromís dels companys d'IU i d'EUPV amb la campanya catalana, amb presència continua dels companys Cayo Lara i Alberto Garzón omplint sales, així com el gran cop de mà del Partit de l'Esquerra Europea (PEE) amb la presència del líder de Syriza, Alexis Tsipras, en un acte multitudinari.

Jo no em conformo amb aquests resultats. En la situació actual l'esquerra transformadora hauria de tenir resultats similars als de Syriza a Grècia. Però en una campanya plebiscitària i amb un debat identitari bastant monotemàtic, haver pujar força en vots i diputats/des i haver contribuït a fer retrocedir als retalladors, ha de ser motiu de satisfacció.

#25N: Una mateixa lluita, una mateixa esperança

O el cruel i injust model actual, que ens empobreix i enfonsa; o l'esperança en un futur d'igualtat i solidaritat entre les persones i el pobles d'Europa. Això és el que es decideix aquest diumenge. Això és el que es decideix en qualsevol de les eleccions que estan tenint lloc a Europa, sobre tot si parlem dels pobles del sud.

Dignitat contra submissió. Grècia, Portugal, Espanya, Xipre, Malta... Catalunya. Compartim un mateix destí, una mateixa lluita i una mateixa esperança. No volem que ens retallin el present i ens prenguin el futur.

Diu Alexis Tsipras que veu l'estat Espanyol com la Grècia de fa 2 anys. Potser Catalunya no està a 2 anys de Grècia, potser només està a 4. És igual, amb aquests sistema ultraliberal tots anirem arribant al mateix destí: la ruïna! Cal compartir lluites. Els grecs ho saben. Per això aquesta setmana Alexis Tsipras va estar a Catalunya donant suport la candidatura d'ICV-EUiA. No tot està perdut, encara tenim esperança.

Ho podeu veure aquí:

  

També el suport de l'Esquerra Plural a la candidatura d'ICV-EUiA:



#itantsipodem: VOTA: ICV-EUiA

Contra la por, contra la resignació. #itantsipodem !

Eleccions Generals: Reflexions (II). Ens han tornat a robar!!!

Crec que un dels encerts del coordinador d'IU, Cayo Lara, en la reacció de la nit electoral, i moments posteriors, va ser recordar que, tot i els bons resultats, a IU li havien tornat a robar diputats.

La de la justícia de la llei electoral és una lluita que no podem abandonar. Que no es digui que les queixes de la passada legislatura venien donades per la minsa representació al Congrés de Diputats.
La passada legislatura, IU-ICV-EUiA teníem 2 diputats, però si apliquéssim la màxima d'1 ciutadà, 1 vot, ens haguessin correspost 13/14, per tant ens van robar una dotzena de diputats.
Ara, tenim gairebé una dotzena (11), però ens haguessin correspost 24/25. Per tant, ens han tornat a robar! (i més diputats encara).

Us recomano aquesta comparativa publicada per "El País" sobre les diferents propostes de modificació de la llei electoral. La d'IU coincideix molt amb la proposada pel "Consejo de Estado" i té la virtut que no necessita reforma constitucional.
De totes les maneres, a mi m'agrada més la proposada per Compromís i el BNG, ja que aconsegueix l'objectiu d'acostar-nos a una gran proporcionalitat sense renunciar a la territorialitat. Té el problema que modifica la circumscripció i, per tant, necessitaria modificació constitucional.

Perquè el que tots hem de tenir clar és que, tot i que es comparin (per injusts) els resultats/diputats d'IU amb els de CiU, PNB o Amaiur, la gran injustícia es produeix amb PP-PSOE.
I és que el problema de la llei electoral espanyola no està en la representació territorial, ni tan sols en la Llei d'Hont. El problema està en la total desigualtat demogràfica entre les circumscripcions, que és la unitat bàsica per a assignar els diputats. En aquestes eleccions, hi havia uns 75.000 sorians amb dret a vot, que triaven 2 diputats (37.500 vots/diputat) o a Terol que, amb un cens de 108.000 persones, triava 3 diputats (uns 36.000 vots/diputat); mentre que a la circumscripció de Barcelona hi podíem votar més de 3,9 milions de persones, que triàvem 31 diputats (+126.000 vots/diputat). D'aquí ve la injustícia.

