No és la independència de Catalunya, ni la unitat d'Espanya, ni tan sols el dret a decidir.
És la llibertat d'expressió i d'opinió, la llibertat de poder animar a participar o no, la llibertat dels representants polítics escollits democràticament, la llibertat de poder informar, la llibertat de poder organitzar debats i intercanviar punts de vista...
Participaré a la votació de l'1 d'Octubre, i intentaré animar a les persones més properes a que també participin. És el que opino, i no m'ho callaré!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independentisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independentisme. Mostrar tots els missatges
13 de setembre del 2017
11 de setembre del 2016
11S, sobiranisme, independentisme
Els catalanistes en les seves diferents versions (autonomistes, confederalistes, independentistes...) celebrem la diada de l'11S com a jornada reivindicativa dels drets nacionals de Catalunya.
Sóc sobiranista perquè entenc que Catalunya és una nació, i com a tal, té dret a decidir lliurement el seu futur; i que la unió amb qualsevol altre poble per a formar un estat, hauria de ser lliurement acceptada i, en tot cas, reversible.
Catalunya és una nació perquè, sobre una base cultural, lingüística i social indubtable, una part molt majoritària dels ciutadans que hi vivim així ho sentim. Som nació perquè volem ser nació. Aquesta és, al meu entendre, la base sobre la que es fonamenten els anhels d'aquest poble.
No comparteixo, ni entenc, el nacionalisme de base ètnica ni històrica. El tema ètnic cau pel seu propi pes, el tema històric, tot i existir, és discutible i perillós. Els estats són una invenció de finals del segle XVIII. Ni tan sols podem parlar d'estat espanyol abans d'aquesta època.
Si que podríem parlar de sentiment nacional català, però és molt discutible parlar de sentiment independentista abans del XIX, ja que no hi havia una consciència tan clara de ser un estat (per inexistència dels mateixos).
Els fets de 1714 tenen una indubtable component nacional (més reafirmadora de la pròpia identitat que "independentista"). Igual que als carlins bascos, hi havia un component important d'arrelament a la terra, però la guerra tenia d'altres components tan o més importants. No és sostenible la idea d'una guerra nacional o per la independència. El component de poder polític i econòmic, va ser més important.
Per això veig equivocat anar reescrivint la història per part del nacionalisme català sobre els fets de 1714. Recordem aquesta data com a inici o final del que podia haver estat i no va ser: la de l'inici de l'homogeneïtzació, per part del nacionalisme espanyol, del poder central castellà a tot el territori del regne. I la del inici d'una consciència col·lectiva, per part del poble de Catalunya, del la nul·la voluntat d'encaixar-nos com a poble en aquest nou estat que naixeria. A partir d'aquí, uns reivindiquen aquest encaix i d'altres, crear un estat propi per aquesta nació.
11 de novembre del 2014
#9N: Alguna impresió
Diumenge passat, sense ser nacionalista ni, d'entrada, independentista, vaig votar #SiSi a la consulta substitutòria de l'oficial anul·lada pel TC. I ho vaig fer una mica a contracor, triant l'opció menys dolenta.
I és que després de seguir amb moderat interès tot aquest anomenat "procés" durant gairebé un lustre, vaig arribar a la conclusió que la via cap a un estat espanyol plurinacional només és possible (i molt remotament) amb un pacte entre iguals. Espanya només negocia (i a vegades ni això) amb d'altres estats com ella. Potser un canvi de majories a l'estat torni a reobrir aquesta via (a llavors potser canviaria el meu vot per un #SiNo), però en sóc molt escèptic.
Així doncs, no podent tenir un estat plurinacional com a opció real, igual que sempre he afirmat, vaig prioritzar no renunciar a la sobirania que ens correspon com a país per sobre dels llaços que encara poguéssim mantenir amb d'altres pobles i gents de l'estat.
Crec que l'única via possible per assolir una independència és la de la voluntat lliure i democràticament manifestada de la societat. En el que a aquest succedani de consulta respecta, era més que escèptic. Però imagino que al igual que a molts altres catalans, va ser el govern espanyol qui em va acabar d'esperonar per sortir a votar.
