La pluja refresca les idees

Fa exactament una setmana escrivia una entrada titulada “Pluges contra l’excepcionalitat del transvasament”. El títol ho deia tot, les pluges, i sobre tot l’abundant neu acumulada, eren raó suficient per a replantejar-se l’excepcionalitat que marca el decret de la sequera. L'idea era, no podem calcular l'aigua que cal per arribar a maig de 2009?

Sempre hem acompanyat les plataformes de defensa del territori i molt especialment la que reclama una nova cultura de l’aigua. Sempre hem reclamat que l’opinió dels experts en la matèria s’havia de tenir en compte. I tot això no ho vam fer (com d’altres) per mirar de desgastar el govern de torn, ho vam fer per convicció. Ara ha arribat a semblar que ens sumàvem a la coral que senyalava els contraris al transvasament com a insolidaris que actuaven amb radicalisme no entenent la situació d’excepcionalitat. I això no és així. Persones com a Pedro Arrojo van acceptar la possibilitat de fer un mini-transvasament d’urgència, però no de l’Ebre, ni de la capçalera del Segre, sinó de la part baixa del riu lleidatà. L’única resposta que se’ls va donar, sense entrar a la qüestió tècnica, és que era més car.

Després va començar a ploure i nevar, i va fer-ho amb abundància. L’aigua envasada als pantans va passar del 21 al 36% i molts experts es van qüestionar l’excepcionalitat del transvasament, entre ells Pedro Arrojo. Resposta: el transvasament no està en discussió.

Dijous EUiA de les Terres de l’Ebre va demanar a la direcció nacional d’EUiA fer les gestions pertinents per aturar les obres d’interconnexió de xarxes. I va haver-hi receptivitat. Dissabte el senador d’EUiA, Joan Josep Nuet, penjava al seu bloc el comunicat dels companys ebrencs amb un títol del tot eloqüent: “El transvasament no necessari... torna la raó”.

Ara els embassaments han augmentat la seva capacitat en un 3%. Les últimes pluges, o potser la imatge d’algun pantà desembassant aigua, ha fet que les veus critiques dins d’EUiA, ICV i inclús ERC hagin augmentat. Algunes amb més fortuna que d’altres, veure el curiós “quan es garanteixi el risc zero de patir restriccions” d’en Gillot. Sobre aquesta qüestió, com que no vull ficar-me en un jardí de flors satíriques en remeto a una magnifica entrada publicada avui mateix, al seu bloc, pel company Xevi Bardolet. Però, ha canviat realment alguna cosa amb les últimes pluges? La realitat és que no. Ara alguns reclamen el mateix que es reclamava fa deu dies, i és que es pregunti als experts si tenim prou aigua per arribar a maig de 2009. Crec que l'única diferència consisteix en que ara sí que s'està disposat a acceptar la resposta a la pregunta.

Però hi ha un corcó que es remou i encara fa de guardià de la canonada: el PSC. I això per mi és una prova més que em reafirma en la meva oposició al(s) transvasament(s). Els (pseudo)socialistes volen el transvasament com a una obre estructural i no d’emergència. Ja no hi ha ministra Narbona que emprenyi i ZP ha comprovat que en unes generals Catalunya no els passa comptes.

A veure si continua plovent i se li acaben refrescant les idees a més gent. I no em refereixo només a les idees anti-transvasistes...

Pluges contra l’excepcionalitat del transvasament

Divendres vaig baixar a Barcelona. Tenia Consell Nacional d’EUiA, comencem a preparar la 5ª Assemblea Nacional que celebrarem a primers de novembre. Una de les qüestions que haurem de fer, és un balanç dels tres anys transcorreguts des de la 4ª Assemblea i un balanç de la nostra presència al govern i del govern mateix. Relacionat amb això, la intervenció d’un company (favorable fins ara al govern de progrés i que hi participa en ell amb un càrrec de segona fila) que llançava aquesta reflexió: donem suport al govern perquè faci polítiques d’esquerres, no per evitar les polítiques de dretes de CiU. I la pregunta: el govern d’Entesa fa polítiques d’esquerra? Crec que tindrem un debat ric i interessant. Ah! Tot i el paraigües, vaig arribar al tren ben xop. Plovia amb ganes... En teoria era el dia en que el nostre(¡?) conseller va anunciar que les classes treballadores podrien tornar a omplir les seves piscines i regar la gespa dels seus jardins amb aigua de boca. Sort que hi ha gent al grup parlamentari amb capacitat reflexiva que va fer modificar el decret...

Dissabte compres, és el que toca i més quan hi ha previsió de mal temps. A mig de matí va caure un xàfec impressionant. La pluja va durar una bona estona.

