A·N·E·T·O

Va sorgir fa un parell de mesos de manera informal, gairebé de broma, la idea de pujar la gran muntanya del Pirineu, l'Aneto. No hi vam tornar a pensar fins que al cap d'uns dies va tornar a sortir el tema, ara ja la cosa va anar en serio. Vam parlar amb d'altres companys i vam quedar pel dia 7 de juny, vam començar a preparar la sortida i vam considerar imprescindible fer algun entreno, ja que no som muntanyencs experts, tret d'en Ramon.

Així, amb l'excusa de l'Aneto vam gaudir d'alguna sortida fabulosa (1, 2, 3) que segurament sense aquest al·licient no haguéssim fet. A finals de maig i principis de juny les intensíssimes nevades caigudes en aquesta part del Pirineu posaven en dubte la sortida. I així va ser, l'impressionant volum de neu acumulada a la zona ens va fer haver d'endarrerir l'escapada. Quinze dies més, o pujàvem el dia 21 o el repte de l'Aneto quedaria per una altra ocasió.

Divendres en acabar la feina vam agafar el cotxe i vam sortir direcció Benasc. A Avinyó vam fer parada per reunir-nos amb els que venien de Sant Feliu Sasserra (poble petit, equip gran!). Finalment vam ser 7 amics els que sortíem cap a Eriste (o Grist), petit poble a escassos dos kilòmetres de Benasc. Cinc d'habituals: la Marta, el Joan i en Ramon, tots de Sant Feliu, i la Fina i jo mateix des de Vic. A més se'ns van afegir en Jordi (amb qui ja vaig pujar el Pedraforca) i en Josep Maria un expert muntanyenc fill de Sant Agustí de Lluçanès. Al matí ja havien sortit en Dídac i la Mia. Així que en total seríem 9, una bona colla...
Vam arribar a Eriste poc més tard de les 20h. Uns quants ens vam acostar a la gran botiga de muntanya de Barrabés, a Benasc. A les 21h ja érem tots a taula per sopar.

L'hotel Tres Picos (al meu bloc permeto fer propaganda...), més aviat un hostal, és un lloc bonic i acollidor, i molt important!... es menja bé. Durant el sopar discussió sobre l'hora de marxar de l'hotel. Els extremistes del matinar proposaven 2/4 de 5, els extremistes de la calma (en sóc el portaveu) proposàvem 2/4 de 6. Com és d'imaginar vam decidir marxar de l'hotel a les 5h.
Fins a la Resurta, punt de partida, teníem mitja hora. Vam complir l'horari de manera estricta i a les 5:40h ens trobàvem ja en marxa. A 1/4 de 7 arribàvem al refugi de la Renclusa. Poc després, i complint les previsions, vam trobar la neu. Neu en abundància, ideal per a caminar. En Ramon i jo vam calçar els grampons i les polaines just en tocar la neu, la resta del grup va esperar molt poca estona més. No abandonaríem la segura companyia dels grampons fins gairebé vuit hores més tard.

inici de la neu, la Marta i el grup amb el grampons ja calçats

Començàvem la pujada en serio, l'hora de la veritat, l'hora de portar els nostres cossos al límit de la resistència... En fi, que no portàvem ni vint minuts caminats i ja vam haver de parar gairebé mitja hora. En Joan tenia problemes amb els seus grampons.

Mig solucionats els problemes d'en Joan, vam reprendre la marxa. Molta gent pujant. La pujada fins el Portillón dura, molt dreta. Sortir de la traça suposava ficar la cama a la neu fins més amunt del genoll. Gairebé quatre hores de dura pujada i vam arribar. El Portillón és la porta d'entrada a la gelera de l'Aneto, les vistes des d'allà són magnífiques: molts dels tres mils del Pirineu coberts per la neu i l'Aneto esperant imponent al final de la gelera, igual que una gran torre blanca barrant el pas.

a la gelera, el Portillón a darrera

La gelera amb poca neu pot ser perillosa, però amb la quantitat de neu acumulada és de bon fer. Bé, és de bon fer en quant a la seguretat, perquè psicològicament cansa moltíssim. Tot i no ser, ni molt menys, la part més dreta de l'ascensió, et pot arribar a destrossar física i mentalment. Camines, camines i la muntanya no s'acosta, i a més veus que quan arribis al seu peu encara queda una gran paret gairebé vertical per pujar. El cansament físic i mental va atrapar la Mia, i ella i en Dídac van haver de recular. Una pena, n'havien posat molta il·lusió en aquesta pujada...

