Va haver-hi un dia en que els partits espanyolistes (PP i PSOE) van decidir que unes persones, fent servir la fórmula de partit polític o de simple agrupació d'electors, no es podien presentar a les eleccions si no condemnaven les accions d'ETA. Era igual que no pertanyessin de l'organització armada, que no fessin manifestacions a favor de la violència o que no incorreguessin en el delicte d'enaltiment del terrorisme. No se'ls condemnava per fer alguna cosa delictiva, sinó simplement per no dir res al respecte (per cert, igual que el PP sobre el franquisme).
Un dia l'activitat d'ETA es va anar reduint fins a la mínima expressió, per tant, pràcticament no hi havia atemptats que condemnar. A llavors la consigna era que l'ezkerra abertzale renunciés de manera directa a la violència per a aconseguir els seus objectius (cosa que, per cert, l'estat no fa, ja que la mateixa constitució del 78 reconeix la utilització de l'exèrcit per a mantenir la unitat d'Espanya). I l'ezkerra abertzale va renunciar de manera expressa a la utilització de la violència per assolir els seus objectius. Tampoc no va valer.
El que molts teníem clar, i sembla que l'ezkerra abertzale també, és que no es tractava d'una qüestió legal. No era qüestió de complir les prerrogatives d'una llei, bastant abstracta per cert, per a poder representar a milers de ciutadans a les institucions. La seva il·legalització era política.
ETA és com un elefant que es mou molt poc a poc i sense gaire finor i l'ezkerra abertzale, que té presa, no ha esperat. Ha fet el seu camí mirant de reüll a ETA però sense esperar-la. ETA va dues passes per darrera i s'acabarà veient arrossegada pels esdeveniments. La gegantesca manifestació de dissabte a Bilbo deixa clar que, o ETA camina a darrera de l'ezkerra abertzale, o quedarà aïllada i com a una relíquia, oblidada. No té cap més sortida.
Mentrestant el PP, Rubalcaba i la "Brunete mediàtica" ja anunciaven que era igual que ETA decretés una alt el foc permanent o que fos verificable internacionalment. Ara apujaran el llistó de l'exigència a ETA i, de retruc, a l'ezkerra abertzale. Ara demanaran que ETA declari la seva dissolució, que l'ezkerra abertzale faci una declaració demanant perdó pels darrers 50 anys de violència (inclosos els del franquisme, anys de violència pels quals ni el PP ni l'església han demanat perdó) o que s'immolin en una foguera pública encesa per l'AVT. És igual, tenen clar que no volen que Batasuna es torni a presentar a les eleccions. Què passaria amb Patxi López i tantes institucions usurpades gràcies a la il·legalització?
Però l'ezkerra abertzale ha de continuar el seu camí, el seu full de ruta, sense capficar-se pel que fa l'estat o pel que li diu ETA. La seva legalització, el seu futur, el validarà (igual de dissabte) la societat basca. La mateixa societat que no vol que ETA segueixi vigilant el seu destí, ni que PP i PSOE la mantinguin en un estat d'excepció democràtic. Aquests darrers mesos ha passat el que no volien veure ni en pintura els partits espanyols i ETA: que l'ezkerra abertzale tirés pel camí del mig amb el suport de les seves bases i de la societat. Espero de tot cor que insisteixi en aquest camí, que estarà ple de dificultats, sense deixar-se influenciar pels que, des dels extrems, tenen por de donar-li la paraula als ciutadans.