La primera qüestió objecte de comentari seria la de la participació. De fet, era la qüestió principal i la més fàcilment avaluable. Per a mi, la línia que separava el fracàs de l'èxit s'hauria d'haver situat al voltant del milió i mig de votants. Tot el que s'acostés als 2 milions seria un gran resultat, i sobrepassar els 2 milions, tot un èxit. Els resultats parlen per si sols, 2,3 milions de persones és un èxit enorme.
Alguns diran que és més o menys la mateixa gent que ja va participar enguany a la "V", i una mica més que a la "Via" de 2013. El cas és, i crec que els resultats d'aquest diumenge així ho demostren, que no anava gaire desencaminat quan no m'acabava de creure les xifres donades els dos darrers 11S.
Quant els resultats, un parell de consideracions:
1) "Chapeau" als més de 400mil votants que no van votar #SiSi, crec que el seu vot (sobre tot el #No i el #Blanc) té un valor especial com a veritables demòcrates. Ells van ser actors principals com a legitimadors de la consulta.
2) No acabo d'entendre el gran entusiasme de l'independentisme (més enllà de l'èxit d'organització i participació en la consulta), a no ser, és clar, que tinguin dades que a mi se m'escapen. Realment queden a les reserves centenars de milers de votants del #SiSi a banda dels que van votar diumenge? 1,8 o 1,9 milions de vots són un gran resultat per unes eleccions al Parlament com les de 2012 (67% de participació -3,6 milions- sobre el cens habitual -més reduït que el 9N-), però són suficients per a un referèndum vinculant?
A Escòcia va votar un 85% del cens. No sé si a Catalunya hi hauria una mobilització similar, però si hi hagués vinculació en els resultats, crec que no ens quedaríem molt més enrere.
Un 75% dels cens del 9N serien uns 4,7 milions de votants. Per tant, es necessitarien uns 2,3 o 2,4 milions de #SiSi per a obtenir majoria absoluta. Queden mig milió de votants del #SiSi per aflorar? Realment em sorprendria.
Així doncs, o bé es juga la victòria en un hipotètic referèndum a una participació inferior al 65% del cens o potser s'haurien de buscar complicitats amb molts partidaris del #SiNo, sovint menyspreats (quan no ridiculitzats), què s'ha demostrat, representen un espai propi no precisament insignificant. Un espai, no l'oblidem, que es troba també dins del àmbit del sobiranisme.
I és que després de seguir amb moderat interès tot aquest anomenat "procés" durant gairebé un lustre, vaig arribar a la conclusió que la via cap a un estat espanyol plurinacional només és possible (i molt remotament) amb un pacte entre iguals. Espanya només negocia (i a vegades ni això) amb d'altres estats com ella. Potser un canvi de majories a l'estat torni a reobrir aquesta via (a llavors potser canviaria el meu vot per un #SiNo), però en sóc molt escèptic.
Així doncs, no podent tenir un estat plurinacional com a opció real, igual que sempre he afirmat, vaig prioritzar no renunciar a la sobirania que ens correspon com a país per sobre dels llaços que encara poguéssim mantenir amb d'altres pobles i gents de l'estat.
Crec que l'única via possible per assolir una independència és la de la voluntat lliure i democràticament manifestada de la societat. En el que a aquest succedani de consulta respecta, era més que escèptic. Però imagino que al igual que a molts altres catalans, va ser el govern espanyol qui em va acabar d'esperonar per sortir a votar.
La primera qüestió objecte de comentari seria la de la participació. De fet, era la qüestió principal i la més fàcilment avaluable. Per a mi, la línia que separava el fracàs de l'èxit s'hauria d'haver situat al voltant del milió i mig de votants. Tot el que s'acostés als 2 milions seria un gran resultat, i sobrepassar els 2 milions, tot un èxit. Els resultats parlen per si sols, 2,3 milions de persones és un èxit enorme.
Alguns diran que és més o menys la mateixa gent que ja va participar enguany a la "V", i una mica més que a la "Via" de 2013. El cas és, i crec que els resultats d'aquest diumenge així ho demostren, que no anava gaire desencaminat quan no m'acabava de creure les xifres donades els dos darrers 11S.
