Vaga a TMB, la "casta" i la "gent"

Des de que els representants de la nova política van escampant el missatge que els conceptes de "classe obrera" o "lluita de classes" pertanyen al passat i són un obstacle pel creixement electoral de les seves opcions polítiques, veig que molta gent comença a estar una miqueta confosa.
Haig de reconèixer que substituint aquesta terminologia per altra més moderna com "la gent" o "la casta" es facilita, i molt, la buscada ambigüitat de ser "ni d'esquerres, ni de dretes".

No són pocs els representants de la nova política, alcaldessa d'abanderada, o de la vella política (EUiA o ICV segons els hi diuen els de la nova) que, a conseqüència de la vaga de TMB, han fet afirmacions quan menys curioses.

Una de les idees que s'han deixat caure per algun càrrec d'EnComú-Podem és la de que la vaga dels treballadors de TMB estava perjudicant als ciutadans i no als congressistes del MWC. I que voleu que us digui, jo em quedo perplex...
O és que potser des de sempre les vagues no han perjudicat més o menys els ciutadans? Què abans no hi havia vagues, o què? Els del MWC no són ciutadans i/o treballadors? Algú pensava que la vaga acabaria perjudicant els alts directius de les empreses de telefonia?

És clar, nosaltres ens hem de posicionar amb "la gent", és a dir la ciutadania perjudicada per la vaga organitzada per "la casta sindical".

No és la primera, ni la segona vaga que es fa a TMB fent-les coincidir amb esdeveniments importants. Dels "nous" ja no m'espero res, però dels que situen als altars els vaguistes d'algunes empreses i després callen quan la vaga se la fan als "seus", esperaria una mica més de decència...

Primer de Maig. Sindicats si, sindicats no

No em caurà cap anell per reconèixer públicament les mancances i deficiències de les organitzacions sindicals majoritàries a Catalunya i l'estat espanyol i, com no podia ser d'una altra manera, de la meva, CCOO.
La manca de connexió dels sindicats amb la societat no només és producte, que també, d'una campanya de desprestigi promoguda per bona part dels mitjans de comunicació controlats pels poders, que voldrien treure's de sobre un pes incòmode en el seu desig de desregular les relacions laborals.
Van pels sindicats, si, però també es veritat que si bona part de la classe treballadora no els troba útils deu ser perquè algun motiu se hi ha donat. I s'han donat motius:
Determinats pactes malament explicats, quan no poc explicables o unes organitzacions burocràtitzades amb una cultura de fidels cercles concèntrics de poder al voltant del líder.

Però les organitzacions sindicals són molt més que això. Són també delegats sindicals jugant-se la seva carrera professional,  quan no el seu futur laboral, en defensa dels drets dels seus companys. És solidaritat entre companys i companyes amb consciència de pertànyer a una mateixa classe i de defensar uns mateixos interessos.
Són millors les condicions laborals en empreses sense treballadors organitzats? Agrada a les empreses que hi hagi sindicalistes entre els seus empleats?
Si algú encara té dubtes quant a la resposta, li recomano que faci una reflexió sobre el que ha passat aquesta setmana a Bangladesh. No parlaré de la deslocalització. Parlaré de la reacció dels mateixos treballadors després de la tragèdia. Quan les multinacionals occidentals, responsables en gran part de la tragèdia, oferien als familiars de les víctimes "compensacions", els treballadors el que reclamaven era que se'ls deixés sindicar. Les empreses i els governs titelles s'estimen més pagar "compensacions" després d'un accident, que no pas permetre la sindicació dels treballadors.
Sindicar-se, defensar els drets i les condicions laborals de manera col·lectiva i unitària. És la lluita que van tenir els nostres avantpassats fa unes quantes dècades. És el que commemorem el 1r de Maig. No ho oblidem. 

Dret a treballar dels esquirols: Una bona idea

Avui, mentre sentia la ràdio de camí a la feina, escoltava la notícia de la vaga del transport a Barcelona.
Parlava un piquet informatiu (ostres, deu ser complicat ser piquet en una vaga del transport amb els serveis mínims que marquen...). El cas és que aquest sindicalista llençava una idea que a mi sempre m'havia passat pel cap: han de beneficiar-se els "esquirols" de l'èxit d'una mobilització?

