Penyes Altes de Moixeró. La revenja

El 10 de maig d'enguany, en ple entrenament per fer l'Aneto, vam muntar una sortida a les Penyes Altes de Moixeró. La previsió meteorològica marcava pluges, i bona part de la colla es va fer enrere. Vam quedar només la Fina, en Ramon i jo.

la Fina al cim de Penyes Altes (maig 2008)

La pujada vam fer-la amb sol. En arribar al collet de Raset vistes espectaculars i primeres clapes de neu. A partir d'aquí, la pujada fins el cim amb molta neu. Les marques, fetes a la roca (a terra), no es veien i arribar al cim va ser molt lent i dificultós.
Al cim el cel es va anar tapant i vam ser incapaços de trobar les marques per passar a l'altra banda i baixar per coll de Jou. Vam haver de tornar, sota la pluja, pel mateix camí que havíem pujar. La muntanya no ens va deixa passar.

Dissabte tocava revenja... o no. Novament amenaça de pluges i una colla de 10 persones disposades a fer la pujada a Penyes Altes... i a poder baixar per coll de Jou fins a l'Hospitalet de Roca-sança.
De la setmana anterior (Olla de Núria) repetíem: Ramon, Jordi, Esther, Irene, Joan, Marta, i jo mateix. Se'ns afegia, com no podia ser d'una altra manera, la Fina (amb qui no coincidia des de l'Aneto), en Jordi de Sant Feliu (amb qui no coincidia des del Pedraforca, allà per setembre de 2007) i la seva dona, la Tina.

Tornàvem a sortir des de Gréixer. La Fina, en Ramon i jo ja ens coneixíem la pujada. 1.270m de pujada continuada fins al cim, la major part pel mig del bosc. Després pujada per la canal de la Serp fins al collet de Raset i ja de seguit, pujada final a les Penyes Altes.
Una cosa és conèixer la pujada, i una altra de molt diferent que sigui igual. Aquesta vegada semblava clar que no tindríem neu i que podríem passar a la carena que ens havia de portar a coll de Jou. Però a canvi, la muntanya ens va oferir una espesa boira que només permetia una visió d'un 50m. Allà on hi havien vistes esplendoroses, boira. Una veritable pena.
El Cadí-Moixeró és dels llocs de muntanya que més m'agraden. Els seus boscos em recorden els d'Euskadi, frondosos, verds, humits, amb molta varietat arborícola. I personalment ficar-me pels seus camins acompanyat d'una humida boira, tot i perdre'ns les vistes, em va resultar molt agradable. El camí, sense cobrir de neu i molt marcat, no donava possibilitat a perdre'ns-en.
Començàvem a caminar a les 8:25 i a les 11:45 ja érem al cim. El fet de no trobar-nos neu va fer que arribéssim una hora abans que la vegada anterior. El misteri quedava al descobert. L'absència de neu deixava a la vista el GR que ens havia de portar a coll de Jou, una senda perfectament marcada.

cim de Penyes Altes (octubre 2008)

A la baixada ens va continuar acompanyant la boira, i a més es va afegir la pluja. Un xirimiri que em va recordar les caminades fetes pels boscos que segueixen la línia fronterera entre Guipúscoa i Navarra. La pena és que la boira no ens va permetre gaudir de les dretes parets de les muntanyes que s'insinuaven. Haurem de tornar-hi per veure tot el recorregut en el seu esplendor? Surt el sol a les Penyes Altes?
A ¼ de 3 arribàvem a l'Hospitalet de Roca-sança, abans de l'horari previst. No hi hauria problemes per a poder dinar entaulats. Ja feia temps que no ho fèiem...

I feia temps que no podia fer l'habitual ressenya gastronòmica. Aquesta vegada senzilla i abundant: una simples, però sempre bones, seques amb cansalada i un magnífic estofat de porc senglar. El pastís de xocolata que ens van prometre de postres es va acabar transformant en unes trufes. Un punt psicodèlic al menjar casolà.