Quant els resultats, un parell de consideracions:
1) "Chapeau" als més de 400mil votants que no van votar #SiSi, crec que el seu vot (sobre tot el #No i el #Blanc) té un valor especial com a veritables demòcrates. Ells van ser actors principals com a legitimadors de la consulta.
2) No acabo d'entendre el gran entusiasme de l'independentisme (més enllà de l'èxit d'organització i participació en la consulta), a no ser, és clar, que tinguin dades que a mi se m'escapen. Realment queden a les reserves centenars de milers de votants del #SiSi a banda dels que van votar diumenge? 1,8 o 1,9 milions de vots són un gran resultat per unes eleccions al Parlament com les de 2012 (67% de participació -3,6 milions- sobre el cens habitual -més reduït que el 9N-), però són suficients per a un referèndum vinculant?
A Escòcia va votar un 85% del cens. No sé si a Catalunya hi hauria una mobilització similar, però si hi hagués vinculació en els resultats, crec que no ens quedaríem molt més enrere.
Un 75% dels cens del 9N serien uns 4,7 milions de votants. Per tant, es necessitarien uns 2,3 o 2,4 milions de #SiSi per a obtenir majoria absoluta. Queden mig milió de votants del #SiSi per aflorar? Realment em sorprendria.
Així doncs, o bé es juga la victòria en un hipotètic referèndum a una participació inferior al 65% del cens o potser s'haurien de buscar complicitats amb molts partidaris del #SiNo, sovint menyspreats (quan no ridiculitzats), què s'ha demostrat, representen un espai propi no precisament insignificant. Un espai, no l'oblidem, que es troba també dins del àmbit del sobiranisme.
18 de setembre del 2013
"Digues què votaràs, botifler!"
La veritat és que moltes idees, tuits escampats i articles, d'una i altra banda, llegits, mereixien un post clarificador sobre el meu posicionament sobre la qüestió nacional.
Sóc sobiranista (defenso la sobirania de totes les nacions, Catalunya inclosa) però no independentista, la independència no és el meu objectiu polític primordial. Votaria, o votaré, "SI" en un hipotètic referèndum. No per gran convenciment, sinó per exclusió. Com que l'opció que defenso (una Catalunya sobirana en una república ibèrica plurinacional) no és gaire viable, apostaré per l'altra opció que ens permet ser sobirans, la independència.
Viuré un hipotètic referèndum amb passió, però l'endemà (sigui quin sigui el resultat) no m'emportaré cap alegria ni decepció important, em llevaré igualment i continuaré apostant per una societat justa.
Però no em caldrà fer aquest post. El company Marc Vidal, diputat d'ICV-EUiA per Girona, ha fet un post que comparteixo al 100%. Recull els arguments exactes que jo faria servir i les mateixes conclusions. A més, en Marc és un gran "explicador". Escriu tan bé com parla, o a l'inrevés (per alguna cosa és professor).
"...el meu
objectiu a la vida no és la independència, ni la nació, ni la bandera, ni la
pàtria. És, ras i curt, intentar construir un món més just en la mesura de les
possibilitats que tinc a cada moment. La independència pot ser un instrument,
les nacions són entelèquies, les banderes i les pàtries, emocions. La justícia
social, per contra, és un objectiu polític."
"...I ara mateix ho estem barrejant tot alhora i correm el
perill de fer un pa com unes hòsties, i traslladar les emocions al terreny de
la irracionalitat. "Això és fer la puta i la ramoneta! Pecat! A la
foguera! Digues què votaràs, botifler!" Aquesta podria ser l'expressió
nostrada d'algun independentista hiperventilat de nova generació..."
"...I no
acceptaré que algú em retregui allò de ser un mal català, o que faci llistes de
bons catalans i catalans dolents i em posi en aquesta. I menys que ho faci
algun català que es considera hereu de l'èpica històrica del país però només ha
conegut el Franco del Polònia. O algun català de les famílies que es van fer
riques amb l'estraperlo durant la guerra, o dels catalans que s'han fet d'or
pagant sous de misèria durant dècades i estafant hisenda, o simplement dels
lladres catalans tipus Millet i els seus amics, que ara són indepes de tota la
vida."