Hi ha CCAA (les dues castelles i Andalusia, principalment) que tenen moltes circumscripcions (províncies) i que són molt petites (trien menys de 6/7 diputats). En aquestes circumscripcions necessites un % de vot elevadíssim per aconseguir un diputat, i si no l'aconsegueixes, els vots obtinguts no serveixen per res.
La solució més justa passa per modificar la circumscripció electoral. O la passem directament a la comunitat autònoma, o fem agrupacions electorals de províncies amb una població mínima i un nombre mínim de diputats a escollir. Crec que la circumscripció hauria de tenir un cens mínim d'1 milió d'electors i escollir un mínim de 10/12 diputats. D'aquesta manera, es garanteix que una formació política que obtingui aproximadament un 7% de vots (que no és poc) tingui representació directa. Amb els vots que no han servit, s'hauria de fer una bossa de "restos" i repartir-los de manera totalment proporcional.

El que és inasumible és aquesta injustícia que penalitza determinades opcions que tenen centenars de milers de vots i garanteix la permanència del bipartidisme pactat a la transició.

Eleccions Generals: Reflexions

Doncs ja tenim el resultats de les eleccions. Com comprovareu en el quadre següent, tampoc vaig fallar de tant la meva porra electoral. Bàsicament fallo el resultat del PSOE (confiava més en la seva capacitat de resistència) cosa que acaba beneficiant a PP, CiU i UPyD.

PP	186	181		ERC	3	2
PSOE	110	123		BNG	2	2
Esquerra Plural	11	12		CC	2	2
CiU	16	13		FA	1	1
PNB	5	5		Compromís	1	1
Amaiur	7	5		Gbai	1	0
UpyD	5	3

Consideracions:

El PP arrasa gràcies a la pujada de l'abstenció entre les files socialistes. El PP té un vot fidel que quan la participació baixa li permet àmplies majories, i quan puja, li permet resistir. El vot de la dreta està agrupat i fidelitzat, per això es el que més es beneficia de la injusta llei electoral.
El PSOE s'enfonsa i poca cosa es pot dir. Rubalcaba no és Felipe i el miracle no ha pogut ser. El PSOE pot ser i fer polítiques de dretes, però bona part del seu electorat no ho és. I s'ha demostrat.

Catalunya: 

Gran avenç de CiU donat, en bona part, per l'enfonsament de PSC. Les retallades no han pesat, total, ja es donava per descomptat que amb el PP vindrien més des de Madrid. CiU ha sabut aguantar el vot de la dreta a Catalunya.
El PP no pessiga entre l'electorat convergent de dretes.
ERC aguanta gràcies a fer unes candidatures que fidelitzaven els sectors independentistes més crítics amb el tripartit. Reconec que no m'agradava gens el candidat, era una candidatura a la defensiva i l'han encertada. Dubto moltíssim que aquesta gent (candidat i líder) arribin un dia a mobilitzar la gent que va arribar a mobilitzar en Carod.

Euskadi:

Ho he dit, des d'aquesta bitàcola, infinitat d'ocasions: PP i PSOE han estat alimentant de manera espectacular l'esquerra abertzale i ara això ha esclatat. La llei de partits era un bumerang que ara torna. Amaiur recull un sentiment estès a Euskadi i la campanya que li han fet a Espanya.
En PNB és una roca. La seva capacitat de resistència és envejable. Està ancorat en el teixit social basc i no el mouran tan fàcilment.
PSOE: qui es va a dormir amb nens, es lleva pixat. El govern amb el PP no era volgut per la societat basca. Es va poder formar pel tripijoc de la llei electoral. Ara paguen.
PP: Té el que té, igual que a Catalunya.

