Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris drets humans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris drets humans. Mostrar tots els missatges

7 de març del 2011

En defensa de la Guàrdia Civil

He escrit més d’una vegada en aquest bloc sobre la Llei Antiterrorista (aquí, aquí o aquí), instaurada durant la transició, i la seva utilitat per a amagar tortures en cas que aquestes es produeixin.
La detenció la passada setmana, del “Comando Otazu” d’ETA, i els esdeveniments denunciats durant els interrogatoris, ha tornat a posar de relleu la sospita del que aquesta Llei amaga.

Quan a Catalunya han hagut denúncies contra la seva policia, s’ha garantit la seva honorabilitat posant càmeres a les comissaries. Com que no es tortura, la policia no ha de patir per les gravacions i, a sobre, queda protegida de possibles denúncies falses.
Els governs espanyols es neguen a derogar la Llei Antiterrorista i a aplicar les mesures recomanats per organitzacions internacionals de drets humans. Per què serà?

Sobre aquesta qüestió parla, en aquest gran article que us avanço, l’Hugo Martínez Abarca (fb, twitter). Us recomano fefaentment la seva lectura. Podeu deixar els comentaris al seu bloc...

Aunque los detenidos vuelven a referir la bolsa (una tortura que no deja huellas) esta vez el invento incluye la violación de una de las acusadas (la otra no se debía de saber el manual) y una mayor cercanía que nunca entre las acusadas y los acusados, con la circunstancia de que ellos son pareja de ellas y los gritos y agresiones a ellas, siempre según el cuento chino, generasen pánico en ellos. El manual se ha perfeccionado respecto de otras veces: habiendo sido llevado uno de los etarras detenido un par de veces al hospital durante el interrogatorio él mismo explica a su abogado que no es fruto de las torturas sino que se autolesionó para escapar del horror que sentía al escuchar lo que le hacían a su pareja (…)

(…) ¿acaso es más tonto Grande-Marlaska que los guardias civiles? ¿qué puede hacer que un interrogatorio de guardias civiles sea más eficaz que el de un juez? (…)

(...) La grabación del interrogatorio y la cancelación del periodo de incomunicación sólo beneficiaría a la Guardia Civil y perjudicaría a ETA. Los gobiernos que no han dado los pasos que piden la ONU y Amnistía Internacional están haciendo el juego a ETA y haciendo un daño injusto a la imagen de la Guardia Civil.


article sencer

26 d’octubre del 2010

La UE i Cuba

Denunciava ahir el ministre de defensa francès la nul·la voluntat dels països europeus en crear un sistema comú de defensa europeu. Es queixava el ministre que a molts països europeus ja els hi està bé l'actual 'status quo' de subordinació i dependència dels EUA.

Aquest és un exemple del ridícul constant al que ens tenen acostumats els països de l'UE en el que a política exterior es refereix. Davant l'evidència de la cobertura donada a les tortures a l'Iraq són incapaços de aixecar, encara que sigui mínimament, la veu contra el soci americà, ens el contrari, assenyalen qui ha tingut els 'pebrots' de denunciar aquesta agressió als drets humans. Tampoc van ser capaços de sancionar l'estat francès per la deportació de ciutadans europeus de raça gitana, subratllo: deportacions d'europeus per motius de raça, us sona?. No s'han sancionat, ni tan sols cridat a consultes a l'ambaixador americà, per la vergonya de les presons de tortura de la CIA en sol europeu. Ni pels segrestos de ciutadans d'origen àrab en territori europeu portats a terme per la mateixa CIA...

Europa negocia i té relacions normalitzades amb la Xina, el Marroc que assassina sahrauís, la Rússia que assassina txetxens, les tiranies àrabs del golf... Però amb Cuba no. Amb Cuba mantindran la 'posició comuna' ideada pel gran demòcrata Aznar. I és que Cuba s'ha de democratitzar. No està bé que Cuba mantingui encara a la presó persones pagades pels EUA i condemnades en judici, però no hi ha cap problema en que el bon amic americà hagi mantingut, i encara mantingui, a una presó (en territori ocupat cubà) persones que no ha estat mai condemnades en judici i, moltes, ni tan sols saben de què se les acusa. De fet, Europa és planteja ajudar a la gran democràcia americana acollint (en presons, és clar) part d'aquest contingent de torturats.