Diumenge mani a Amposta en contra del transvasament. Impediments familiars em vam impossibilitar assistir. Vull dir, només impediments familiars... Ara mateix miro per la finestra de casa, plou.

L’altre dia ja us vaig explicar l’excursió que vam fer pel Cadí. Hi havia molta neu, i als Pirineus es veia molta més.

Sempre hem estat contraris als transvasaments. Tampoc m’ha semblat la millor solució la imposada pel govern espanyol de transvasar aigua de l’Ebre. Però per altra banda hi havia el problema real del subministrament d’aigua a l’àrea metropolitana fins l’entrada en funcionament de la solució de futur consistent en la dessalinitzadora del Llobregat. Ara l’aigua embassada als pantans ha pujat, hi haurà molta més aportació quan comenci el desglaç de la neu acumulada. Per tant només cal fer-se una pregunta: amb aquestes previsions, arribarem a la data prevista d’entrada en funcionament de la dessalinitzadora amb reserves suficients? O dit d’una altra manera: si quan es va prendre la determinació de fer el transvasament la situació hagués estat la mateixa d’ara, s’hagués pres igualment? La insistència del govern espanyol i del valencià en que es faci aquesta obra i les excuses com que es pot fer servir per portar aigua de Barcelona a Tarragona m’escamnen, i molt. Només és crítica amb aquesta decisió la nostra gent de les Terres de l’Ebre? No. Jo n’he sentit més crítiques. Com deia el company: defensem les polítiques del govern?, o defensem el govern de la crítica demagògica de CiU i PP?

I com que les coses amb música, a més de sonar millor, de vegades també s’expliquen millor us deixo aquest vídeo d’una acció reivindicativa dels joves en defensa de l’Ebre. Per a mi el millor, però, la cançó...

traducción al español

Només IU vota contra el “decret de la sequera”

Això, per desgràcia, vol dir només un diputat de 350. ICV va votar a favor i, l’altre partit del, recordo, grup parlamentari, ERC, es va abstenir. Aviem, pot haver algun votant del nostre grup parlamentari (IU-ICV/EUiA-ERC) descontent amb el vot que vam donar?...Tenim per tots els gustos, JA, JA!

Ja en serio, jo no se amb que vot m’identifico més. La abstenció d’ERC no la comento perquè us confesso que per entendre-la necessitaria un curs de 60 hores sobre política precongresual d’ERC. Això sí, confio mil vegades més en el que volen i desitgen els companys d’ERC que en el que volen i faran els altres companys del govern d’Entesa. Ja de l’oposició ni parlo. Aquests si poguessin s’emportarien, això sí a canvi de diners, l’aigua en galledes.

L’explicació del vot del company Herrera l’entenc. El que ha aconseguit el nostre diputat amb només un vot és molt positiu: la reversibilitat i la titularitat catalana de la infraestructura. Però no sé si això és suficient per votar a favor. Molt em temo (pel que costarà l’obra) que aquesta infraestructura tindrà més vida que el govern d’Entesa. No vull dir que el govern d’Entesa tingui els dies comptats (potser sí), però el que està clar és que no durarà 10, 20 o 30 anys. I desprès, qui tindrà el poder d’obrir o tancar l’aixeta? Són de fiar PSC, CiU o PP? Continuarà en un futur la gran feina en política d’aigua que s’està fent des del departament (estalvi, recuperació aqüífers, renovació canonades)?
Tot i la situació d’excepcionalitat, hem creat un precedent (prou ens ho recorden els populars valencians i murcians...). Hi ha la disposició addicional 4ª que preveu nous transvasaments en d’altres situacions d’excepcionalitat. La canonada estarà feta (i no es desmuntarà una part!) i els del “totxo” s’aixecaran de les seves cendres, no ho dubteu. De moment ZP ja s’ha carregat el ministeri de medi ambient (i l’ha fusionat amb... AGRICULTURA!) i amb ell, s’ha carregat l’única ministra amb sensibilitat mediambiental i que plantava cara als poderosos lobbys de la construcció. Jo de ZP no me’n refio ni una mica així!

Reconec que el vot d’IU és el que més m’agrada i amb el que em sento sentimentalment més identificat. Veure emportar-se l’aigua de l’Ebre i la cara dels companys de la Plataforma em remou les entranyes. Però en les explicacions que he sentit d’en Llamazares no sé si s’ha mesurat prou la situació d’excepcionalitat que viu Barcelona a l’hora de decidir el vot.
Seré un exagerat, però em sento com si fos en Nobel amb l’invent de la dinamita. Fem una cosa que de moment serà positiva, però el futur us que se’n faci d’aquesta m’espanta.

