11S, sobiranisme, independentisme

Els catalanistes en les seves diferents versions (autonomistes, confederalistes, independentistes...) celebrem la diada de l'11S com a jornada reivindicativa dels drets nacionals de Catalunya.

Sóc sobiranista perquè entenc que Catalunya és una nació, i com a tal, té dret a decidir lliurement el seu futur; i que la unió amb qualsevol altre poble per a formar un estat, hauria de ser lliurement acceptada i, en tot cas, reversible.

Catalunya és una nació perquè, sobre una base cultural, lingüística i social indubtable, una part molt majoritària dels ciutadans que hi vivim així ho sentim. Som nació perquè volem ser nació. Aquesta és, al meu entendre, la base sobre la que es fonamenten els anhels d'aquest poble.

No comparteixo, ni entenc, el nacionalisme de base ètnica ni històrica. El tema ètnic cau pel seu propi pes, el tema històric, tot i existir, és discutible i perillós. Els estats són una invenció de finals del segle XVIII. Ni tan sols podem parlar d'estat espanyol abans d'aquesta època.

Si que podríem parlar de sentiment nacional català, però és molt discutible parlar de sentiment independentista abans del XIX, ja que no hi havia una consciència tan clara de ser un estat (per inexistència dels mateixos).

Els fets de 1714 tenen una indubtable component nacional (més reafirmadora de la pròpia identitat que "independentista"). Igual que als carlins bascos, hi havia un component important d'arrelament a la terra, però la guerra tenia d'altres components tan o més importants. No és sostenible la idea d'una guerra nacional o per la independència. El component de poder polític i econòmic, va ser més important.

Per això veig equivocat anar reescrivint la història per part del nacionalisme català sobre els fets de 1714. Recordem aquesta data com a inici o final del que podia haver estat i no va ser: la de l'inici de l'homogeneïtzació, per part del nacionalisme espanyol, del poder central castellà a tot el territori del regne. I la del inici d'una consciència col·lectiva, per part del poble de Catalunya, del la nul·la voluntat d'encaixar-nos com a poble en aquest nou estat que naixeria. A partir d'aquí, uns reivindiquen aquest encaix i d'altres, crear un estat propi per aquesta nació.

"Digues què votaràs, botifler!"

La veritat és que moltes idees, tuits escampats i articles, d'una i altra banda, llegits, mereixien un post clarificador sobre el meu posicionament sobre la qüestió nacional.

Sóc sobiranista (defenso la sobirania de totes les nacions, Catalunya inclosa) però no independentista, la independència no és el meu objectiu polític primordial. Votaria, o votaré, "SI" en un hipotètic referèndum. No per gran convenciment, sinó per exclusió. Com que l'opció que defenso (una Catalunya sobirana en una república ibèrica plurinacional) no és gaire viable, apostaré per l'altra opció que ens permet ser sobirans, la independència.

Viuré un hipotètic referèndum amb passió, però l'endemà (sigui quin sigui el resultat) no m'emportaré cap alegria ni decepció important, em llevaré igualment i continuaré apostant per una societat justa.

Però no em caldrà fer aquest post. El company Marc Vidal, diputat d'ICV-EUiA per Girona, ha fet un post que comparteixo al 100%. Recull els arguments exactes que jo faria servir i les mateixes conclusions. A més, en Marc és un gran "explicador". Escriu tan bé com parla, o a l'inrevés (per alguna cosa és professor).

"...el meu objectiu a la vida no és la independència, ni la nació, ni la bandera, ni la pàtria. És, ras i curt, intentar construir un món més just en la mesura de les possibilitats que tinc a cada moment. La independència pot ser un instrument, les nacions són entelèquies, les banderes i les pàtries, emocions. La justícia social, per contra, és un objectiu polític."

"...I ara mateix ho estem barrejant tot alhora i correm el perill de fer un pa com unes hòsties, i traslladar les emocions al terreny de la irracionalitat. "Això és fer la puta i la ramoneta! Pecat! A la foguera! Digues què votaràs, botifler!" Aquesta podria ser l'expressió nostrada d'algun independentista hiperventilat de nova generació..."

"...I no acceptaré que algú em retregui allò de ser un mal català, o que faci llistes de bons catalans i catalans dolents i em posi en aquesta. I menys que ho faci algun català que es considera hereu de l'èpica històrica del país però només ha conegut el Franco del Polònia. O algun català de les famílies que es van fer riques amb l'estraperlo durant la guerra, o dels catalans que s'han fet d'or pagant sous de misèria durant dècades i estafant hisenda, o simplement dels lladres catalans tipus Millet i els seus amics, que ara són indepes de tota la vida."

En fi, us enllaço aquest gran post que faig meu: La puta, la Ramoneta i els que estafen la tieta

Uno de la mayoría silenciosa (Jordi Évole, i jo també)

Comparteixo aquest magnífic article d'en Jordi Évole sobre el procés cap a la independència, la Via Catalana i la "majoria silenciosa", que ha publicat aquest dilluns a El Periòdico.

Em sento representat en un 99% pel que diu i pels seus arguments. L'únic 1% en que ens diferenciem és que, avui, jo si que votaria a favor (sense ser independentista, si sobiranista, i sense agradar-me gens ni mica la parafernàlia patriotera, d'allà i d'aquí).

Uno de la mayoría silenciosa

Jordi Évole

Soy un afortunado. El otro día la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría habló de mí. Bueno, de mí y de unos cuantos más. De los que no fuimos a la cadena humana, de esos a los que ella llamó «mayoría silenciosa», ese concepto que debe salir en el minuto 1 de reunión de cualquier Gobierno que ve salir a la calle mucha gente. Tan originales como siempre.

Apreciada vicepresidenta, yo no fui a la cadena, pero le rogaría que la próxima vez que hable de mayoría silenciosa no me cuente, no se apropie de mi silencio. Porque le aseguro que quedarme en casa no significa tener la opinión que usted interesadamente presupone.

Mire, no fui a la cadena porque sigo manteniendo buenos vínculos con el resto de España que hacen que mi primera opción no sea la independencia. Mis padres nacieron allí, se criaron aquí, aprendieron catalán, me lo enseñaron. He viajado por toda España sin ocultar nunca mi catalanidad, y he tenido la suerte de conocer también una España dialogante, plural y tolerante. Una España prácticamente desaparecida de algunos medios de comunicación catalanes, que prefieren darle eco a una columna incendiaria de la página 27 de La Razón. Y pasa lo mismo con la Catalunya dialogante, plural y tolerante: que ha desaparecido de algunos medios españoles empeñados, por ejemplo, en magnificar en sus grotescas portadas la supuesta persecución del castellano en Catalunya. Y así los extremos han ido retroalimentándose hasta la situación actual de casi no retorno.

Dicen ustedes que aquí hay medios de comunicación públicos volcados en la causa independentista. No le diré que no. Y es una anomalía que eso ya no sea ni noticia. Pero pocas cosas son tan eficaces para el independentismo como un buen editorial del Abc o una declaración de su ministro Wert.

Los que creemos aún en los puentes entre Catalunya y España ya somos minoría. Y no me extraña tras todos los sinsabores vividos desde el gratuito «apoyaré» de Zapatero: un Estatut votado en referendo, aprobado por el Parlament, cepillado en el Congreso y luego inconstitucional.

Ahora en Catalunya lo que impera es exhibirse como independentista. A una amiga su hijo de 9 años le preguntó por qué ellos no iban a lo de la cadena, que visto por la tele parecía muy guay. Y mi amiga no supo qué responderle. Porque la puesta en escena cívica, reivindicativa y festiva es indiscutiblemente atractiva. Por no hablar del rotundo éxito de convocatoria. Pero yo nunca he sido muy de patrias. Ni de aquella ni de esta. Descolgaría el banderón de la plaza Colón, me incomodan las banderitas españolas en los polos de algunos, igual que me incomoda vivir en un lugar en el que la estelada se ha convertido en adorno habitual de balcones, pulseras o zapatillas deportivas.

Me dicen que con la independencia Catalunya será libre. Será libre de España para poder equivocarse o acertar por su cuenta, como es lícito. Pero libre con mayúsculas no me lo acabo de creer. Y no es que yo ahora sea libre. No lo soy. Por ejemplo, como periodista mi libertad radicaría en poder publicar aquello que considero que debo publicar. ¿Es posible llevar a la portada de algún gran medio catalán o español algo que afecte gravemente a un banco que ha dado un crédito a ese medio de comunicación? ¿Y con la independencia eso será posible?

Pero ¿sabe qué pasa, apreciada vicepresidenta? Que si alguien me da motivos para cambiar de opinión esos son ustedes, que con su actitud se han convertido en la máquina más bestia de hacer independentistas. Desde que gobiernan, ustedes no han perdido un solo minuto en intentar entender lo que pasa aquí. A veces tengo la sensación de que son ustedes los primeros interesados en que Catalunya se independice.

Si realmente quieren escuchar a la «mayoría silenciosa», déjenla votar. Y si la Constitución es un obstáculo, refórmenla: ustedes y el PSOE ya tienen experiencia en reformas constitucionales exprés. Y, puestos a pedir, háganlo más pronto que tarde. Porque yo también tengo prisa. Tengo prisa para que mis gobernantes se preocupen de algo más que no sea la independencia. Para que los gobiernos que hemos elegido se ocupen, por ejemplo, de la gente que lo está pasando mal. Aunque puede que a los que gobiernan aquí o allí eso no les interese.

11S. Via Catalana. Alguna dada sobre participació

Tot i que, diuen, hi ha sistemes fiables per a compatibilitzar les persones que poden assistir a una manifestació o concentració (càlcul de persones per m2), és habitual la discrepància total quant a participació.

Ahir la presidenta a l'ANC, Carme Forcadell, demanava una assistència a la Via Catalana del proper 11S superior a la de la multitudinària manifestació del passat any. Això voldria dir que haurien de participar a la cadena que travessarà el país de nord a sud més d'1,5 milions de persones (segons dades de la mateixa ANC). El repte llençat per l'ANC, aquesta vegada, sí que serà enorme.

La comptabilització dels assistents, amb el sistema de "cadena humana", no pot oferir tants dubtes: des d'El Voló a Vinaròs hi ha 368km, podríem arrodonir-ho a l'alça a 400km.

Una persona, amb els braços estesos fa més d'1m. Comptat 1m, en un recorregut de 400km, estaríem parlant de 400mil persones.

La xifra de més d'1,5 milions de persones correspondria a 4 cadenes com la proposada. És ben cert que hi haurà moltes persones dedicades a tasques organitzatives, i que hi haurà cadenes fora del territori català, però no crec que siguin ni 1/4 part dels participants a la cadena.

En fi, esperarem al recompte final tot i que, imagino, aquesta vegada no podrà haver gaires discrepàncies quant a xifres.

Banderes submarines...

Deixo aquí aquestes dues fotografies publicades als mitjans de comunicació amb poques hores de diferència.
Que cadascú opini el que vulgui, que jo no ho faré...

Sobinaries i democràcia (via @asueldodemoscu)

Us deixo aquest més que interessant i instructiu article de don Ricardo (asueldodemoscu.net) sobre les sobinaries, dret a decidir i democràcia.
Comparteixo 100% la idea de que les sobinaries no provenen de drets històrics o culturals (tot i que aquests influeixen), sinó de la voluntat dels ciutadans. Us deixo un estracte i, al final, us enllaço l'article, que mereix la pena llegir sencer.

"La soberanía es un acto de voluntad política por el cual una comunidad de personas decide que los lazos que les unen son suficientes como para constituirse en sujeto político y dotarse de unas instituciones mediante las cuales administrar sus intereses comunes y relacionarse con otras comunidades. Si el proceso político al que da lugar está decisión se mantiene en manos de la comunidad, diremos que es un proceso democrático; en cambio, si la capacidad de decisión política -por los motivos que sea- se va trasladando del control de la comunidad al de unas pocas personas, grupos sociales o instituciones, entonces hablaremos de recortes en la soberanía que pueden acabar con su plena destrucción"


"Cuando -como parece que está ocurriendo- se pone de manifiesto la existencia de una voluntad política en Cataluña de crear un estado diferente al español, a España, a los españoles, estemos o no de acuerdo con ellos, no nos queda otro remedio que reconocer esa voluntad, respetarla y, en el caso de que no tuviera encaje en nuestro ordenamiento legal -que no lo tiene, por cierto, ya que sólo prevé resolver este asunto haciendo uso del monopolio público de la violencia-, dárselo, promoviendo las reformas constitucionales que fueran necesarias para que la creación del nuevo estado sea lo menos traumática posible. No sólo por los catalanes, sino por los propios españoles que van a seguir viviendo en Cataluña, y por la gran cantidad de intereses comunes y lazos culturales, económicos, políticos, sociales e incluso personales y familiares que, sin lugar a dudas tienen y seguirán teniendo en común Cataluña y España, al margen de cuál sea su articulación política y administrativa"

De, Soberanías rotas y procesos constituyentes 

L'Ezkerra Abertzale marca el pas, ETA va a darrera

Va haver-hi un dia en que els partits espanyolistes (PP i PSOE) van decidir que unes persones, fent servir la fórmula de partit polític o de simple agrupació d'electors, no es podien presentar a les eleccions si no condemnaven les accions d'ETA. Era igual que no pertanyessin de l'organització armada, que no fessin manifestacions a favor de la violència o que no incorreguessin en el delicte d'enaltiment del terrorisme. No se'ls condemnava per fer alguna cosa delictiva, sinó simplement per no dir res al respecte (per cert, igual que el PP sobre el franquisme).
Un dia l'activitat d'ETA es va anar reduint fins a la mínima expressió, per tant, pràcticament no hi havia atemptats que condemnar. A llavors la consigna era que l'ezkerra abertzale renunciés de manera directa a la violència per a aconseguir els seus objectius (cosa que, per cert, l'estat no fa, ja que la mateixa constitució del 78 reconeix la utilització de l'exèrcit per a mantenir la unitat d'Espanya). I l'ezkerra abertzale va renunciar de manera expressa a la utilització de la violència per assolir els seus objectius. Tampoc no va valer.


El que molts teníem clar, i sembla que l'ezkerra abertzale també, és que no es tractava d'una qüestió legal. No era qüestió de complir les prerrogatives d'una llei, bastant abstracta per cert, per a poder representar a milers de ciutadans a les institucions. La seva il·legalització era política.
ETA és com un elefant que es mou molt poc a poc i sense gaire finor i l'ezkerra abertzale, que té presa, no ha esperat. Ha fet el seu camí mirant de reüll a ETA però sense esperar-la. ETA va dues passes per darrera i s'acabarà veient arrossegada pels esdeveniments. La gegantesca manifestació de dissabte a Bilbo deixa clar que, o ETA camina a darrera de l'ezkerra abertzale, o quedarà aïllada i com a una relíquia, oblidada. No té cap més sortida.

Mentrestant el PP, Rubalcaba i la "Brunete mediàtica" ja anunciaven que era igual que ETA decretés una alt el foc permanent o que fos verificable internacionalment. Ara apujaran el llistó de l'exigència a ETA i, de retruc, a l'ezkerra abertzale. Ara demanaran que ETA declari la seva dissolució, que l'ezkerra abertzale faci una declaració demanant perdó pels darrers 50 anys de violència (inclosos els del franquisme, anys de violència pels quals ni el PP ni l'església han demanat perdó) o que s'immolin en una foguera pública encesa per l'AVT. És igual, tenen clar que no volen que Batasuna es torni a presentar a les eleccions. Què passaria amb Patxi López i tantes institucions usurpades gràcies a la il·legalització?

Però l'ezkerra abertzale ha de continuar el seu camí, el seu full de ruta, sense capficar-se pel que fa l'estat o pel que li diu ETA. La seva legalització, el seu futur, el validarà (igual de dissabte) la societat basca. La mateixa societat que no vol que ETA segueixi vigilant el seu destí, ni que PP i PSOE la mantinguin en un estat d'excepció democràtic. Aquests darrers mesos ha passat el que no volien veure ni en pintura els partits espanyols i ETA: que l'ezkerra abertzale tirés pel camí del mig amb el suport de les seves bases i de la societat. Espero de tot cor que insisteixi en aquest camí, que estarà ple de dificultats, sense deixar-se influenciar pels que, des dels extrems, tenen por de donar-li la paraula als ciutadans.

Carretero s'empipa amb els catalans

Sembla ser que al 'patriota' Carretero no se li va posar molt bé la fredor amb que la gran majoria de catalans va rebre al cap d'estat vaticà. Segons ha afirmat en el Fòrum Europa: "si algun dirigent català és tan estúpid per dir que no li sembla bé la visita del Papa, comencem a tenir més problemes dels que teníem...Tots els líders polítics haurien d'intentar caure bé al Papa, no fos cas".
El fons de l'argument de Carretero és que independentment de la fatxa moral i dels actes de la cúpula catòlica, hem de ser acrítics amb aquesta gent perquè pot ser d'ajuda a l'objectiu independentista.
Carretero va més enllà i diu que per aconseguir la independència "hauríem de caure bé als americans i si Barcelona és la ciutat del món que més manifestacions fa contra els americans, tampoc no ens va bé". És a dir, no ens manifestem contra les invasions i guerres il·legals de l'administració Bush. Deixem de banda els centenars de milers de morts, ells fan nosa als nostres anhels... No reclamem el compliment de l'aconfessionalitat de l'estat, no critiquem que el Papa no hagi dit res en la seva visita a Barcelona dels abusos a menors consentits per la seva església, no parlem de drets d'homosexuals, dones o sexualitat... a veure si el cap d'estat vaticà s'empipa i no dóna l'ordre a l'estat espanyol de concedir-nos ser independents. Una frase resumeix perfectament la ideologia internacionalista i solidària de Carretero: "Hem de canviar Catalunya, no el món"

Ja ho he dit més d'una i de dues vegades en aquesta bitàcora: l'independentisme amoral que representen algun dels nous partits-oportunistes em repugna, i entre ells i per sobre de tots, el de Carretero. Una persona a la que els drets de les persones o la seva mort en una guerra li són indiferents si això suposa un entrebanc als seus anhels, a banda de fàstic, em provoca por. Déu ens guardi que aquest personatge acabés governant el país. No sé que seria dels que podríem resultar incòmodes pel seu projecte "d'Una, Gran i Lliure".

I que ningú no s'equivoqui! No critico un projecte o ideologia que molts companys defensen amb total honradesa intel·lectual i moral, critico la distorsió malaltissa d'aquesta ideologia.

Gran vodevil: "I ara, qui salvarà la pàtria?"

Fa uns mesos aquesta pregunta tenia una clara resposta: Joan Carretero! L’ex-conseller va crear el seu propi xiringuito allunyat de botiflers, venuts i tebis.
L’objectiu era clar: aprofitar la tendència a la baixa d’ERC per fotre-li una bona queixalada a la seva base electoral. Ajudat d’un populisme que mai no ha amagat, l’ex-conseller va recórrer el país presentant aquest nou partit que, segons ell mateix, ni era de dretes ni d’esquerres. Un partit que ni apostava pels serveis públics ni pels privats, sinó per l’eficàcia per a resoldre els problemes reals dels catalans. Això és el que l’ex va afirmar en una entrevista radiofònica que em va deixar bocabadat. L’entrevistador li va demanar: escolti, i que vol dir amb això de l’eficàcia? Eficàcia vol dir que si som independents serem més eficaços i, per tant, podrem resoldre millor els problemes dels catalans. I si vostès governen aquesta Catalunya independent, serà un govern amb postulats més a la dreta o a l’esquerra? va insistir l’entrevistador. Serà un govern més eficaç! I d’aquí no el va treure.

Populisme ni de dretes, ni d’esquerres. Igual que diu l’Anglada. I per a un programa populista, qui millor que un populista més gran encara que ell mateix? D’aquesta manera, l’ex va anar a darrera del president (ara també “ex”) del Barça, Joan Laporta. Li va fer la pilota tot el que va poder amb la intenció de fitxar-ho, però de pilotes, i de fitxatges, té més experiència en Jan, i així, va fitxar pel tàndem López Tena / Beltran, que sembla estar més de moda. De fet, després de veure com tractava l’ex la discrepància al seu partit, en Jan devia pensar que l’invent duraria molt poc i que seria complicat canviar de cavall al mig de la cursa.

