I és que després de seguir amb moderat interès tot aquest anomenat "procés" durant gairebé un lustre, vaig arribar a la conclusió que la via cap a un estat espanyol plurinacional només és possible (i molt remotament) amb un pacte entre iguals. Espanya només negocia (i a vegades ni això) amb d'altres estats com ella. Potser un canvi de majories a l'estat torni a reobrir aquesta via (a llavors potser canviaria el meu vot per un #SiNo), però en sóc molt escèptic.
Així doncs, no podent tenir un estat plurinacional com a opció real, igual que sempre he afirmat, vaig prioritzar no renunciar a la sobirania que ens correspon com a país per sobre dels llaços que encara poguéssim mantenir amb d'altres pobles i gents de l'estat.
Crec que l'única via possible per assolir una independència és la de la voluntat lliure i democràticament manifestada de la societat. En el que a aquest succedani de consulta respecta, era més que escèptic. Però imagino que al igual que a molts altres catalans, va ser el govern espanyol qui em va acabar d'esperonar per sortir a votar.
La primera qüestió objecte de comentari seria la de la participació. De fet, era la qüestió principal i la més fàcilment avaluable. Per a mi, la línia que separava el fracàs de l'èxit s'hauria d'haver situat al voltant del milió i mig de votants. Tot el que s'acostés als 2 milions seria un gran resultat, i sobrepassar els 2 milions, tot un èxit. Els resultats parlen per si sols, 2,3 milions de persones és un èxit enorme.
Alguns diran que és més o menys la mateixa gent que ja va participar enguany a la "V", i una mica més que a la "Via" de 2013. El cas és, i crec que els resultats d'aquest diumenge així ho demostren, que no anava gaire desencaminat quan no m'acabava de creure les xifres donades els dos darrers 11S.
Quant els resultats, un parell de consideracions:
1) "Chapeau" als més de 400mil votants que no van votar #SiSi, crec que el seu vot (sobre tot el #No i el #Blanc) té un valor especial com a veritables demòcrates. Ells van ser actors principals com a legitimadors de la consulta.
2) No acabo d'entendre el gran entusiasme de l'independentisme (més enllà de l'èxit d'organització i participació en la consulta), a no ser, és clar, que tinguin dades que a mi se m'escapen. Realment queden a les reserves centenars de milers de votants del #SiSi a banda dels que van votar diumenge? 1,8 o 1,9 milions de vots són un gran resultat per unes eleccions al Parlament com les de 2012 (67% de participació -3,6 milions- sobre el cens habitual -més reduït que el 9N-), però són suficients per a un referèndum vinculant?
A Escòcia va votar un 85% del cens. No sé si a Catalunya hi hauria una mobilització similar, però si hi hagués vinculació en els resultats, crec que no ens quedaríem molt més enrere.
Un 75% dels cens del 9N serien uns 4,7 milions de votants. Per tant, es necessitarien uns 2,3 o 2,4 milions de #SiSi per a obtenir majoria absoluta. Queden mig milió de votants del #SiSi per aflorar? Realment em sorprendria.
Així doncs, o bé es juga la victòria en un hipotètic referèndum a una participació inferior al 65% del cens o potser s'haurien de buscar complicitats amb molts partidaris del #SiNo, sovint menyspreats (quan no ridiculitzats), què s'ha demostrat, representen un espai propi no precisament insignificant. Un espai, no l'oblidem, que es troba també dins del àmbit del sobiranisme.