Els set que quedàvem vam arribar al coll de Corones com vam poder. Una llarga parada per recompondre les forces, sobretot psicològiques, del grup (alguna altra amenaça de retirada va haver-hi) i ja afrontar la pujada final. Aquí sí que ja molt dreta, en la seva part final pràcticament vertical. A més, va ser l'únic moment que es va posar la boira sobre el cim. El fet de posar-se boira va fer que molta de la gent que es trobava al cim aprofités per començar a baixar. L'única traça oberta quedava ocupada pels que baixaven, així que vaig haver d'obrir una altra perquè acabéssim d'arribar al cim la Fina, a la que m'havia quedat a esperar, i jo. Gran invent els grampons...

Cim!!! A 1/4 d'1, sis hores i mitja després de començar a caminar. El pas de Mahoma, amb neu i gel, quedarà per una altra ocasió. Foto de rigor, moltíssima satisfacció i sense gaire temps més, començar la baixada. En tornar a arribar al coll de Corones vam agafar un desviament a la dreta, i mig pel dret vam començar un fort descens, descens que ens havia de portar al Pla d'Aigualluts. El camí molt dret, però l'estat de la neu (bastant més tova ara) no oferia perill. Tant és així, que veient algun altre muntanyenc fer el mateix i donat que els genolls començaven a fer mal, vaig optar per posar cul a terra i fer molts trossos baixant per la neu com si d'un tobogan es tractés. Finalment tots vam fer el mateix i la baixada va tenir moments realment divertits. En Jordi, que portava GPS, va arribar a comptabilitzar velocitats de més de 40km/h.
Al final de la neu, parada a dinar. Les cames ja estaven bastant tovetes però la major part de la feina estava feta. Reprenent el camí, un pesat final de baixada per rocs i pedres, el riu que ens acompanyava era el que va fer-ho més atractiu. I al final, com un premi esperant-nos, el Pla d'Aigualluts.

El Pla d'Aigualluts, travessat pel riu Ésera, és la meta somiada després d'una excursió de més d'onze hores. Encara ens restàvem 3/4 d'hora per arribar, però la veritable meta es trobava en aquest pla. Tan meravellats estàvem per la bellesa de l'indret que ens vam descuidar de travessar el riu Ésera i quan vam voler fer-ho, vam haver d'endinsar-nos fins els genolls (els que van passar-ho per la part més baixa i empedrada). Jo vaig optar per passar-ho més còmodament per una part sense pedres, això sí, vaig haver de ficar-me fins a la cintura.

sense comentaris

El riu Ésera deixa enrere el Pla per anar a morir, de manera immediata, a l'anomenat Forau d'Aigualluts. En aquest curiós indret el riu desapareix i no tornarà a aparèixer fins a quatre kilòmetres més endavant, ja a la Vall d'Aran, al Güells de Joeu. Tota aquesta quantitat ingent d'aigua no vessarà al mediterrani com tothom podria imaginar, sinó via Garona desemboca al Cantàbric.

l'Ésera arribant al forau d'Aigualluts, l'Aneto a darrera (a l'ombra d'un núvol)

L'estampa de la cascada que vessa l'aigua al forau d'Aigualluts amb l'Aneto nevat al fons és la imatge perfecta per tancar l'àlbum de l'excursió. La darrera mitja hora fins el cotxe va suposar l'inici del record d'una magnifica excursió, magnifica en la duresa i en la bellesa. Més de dotze hores que, a la fi, no es van fer gens llargues.

De tornada a l'hotel, relax en companyia de bons amics i una cervesa que sap millor que mai quan acabes una caminada. Jo vaig començar a pagar un descuit fatal al cotxe, les ulleres de sol. Els ulls feien mal de debó, però sort que per sopar no són del tot necessaris. Diumenge, ja molt millorat, vaig aprofitar per donar un volt per Benasc en companyia del quatre companys que vam allargar el cap de setmana. Un gran cap de setmana...