Nosaltres:

ICV-EUiA: Gran candidat, gran candidatura, gran programa i gran campanya electoral. El missatge era clar i adequat i el missatger el millor. Estem en una crisi brutal, l'esquerra social-liberal s'ha mimetitzat amb la dreta i calia aixecar la bandera de l'esquerra. Missatge d'esquerres envers les classes treballadores. En Coscu tenia i té el prestigi, coneixença i experiència per a portar aquesta bandera. La resta de la candidatura l'ha acompanyat a la perfecció.
Actes de campanya massius i entusiastes i bona acollida de les propostes.
EUiA tindrà diputat al Congrés per primera vegada en la seva història, un gran diputat: el company Joan Josep Nuet. S'ho mereix.
L'espai que representem torna, després de 18 anys, a tenir 3 diputats. La coalició suma i és una eina magnífica, cal protegir-la i conservar-la bé. Tots ho hem de tenir present abans de pensar en noves aventures...

L'Esquerra Plural a l'estat torna a resultats d'abans de l'any 2000. Al igual que Catalunya, l'Aragó ha estat un gran exemple. Unió i generositat en la diversitat. Gran Gaspar i Alberto Garzón, gran resultat d'EUPV al País Valencià, i gran recuperació d'IU a Madrid.
Vaig decidir afiliar-me a IU (finalment EUiA després de la meva arribada a Catalunya) després de la primera desfeta de l'any 2000. Després van venir les desfetes consecutives de 2004 i 2008. Ahir em va semblar tancar un cercle. Ara, a mirar cap amunt i aprendre de les errades passades.
Equo ens ha restat algun diputat (Cadis, Alacant, Còrdova, Madrid...), i crec que la seva decisió és errònia, tal i com s'ha demostrat. Tinc amics allà i respecto la evolució que vulguin fer amb el seu projecte, però crec que són moments de deixar de banda diferències i unificar les forces transformadores, respectant les diversitats i l'autonomia de cadascú. Si a molts llocs ha estat possible, per què a d'altres no?

Toca unificar la resistència al tsunami blau i neoliberal. El se'ns vindrà a sobre serà molt dur.

Porra electoral #20N

Que no sigui dit que no em mullo...! Us deixo les meves previsions per a diumenge.
Comprovareu que miro de ser objectiu i la meva previsió, per suposat, no té res a veure amb el que serien els meus desitjos. Aquí va:

181 PP
123 PSOE
  12 L'Esquerra Plural (IU-ICV-EUiA-CHA-Batzarre-Verds...)
  13 CiU
    5 PNB
    5 Amaiur
    3 UPyD
    2 CC
    2 ERC
    2 BNG
    1 Compromís
    1 FA

Els diputats de l'Esquerra Plural els divideixo així: 3 Barcelona, 3 Madrid, 1 València, 1 Alacant, 1 Sevilla, 1 Màlaga, 1 Astúries, 1 Saragossa

S'admeten apostes fins a diumenge a les 20h.

També aposto que Mariano Rajoy serà un dels presidents més breus de l'Espanya post-franquista. Serà substituït per un tecnòcrata de reconegut prestigi a Europa. El nom pel que aposto és el de Joaquín Almunia.
Veig futur en Almunia. En una Europa el la que s'aposta per persones no elegides democràticament pel poble, Almunia (perdedor nat d'eleccions) és un valor segur...

Jo que sempre he defensat ZP com a un heroi, ara m'he enamorat de la 'niña' de Rajoy!

Mireu aquest divertit vídeo de les Joventut Comunista-CJC demanant el vot per a ICV-EUiA...

És la nostra gent! Som més!

Ja he descansat...

Ahir em vaig anar a dormir molt cansat. I no només per un cap de setmana intens amb viatge llampec a Euskadi... Me'n vaig anar a dormir cansat, cansat de ser sempre tan honest i tan poc demagog, cansat d'elaborar sempre propostes complexes per mirar de donar solució a problemes complexes i no llençar propostes cridaneres curtes i comprensibles. Però de tot ha d'haver-hi en la vinya política del Senyor... i a nosaltres ens toca el paper de dignificar la política. Em direu presumptuós, però és que realment penso així.

Jo estic orgullós de tenir companys que es juguen la presó (Manuel Fuentes, alcalde -"ex" ja- de Seseña) que va engegar una lluita contra la corrupció i els poderosos. Ahir els resultats a Seseña va deixar una majoria aclaparadora del partit relacionat amb "el Pocero". Fuentes podia haver fet el mateix i haver "cobrat" en metàl·lic i, potser conservant l'alcaldia, però jo m'estimo més determinades derrotes.