En fi, us enllaço aquest gran post que faig meu: La puta, la Ramoneta i els que estafen la tieta
16 de setembre del 2013
Uno de la mayoría silenciosa (Jordi Évole, i jo també)
Comparteixo aquest magnífic article d'en Jordi Évole sobre el procés cap a la independència, la Via Catalana i la "majoria silenciosa", que ha publicat aquest dilluns a El Periòdico.
Em sento representat en un 99% pel que diu i pels seus arguments. L'únic 1% en que ens diferenciem és que, avui, jo si que votaria a favor (sense ser independentista, si sobiranista, i sense agradar-me gens ni mica la parafernàlia patriotera, d'allà i d'aquí).
Uno de la mayoría silenciosa
Jordi Évole
Apreciada vicepresidenta, yo no fui a la cadena, pero le rogaría que la próxima vez que hable de mayoría silenciosa no me cuente, no se apropie de mi silencio. Porque le aseguro que quedarme en casa no significa tener la opinión que usted interesadamente presupone.
Mire, no fui a la cadena porque sigo manteniendo buenos vínculos con el resto de España que hacen que mi primera opción no sea la independencia. Mis padres nacieron allí, se criaron aquí, aprendieron catalán, me lo enseñaron. He viajado por toda España sin ocultar nunca mi catalanidad, y he tenido la suerte de conocer también una España dialogante, plural y tolerante. Una España prácticamente desaparecida de algunos medios de comunicación catalanes, que prefieren darle eco a una columna incendiaria de la página 27 de La Razón. Y pasa lo mismo con la Catalunya dialogante, plural y tolerante: que ha desaparecido de algunos medios españoles empeñados, por ejemplo, en magnificar en sus grotescas portadas la supuesta persecución del castellano en Catalunya. Y así los extremos han ido retroalimentándose hasta la situación actual de casi no retorno.
Dicen ustedes que aquí hay medios de comunicación públicos volcados en la causa independentista. No le diré que no. Y es una anomalía que eso ya no sea ni noticia. Pero pocas cosas son tan eficaces para el independentismo como un buen editorial del Abc o una declaración de su ministro Wert.
Los que creemos aún en los puentes entre Catalunya y España ya somos minoría. Y no me extraña tras todos los sinsabores vividos desde el gratuito «apoyaré» de Zapatero: un Estatut votado en referendo, aprobado por el Parlament, cepillado en el Congreso y luego inconstitucional.
Ahora en Catalunya lo que impera es exhibirse como independentista. A una amiga su hijo de 9 años le preguntó por qué ellos no iban a lo de la cadena, que visto por la tele parecía muy guay. Y mi amiga no supo qué responderle. Porque la puesta en escena cívica, reivindicativa y festiva es indiscutiblemente atractiva. Por no hablar del rotundo éxito de convocatoria. Pero yo nunca he sido muy de patrias. Ni de aquella ni de esta. Descolgaría el banderón de la plaza Colón, me incomodan las banderitas españolas en los polos de algunos, igual que me incomoda vivir en un lugar en el que la estelada se ha convertido en adorno habitual de balcones, pulseras o zapatillas deportivas.
Me dicen que con la independencia Catalunya será libre. Será libre de España para poder equivocarse o acertar por su cuenta, como es lícito. Pero libre con mayúsculas no me lo acabo de creer. Y no es que yo ahora sea libre. No lo soy. Por ejemplo, como periodista mi libertad radicaría en poder publicar aquello que considero que debo publicar. ¿Es posible llevar a la portada de algún gran medio catalán o español algo que afecte gravemente a un banco que ha dado un crédito a ese medio de comunicación? ¿Y con la independencia eso será posible?
Pero ¿sabe qué pasa, apreciada vicepresidenta? Que si alguien me da motivos para cambiar de opinión esos son ustedes, que con su actitud se han convertido en la máquina más bestia de hacer independentistas. Desde que gobiernan, ustedes no han perdido un solo minuto en intentar entender lo que pasa aquí. A veces tengo la sensación de que son ustedes los primeros interesados en que Catalunya se independice.
