45 anys més tard, es trenca la maledicció. Aupa Unión!

Va haver-hi una època en que Irun dominava el futbol guipuscoà i lluitava per l’hegemonia del basc amb l’Athletic de Bilbao. Això era com dir que era una referència futbolística a nivell estatal, amb Reial Madrid i Barça. Avui això és impossible. L’esport amateur, i més tractant-se de futbol, no té espai a l’elit. Només els diners d’algun constructor o d’algun excèntric rus poden fer que un equip petit arribi a aquesta elit, i les nefastes conseqüències ja les hi sabem, sobre tot, i molt recentment, a Gasteiz.
Han passat 45 anys des de que un històric del futbol amateur ha tornat a un lloc que es pot considerar pràcticament elit del futbol. Molts anys arrossegant-se per camps de tercera divisió i, fins i tot, regional. Des de la dècada dels 90, però, amb una presència quasi constant a 2ªB.

Una maledicció que es va veure multiplicada durant aquesta primera dècada del segle XXI.
L’any 2003 després d’una molt bona lligueta d’ascens es va arribar a l’últim partit contra la ‘Grama’ en aquesta situació: 1. Gramenet 10p 2. Real Unión 9p 3. Màlaga B 9p 4. Lanzarote 1p
El partit definitiu es jugava a l’Stadium Gal contra la ‘Grama’, qui guanyés pujava. Després d’anar guanyant tot el partit per 1-0, al minut 86 marcava la ‘Grama’ el propiciava l’ascens del Màlaga B que va guanyar el seu partit per 3-0. Era un 29 de juny, vespra del dia gran de les festes irundarres, els San Marçals.
L’any 2005, ja en format play-off i després d’eliminar un altre històric, el Rayo Vallecano (1-1 a Vallecas i 1-0 a Irun), es jugava l’ascens doble partit amb el Lorca Deportivo, entrenat per l’irundarra Unai Emery. El partit d’anada, a Lorca, va acabar amb un 1-2 favorable als irundarres. Tot semblava fet. El partit de tornada va acabar amb el mateix marcador (fent l’1 a 2 el Real Unión al minut 95). El Lorca jugava amb un jugador menys, però un tir des del mig del camp feia l’1 a 3 i deixava una altra vegada la decepció entre l’afició unionista.
El darrer intent va ser l’any 2007. L’Unión va jugar en primera ronda amb l’Alacant. El partit d’anada, a Irun, va acabar amb un 1-0. La tornada va acabar amb el mateix marcador i a la pròrroga es va classificar l’equip alacantí (2-0).
Ahir per fi es va trencar la maledicció. De vegades el futbol pot donar sorpreses meravelloses i la il·lusió pot vèncer el bestial capitalisme esportiu. Potser d’aquí uns quants anys, aquesta temporada, la de l’ascens a 2a, acabarà sent més recordada per l’eliminatòria de copa en que l’equip unionista va tornar a eliminar, una altra vegada més, el Reial Madrid.

el jugadors del Real Unión celebren l'ascens des del balcó de l'Ajuntament (Pl. Sant Joan) amb l'afició. Al fons, ja instal·lades, les atraccions per les festes de San Martzial

4:3 Història d'una victòria (no) històrica

Aquests són els gols del partit que va classificar el R. Unión de Irun pels vuitens de final de la copa del rei.
L'eliminació del Real Madrid no és una fita històrica ja que de 6 vegades (amb la d'ahir) que s'han enfrontat en aquesta competició els irundarres n'han guanyat 5, incloent-hi dues finals.
Les anteriors vegades, però, les copes eren d'Alfons XIII, pel que diuen rei tan aficionat com l'altual a les copes . I dóna la curiosa casualitat que l'única eliminatòria guanyada pels blancs correspon a una copa republicana (1.933).

Mireu i disfruteu, tant si sou aficionats unionistes, com si sou anti-madridistes, o ambdues coses a la plegada...

Mor Genaro Celayeta

Merda podrida! Ha mort Genaro Celayeta.

A molts us sonarà el seu nom. Va ser el lateral dretà del mític equip donostiarra guanyador de les lligues de les temporades 1980/81 i 1981/82. Equip que tots els seguidors de la Reial Societat sabem recitar de memòria: Arkonada, Celayeta, Górriz, Kortabarria, Olaizola, Diego, Alonso, Zamora, Idigoras, Satrustegi i López Ufarte (sent Larrañaga i un joveníssim Bakero els suplents habituals).

Celayeta, Larrañaga i Arkonada (any 2006)

Aquelles dues lligues, les úniques de la història donostiarra, van suposar (a principis dels 80) una injecció de moral per a un país molt castigat per la violència i la repressió. La tornada de l’equip de Gijón va ser apoteòsica, amb tota la província engalanada d’ikurriñes i banderes blanc i blaves.

Un altre dels mèrits d’aquella generació, amb 4 o 5 jugadors a la selecció espanyola, va ser llençar per terra el mundial d’en Naranjito.

Celayeta, tercer per l'esquerra (dret)

Genaro, el casero ilustrado, va néixer a Bera de Bidasoa (Navarra) fa 53 anys, va debutar amb el primer equip txuri-urdin el 1978 i hi va ser fins el 1986. Era una persona seria, però amable, i tímida. Quan estava a punt de retirar-se va muntar una botiga d’esports a Irun juntament al seu company Bixio Górriz. Jo devia tenir uns dotze anys i recordo com vaig anar a demanar-les un autògraf a la botiga, vaig fer-ho amb tota la vergonya del món i recordo com, sobre tot ell, va tractar-nos amb tota amabilitat. Anys després me’l trobaria jugant, com un més, torneigs amateurs de futbol 7 a Irun.

Fa uns anys va tenir la desgràcia de perdre un fill a la carretera (tornava d’entrenar amb el juvenil de la Reial). Prova del seu immens cor és que va ser ell l’encarregat de fer pujar la moral d’aquests sagals que havien perdut un amic. Al poc temps va tenir una filla amb la seva dona.

Feia mesos que estava malalt i ara, al igual que va passar amb l'entrenador d'aquell equip històric, Alberto Ormaetxea, ens ha deixat massa aviat. Gràcies Genaro, gràcies perquè un dia ens vas fer somiar.

traducción al español

Als aficionats al futbol i a la història, us deixo el vídeo del històric gol de Zamora a Gijón passat el minut 90 que va suposar el 2-2 definitiu i la primera lliga per a la Reial Societat