Ho sento, els partits polítics no ho fem del tot bé, això és així, però qui vota és el principal responsable del seu vot. M'he discutit amb moltes persones que veuen "simpàtica" la presència de la PXC, els hi he fet veure que el que proposen, a banda d'immoral, és irrealitzable. És igual, et diuen que sí, que molt bé, però que l'Anglada està bé perquè és l'únic que parla clar i diu les coses pel seu nom. Missatge curt i clar destinat a una part dels votants que no volen pensar ni analitzar.
I no només és una qüestió d'immigració, de la crisi o de la corrupció. Hi ha companys d'altres partits que posen candidats amb cara i ulls, que elaboren i pensen un full de ruta per a aconseguir el seu objectiu (la independència) per a que després arribin altres companys que, sense candidats ni fulls de ruta, anunciïn una imminent proclamació de la independència i se'n portin els vots. Missatge curt i clar, que no s'hagi de pensar gaire.

A Vic, les persones d'ICV-EUiA teníem com a objectiu el segon regidor. Realment pensàvem que amb la feina seriosa, coherent i honrada, desenvolupada durant aquests darrers 4 anys podíem aconseguir-ho. No només no ho hem aconseguit sinó que hem retrocedit en vots, podent però mantenir el regidor. No va ser una nit alegre, però crec que hem de mirar les coses amb perspectiva.
La nostra coalició ha mostrat una bona capacitat de resistència, amb algun avenç important a l'àrea metropolitana. Però a la "Catalunya interior" hem perdut molta presència: Manresa, Berga, Ripoll, Olot... no tindran presència de la nostra coalició al consistori, Vic sí. El creixement de la PXC, de la CUP, SI... i hem resistit. Tenim una base sòlida per a intentar de nou l'assalt.

Personalment la nit no va ser del tot trista: l'amic Manolo Millán resisteix de manera gairebé heroica a Irun conservant la seva acta de regidor, els companys d'ICV-EUiA a Manlleu, el creixement a Barcelona ciutat, la majoria absoluta del company Jose Montero a Montornès... Els grans resultats d'IU a llocs on feia temps no els teníem: regidor increïble en A Corunya, creixement fortíssim a l'Aragó, Extremadura, Galícia, Castella i Lleó... Recuperació a Astúries, zones importants d'Andalusia, grup parlamentari propi a les Corts valencianes... Bildu (que no m'ha donat una súper alegria, però em va posar un gran somriure a la cara...).

El PP i la merda de la PXC em van enviar al llit cansat. Però, ja he descansat...!

Joan Delort, un "jeta" que empara la tortura

Joan Delort és un jeta que porta com alt càrrec a la Conselleria d’Interior més de 10 anys, amb consellers de 4 partits diferents. Delort és un jeta que denuncia lo malament que ho feia el seu superior directe, però que no va plegar. Delort és un jeta que estava, segons diu ara, en contra de la direcció de la conselleria, però que es va mantenir com a número 3 de la mateixa.
Delort representa el pitjor de la política, representa el agafar-se a la cadira passi el que passi, i passi qui passi. Ni tan sols va tenir la decència de plegar quan el seu “soci” Olmos va ser cessat per les agressions policials al anti-Bolonya.


Però el que és pitjor, Delort és un emparador de la tortura. Delort critica que s’enxampés 5 mossos torturadors i se’ls posés a disposició de la justícia. Per a Delort, el que s’havia d’haver fet és haver mirat cap a una altra banda i no fer res.
Delort no defensa els mossos que actuen amb professionalitat i compleixen amb correcció la seva tasca. Aquests mossos no haurien de tenir cap problema en que es gravessin els interrogatoris, només haurien d’estar preocupats els que no actuïn seguint la legalitat.
La presència de videocàmeres a les comissaries és una reivindicació històrica de les organitzacions defensores dels drets humans. A Euskadi s’haguessin estalviat molts casos de tortures amb aquesta mesura. A més, és una garantia per als mossos que actuen amb correcció, ja que tenen proves davant possibles denúncies falses de tortura.
Fins i tot l’actual cap del sr. Delort, el conseller Felip Puig, no es veu en cor de tirar enrere la mesura. Plegarà el sr. Delort si Puig no treu les videocàmeres?