Alguna TV europea ha pogut entrevistar aquets empresonats de Guantánamo igual que fan amb els 'dissidents cubans'? Aquest 'dissidents' de Guantánamo tenen accés a internet o a un bloc per a expressar les seves idees? Curiós el concepte europeu de drets humans...

Però el millor és que també volen de Cuba reformes econòmiques! Puc arribar a entendre la hipocresia dels drets humans, això és vendible, però el que no pot assumir qualsevol persona amb dos dits de front és que per a tenir relacions normalitzades amb un país, aquest hagi de tenir un sistema econòmic determinat.

És la constatació de la immoralitat occidental. Podem tenir bones relacions amb Aràbia Saudita, el Marroc o Rússia perquè es pleguen als interessos econòmics americans, però amb Cuba no. Aquests senyors de la illa s'entesten en no agenollar-se i, això, si que s'ha de castigar.

13 de gener del 2010

13 de gener de 2005

Devien ser al voltant de les 4 de la matinada d'una nit molt freda del mes de gener. Com era habitual des de feia unes quantes setmanes es llevava per anar al lavabo molt sovint. En tornar em va comentar que havia "mollat". Jo mig dormia, li vaig dir que tornés al llit i intentés descansar.
Al cap de 5 minuts tornava a llevar-se. Ara sí que he "mollat" de debò, em va dir. Era veritat.
Per sort no he hagut d'anar a hospitals més que de visita. De pressa vam anar a l'Hospital General de Vic, em provocava respecte i un cert neguit, el cotxe marcava -5º. Les hores van passar, sense dir-nos gaire cosa, mirant-nos. Moltes hores. Finalment va anar al quiròfan, el temps se'm va fer etern.
Vaig sentir un crit, curt i apagat. Deu ser veritat això de l'instint, em vaig aixecar i vaig anar cap a la sortida del quiròfan. Allà estava, amb un gran cap allargat. "Es troba bé, finalment no hem hagut d'intervenir, ha sortit amb fòrceps, lo del cap amb els dies torna a la normalitat". Em vaig quedar dret, parat, sense saber que dir. L'estaven acabant de vestir. El van embolicar amb una manteta i me'l van posar als braços. Me'l vaig quedar mirant amb els ulls molt oberts, finalment vaig aixecar el cap i li vaig demanar a l'infermera: "com es troba la mare?". "Bé, li estan donant punts i trigaran una estoneta, si vols, espereu-la a l'habitació d'espera". Era 1/4 de 6 de la tarda. Portava 12 hores a l'hospital i em va venir una pujada d'adrenalina. Tal i com ens havien dit vam anar a l'habitació d'espera. Ell llepava la manteta mentre el portava en braços. Tenia por que fes un moviment sobtat i em caigués. Vaig seure a una butaca. Durant més de mitja hora ens vam estar mirant, juraria que em somreia. Jo a ell segur que sí.
Als papers constaria que va néixer a les 17:01h. A aquesta hora vaig ser pare per primera vegada. Diuen que quan ets pare el temps passa amb molta velocitat, és veritat. També diuen que quan ets feliç el temps també passa ràpid, també és veritat.
Fa 5 anys em va canviar la vida. Un canvi a infinitament millor, no hi ha dubte, l'alegria de ser pare és insuperable. A mi almenys el temps em passa rapidíssim...