La realització d'una vaga l'acorden per majoria els representants legals dels treballadors. El dret de fer vaga s'ha de compaginar amb el dret d'anar a treballar, això és així. També està molt clar que les amenaces a treballadors per algun empresaris condicionen el dret a vaga, aquí té importància l'actuació dels piquets, que moltes vegades serveixen "d'excusa" al treballador davant la coacció d'alguns empresaris.
Tot i així, continua havent-hi treballadors que no són coaccionats per l'empresa i van a treballar de manera conscient i voluntària (bé per ser contraris a la convocatòria, bé per no perdre el dia de sou). Efectivament, aquests treballadors tenen dret a anar a la feina.

Ara bé, els que som delegats sindicals sabem (i moltes vegades ens fa ràbia) que de les millores i avantatges que s'aconsegueixen amb la negociació, i/o amb la pressió, se n'aprofiten tots els treballadors, els que s'han mobilitzat, se l'han jugada i han perdut dies de sou, i els "esquirols" de torn. De fet, moltes vegades el que menys es "mullen" i els "esquirols" són els més exigents i crítics amb els sindicats.

Doncs bé, aquest piquet de la vaga de transport d'avui proposava que els piquets, a banda d'informar als treballadors del motiu de la vaga i dels seus drets, fessin signar un document a aquells treballadors que es neguessin a secundar la vaga, conforme es desvinculen de la vaga i, aquí ve lo important: ES DESVINCULEN DE LES MILLORES ACONSEGUIDES AMB LA MOBILITZACIÓ!

Per a mi és d'una lògica i justícia totals. Si no estàs d'acord amb una convocatòria de mobilització i no ajudes al seu èxit, per què t'has de beneficiar d'aquest hipotètic èxit?
Dret a ser "esquirol", sí, però amb totes les conseqüències.

No és per la crisi, és pel morro !!!

Amb els sindicats de classe

És innegable que els sindicats majoritaris no han fet bé moltes coses. Bona part de la culpa de la desmobilització de la classe treballadora ve de la seva excessiva burocratització, d'un cert clientelisme intern i, sobre tot, d'haver allunyat "la política" de la seva actuació. Els sindicats majoritaris s'han centrat més en defensar "tècnica i legalment" als treballadors i treballadores que a explicar-los les causes i motius de les desigualtats. Jo mateix, en alguna ocasió, he sentit algun dirigent sindical afirmar que això de la lluita de classes era un concepte obsolet i superat. Si els mateixos treballadors no són conscients que pertanyen a una classe i que la unió en la defensa dels seus interessos de "classe" és la única arma i força que tenen, arriba la desmobilització.

Però, tot i reconèixer els greus errors dels sindicats de classe i la seva pèrdua de força, seria absurd negar que, avui dia, són el principal puntal en la resistència de les classes populars contra el "corró" ultraliberal que ens vol subjugar a tots. Els partits de l'esquerra alternativa no estem per a tirar coets (i els de l'esquerra oficial tampoc), i els moviments alternatius, més enllà d'un cert ressò mediàtic i d'haver aconseguit mobilitzar una part de la població que no havia participat mai, tampoc tenen prou força com per oposar-se a aquest tsunami ultraliberal.

Tots hem de ser conscients que la criminalització dels sindicats i dels sindicalistes per part de la dreta mediàtica i política no és casual ni gratuïta. No ataquen els sindicats només per gust, hi ha una clara intencionalitat. Els sindicats són potser l'última barrera, l'última trinxera que li queda a les classes populars per a resistir. Seria suïcida, per part de les esquerres, confrontar-nos amb els sindicats.

Jo mateix intentaré, com a militant, millorar el funcionament del meu sindicat. Però mentrestant no queda una altra que fer pinya al seu costat. Les organitzacions d'esquerres, els moviments alternatius, les diverses plataformes reivindicatives..., tots, hem d'afegir-nos a aquest parapet en el que encara resisteixen els sindicats i fer front comú amb ells. Davant nostre, l'enemic és massa poderós...

Convocatòria important: Demà a prendre el carrer!