Sí, tal i com ha dit en Jordi Miralles, Delort hauria d’haver dimitit si tan en contra estava de les polítiques seguides des de la conselleria. Però com que és veritablement difícil que un jeta dimiteixi, personalment coincideixo més amb les declaracions d’en Salvador Milà: a Delort se l’havia d’haver cessat a les primeres de canvi. Personatges com aquest, heretats de l’antic règim, van estar sabotejant des de dins la tasca del govern. Un càrrec de confiança ha de ser això, de confiança, i confiar en Joan Delort per a la conselleria d’interior era temerari.

Eleccions Catalunya 2010. El meu punt de vista

Porto ja uns quants dies de silenci blocaire provocat bàsicament per les dues campanyes electorals que he hagut de viure aquests dies: la molt intensa campanya de les eleccions al Parlament del dia 28 i una, també intensa, campanya a les eleccions sindicals a la meva empresa, celebrades el passar 24 de novembre.
He volgut esperar uns dies, per agafar aire i prendre perspectiva, per a valorar la jornada electoral del dia 28.

Una bona, molt bona campanya
He seguit la campanya nacional de la coalició ICV-EUiA bàsicament per twitter, facebook i la web d'EUiA. Només vaig assistir a l'acte central del dia 20N a Barcelona. La conclusió és que s'ha treballat molt, i molt bé. Molts actes, la majoria destinats a la gent de fora de les nostres organitzacions, gent de sectors. Hem de tenir clar que és millor una xerrada en petit format amb un col·lectiu determinat, encara que només vinguin una desena de persones, que el típic acte per a la militància (i la premsa) on l'únic mèrit és poder, o no, omplir un espai determinat.
A Osona la campanya ha estat molt intensa i treballada. No hem fet cap acte central o míting, ens hem dedicat a trobades amb gent diversa i a explicar (i escoltar) el que diuen des de la societat: dos trobades amb sindicalistes (més una amb els afectats de Colomer), una xerrada per a explicar les polítiques d'habitatge, la visita del candidat Herrera per a parlar de transport públic, un partit de futbol (amb més d'un centenar d'assistents) amb la diversitat cultural de la nostra comarca, o un acte, que al meu entendre va ser dels millors, per a parlar de salut pública amb els sectors que hi treballen... En total, més d'una dotzena d'actes, trobades i xerrades en petit format, a banda del repartiment de propaganda als mercats, enganxades de cartells, etc... Al sopar de final de campanya ens vam ajuntar una seixantena d'amics i militants d'EUiA i ICV. Crec que és el resum d'una feina ben feta a nivell nacional, i a nivell comarcal.

Millors sensacions que resultats
Els nostres resultats no han estat bons. Amb la crisi, la vaga general, la taxa d'atur... sincerament pensava que l'opció clarament d'esquerres que nosaltres defensem podia tenir millors resultats. Tot i així, la realitat és la que és: hi ha una onada dretana que recorre Europa i un electorat d'esquerres perdut i desorientat. Catalunya era una excepció a aquesta situació, però l'onada ens ha passat per sobre. És en aquestes circumstàncies en que la sensació d'uns resultats no tan dolents creix. Les diferents sensibilitats de l'esquerra han estat escombrades, i nosaltres hem aguantat demostrant una musculatura i capacitat de resistència encomiables. La bona campanya crec que ha tingut molt a veure. S'acosten (per no dir que ja els tenim aquí) temps difícils per a l'esquerra i les classes populars.
Avui, més que mai, es demostra que la coalició que vam fer amb ICV ha estat un encert. Sense aquesta coalició, anant per separat, no haguessin quedat ni les cendres a l'espai a l'esquerra de la socialdemocràcia.