Ara ens trobem amb dos salvadors de la pàtria, cada qual més populista. En una campanya que podria semblar avorrida, per aquest cantó podria venir l’entreteniment. Carretero carrega contra Solidaritat Catalana (SC) dient que com és possible que tres persones creïn una coalició un bon dia (ell!, que ha fundat un partit ja centenari...), que la premsa li va en contra i afavoreix SC, que hi ha una confabulació planetària contra la seva persona... Per l'altre cantó, López Tena diu que amb Carretero no s'hi pot parlar... I jo, que estic convençut que els súper-egos dels fundadors de SC faran inevitable un nou espectacle intern en aquest partit, espero amb impaciència que aquest embolic s'acabi convertint en un enredat vodevil de magnituds similars al d'aquelles pel·lícules espanyoles dels anys 60-70 que, de tant cutres que eren, feien riure i no les podies deixar de mirar. Si, ho reconec, López Vázquez em feia riure i m'entretenia de valent. Igual que el vodevil d'aquests salva-pàtries, políticament molt dolents, però que entretenen un ou!

Debats imposats: del burka a la independència

Si m’ho demanen haig de reconèixer-ho, estic totalment d’acord en que es prohibeixi als propietaris d’elefants passejar-los, ni que sigui lligats, pel carrer. Una norma en aquest sentit seria del tot lògica... si realment hi hagués algú que passegés el seu elefant pel carrer.

Un altre model de vel...

Tres quartes parts del mateix passa amb el debat sobre l’ús del burka en dependències públiques. Estic d’acord en que va contra la dignitat de la dona, en que va en contra del deure d’identificar-se a l’hora de fer un tràmit... Però, realment hi ha dones que van amb aquesta indumentària pels carrers de Catalunya, o és una llegenda urbana? Jo no hi he vist cap i la gent que conec tampoc. Així doncs, si parlem només d’un supòsit o d’un fet súper aïllat, per què obrir aquest debat ara? Per què ens hem de posicionar sobre un tema que pot obrir conflictes i que no respon a una realitat social? En tot cas, no seria més lògic regular l’obligació d’haver-se d’identificar en dependències públiques sense haver de fer menció expressa a cap vestimenta? Burka sí, burka no: un debat que només interessa a qui interessa i al que d’altres s’han apuntat per ‘por electoral’ i sobre el que t’obliguen a posicionar-te tant sí com no.

Un altre debat instal·lat fa temps a l’agenda política catalana és el de la independència. Avui en Miquel Macià publica a Nació Digital un extens article sobre el independentisme a ICV i EUiA. L’article afirma, i és cert, que a la nostra coalició hi ha una part important dels votants que veuria amb bons ulls la independència de Catalunya, però que quan arribes a la militància i, sobre tot, a les cúpules dels partits aquesta opció es dilueix. Hi ha gent a EUiA o ICV que es considera només catalana i no veuria amb mals ulls la independència del país? Segur. Igual que hi ha gent que es considera tan catalana com espanyola (fins i tot algú que es considera tan català com a basc...).

L’article és un bon exemple de debat identitari forçat. Jo entenc i veig legítim que hi hagi una part de la població que tingui en aquesta qüestió la seva principal reclamació política. El que cansa és el menyspreu vers els que, sense rebutjar-ho, tampoc el tenim com a principal eix del nostre programa.
L’article demostra l’esbiaixat del debat: o independència o unitat. Diu que aquest debat ens provoca urticària i que el nostre discurs federalista és una manera d’evitar el debat. Macià parla de les resistències a la lluita per l’exercici del dret a decidir en determinats sectors d’ICV -i ja no diguem d’EUiA- tenen bona part de les seves arrels en la tradició històrica del comunisme a casa nostra i al conjunt d’Espanya (???).
Cansa, cansa molt que de manera continuada vulguin que assumeixis com a principal un debat, que interessa a una part –més gran o més petita, però no majoritària- del país. Ets independentista o unitarista, t’has de decidir! I si el que fas és argumentar una posició intermitja, el que vol dir és que no ho tens clar o que intentes defugir del debat a través de la fórmula del federalisme.
Pots repetir fins a la sacietat que el teu model és el d’un estat federal plurinacional asimètric on totes les nacions que el formen tinguin dret a decidir si volen ser-hi o no. Que és aquest el teu model i no un altre! Que defenses el dret a decidir i has format part de la Plataforma que el defensa... És igual, blanc o negre, posiciona’t!
La por a la fractura social entre catalanoparlants i castellanoparlants és una altra de les hipoteques d’ICV en aquest debat, agreujada per les actituds del soci electoral EUiA –adherida a l’espanyola Izquierda Unida-. Exactament, quines actituds són aquestes? ICV té hipoteques amb EUiA pel tema identitari. Toma ja!!!
En fi, és un tema en que no ens en sortirem. Com la resta de debats imposats, plens de tòpics, que has de fer teus i posar-te’ls com a principal problema de l’agenda política. I és que, en el fons, els que volem parlar de la crisi i les seves conseqüències ho fem per distreure l’atenció del personal sobre el veritable problema del país...

Tisorada a la catalana i nacionalisme

El dia que ZP va treure les tisores a passeig les retallades van anar en una única direcció, la dels febles. Des de l’esquerra, política i sindical, vam criticar principalment dues coses:

- Que només s’actués sobre el dèficit retallant la despesa, i no augmentant els ingressos i,
- Que aquestes dures mesures caiguessin sobre les esquenes d’aquells que no tenien cap responsabilitat en la crisi i que, a sobre, no van sobrats precisament de recursos



El decret imposant aquestes mesures és d’obligat compliment a totes les administracions, la catalana inclosa. Però no per això el govern de Catalunya es va resignar a no fer més just i equitatiu aquest paquet de mesures. De seguida des d’EUiA i ICV ens vam posar mans a l’obra per tal de que a Catalunya s’apliqués allò que dèiem al parlament espanyol: que també havien de pagar els que més tenien i que per a retallar el dèficit també s’havia d’actuar sobre els ingressos. D’aquesta manera s’han acordat amb els altres socis del govern mesures per a actuar sobre la fiscalitat.

Per suposat, des de la dreta (CiU i PP) s’han criticat les mesures, és lo natural i esperat. Però veig que aquestes mesures també estan sent criticades amb uns arguments que demostren que, per alguns sectors del nacionalisme (la ‘crosta’, terme que jo vaig criticar però que cada vegada estic més convençut que existeix), el complex d’inferioritat és evident. Els arguments són que “una altra vegada a Catalunya li tocarà pagar més”. O sigui que mentre que a la resta de l’estat no apujaran els impostos, aquí sí.

Jo al·lucino! A Catalunya, gràcies al seu govern, no es tocaran les prestacions als dependents (cosa que a l’estat sí que es fa), no es tocaran els ajuts de cooperació, al tercer sector... I tot això es farà gràcies a que s’actuarà sobre la fiscalitat perquè pagui més qui més té, fent servir els impostos d’una manera justa i progressiva. A Catalunya s’amortiran els efectes del maleït decret espanyol sobre les classes més populars, fent que també paguin la crisi els que més recursos tenen.
Entenc que per a determinats sectors deu ser molt difícil d’entendre aquesta argumentació. Algú li hauria d’explicar a alguns periodistes i tertulians que Catalunya no paga impostos, que són els seus ciutadans (els catalans) els que paguen.

El decret de ZP, a banda d’injust, és molt dolent per a la majoria de ciutadans de l’estat i de Catalunya. Però almenys, al nostre país, els efectes no seran tan durs gràcies la nostra presència al govern i a una major sensibilitat d’esquerres del mateix.
Això no és bo per a la immensa majoria dels catalans? I si és bo per a la majoria dels catalans, no ho és per Catalunya? Era millor pels catalans el decret, a seques, de ZP tirat endavant amb la complicitat del ministre Duran? Llavors, de què parlen alguns? En lloc de treure pit i estar orgullosos del nostre govern per donar-li la volta, en benefici dels seus ciutadans, a una imposició del govern espanyol, ens tornem a mirar el melic i a comparar amb la resta amb un sentit d’inferioritat.

Per sort, dins del nacionalisme també hi ha sectors capaços d’entendre aquestes coses i, també per sort, estan dins d’aquest govern.

Èxit en les consultes per a la independència de Catalunya?

Els resultats són els que són i per molt que alguns s’entestin no es poden canviar. A la tercera onada de consultes sobre la independència de Catalunya celebrada aquest diumenge només ha votat un de cada cinc ciutadans amb dret a vot. A les consultes del passat febrer va votar el 21%.
A banda de l’aspecte propagandístic i de normalitat democràtica que suposen aquestes consultes, queda clar que no han aportat res de nou a mapa polític català. Els estudis d’opinió confirmen, enquesta rere enquesta, que l’opció d’un estat català separat de l’estat espanyol és volguda per entre un 13 i un 18% de la població. Aquestes consultes ho confirmen.

A la que les consultes s’han estès a ciutats més grosses i també a les més properes a l’àrea metropolitana de Barcelona el globus s’ha anat desinflant: Lleida (8,23%), Montcada i Reixach (7,84%), Mollet (7,42%), Reus (14,72%), Granollers (17,12%), Figueres (14,51%), Martorell (12,37%) o Manresa (18,47%). Només resultats com els de Girona (21,39%), Igualada (23,30%), Valls (26,33%) o Olot (26,48%) han estat superiors al 20% entre les ciutats més importants.
Ja ho he dit cada vegada que hi ha hagut una consulta: És un sa exercici de democràcia, és bo demanar l'opinió a la ciutadania i, per suposat, és un dret que li correspon al poble de Catalunya pronunciar-se sobre el seu futur. Però és un greu error barrejar aquest èxit (el fet d’organitzar una consulta sense incidents) amb el resultat de la consulta en sí. Aquest resultat demostra, i més el dia que votin Barcelona, L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma..., que aquest sistema és inviable per aconseguir la independència de Catalunya. La independència només es podria aconseguir si una part d’aquesta ciutadania que no ha votat veiés aquesta proposta com a factible i beneficiosa per a la seva vida quotidiana. A la gent se li ha d’explicar que suposa la independència per a la seva butxaca, que suposa per a qui no vulgui un estat català independent però se’l trobi (llengua, cultura, drets...).
Crec que fa molt més per acostar la proposta independentista a la gent que un partit independentista, com ERC, governi el país i la ciutadania no independentista comprovi que no passa res, que el país funciona igual. És per això que no entenc que ERC s’entesti en aquesta via.

Per altra banda, una altra vegada, una part molt important de la societat catalana (la majoritària segons les enquestes) ha quedat exclosa d’aquestes consultes. La part que no té en la independència el seu projecte, però que sí que vol un encaix diferent de les nacions sense estat dins un estat republicà i plurinacional espanyol. La opció federal plurinacional no es podia votar i, per tant, molta gent que, ni vol la independència de Catalunya, ni està d’acord amb l’encaix actual dins de l’estat, es va quedar a casa o, com jo, va votar en blanc.
Els promotors de les consultes semblen estar satisfets, els mitjans espanyolistes també. Tots contents doncs. A veure que dirà el 80% de catalans restant...

Articles relacionats:

• L'endemà de la consulta
• Moviment Laic i Progressista sobre les consultes independentistes

Curses de braus i correbous

La discussió en seu parlamentària de la ILP que demana la supressió de les curses de braus en territori català està deixant a la vista l'absurditat de determinats sectors del nacionalisme, tant espanyol com català.
Els que ens oposem al maltractament animal, ho fem perquè considerem que aquests animals són subjectes de drets. El dret bàsic és que cap bèstia pugui ser maltractada per divertiment del personal, evitar el patiment gratuït d'un animal.
Aquí podem enllaçar amb un tema que sol entrar en conflicte: hem de prioritzar els drets per sobre de la tradició, o no? Que un animal pateix en aquest tipus de festivitats és més que evident. Hi ha diferents graus de patiment, depenen lo bèstia que sigui la festa, però el patiment hi és. En una societat occidental del segle XXI com és la nostra, és admissible assumir el patiment d'un animal per diversió o tradició? Crec que la resposta només pot ser que no.
Això semblava tenir-ho clar una gran majoria de la societat catalana i, dels seus representants al Parlament, respecte les curses de braus. Les raons dels defensors de les curses de braus són precisament la tradició i la festa, o sigui, que tradició i festa passen pel davant del patiment d'un animal. Determinats polítics nacionalistes (espanyols), bàsicament del PP i C's, però també del PSOE, al·leguen motius patriòtics: volen l'abolició de les curses, no per ser una tradició bàrbara, sinó per ser una tradició espanyola. I per ser una tradició espanyola s'han de defensar.

Aquestes reflexions, pròpies d'un nacionalista, em semblaven del tot absurdes. Però van arribar d'altres nacionalistes (ara catalans), bàsicament de CiU, però també d'altres partits, que els hi van donar la raó. Aquests grups s'oposen a les curses de braus, però a la plegada diuen que s'han de defensar els correbous. Motius? Doncs que els correbous són una tradició catalana molt estesa per una part del país (sud). O sigui, que en el cas d'una tradició espanyola aquesta no és pot imposar al patiment d'un animal, però en el cas d'una tradició pròpia sí.
També s'al·lega que en un cas l'animal mor i en l'altre, la majoria de les vegades, no. Reitero, la tortura i el patiment no estan solament en la mort, en definitiva als escorxadors maten molts animals que després ens mengem, sinó en la forma: fer patir un animal amb l'únic objectiu del divertiment dels aficionats.
Jo m'oposo tant a les curses de braus com als correbous, pels mateixos motius en tots dos casos. Espero que tots els patriotes i tradicionalistes em sàpiguen disculpar...

Moviment Laic i Progressista sobre les consultes independentistes

Tal i com vaig fer fa uns dies, torno a reproduir al bloc un altre comunicat del Moviment Laic i Progressista. Aquesta vegada sobre les consultes independentistes que es tornaran a plantejar aquest cap de setmana a molts indrets de Catalunya. I el reprodueixo perquè expressa de manera molt planera i clara postures gairebé idèntiques a les que en el seu dia vam defensar les persones d'EUiA d'Osona sobre les consultes que es van celebrar a la nostra comarca.
Em sento totalment identificat amb el comunicat...

Davant la celebració de consultes populars que se celebraran a diversos municipis de Catalunya el proper diumenge, i en les quals es plantejarà a la ciutadania l'establiment de Catalunya com a Estat independent integrat a la Unió Europea, des del Moviment Laic i Progressista (MLP) volem manifestar que:

1.Expressem la nostra simpatia cap als exercicis que s'estan promovent des de la ciutadania per consultar l'opinió de la gent.

2.Creiem que ha de ser la societat civil, i no els partits polítics, els que liderin aquests processos.

3.Les consultes, en general, només admeten un sí o un no, sense permetre cap altra opció. Això el que fa és simplificar el debat i donar-li un caràcter reduccionista.

4.El patriotisme no té res a veure amb l'ostentació o identificació amb determinats símbols o horitzons polítics, sinó que s'exerceix mitjançant el compromís cívic i la participació voluntària i desinteressada en projectes col·lectius que cerquin el bé públic.

5.Cal recordar que, malgrat que demanem que es vegi les consultes ciutadanes com a exercici legítim de la ciutadania a expressar lliurement la seva opinió i els seus legítims anhels, Catalunya s'autodetermina en cada elecció al seu Parlament, on hi són majoritàries les opcions autonomistes o federalistes, i que no hi ha cap impediment per defensar les tesis independentistes des de les institucions.

L'MLP està compromès amb la construcció nacional de Catalunya i amb l'exercici del dret d'autodeterminació, fent seus els principis del republicanisme federal, i es defineix com una eina de construcció nacional, entesa la nació com el producte d'una voluntat col·lectiva, com una unió voluntària dels ciutadans. Per l'MLP la justificació de l'existència d'un Estat no es troba en la seva història, sinó en la decisió d'un col·lectiu de constituir-se com a entitat política. L'MLP, doncs, s'identifica amb el concepte republicà de nació.

Identitats nacionals

Un bon català és aquell que coneix a la perfecció la seva llengua, que coneix i enalteix la seva història, que coneix el seu himne nacional, Els Segadors, i l’entona sempre que pot, que té la seva bandera, la Senyera, penjada a casa.
A Catalunya, per desgràcia, hi ha moltes més persones que hi viuen sense voler parlar la nostra llengua, sense conèixer de memòria el Cant dels Segadors i sense ser del Barça. Són persones poc agraïdes, que fan que la identitat nacional del nostre país es dilueixi. Aquestes persones si volen ser tractats i considerats ciutadans de primera hauran d’assumir les condicions que es requereix als bons catalans.
Ens imaginem per un moment que el govern de Catalunya fa una declaració com aquesta? O que proposa legislar les condicions per a ser bon català? Deixant de banda que la caverna judicial se’ns tiraria a sobre, la brunete mediàtica ens tractaria de xenòfobs, genocides i no sé quantes coses més.
Quan el sols fet de d’afirmar que Catalunya és una nació, de voler que el català sigui llengua vehicular a l’ensenyament, o que tots els ciutadans de Catalunya puguin dirigir-se a l’administració del seu país en la seva llengua ja és motiu d’esveramenta ibèrica, tractant-nos de nacionalistes, discriminadors o genocides de la cultura castellana; imaginem-nos que es legislés en el sentit dels dos primers paràgrafs d’aquest post. Val a dir que jo seria el primer en oposar-m’hi, ja que aquí sí que estaríem davant d’unes actuacions pròpies d’un nacionalisme excloent.

Doncs bé, aquestes propostes són les que està volent portar a la pràctica el govern francès. Un paquet legislatiu per a marcar paquet patriòtic. Uns criteris per a separar els bons francesos dels que no ho són. Imagino que els ciutadans francesos de cultura àrab, catalana, basca, bretona, corsa... seran considerats integristes anti-patriotes.
No he sentit gaires crítiques de nacionalisme, genocidi, discriminació, etc, des dels mitjans de comunicació ibèrics. De fet, algun tertulià ha mostrat la seva admiració i enveja. Quin gran país França, sempre interessat en unificar la seva diversitat nacional i cultural!
Estem davant la mateixa qüestió de sempre: només es pot considerar nacionalisme el que ve d’una nació sense estat. Lo altre només és defensa de la igualtat. És inútil, hi ha gent que mai voldrà entendre la diferència entre igualtat i uniformitat. Sort que l’himne espanyol no té lletra (encara)...

L’endemà de la consulta

Entre l’eufòria dels organitzadors de la consulta sobiranista d’aquest diumenge (i dels mitjans favorables), i el menyspreu dels partits espanyolistes (i dels mitjans desfavorables), crec que és possible analitzar la jornada d’ahir intentant posar un mínim d’objectivitat.
Al meu entendre, el més positiu de les consultes celebrades ahir va ser la boníssima organització i professionalitat de les plataformes que van tirar endavant tot el muntatge (a Osona, Osona Decideix). També cal destacar l’absència d’incidents i el to festiu de la jornada.

En quan a la consulta en sí, més enllà del resultat, la gran dada era la de la participació. Aquesta dada és la que havia de marcar l’èxit o fracàs de la consulta. És aquí on hi ha la gran disparitat d’opinions entre els favorables i opositors a la consulta. En aquest cas, jo no puc estar ni amb uns ni amb els altres.
Negar l’evidència de la importància de 200.000 vots en una consulta en que la ciutat més grossa que participava tenia un cens inferior a 60.000 votants seria absurd. Una consulta d’aquestes característiques i amb aquests resultats fa mig any hagués estat impensable. A Osona la participació ha estat superior al 42% (% ja important), i al conjunt de les poblacions on es celebrava arreu de Catalunya, ha estat al voltant del 30%.
Però també s’ha de dir que les mostres d’eufòria dels que donaven suport a la consulta, que en una immensa majoria també eren favorables a la independència, em semblen del tot exagerades. Les consultes s’han celebrat en municipis i comarques de caire clarament nacionalista, aquestes mateixes consultes portades a l’àrea metropolitana o ciutats més grosses ens haguessin deixat dades de participació bastant dolentes.