Si realmente quieren escuchar a la «mayoría silenciosa», déjenla votar. Y si la Constitución es un obstáculo, refórmenla: ustedes y el PSOE ya tienen experiencia en reformas constitucionales exprés. Y, puestos a pedir, háganlo más pronto que tarde. Porque yo también tengo prisa. Tengo prisa para que mis gobernantes se preocupen de algo más que no sea la independencia. Para que los gobiernos que hemos elegido se ocupen, por ejemplo, de la gente que lo está pasando mal. Aunque puede que a los que gobiernan aquí o allí eso no les interese.
9 d’abril del 2013
El "Si" pren cos a ICV
Aquest és el títol amb el que ahir "El Periodico" informava sobre el posicionament que, en un possible referèndum sobre la independència de Catalunya, prenia cos a ICV, i que no és un altre que el de decantar-se pel vot afirmatiu.
La notícia tenia el seu origen en la informació sobre la presentació del recent llibre del diputat d'ICV-EUiA, Jaume Bosch, que porta per títol De l'Estatut a l'autodeterminació (editorial Base).
La idea que Bosch resumeix en aquest llibre és que "Només una votació massiva a favor d'un Estat propi podria impulsar la voluntat de l'Estat espanyol cap a canvis més profunds per evitar que Catalunya abandoni definitivament la nau"
Tot i que ICV no es posiciona clarament sobre el seu vot en una consulta, agafant la idea de Bosch, en la ponència política de la seva imminent Assemblea Nacional (dies 19 a 21 d'abril) deixa anar una idea que comparteixo al 100% i que em sembla realment encertada que diu que ICV donarà suport en la consulta a "qualsevol opció que garanteixi una nova relació amb l'Estat i el reconeixement de la sobirania de Catalunya, i que rebutjarà aquelles opcions que suposin el manteniment de l'statu quo"
La meva coincidència amb aquesta idea és total, els que seguiu habitualment aquesta bitàcola ho heu pogut llegir. En un referèndum, fos quina fos la pregunta i les opcions a triar, l'única opció que mai podria votar seria la del manteniment de la situació actual, en que Catalunya forma part d'un estat que no li reconeix la seva condició de nació i, per tant, tampoc la seva sobirania i el dret a decidir.
També coincideixo plenament amb les crítiques de Bosch a una part, excloent, de l'independentisme, que podria estar representada per personatges com Toni Albà o Joel Joan.
Sembla bastant evident que l'estat no permetrà la celebració d'un referèndum "normalitzat" i molt menys l'opció de poder votar un nou status negociat amb ell. És aquest mateix Estat qui està forçant una pregunta en blanc o negre, al "si" o "no". I jo, com molts amics/gues d'ICV, tinc bastant clar el que votaré, i absolutament clar el que no votaré.
Esperem que aquesta opció també acabi coincidint amb la de la meva organització política.
La notícia tenia el seu origen en la informació sobre la presentació del recent llibre del diputat d'ICV-EUiA, Jaume Bosch, que porta per títol De l'Estatut a l'autodeterminació (editorial Base).
La idea que Bosch resumeix en aquest llibre és que "Només una votació massiva a favor d'un Estat propi podria impulsar la voluntat de l'Estat espanyol cap a canvis més profunds per evitar que Catalunya abandoni definitivament la nau"
Tot i que ICV no es posiciona clarament sobre el seu vot en una consulta, agafant la idea de Bosch, en la ponència política de la seva imminent Assemblea Nacional (dies 19 a 21 d'abril) deixa anar una idea que comparteixo al 100% i que em sembla realment encertada que diu que ICV donarà suport en la consulta a "qualsevol opció que garanteixi una nova relació amb l'Estat i el reconeixement de la sobirania de Catalunya, i que rebutjarà aquelles opcions que suposin el manteniment de l'statu quo"
La meva coincidència amb aquesta idea és total, els que seguiu habitualment aquesta bitàcola ho heu pogut llegir. En un referèndum, fos quina fos la pregunta i les opcions a triar, l'única opció que mai podria votar seria la del manteniment de la situació actual, en que Catalunya forma part d'un estat que no li reconeix la seva condició de nació i, per tant, tampoc la seva sobirania i el dret a decidir.
També coincideixo plenament amb les crítiques de Bosch a una part, excloent, de l'independentisme, que podria estar representada per personatges com Toni Albà o Joel Joan.