Valoració general
CiU: Triomf clar i indiscutible. Ho han tingut molt fàcil, ningú no els hi ha volgut plantar cara, només nosaltres. PSC i PP per les futures necessitats que puguin tenir a Espanya, ERC per 3/4 parts del mateix. Si no arriba a ser pels resultats de PP i SI haguessin tornat a les majories absolutes d'en Pujol
PSC i ERC: Han llençat la tovallola massa aviat. El càstig continuo al que ha estat sotmès el govern d'Entesa els ha marcat, i han acabat renegant del mateix. Fora no han trobat un altre espai alternatiu. Em sap molt greu els seus resultats, no pot haver un govern alternatiu al de la dreta a Catalunya sense ells...
PP: Són part de l'onada. A Catalunya l'ha capitalitzada CiU, però ells s'hi han enganxat. Que és preparin les esquerres espanyoles
C's: Tenen molt de mèrit. La clau ha estat en saber captar els votants espanyolistes que, a més, estan desencantats dels partits tradicionals. Han fet bona campanya amb un candidat amb les idees i un discurs clar.
SI i Rcat: El temps dirà el recorregut que tenen. Jo estic convençut que han estat instruments, potenciats des de determinats sectors, per a desgastar ERC. Els primers han estat per a mi una de les males notícies de la jornada, els segons una de les bones.
PXC: Què hagués passat sense una bona participació com la que hem tingut? O sense que el PP s'apropiés de part del seu discurs? Ja no existeix l'oasi català, la mateixa merda que corre per Europa la tenim a casa. Crec que és una gran notícia que no entri però que hagi donat un ensurt. A veure si per fi ens posem les piles en aquest tema.

Tisorada a la catalana i nacionalisme

El dia que ZP va treure les tisores a passeig les retallades van anar en una única direcció, la dels febles. Des de l’esquerra, política i sindical, vam criticar principalment dues coses:

- Que només s’actués sobre el dèficit retallant la despesa, i no augmentant els ingressos i,
- Que aquestes dures mesures caiguessin sobre les esquenes d’aquells que no tenien cap responsabilitat en la crisi i que, a sobre, no van sobrats precisament de recursos



El decret imposant aquestes mesures és d’obligat compliment a totes les administracions, la catalana inclosa. Però no per això el govern de Catalunya es va resignar a no fer més just i equitatiu aquest paquet de mesures. De seguida des d’EUiA i ICV ens vam posar mans a l’obra per tal de que a Catalunya s’apliqués allò que dèiem al parlament espanyol: que també havien de pagar els que més tenien i que per a retallar el dèficit també s’havia d’actuar sobre els ingressos. D’aquesta manera s’han acordat amb els altres socis del govern mesures per a actuar sobre la fiscalitat.

Per suposat, des de la dreta (CiU i PP) s’han criticat les mesures, és lo natural i esperat. Però veig que aquestes mesures també estan sent criticades amb uns arguments que demostren que, per alguns sectors del nacionalisme (la ‘crosta’, terme que jo vaig criticar però que cada vegada estic més convençut que existeix), el complex d’inferioritat és evident. Els arguments són que “una altra vegada a Catalunya li tocarà pagar més”. O sigui que mentre que a la resta de l’estat no apujaran els impostos, aquí sí.

Jo al·lucino! A Catalunya, gràcies al seu govern, no es tocaran les prestacions als dependents (cosa que a l’estat sí que es fa), no es tocaran els ajuts de cooperació, al tercer sector... I tot això es farà gràcies a que s’actuarà sobre la fiscalitat perquè pagui més qui més té, fent servir els impostos d’una manera justa i progressiva. A Catalunya s’amortiran els efectes del maleït decret espanyol sobre les classes més populars, fent que també paguin la crisi els que més recursos tenen.
Entenc que per a determinats sectors deu ser molt difícil d’entendre aquesta argumentació. Algú li hauria d’explicar a alguns periodistes i tertulians que Catalunya no paga impostos, que són els seus ciutadans (els catalans) els que paguen.

El decret de ZP, a banda d’injust, és molt dolent per a la majoria de ciutadans de l’estat i de Catalunya. Però almenys, al nostre país, els efectes no seran tan durs gràcies la nostra presència al govern i a una major sensibilitat d’esquerres del mateix.
Això no és bo per a la immensa majoria dels catalans? I si és bo per a la majoria dels catalans, no ho és per Catalunya? Era millor pels catalans el decret, a seques, de ZP tirat endavant amb la complicitat del ministre Duran? Llavors, de què parlen alguns? En lloc de treure pit i estar orgullosos del nostre govern per donar-li la volta, en benefici dels seus ciutadans, a una imposició del govern espanyol, ens tornem a mirar el melic i a comparar amb la resta amb un sentit d’inferioritat.

Per sort, dins del nacionalisme també hi ha sectors capaços d’entendre aquestes coses i, també per sort, estan dins d’aquest govern.

Amb CiU seria més fàcil

S'han començat a fer públiques converses i anotacions d'agenda relacionades amb el "cas Palau". D'aquestes anotacions es desprèn de manera claríssima que es van fer servir comissions il·legals per a finançar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). En base al coneixement d'aquestes dades el Parlament de Catalunya, a sol·licitud del grup d'ICV-EUiA, va instar a constituir una comissió d'investigació per tal d'aclarir les responsabilitats polítiques derivades del cas.

CiU i CDC han reaccionat de manera airada. Primer dient que com és possible que es vulgui investigar l'oposició. Una afirmació d'aquest estil em va fer dubtar si era o no legal muntar una comissió d'investigació per a aclarir corrupteles relacionades amb l'oposició. Pel que he vist, no hi ha cap lloc on es digui que aquestes comissions són per l'exclusiu control del govern. Després, els convergents van dir que a veure perquè no es muntava també una altra comissió per a investigar el "cas Pretòria" on hi ha implicats un alcalde i un diputat del PSC.
Però del "cas Pretòria" també se n'han sentit converses telefòniques. En una d'elles, els dos principals implicats (Luis Garcia -Luigi- i l'alcalde Sebastià Muñoz) afirmaven el seu desig que canviés el govern de Catalunya en favor d'Artur Mas ja que amb l'actual govern no tenien tantes facilitats per a desenvolupar els seus "negocis". Jo no crec que es referissin a Mas com a persona concreta, és a dir, no crec que parlessin d'en Mas sabent que és un corrupte o té predisposició a la corrupció. Quan deien que s'estimaven més que governés Mas, crec que es referien a que s'estimaven més que governés CiU.
Donat que estem davant dos corruptes que han desenvolupat els seus "negocis" durant molts anys, el fet que s'estimin més un govern de CiU (devien conèixer l'anterior) que l'actual, penso que és molt significatiu. Insisteixo, realment vol i li convé a CiU que s'investigui fins a les últimes conseqüències el "cas Pretòria"? Perquè si sucoses són les converses d'en 'Luigi' i Muñoz, molt menys desperdici tenen les converses entre Prenafeta i Alavedra, aquells salvadors de la pàtria que, segons l'ex-President Pujol, tant van fer pel país i que estaven sent perseguits pels seus serveis al mateix. I és que ex-President, no es confongui, per a alguns dels seus amics, la veritable pàtria es trobava a la butxaca interior de la seva americana...

Felip Puig, o com fer política sense posar-se vermell

Felip Puig representa el típic cas, molt estès per altra banda entre CiU, de fer política i declaracions polítiques sense mostrar la més mínima vergonya.
Ahir, a l’entrevista que li van fer a Catalunya Ràdio, a banda de tornar a carregar contra Joan Saura i la coalició ICV-EUiA, cosa que de tan repetitiva ja donem per descomptada, va afirmar una cosa que només des del màxim cinisme i caradura es pot dir. Va dir que si l’aritmètica ho permet, PSC i PP pactaran a Catalunya ja que el seu model de país és el mateix (“faran un pacte a la basca”).
Jo no entenc com pot fer aquestes declaracions sense posar-se, ni tan sols, una miqueta vermell. Qui ha estat l’únic partit català que ha arribat a pactes de govern amb el PPC? I això no va passar fa 50 anys, sinó a la darrera legislatura que va manar CiU (1999-2003). Sí, va pactar amb el moderat PP de José Maria Aznar. Però és que a més, l’aritmètica el permetia altre tipus de pactes (ERC i, fins i tot, PSC). Per què doncs va pactar amb el PP?
Les possibilitats aritmètiques d’un pacte PSC-PP són, segons totes les enquestes publicades, impossibles. En tot cas seria més probable una reedició del tripartit. El que també diuen les enquestes és que CiU, si guanya, no sembla poder arribar a la majoria absoluta. Ens podria dir el senyor Puig amb qui tenen idea de pactar ells? Descartarien qualsevol tipus de pacte amb el PP? I amb el PSC, ja que té el mateix model de país que el PP?
Que el cínic Felip Puig no pretengui prendre’ns per idiotes. Aquí els únics que van arribar a pactes de govern (a Catalunya, però també a Madrid) amb el PP van ser ells. Perquè CiU sí que té el mateix model de país que el PP, i això ho demostren dia sí, dia també, amb les votacions als parlament de Catalunya i d’Espanya; amb les propostes de reforma laboral, supressió d’impostos, privatització de serveis públics...
Els analistes polítics quan treuen conclusions de les enquestes publicades posant una línia molt clara que separa els vots sumats pel tripartit i els de PP-CiU, per alguna cosa serà...

