Que NO i que NO!!! Que NO volem aquesta Europa. VISCA EL POBLE IRLANDÉS

No, no i no!!! Són els tres NO dels pobles francès, holandès i irlandès.

No volíem la constitució europea neoliberal apadrinada per Giscard d'Estaing i tampoc volem el Tractat de Lisboa cuinat a l'ombra pels dirigents neoliberals europeus.

Segurament no serà l'últim NO que haguem de dir. Quan el poble no s'expressa segons les conveniències dels dirigents titella europeus (manen realment les multinacionals) tornen a repetir la pregunta a veure si un dia el poble, ja cansat, cedeix i els hi dóna la raó.

Ja es parla de tornar a repetir el referèndum a Irlanda cap a finals d'any. El NO francès i holandès va provocar que ens volguessin col·locar la constitució neoliberal per la porta de darrera, a través del Tractat de Lisboa. I a les primeres de canvi, la ciutadania els hi ha respòs amb un cop de puny a la boca de l'estómac.

Algun mitjà (el País) diu que Irlanda li dóna l'esquena a Europa. No senyors, no. Són els dirigents europeus qui donen l'esquena els seus ciutadans.

D'altres diuen que ha estat un cop mortal a l'UE. Si? Doncs jo me n'alegro. Me n'alegro que l'Europa dels Berlusconi, Sarkozy, Gordon (aquest tan socialista com en ZP) i Merkel sigui derrotada. Me n'alegro de la mort de l'Europa de la "directiva de les 60 hores" o la "directiva de la vergonya (centres d'internament per a immigrants)".

Jo em sento orgullós de ser europeu, m'agrada ser-ho. I dies com el d'avui el meu europeisme convençut se sent reforçat. Avui em sento més europeu que mai, avui em sento un ciutadà irlandès més. VISCA EL POBLE IRLANDÈS!!!

Aval judicial a l'explotació laboral dins l'UE

Us enllaço aquest interesantíssim post de la companya Àngels Martínez Castells. Recull una sentència del Tribunal Europeu de Justícia de Luxemburg en que es legitima l’obtenció de plusvàlues empresarials basades en la subcontractació en empreses de països pobres que ofereixen als seus treballadors condicions econòmiques i laborals indignes.

El cas és l’adjudicació de la construcció d’una presó a una empresa privada alemanya pel lander de la Baixa Saxònia. En les bases de la licitació s’especificava el compromís escrit de pagar als treballadors el salari de conveni d’Edificis i Obres Públiques d’aquest lander alemany. L’empresa alemanya subcontracta en una empresa polonesa que paga als seus treballadors només el 46% del salari marcat pel conveni. Aquests treballadors s’han de traslladar a viure a Alemanya per fer l’obra.
El TJ de Luxemburg diu que “Cap llei estatal pot exigir per escrit la igualtat salarial per adjudicar un concurs públic.” De manera clara s’està carregant una directiva europea que diu que si una empresa trasllada por motius laborals als seus treballadors a un altre país de la Unió Europea, l’Estat d’acollida els hi ha de garantir les seves mateixes lleis, convenis i salari mínim.

Us recomano llegir les conclusions que d’aquest cas fa la companya Àngels Martínez. Com sempre l’Àngels dóna en el clau i explica de manera clara i entenedora cap a on ens està portant l’americanització de l’economia europea.
Si l’UE serveix per esborrar d’un cop de ploma les conquestes socio-laborals aconseguides per la classe treballadora d’alguns estats membres, algú s’estranya del rebuig francès i holandès a la reforma constitucional que proposava avançar en la liberalització econòmica i empresarial? És democràtica l’UE? No havíem quedat que quedava rebutjat el projecte de constitució europea? Així doncs, per què sempre ens volen colar els gols per la porta de darrera sense escoltar l’opinió democràtica dels ciutadans? L’any vinent hi ha eleccions europees. Ens quedarem a casa com volen molts dirigents europeus i els lobbys empresarials? Jo no.

Una última reflexió per l’anàlisi. La sinistralitat en les obres promogudes pel Departament basc de Vivenda suposen una tercera part en comparació a les del sector arran d’un pacte signat el 2005 entre el govern basc i els sindicats. Intervindrà el TJ luxemburguès per anul·lar aquesta regulació i continuar promovent la subcontractació?

Els dirigents europeus ens protegeixen de les nostres decisions (gràcies, però no calia)

El 20 de febrer de 2005 els catalans, juntament amb els ciutadans de l’estat espanyol, vam votar en referèndum la ratificació (o no) de la proposta de tractat que establia una Constitució per a Europa. A Catalunya i a l’estat el resultat estava cantat, els principals partits, PSOE, CiU i PP defensaven el vot positiu. Només IU-EUiA, ICV i ERC defensàvem, com a organitzacions amb presència important, el NO. Tots, absolutament tots els mitjans de comunicació mínimament importants van participar d’una campanya que va obviar el debat d’idees sobre la Constitució Europea. Va ser una campanya institucional, que venia les grandeses del text i que silenciava les crítiques de les organitzacions que ens oposàvem. Els que vam votar en contra vam fer-ho perquè, tot i reconèixer l’avenç de poder gaudir d’una constitució per a tots els europeus, veiem a darrera d’aquest projecte un model d’Europa profundament liberal i gens respectuós amb els drets de les nacions sense estat.
Potser no vam ser capaços de trobar espais de debat alternatius als del pensament únic, que controla els mitjans clàssics. Però a França i Holanda sí que van poder fer-ho, i el resultat va ser del tot visible. Allà, també contra les estructures dels grans partits, van ser capaços de fer arribar el debat a la societat i aquesta va dir que no (al PSF encara pateixen les conseqüències). L’exemple francès, de defensa del model d’Europa social per sobre del model liberal que es volia imposar, es va estendre ràpidament pel continent i els democràtics dirigents europeus van decidir que ja n’hi havia prou de deixar parlar el poble i van aturar el procés de ratificacions.
Va ser un triomf de la ciutadania europea envers els poders polítics, econòmics i desinformatius. Els partidaris del NO vam dir als dirigents (que no representants) polítics que tornessin a replantejar una Constitució (que nosaltres també volíem) amb uns continguts socials i nacionals més avançats. La resposta dels grans partits i els seus dirigents a Europa va ser rotunda: mai es revisaria la Constitució en aquest sentit.
Com que no van poder guanyar per les bones (democràticament), han volgut fer-ho per les dolentes (com ho fan sempre), reunint-se ben allunyats de la societat per cuinar ells solets el pastís liberal i fer-nos-el menjar a la força. Això precisament és el que han fet al Mosteiro dos Jeronimos els dirigents (que no representants) polítics europeus.
Aquesta és l’idea de democràcia que tenen alguns: tot pel poble però sense el poble. Ara aquests dirigents (que no representants) estan contents, els poders econòmics feliços i els principals mitjans de comunicació canten als quatre vents les grandeses del nou tractat. De cop i volta ha desaparegut la discrepància dels que vam dir NO.Que diran tots els analistes polítics dels mitjans seriosos i els dirigents (que no representants) dels partits tradicionals quan a les properes eleccions europees la meitat o més de la població es quedi a casa? Qui serà culpable aquesta vegada? I, veiem el lloc on han perpetrat aquest atemptat a la democràcia (amb el quart membre del quartet de les Azores com a padrí de cerimònies) la darrera pregunta seria: Perquè sempre trien Portugal per fotre’ns?