Els dirigents europeus ens protegeixen de les nostres decisions (gràcies, però no calia)

El 20 de febrer de 2005 els catalans, juntament amb els ciutadans de l’estat espanyol, vam votar en referèndum la ratificació (o no) de la proposta de tractat que establia una Constitució per a Europa. A Catalunya i a l’estat el resultat estava cantat, els principals partits, PSOE, CiU i PP defensaven el vot positiu. Només IU-EUiA, ICV i ERC defensàvem, com a organitzacions amb presència important, el NO. Tots, absolutament tots els mitjans de comunicació mínimament importants van participar d’una campanya que va obviar el debat d’idees sobre la Constitució Europea. Va ser una campanya institucional, que venia les grandeses del text i que silenciava les crítiques de les organitzacions que ens oposàvem. Els que vam votar en contra vam fer-ho perquè, tot i reconèixer l’avenç de poder gaudir d’una constitució per a tots els europeus, veiem a darrera d’aquest projecte un model d’Europa profundament liberal i gens respectuós amb els drets de les nacions sense estat.
Potser no vam ser capaços de trobar espais de debat alternatius als del pensament únic, que controla els mitjans clàssics. Però a França i Holanda sí que van poder fer-ho, i el resultat va ser del tot visible. Allà, també contra les estructures dels grans partits, van ser capaços de fer arribar el debat a la societat i aquesta va dir que no (al PSF encara pateixen les conseqüències). L’exemple francès, de defensa del model d’Europa social per sobre del model liberal que es volia imposar, es va estendre ràpidament pel continent i els democràtics dirigents europeus van decidir que ja n’hi havia prou de deixar parlar el poble i van aturar el procés de ratificacions.
Va ser un triomf de la ciutadania europea envers els poders polítics, econòmics i desinformatius. Els partidaris del NO vam dir als dirigents (que no representants) polítics que tornessin a replantejar una Constitució (que nosaltres també volíem) amb uns continguts socials i nacionals més avançats. La resposta dels grans partits i els seus dirigents a Europa va ser rotunda: mai es revisaria la Constitució en aquest sentit.
Com que no van poder guanyar per les bones (democràticament), han volgut fer-ho per les dolentes (com ho fan sempre), reunint-se ben allunyats de la societat per cuinar ells solets el pastís liberal i fer-nos-el menjar a la força. Això precisament és el que han fet al Mosteiro dos Jeronimos els dirigents (que no representants) polítics europeus.
Aquesta és l’idea de democràcia que tenen alguns: tot pel poble però sense el poble. Ara aquests dirigents (que no representants) estan contents, els poders econòmics feliços i els principals mitjans de comunicació canten als quatre vents les grandeses del nou tractat. De cop i volta ha desaparegut la discrepància dels que vam dir NO.Que diran tots els analistes polítics dels mitjans seriosos i els dirigents (que no representants) dels partits tradicionals quan a les properes eleccions europees la meitat o més de la població es quedi a casa? Qui serà culpable aquesta vegada? I, veiem el lloc on han perpetrat aquest atemptat a la democràcia (amb el quart membre del quartet de les Azores com a padrí de cerimònies) la darrera pregunta seria: Perquè sempre trien Portugal per fotre’ns?