Un parell de setmanes més tard vaig complir el tràmit d'inscriure l'Ekaitz al Registre. Un ciutadà de Vic amb els seus papers en regla. Amb els seus papers en regla...! avui sembla una broma.
D'aquí uns anys li haurem d'explicar que el mateix dia que celebràvem el seu 5è aniversari, els seus pares vam sentir una immensa vergonya dels senyors que governaven la seva ciutat. I tot per compte d'una papers que segons sembla uns ciutadans, tan ciutadans com ell, no tenien en regla i que, a aquells senyors que ens feien sentir vergonya, els hi va servir d'excusa per a negar-les el dret a ser ciutadans. Uns ciutadans que viuen a Vic i que ell, segurament més d'una vegada, es va creuar mentre sortíem a passejar. Pot ser tan complicar viure en un lloc i poder ser ciutadà del mateix?

6 de desembre del 2009

Convocatòria URGENT per Aminatou Haidar

Davant la gravetat de la situació que pateix AMINATOU HAIDAR, que sols demana el retorn al seu país, el Sahara Occidental, sense condicions prèvies i cumplint la legislació internacional, el conjunt del moviment solidari amb el SAHARA a Catalunya us convoquem a una concentració davant la DELEGACIÓ DEL GOVERN A CATALUNYA, Carrer Mallorca, 278 de Barcelona, dilluns 7 de desembre a les 7 de la tarda.

Creiem que aquesta convocatòria és molt important, per donar un suport immediat i pacífic a l'activista saharauí, en un moment en el que ella mateixa passa per moments difícils, després de 3 setmanes de vaga de fam.

Porteu banderes sahrauís i tota mena de material, relacionat amb AMINATOU HAIDAR.

Cal que guanyem aquesta batalla, cal que els nostres amics sahrauís puguin enfilar el camí de la victòria final amb tota la moral

CAL DONAR DIFUSIÓ URGENT A AQUESTA CONVOCATÒRIA, RE ENVIEU EL MAIL, CREEU SMS i envieu-los a tothom ... a pesar del pont i de tots els inconvenients, CAL QUE HI SIGUEM TOTS I TOTES.

El Gran Wyoming: Aminatou Haidar

Un dels millors articles, perquè ho explica de manera clara, planera i posant el dit allà on s'ha de posar, sobre la vergonyosa i extrema situació que viu la lluitadora pels drets del seu poble, Aminatou Haidar, és el de Gran (i sí que és Gran) Wyoming.
El reprodueixo en el meu bloc perquè coincideixo al 100% amb el seu contingut.

Yo no entiendo cómo alguien que no desea viajar y carece de pasaporte puede llegar a entrar, primero en un avión, y más tarde en España, teniendo pinta de mora, cuando muchos se dejan la vida en el Estrecho de Gibraltar en el intento.

Los medios más osados hablan de que Aminatou Haidar sufrió algo parecido a un secuestro. ¿Qué puede haber parecido a un secuestro? ¿Un medio secuestro? ¿Un secuestro con educación? Creo que la única palabra que cuenta en todo este embrollo que han fabricado los medios de comunicación con tal de no llamar a las cosas por su nombre es la suya. En el colmo del cinismo primermundista, se la tachó de ingrata por no querer aceptar nuestra hospitalidad. Regalamos lo que no se nos demanda para tener argumentos que tranquilicen nuestra conciencia y, ya puestos, se carga contra aquellos que se acercan para ayudarla, mostrarle apoyo y así evitar que sufra sola como una apestada en los pasillos de un aeropuerto cuyos responsables, en el colmo del absurdo, la multaron por alterar el orden. También podrían hacerlo con los que duermen en los pasillos a causa de los retrasos. Esta mujer sólo ha querido una cosa: volver a su casa sin admitir que es de un país distinto al suyo, sin tener que pedir perdón a los que le han hecho tanto daño, y sin reconocer traición alguna a una patria a la que no pertenece.


Los pragmáticos han aconsejado en todo momento que ceda y se quite este lío de encima. No quieren comprender que no es una ciudadana cualquiera, quieren matar con ella la resistencia de un pueblo que lucha contra la barbarie, contra la impunidad de los que, amparándose en la fuerza, invaden a sus vecinos y, si nadie lo impide, los exterminan.

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails