Jo no em crec l'Obama

Gairebé tothom n'ha parlat. Jo m'havia proposat no fer-lo i de fet, he aguantat fins a molt avançat el procés sense parlar-ne. Però el tour europeu del senador Obama ha estat la gota que ha fet vessar el got. La imatge era més pròpia d'un president nord-americà de la postguerra. Almenys aquells venien amb un "Plan Marshall" sota el braç, aquest només portava fum.
I no, no és que consideri totalment alienes i sense importància les eleccions americanes, però si el teu equip no juga a primera divisió, encara que mantinguis l'interès per la lliga, aquest es veu sensiblement reduït. I a les eleccions americanes no hi ha, ni de lluny, cap equip que m'agradi.
Per suposat, desitjo que guanyin els demòcrates. Posats a triar, sempre serà millor el centre-dreta que l'extrema dreta (almenys per a la integritat física de molts ciutadans del món). Un dels pocs interessos (més bé preocupacions) que em produïen aquestes eleccions va desaparèixer ben aviat, els candidats de l'extrema dreta religiosa eren desbancats pel senador McCain (no sense algun ensurt inicial).
D'aquesta manera, l'únic dubte quedava a la candidatura demòcrata, i dins d'aquesta la cosa es reduïa (també ben aviat) a dos candidats: la senadora Clinton (la gran favorita) i el sorprenent senador per Illinois, Barack Obama. De seguida la ciutadania europea, molt donada als canvis i al progressisme quan de països aliens es tracta, va apostar pel senador Obama. Un renovador del discurs polític, un discurs ple d'il·lusió i esperança. La senadora Clinton, molt al contrari, representava l'establishment polític de la capital i el seu somriure, tot al contrari que el d'Obama, semblava fals i forçat. Per quin dels dos candidats em decanto jo? Seguint la dinàmica de molts companys del centre-esquerra / esquerra catalana i europea m'hauria de decantar per Obama. Però jo no ho veig tan clar.
Clinton efectivament representa més del mateix (establishment polític), i a més té el pecat irredimible per a molts de nosaltres d'haver donat suport a la guerra d'Iraq. I l'imperialisme americà ja sabem que és una cosa que molesta a molts europeus. Sí, els mateixos que callen (quan no acompanyen) els americans en les seves guerres salvadores de l'univers. Però també s'ha de dir que la senadora per Nova York té un discurs social molt més clar i experimentat que el d'Obama. Ella té una idea (i ja va posar-la en marxa) de què fer amb la sanitat i educació públiques, matèries importants per a molts europeus i que als EUA no arriben a bona part de la població.
Obama té un discurs il·lusionant i amb una posa amable i agradable. Diu coses molt maques i representa un canvi. Però que voleu que us digui, de com fer coses pràctiques per a millorar la qualitat de vida de les persones més necessitades (que als EUA són un bon grapat) no n'he sentit gaires. A mi a qui em recorda de veritat és al nostre ZP. Cares amables per a no dir res i somriure creïble per a mentires increïbles. No m'agrada, i els centenars de milers de persones a Berlin adorant aquest polític de postal em recorden a les desenes de milers de persones aclamant al Sant Jordi el president del talante, el millor amic de Catalunya.
Crec que la barreja perfecta hagués estat la il·lusió i renovació d'Obama i el discurs sòlid en lo social i experimentat de Clinton. Existia aquest candidat? Potser més d'esquerres i creïble? No ho sé. Jo crec que qui més s'assemblava a aquest model era el senador per Carolina del Nord, John Edwards. Aquest era l'únic candidat que realment m'hagués agradat que guanyés, però com sempre vaig apostar per cavall perdedor i va caure a les primeres de canvi. Així que, sent indiferent als altres dos candidats, tenia poca cosa a escriure. L'únic, demanar-li al sr. Obama que no vingui per Europa a prometre'ns l'oro i el moro. Almenys els catalans, i més els d'esquerres, ja hem tingut prou talante amb el de ZP.