Sembla mentida, ja hi tornem a ser! Al igual que la passada legislatura basta una moció mínimament comprometedora de la PXC perquè a tothom li vingui la suor freda i hagi de córrer a fer contra-mocions per a quedar bé.
Quan encara vivia a Irun, vaig haver d’anar a l’ajuntament a fer una gestió. Aleshores, ETA tenia segrestat a Jose Mª Aldaia i una coneguda i publicitada organització pseudo-pacifista recollia signatures en un espai cedit a l’entrada de l’ajuntament amb l’objectiu de condemnar el segrest i demanar l’alliberament d’Aldaia. Unes senyores o senyoretes que custodiaven la taula de les signatures em van abordar per a demanar-me la firma. Vaig anar cap a la taula i els hi vaig dir que estava totalment d’acord amb la iniciativa i vaig demanar si aquesta es feia extensiva a totes les accions violentes com assassinats d’ETA, tortures dels cossos policials i la política de dispersió. Em van respondre que ells només defensaven els drets de les persones honrades i que s’havia d’optar entre el bàndol dels demòcrates i dels violents. Vaig insistir en el fet de la inhumanitat de la política de dispersió i em van dir que era el mínim que es mereixien aquells malparits. Jo ja m’imaginava la resposta, així que tot i naturalment estar en contra del segrest vaig girar cua entre acusacions (en veu baixa) de simpatitzant dels assassins. Ni abans, ni desprès he signat cap manifest que no reconegués el patiment i els drets de totes les parts, i és per això que només he donat obertament suport a una organització pacifista: Elkarri (ara Lokarri).
Jo condemno els atemptats d’ETA, però també les tortures (denunciades per a organitzacions independents com a AI o el Parlament Europeu), la política de dispersió que origina moltes morts en carretera a l’any de persones que recorren milers de quilòmetres per veure els seus familiars una estona, la negació dels seus drets polítics a més del 15% de la societat basca, la llei antiterrorista, les amenaces sobre càrrecs electes que han de viure escoltats, la negació del dret d’un poble a decidir el seu futur, l’empresonament de persones per a col·laborar amb organitzacions que fa uns mesos eren legals (judici 38/98)...
El PP ja fa temps que fa servir la tàctica de les condemnes. Has de condemnar ETA sinó ets sospitós de connivència amb el terrorisme. Desprès has de condemnar l’esquerra abertzale, després el nacionalisme i finalment els que no condemnen el nacionalisme. A més, amb ajuda del PSOE, il·legalitzen opcions polítiques (i els milers de votants que són a darrera) si després d’un atemptat no corren a dir la paraula màgica expiadora de pecats: condemna! Si en qualsevol moment trenques la cadena de les condemnes, ets un terrorista.
Doncs bé, jo no faré el paripé per ser, en definitiva, finalment acusat de terrorista. Jo no condemno. No condemno perquè la gran majoria de condemnes són parcials i esbiaixades (fins i tot l’esquerra abertzale condemna segons quines coses). No condemno perquè també condemnen els mateixos que van destrossar la vida, fa ja més de vint anys, d’un nano amic meu assassinant el seu pare per ser policia. No condemno perquè també condemnen el mateixos que van torturar, empresonar i dispersar durant més de cinc anys un altre company per la confessió d’una persona que ni el coneixia i que desprès de signar la confessió forçada va haver de ser atesa a la UCI. No condemno perquè també condemnen els mateixos que van crear el GAL. No condemno perquè també condemnen els que surten al carrer a crear crispació. No condemno perquè també condemnen els que ens van portar a la guerra d’Iraq. No condemno per solidaritat amb els que són il·legalitzats per no voler agenollar-se i no condemnar
Entenc les raons dels regidors vigatans per haver de fer jocs florals per a no votar la moció d’Anglada i a més ser políticament correctes. Desprès de més de vint-i-set anys vivint en un país maltractat per un conflicte creat per la dreta franquista, que ara demana condemnes a Vic, i alimentat per uns fanàtics políticament imbècils. Desprès d’haver viscut ben de prop les conseqüències doloroses del conflicte, crec que tinc la pell suficientment curtida com per a no deixar-me intimidar per pàmfils. Si jo hagués estat avui regidor de Vic, hagués votat NO, o en tot cas per disciplina i respecte als meus companys de coalició, hagués marxat del Ple. Aviem si ara hauré de rebre certificats de democràcia d’un feixista reconvertit en racista-oportunista. Aviem si haurà de donar-me lliçons sobre el conflicte basc un franquista confés de Vic. Es condemnarà el proper Ple el tracte dispensat per les forces i cossos de seguretat al detingut d’avui, que segons el part mèdic presenta policontusions, una costella trencada i un pulmó foradat?
En definitiva, si jo hagués estat avui al Ple no hauria condemnat. I si no serveixen els raonaments anteriors tinc un altre definitiu i incontestable: no hauria condemnat perquè no em surt dels pebrots. Queda clar? En resum, que no tinc perquè donar explicacions a ningú de les meves opinions, en tot cas, hauré de respondre dels meus actes (si són delictius) i no dels meus silencis (ai si tothom hagués de respondre dels seus silencis...).
3 comentaris:
Molt bé, amb dos collons.
No condemnem, o sí, si volem, i si aquest sistema no ho permet, s'haurà de canviar.
Una abraçada.
Company, comences fort el 2008.
Hi ha una cosa de veritat, la condemna dels silencis és molt perillosa. Una cosa és fer apologia, l'altra, doncs el silenci.
Publica un comentari a l'entrada