El gran fracàs de les consultes d’ahir, molt relacionat amb la participació de que parlava ara, va ser precisament el resultat. Ja en el seu dia, parlant amb els organitzadors a Osona, coincidíem en que era molt important un alt índex de participació i també un nombre important de vots negatius. Un al % de vots negatius (o en blanc) hagués legitimat políticament molt més el procés, a banda d’haver fet pujar també la participació.
Sincerament crec que la campanya, que en l’organitzatiu ha estat un èxit sense discussions, en lo polític ha estat molt desencertada. La consulta havia d’haver intentat involucrar més als opositors a la independència però favorables al dret d’autodeterminació. La campanya, i la pregunta en sí, denotaven una clara voluntat independentista. Tot i que els organitzadors tenien clar que no demanarien el vot per cap opció, en les seves manifestacions públiques no amagaven la seva clara proximitat a una de les opcions. Penso que s’havia d’haver intentat jugar molt més l’opció del dret de tots els catalans a decidir el seu futur, que no pas el dret a esdevenir un estat independent.

En tot cas, crec que el sol fet d’haver pogut organitzar per primera vegada una consulta en que participés una bona part dels ciutadans de Catalunya suposa, en sí mateix, un èxit sense precedents.

Tal i com vaig anunciar que faria us informo que finalment el meu vot a la consulta va ser en blanc, pels motius que vaig explicar al post en qüestió, i que sincerament penso que s’han acabat demostrant. Les paraules de López Tena, un dels principals organitzadors i en teoria neutral, quan va acabar de donar els resultats d’Osona dient que Catalunya serà independent o no serà no ajuden gaire a deslligar els organitzadors d’una de les opcions, a més de demostrar una clara exclusió envers els catalans que no defensen la independència (i que segons tenia entès també eren catalans). Deixo a la consideració de cadascú la fórmula feta servir per López Tena per acomiadar-se del públic assistent: un, “que Déu us beneeixi”, davant la catedral de Vic.

• Resultats definitius oficials a Osona (osona.com)
• Imatge: 9nou.cat

Diumenge, consulta sobre la independència de Catalunya

Diumenge la immensa majoria dels osonencs podrem votar si volem que Catalunya esdevingui un estat independent o no. Per tant, diumenge no es votarà el dret d’autodeterminació, es votarà independència sí o no.
EUiA a Osona, igual que EUiA a Catalunya, defensa el dret d’autodeterminació i la participació de la ciutadania en la presa de decisions. Digui el que digui el TC, Catalunya és una nació i per tant els seus ciutadans tenen dret a decidir el seu futur. Des d’EUiA d’Osona animem a participar a la consulta de diumenge perquè considerem que, per damunt de tot, estem davant un exercici de democràcia. Jo mateix tinc clara intenció d’anar a votar.
El que no farem des d’EUiA és campanya per cap de les dues opcions. Els militants d’EUiA de la comarca votaran allò que considerin oportú. Tal i com li van dir a un dels principals promotors de la consulta quan ens vam reunir, aquesta pregunta no ens agrada. I, per què?
EUiA aposta per un model d’estat diferent a l’actual. EUiA aposta per un model d’estat federal on les regions i nacions que el formen acceptin ser-hi de manera voluntària i sense renunciar a la seva pròpia sobirania. El model actual, que nega l’existència de més d’una sobirania a l’estat i que, fins i tot, sembla negar l’existència de més d’una nació, no és el nostre. Però tampoc ho és el model de dos estats independents. Per tant, la principal mancança que veiem a la consulta de diumenge és que redueix les opcions, en quan a la relació entre Catalunya i l’estat, a dues: quedar-nos tal i com estem o fer-nos independents. Els que apostem per un altre model no podem optar per ell.
A EUiA convivim persones que tenim identitats polítiques i nacionals diferents. En lo polític ens uneix un programa i en lo nacional un model, que és el que he enunciat.

Personalment encara no tinc clar que votaré diumenge. El més probable és que voti en blanc, donat l’argument que he explicat abans i que tampoc se’ns ha explicat què comportaria la independència. De quins drets disposarien les persones que tenen la identitat espanyola com a pròpia? Podrien tenir doble nacionalitat? Quan a la llengua, es mantindria el bilingüisme? I d’altres qüestions de les que no se n’ha parlat.
Per altra banda, donat que la meva identitat nacional (que és una cosa que, per altra banda, tinc poc desenvolupada) no és l’espanyola i que sembla ser que ni tan sols un estatut auto-retallat i votat pel poble català té cabuda a l’ordenament jurídic espanyol, no descarto un vot favorable.
Un vot favorable que aniria més en el sentit d’un vot protesta, d’un vot de autoafirmació davant el model uninacional que ens volen imposar. Sincerament no crec que les consultes que es facin, com la de diumenge a Osona, serveixin per res més que per aixecar la veu i dir que aquesta nació existeix i ha de ser escoltada. Quan vam parlar amb els promotors de la iniciativa vam coincidir en que el més important diumenge és la participació, que la població demostri que té coses a dir i que vol ser escoltada. Participem doncs!
Diumenge a la tarda, dilluns com a molt tard, us confirmo que he votat finalment...

Coneix l'Àngel Colom l'existència d'una ciutat anomenada Vic?

...I això que és osonenc!
Doncs sí, avui tornava en cotxe de passar uns dies a la tranquil·la i solitària província de Sòria, i en arribar a la Franja he sintonitzat Catalunya Informació per posar-me al dia de l'actualitat d'aquest atribolat país. Una de les notícies de capçalera la protagonitzava un osonenc ben curiós: l'Àngel Colom.
La notícia es referia a la consulta sobre l'autodeterminació d'Arenys de Munt. El senyor Colom, ex-Secretari General fracassat d'ERC, ex-fundador fracassat del PI i ex-Delegat (no afirmaré amb rotunditat si fracassat) de la Generalitat al Marroc (amb la seva nova casa de Convergència), ha fet unes declaracions impròpies d'un demòcrata i impròpies d'un polític que estigui al dia de l'actualitat política catalana. Ha dit avui mateix, situant el PSC-PSOE al costat de la Falange, que (PSC, PSOE, PP i la Falange) estan junts fent el ridícul amb la seva oposició a la consulta.
D'entrada, com deia, impropi d'un demòcrata. El PSC pot actuar de vegades de manera criticable, però mai equiparable a una organització com la Falange.
Però és que a més, Colom afirmava que CiU donaria suport, tot i que no engegués el procés, a totes les consultes que es plantegessin al país. Bé, aquest osonenc de pro no deu estar assabentat que el seu partit (CDC) i la seva coalició (CiU) es van oposar aquest dilluns a una moció presentada al Ple municipal de Vic per la CUP en solidaritat amb la consulta d'Arenys i amb una hipotètica que es pogués celebrar a Vic. El motiu (no es va discutir la moció sinó que es va negar la urgència, sent la consulta d'Arenys 6 dies després!), que és un tema que no afecta a la política vigatana. Seguint el criteri i el sil·logisme de l'il·luminat Colom, haurem de situar també CiU de Vic al costat de la Falange? (del PSC ja ho està, ja que governen plegats).
Realment aquest senyor tan rocambolesc té la innata habilitat, només comparable a la de la seva ex-companya política Pilar Rahola, de fer el ridícul cada vegada que parla. Curiosa la gent que construeix la casa gran del catalanisme...

Antipàtica Espanya

No seré jo qui compari la relació de les nacions sense estat d'Espanya amb les d'una colònia, intel·lectualment seria insostenible. El que sí podria ser comparable és el tracte que històricament ha donat l'estat espanyol a les reivindicacions, més serioses o no, de les nacions i colònies amb que ha hagut de tractar.
L'estat espanyol és hereu cultural, històric i sentimental del imperi castellà. És veritat que han hagut èpoques, l'actual podria ser una, en que ha tingut una mínima sensibilitat envers les nacions sense estat que el formen, però des del segle XVIII la voluntat sempre ha estat uniformitzadora al voltant de la cultura i poder castellans.

Espanya, davant qualsevol reivindicació nacional (no espanyola), ha reaccionat històricament aplicant una política d'intransigència i autoritarisme. El procés de colonització i descolonització europeu i americà són bon exemple. Les conquestes van ser a sang i foc, i les reivindicacions de major sobirania dels territoris conquerits van ser ignorades, quan no reprimides, provocant processos, també durs, d'independència. Res a veure amb d'altres països colonitzadors que van saber respectar més 'amablement' les realitats dels territoris colonitzats, com per exemple el Regne Unit (tot i que jo abomino de qualsevol tipus de colonització). La 'simpatia' que a llocs com els Països Baixos mantenen envers els espanyols seria bon exemple.
Un altre cas de la 'sensibilitat' espanyola per a tractar aquests temes és l'estrambòtica situació de Gibraltar. Independentment de les avantatges administratives que vulguin mantenir els habitants de 'la Roca', és evident que l'actitud manaire espanyola provoca el rebuig aclaparador dels gibraltarenys a una possible integració a l'estat.

A data d'avui l'estat, que nega de manera radical el dret d'autodeterminació a les nacionalitats (terme de la mateixa constitució del 78) sense estat que té integrades, té com a gran problema a sobre de la taula una consulta sobre si volen o no la independència a un poble de poc més de 6.000 habitants del Maresme. No hi ha cap persona mínimament sensata, ni el més independentista dels independentistes, que puguin creure que aquesta consulta provocarà a curt o mig termini la independència de Catalunya. És un fet simbòlic, com que un ajuntament pengi l'estelada l'11 de Setembre o que un carrer es digui 'dels Països Catalans'.
Però davant aquesta curiosa i simbòlica iniciativa l'estat, en lloc de prendre-s'ho a broma i mirar de fer la mínima propaganda possible, interposa un recurs contra la decisió del Ple municipal d'Arenys de Munt de cedir un local per a fer la consulta. Avui, la jutgessa encarregada de resoldre ha suspès la consulta.
Realment, m'interessa més la decisió del TC sobre l'estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, l'estatal i el poble català en referèndum. Però aquest tema d'Arenys serveix com a demostració que la històrica manca de sensibilitat de l'estat per a tractar aquests temes no ha canviat. És difícil justificar la negativa a sentir el que opina un petit poble sobre un tema. Mentrestant a molta gent, amb decisions com aquesta (pròpia d'un estat que declara la guerra a dos soldats i quatre cabres a l'illot de Peregil), l'estat espanyol se li torna una mica més antipàtic.
El que no ha semblat preocupar a cap institució estatal és que la Falange, partit perfectament legal pels creadors de la llei de partits, tingui la intenció d'amenaçar els ciutadans d'Arenys. Encara interposaran també recurs contra la decisió del departament d'interior d'impedir que es puguin manifestar el mateix dia de la consulta, tota un agressió als drets fonamentals dels pobres falangistes.

Lehendakari a la força

Avui s'ha oficialitzat allò que ja sabíem fa unes quantes setmanes, des de que el PP va oferir al candidat del PSOE aquesta possibilitat i aquest va acceptar-la. Patxi López es convertirà en el primer lehendakari espanyolista de la història.

Tots els mitjans de comunicació estatals s'han dedicat a justificar aquest govern frentista i a desqualificar les crítiques del PNB al mateix.

Efectivament, l'alternança als governs és positiva (això almenys diuen els que porten anys a l'oposició). Tampoc es pot objectar res al fet que el partit més votat no governi; estem en un sistema parlamentarista, no presidencialista. Si hi ha una majoria alternativa, és lògic que pugui formar govern.

Però jo que no sóc tan politicament correcte i que tinc tendència a dir les coses pel seu nom, em reafirmo en la idea que ja vaig expressar quan vaig analitzar els resultats electorals: Patxi López serà un lehendakari imposat retorçant la legalitat, per no dir, imposat a la força. 

1. Patxi López va dir que no faria un govern frentista. La realitat és que governarà amb el suport extern de PP i UPyD, un suport donat amb l'únic objectiu de fer fora un altre govern. Només és factible a Euskadi el que és impossible arreu de l'estat  
   
2. Patxi López governarà amb 25 diputats sobre un total de 75, 1/3 part del Parlament. No estem parlant d'un govern producte de la suma aritmètica de grups diferents, es tracta d'un govern que només té el suport (extern) del PP i d'UPyD per l'investidura. A partir d'aquí s'haurà de guanyar els suports dia a dia. Repeteixo un govern que representa 1/3 del Parlament i 1/4 part dels vots.
   
3. Patxi López ha aconseguit el suport per a la seva investidura del 43% del vot ciutadà. Governa perquè els mateixos que han votat la seva investidura van arribar a un acord per fer una llei ad hoc per il·legalitzar una part del electorat que fins aquel dia era legal. Mai s'ha plantejat la il·legalització de Falange, España 2000 o Democràcia Nacional. Si un dia s'il·legalitzés el PP i PSOE, el milió de vots d'IU li donarien una majoria suficient per a governar. Legal? Sens dubte. Legítim? Mai.
   
4. Ibarretxe plega de la política. Mayor Oreja, en actiu i com a candidat per a les europees, veu com el pla que va posar en marxa el 2001 per fi es porta a terme. Rosa Díez s'ho deu mirar tot amb un somriure de satisfacció, ella, consellera amb governs del PNB i entusiasta del pla Mayor Oreja representa, diuen, aire fresc en el panorama polític. Esperpèntic!

Euskadi és l'exemple palpable que en determinades polítiques, aquelles que anomenen d'estat, el PSOE i el PP defensen projectes idèntics. Organització territorial de l'estat o el model econòmic són bon exemple. Aquest model és el que també volen exportar a l'hora de fer realitat la construcció europea. Hi pensarem el dia 7 de juny?