Sembla bastant evident que l'estat no permetrà la celebració d'un referèndum "normalitzat" i molt menys l'opció de poder votar un nou status negociat amb ell. És aquest mateix Estat qui està forçant una pregunta en blanc o negre, al "si" o "no". I jo, com molts amics/gues d'ICV, tinc bastant clar el que votaré, i absolutament clar el que no votaré.
Esperem que aquesta opció també acabi coincidint amb la de la meva organització política.
21 de setembre del 2012
Si, hi ha espanyols que estimen Catalunya
No són, ni molt menys, majoria, però hi són. Són espanyols disposats a una convivència democràtica i entre iguals amb Catalunya.
Serem independents o no, però mentre alguns es dediquen a omplir el meu TL amb repiulades dels fatxes més imbècils de l'estat (que la majoria de vegades no saben ni escriure), no està de més agrair, i fer paleses, les mostres de simpatia que venen de l'altra banda de l'Ebre. Amb aquesta gent, no per ser espanyols, sinó per ser demòcrates, voldria compartir coses.
¡amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos! No tinc un sentiment de pertinença espanyol (igual que no el tinc francès, o alemany), però si és possible intentaré no deixar-los sols. El meu ideal és que no hi hagi un estat català propi, perquè els estats (inclosos l'espanyol, el francès o l'alemany) hagin deixat d'existir. Sóc basc i així em sento. Visc a Catalunya i tinc un profund sentiment de pertinença a aquest país, però aquesta gent que enllaço a continuació, igual que altre gent d'Europa són dels meus i, separats per estats diferents, o no, miraré de tendir ponts amb ells.
Aquí teniu un petit recull d'algunes d'aquestes opinions, amb enllaç al text sencer per si el voleu llegir:
"...vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable."
"Quienes prefiramos la no independencia de Cataluña y Euskadi o de Galicia en su caso tendremos que ser capaces de diseñar un país en el que sentirnos cómodos todos los pueblos y con la soberanía repartida de tal forma que cada unidad sea dueña de todas las decisiones que no supongan merma de derechos de otras unidades. Es el principio federal, heredero del principio de autodeterminación reivindicada por la Ilustración y elevado a la autodeterminación colectiva, principio sin el cual no cabe pensar la democracia..."
"Tengo argumentos para defender una España federal. Creo en ella. Creo también que se mezcla el desgaste de la crisis económica y sus duras consecuencias con esa idealizada arcadia soberanista, que debería hacer bien algunas cuentas; creo que la Generalitat de CiU, la que gobierna con el apoyo PP, ha encontrado en el discurso soberanista una perfecta válvula de escape para la presión que provocan sus recortes y su mala gestión de la crisis. Pero no veo cómo argumentar contra el derecho a decidir de los catalanes. La patria, ese romántico concepto, es siempre voluntaria, como el amor. No puede ser un matrimonio a la fuerza."
"La independencia de Cataluña es un asunto de los catalanes. La autodeterminación es un derecho de los pueblos y en una democracia existen mecanismos para articular las decisiones de los ciudadanos. Creo que en España y en Europa existe la madurez suficiente como para asumir un proceso de independencia sin que haya que soportar un conflicto bélico."
"Por mucho que les pese a algunos, Cataluña será lo que los catalanes quieran. ¿Y el resto de españoles? ¿Qué queremos? Yo hablo por mí, y por otros que sé que piensan como yo. Y mi postura es casi suplicante: ¡amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos! Frente a la chulería con la que algunos comentaristas despachan las aspiraciones catalanas con un “déjalos, que se vayan, que ya se arrepentirán”, yo prefiero no tentar la suerte y les pido: no os vayáis, no nos dejéis solos."
Serem independents o no, però mentre alguns es dediquen a omplir el meu TL amb repiulades dels fatxes més imbècils de l'estat (que la majoria de vegades no saben ni escriure), no està de més agrair, i fer paleses, les mostres de simpatia que venen de l'altra banda de l'Ebre. Amb aquesta gent, no per ser espanyols, sinó per ser demòcrates, voldria compartir coses.
¡amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos! No tinc un sentiment de pertinença espanyol (igual que no el tinc francès, o alemany), però si és possible intentaré no deixar-los sols. El meu ideal és que no hi hagi un estat català propi, perquè els estats (inclosos l'espanyol, el francès o l'alemany) hagin deixat d'existir. Sóc basc i així em sento. Visc a Catalunya i tinc un profund sentiment de pertinença a aquest país, però aquesta gent que enllaço a continuació, igual que altre gent d'Europa són dels meus i, separats per estats diferents, o no, miraré de tendir ponts amb ells.
Aquí teniu un petit recull d'algunes d'aquestes opinions, amb enllaç al text sencer per si el voleu llegir:
"...vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable."
Suso del Toro: Si Cataluña se va
"Quienes prefiramos la no independencia de Cataluña y Euskadi o de Galicia en su caso tendremos que ser capaces de diseñar un país en el que sentirnos cómodos todos los pueblos y con la soberanía repartida de tal forma que cada unidad sea dueña de todas las decisiones que no supongan merma de derechos de otras unidades. Es el principio federal, heredero del principio de autodeterminación reivindicada por la Ilustración y elevado a la autodeterminación colectiva, principio sin el cual no cabe pensar la democracia..."
Hugo Martínez Abarca: España y la tumba de Pi i Margall
"Tengo argumentos para defender una España federal. Creo en ella. Creo también que se mezcla el desgaste de la crisis económica y sus duras consecuencias con esa idealizada arcadia soberanista, que debería hacer bien algunas cuentas; creo que la Generalitat de CiU, la que gobierna con el apoyo PP, ha encontrado en el discurso soberanista una perfecta válvula de escape para la presión que provocan sus recortes y su mala gestión de la crisis. Pero no veo cómo argumentar contra el derecho a decidir de los catalanes. La patria, ese romántico concepto, es siempre voluntaria, como el amor. No puede ser un matrimonio a la fuerza."
Ignacio Escolar: Derecho a decidir
"La independencia de Cataluña es un asunto de los catalanes. La autodeterminación es un derecho de los pueblos y en una democracia existen mecanismos para articular las decisiones de los ciudadanos. Creo que en España y en Europa existe la madurez suficiente como para asumir un proceso de independencia sin que haya que soportar un conflicto bélico."
Luis García Montero: Cataluña
"Por mucho que les pese a algunos, Cataluña será lo que los catalanes quieran. ¿Y el resto de españoles? ¿Qué queremos? Yo hablo por mí, y por otros que sé que piensan como yo. Y mi postura es casi suplicante: ¡amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos! Frente a la chulería con la que algunos comentaristas despachan las aspiraciones catalanas con un “déjalos, que se vayan, que ya se arrepentirán”, yo prefiero no tentar la suerte y les pido: no os vayáis, no nos dejéis solos."
Issac Rosa: Cataluña, no nos dejes solos
14 de setembre del 2012
Catalunya, nou estat independent
N'estic convençut de l'afirmació que faig al títol d'aquesta entrada.
Crec que la rapidesa del procés dependrà bàsicament de la valentia de CiU i de la capacitat d'aquests de superar les pressions dels poders fàctics que els mantenen (això si que serà complicat).
I aquest convenciment no ve només pel fet que hagin augmentat els independentistes a Catalunya, o perquè CiU hagi donat un pas endavant (segurament com a tapadora a la seva nefasta gestió). Aquest convenciment bé perquè, arran de la manifestació de l'11S, s'ha constatat que els independentistes han guanyat de carrer el discurs del futur nacional del país.
Crec, i o crec de debò, que a Catalunya el projecte que més consens genera és el federal. Un federalisme en que l'encaix de les nacions que formen l'estat es faci en base a la seva lliure adhesió i a un model de sobiranies compartides. La Catalunya nació, amb el seu dret a decidir encaixada en un estat que respecti la seva sobirania pot agrupar a la immensa majoria del país.
Però aquest discurs ha estat sistemàticament ignorat. A Espanya perquè per molt que digui la gent del PSOE, a les seves files de federalistes n'hi ha 4; i perquè l'única organització amb un discurs realment federalista i respectuós, IU, no ha fet bandera real d'aquest discurs, relegant-ho.
Els independentistes han ventilat aquesta possibilitat amb un argument simple, però efectiu: per a federar-se cal la voluntat de dos i per a independitzar-se només d'un.
Aquest argument ha calat, tot i no ser realista. No és molt factible que Catalunya es pugui independitzar de manera unilateral.
La immensa majoria d'independentistes coincideixen en que un estat català hauria de ser membre de l'UE i això, per molt que molts diguin que és un fet, s'ha de negociar. No crec que agradi gaire als països del nostre entorn el precedent d'una declaració unilateral de independència en un estat membre de l'UE i d'altres organismes internacionals. O és que França no pensaria en el que té a casa, no només amb la Catalunya Nord, amb els corsos, bretons... I Itàlia amb la Pedània? Bèlgica?... Algú creu realment que Espanya no pressionaria per tal de dificultar/retardar l'entrada de Catalunya a l'UE?
Com i d'on cobrarien els pensionistes i aturats les seves prestacions durant els primers mesos d'independència? Què passaria amb les infraestructures de titularitat estatal?
Per molt que Catalunya té recursos més que suficients per a ser un estat independent les dificultats inicials, en cas que el procés fos unilateral i amb l'oposició espanyola, serien majúscules, i molts catalans les patiríem. El procés, d'una manera o una altra s'haurà de negociar, i posats a negociar o consensuar, per què no fer un front comú per una solució que pot generar un gran consens en la societat catalana?
En fi, però això és el conte de la lletera. La realitat és que el discurs, gràcies en bona part a la estupidesa de molts espanyols, el té guanyat el projecte independentista.
Crec que la rapidesa del procés dependrà bàsicament de la valentia de CiU i de la capacitat d'aquests de superar les pressions dels poders fàctics que els mantenen (això si que serà complicat).
I aquest convenciment no ve només pel fet que hagin augmentat els independentistes a Catalunya, o perquè CiU hagi donat un pas endavant (segurament com a tapadora a la seva nefasta gestió). Aquest convenciment bé perquè, arran de la manifestació de l'11S, s'ha constatat que els independentistes han guanyat de carrer el discurs del futur nacional del país.
Crec, i o crec de debò, que a Catalunya el projecte que més consens genera és el federal. Un federalisme en que l'encaix de les nacions que formen l'estat es faci en base a la seva lliure adhesió i a un model de sobiranies compartides. La Catalunya nació, amb el seu dret a decidir encaixada en un estat que respecti la seva sobirania pot agrupar a la immensa majoria del país.
Però aquest discurs ha estat sistemàticament ignorat. A Espanya perquè per molt que digui la gent del PSOE, a les seves files de federalistes n'hi ha 4; i perquè l'única organització amb un discurs realment federalista i respectuós, IU, no ha fet bandera real d'aquest discurs, relegant-ho.
Els independentistes han ventilat aquesta possibilitat amb un argument simple, però efectiu: per a federar-se cal la voluntat de dos i per a independitzar-se només d'un.
Aquest argument ha calat, tot i no ser realista. No és molt factible que Catalunya es pugui independitzar de manera unilateral.
La immensa majoria d'independentistes coincideixen en que un estat català hauria de ser membre de l'UE i això, per molt que molts diguin que és un fet, s'ha de negociar. No crec que agradi gaire als països del nostre entorn el precedent d'una declaració unilateral de independència en un estat membre de l'UE i d'altres organismes internacionals. O és que França no pensaria en el que té a casa, no només amb la Catalunya Nord, amb els corsos, bretons... I Itàlia amb la Pedània? Bèlgica?... Algú creu realment que Espanya no pressionaria per tal de dificultar/retardar l'entrada de Catalunya a l'UE?
Com i d'on cobrarien els pensionistes i aturats les seves prestacions durant els primers mesos d'independència? Què passaria amb les infraestructures de titularitat estatal?
Per molt que Catalunya té recursos més que suficients per a ser un estat independent les dificultats inicials, en cas que el procés fos unilateral i amb l'oposició espanyola, serien majúscules, i molts catalans les patiríem. El procés, d'una manera o una altra s'haurà de negociar, i posats a negociar o consensuar, per què no fer un front comú per una solució que pot generar un gran consens en la societat catalana?
En fi, però això és el conte de la lletera. La realitat és que el discurs, gràcies en bona part a la estupidesa de molts espanyols, el té guanyat el projecte independentista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
potser també t'agradi...