Jo SÍ que defenso aquest govern!

Ja ho he dit més d'una i dues vegades: no sóc un entusiasta d'haver assumit la conselleria d'Interior. Reconec que bona part dels aspectes socials del programa de govern (Acords del Tinell i d'Entesa) no s'han desenvolupat amb la rapidesa i intensitat que haguéssim volgut. No s'ha actuat del tot correctament en determinades qüestions puntuals (manis Bolonya, sequera, nevada...). Determinades conselleries (sanitat, educació) no han estat, en molts moments, exemple de polítiques d'esquerres... Però que voleu que us digui, en uns moments en que el neoliberalisme més radical envaeix occident, jo em sento satisfet del govern del meu país, Catalunya.
Els sectors conservadors del país ens estan atacant sense descans, i per alguna cosa serà. És normal, i fins i tot bo que des de les forces conservadores es digui que aquest govern no té res a veure amb els governs Pujol. No, jo no vull que tornin les polítiques del pujolisme, no vull el neoliberalisme que han defensat Mas, Madí, Pujol (jr)... quan han tingut la possibilitat d'explicar les seves propostes. És legítim voler carregar-se el tripartit d'esquerres i que torni CiU, tan legítim com que molts no vulguem veure, ni en pintura, el retorn de CiU i PP.
Nosaltres no tenim cap mena de vergonya en defensar el govern del que hem format part. És, amb els número a la mà, l'única opció de govern progressista a Catalunya.
Defensem haver quasi duplicat les beques-menjador a les escoles, haver passat les llistes d'espera a la sanitat de 5,3 a 3,8 mesos, que el 97% de la població tingui un CAP a menys de 10 minuts, la Llei de Barris, política d'Habitatge, traspàs rodalies, de la Inspecció de Treball, i un llarguíssim etcètera... Ens creiem aquest govern i el defensarem.

Què ha fet ICV-EUiA amb el meu vot?

View more presentations from iniciativaverds.

Ens agradaria que els nostres socis de govern, que -de fet- hi tenen més pes que nosaltres, fessin el mateix. Ja durant l'anterior campanya electoral ens vam quedar sols apostant pel tripartit. PSC i ERC no van ser tan clars a l'hora de fer aquesta aposta i no van tancar les portes a pactes diferents. El resultat d'aquelles eleccions hauria de servir d'exemple: pujada dels que defensàvem el govern d'esquerres i baixada dels que van jugar a vàries bandes.

enquesta La Vanguardia: 14/03/2010

No sóc dels que es pren les enquestes electorals de manera seriosa (i menys les de La Vanguardia), però sí que crec que marquen tendències. Potser la patacada electoral ens la foterem nosaltres, però l'enquesta d'ahir de La Vanguardia reitera el que ja van expressar d'altres enquestes: del govern d'Entesa som nosaltres els que millor resistim la pujada de la dreta, per contra PSC i, sobre tot, ERC pateixen una forta baixada.

En política, penso, s'ha de ser creïble. Si durant aquests 7 anys hem format part d'aquest govern i diem que les coses s'han fet prou bé, el normal seria defensar-ho. En uns moments en que l'electorat d'esquerres es pot sentir desmobilitzat el pitjor que podem fer és no sortir a defensar, amb el cap ben alt, les bones accions d'aquest govern (que han existit, i moltes!). Jo no tindré vergonya a dir-ho: em crec aquest govern, i el defensaré. L'alternativa per als catalans d'esquerres seria tornar enrere.