Realment, crec que la solució del Segre millorada hagués estat més correcta. Millorada en el sentit d’agafar l’aigua més avall, que fos aigua dels regants (compensant-los) i no del caudal. Quines diferències hi ha? Objectivament poques, com a molt que només haurien d’entendre’ns amb regants catalans. Però subjectivament n’hi ha moltes.
Del Segre, a pocs llocs es pot portar aigua. I la situació actual de diferència de caudal entre les conques del Segre i Llobregat és molt excepcional, o sigui que li evitaríem temptacions a més d’un. A més, hi ha la idea estesa (cap al sud) que l’Ebre vessa aigua i no fa més que desaprofitar-la llençant-la a mar (quina incultura). A més els peperos del totxo no treuen els ulls d’aquest riu...

Ah! i havia dit que no me'n refio dels socialistes?

traducción al español

On lo riu fou mort

l'Ebre des del castell de la Suda

Diumenge no vam dormir una hora menys. He agafat el costum de canviar l’hora al matí i no a la nit, posats a perdre hores, millor que no siguin de son.

Abans de marxar de Tortosa vam visitar el castell de la Suda on hi ha el Parador Nacional. Les vistes de la ciutat són esplèndides i semblaria que es pogués saltar sobre el sostre de la Catedral . La vista del riu des d'aquí dalt, baixant de la muntanya i enfilant el final d’un viatge de més de 900km, es meravellosa.

Vam deixar Tortosa i vam enfilar la C-12 direcció Mora d’Ebre. La carretera, que segueix paral·lela al riu per la Ribera de l’Ebre, ofereix unes panoràmiques de postal. Vam trobar una excusa, encara que realment no calgui, per tornar-hi: la via verda (per fer a peu o en BTT) de la Vall de Zafan que transcorre per una antiga línia de ferrocarril, avui abandonada, entre túnels i a tocar del riu. A l’alçada de Benifallet vam abandonar la C-12 i la comarca de la Ribera d’Ebre i vam endinsar-nos a la Terra Alta per la C-43 direcció Gandesa. Volíem aprofitar per visitar, encara que fos a corre cuita, algun dels escenaris de la Batalla de l’Ebre.

Poble Vell de Corbera

Així, deixada enrere Gandesa, vam arribar a Corbera d’Ebre. La visita al poble vell hauria de ser obligada per a qualsevol persona. Aquí es pot comprovar la barbàrie de les guerres i molt especialment la de la Guerra Civil espanyola. L’Abecedari de la Llibertat representa un bonic homenatge del món de l’art i la cultura enfront la brutalitat del totalitarisme feixista.

Jo a les trinxeres (dels Barrancs)

Vam marxar del lúgubre poble vell de Corbera i agafant una ruta alternativa, a través d’una agradable i no complicada pista de sorra, vam arribar a Vilalba del Arcs. Allà, a les afores, vam visitar les trinxeres situades en un paratge boscós anomenat Els Barrancs. Aquestes trinxeres no van ser utilitzades (més enllà d’esporàdics intercanvis de trets) ja que el front de batalla no va quedar establert en aquesta zona. Del gairebé 1km que va tenir aquesta línia de trinxeres, les que aquí es poden visitar, es conserven en molt bon estat.
Bon amant de la bona taula i el bon vi (sense arribar, això sí, als extrems de Don Ricardo), no podia abandonar la Terra Alta sense acostar-me a Batea. Per desgràcia el Celler (Cooperativa) tenca els caps de setmana a la tarda, així que em vaig haver de quedar sense aprovisionament de vi. Almenys vaig aprofitar per portar-m’ho posat, en la seva variant de blanc, acompanyat d’una abundant amanida il·lustrada i d’un ternasco al forn especialitat i recomanació de la casa (Ca l’Antoni) . A part d’aquestes prioritàries i ineludibles consideracions gastronòmiques, haig de dir que Batea és un poble realment bonic. Molt cuidat i amb una important presència botànica a les cases dels seus estrets carrerons. Si teniu oportunitat, acosteu-vos-hi.
Deixant enrere més plats nets, i és que realment som molt considerats, vam desfer el camí avançat i vam tornar a Vilalba dels Arcs per continuar direcció nord-est amb l’objectiu de visitar un dels llocs on sí que va haver un front de batalla, potser el més dur: La Fatarella.

El 25 de juliol de 1938, un cop va quedar dividida la zona republicana en dues parts (País Valencià i Catalunya –la ciutat de Madrid encara resistia-), l’exèrcit republicà comandat per Líster i Tagüeña va travessar el riu Ebre a l’alçada de Riba-roja, Flix i Ascó (també van travessar per Mequinensa –nord- i Amposta –sud- a mode de distracció). L’ofensiva anava contra tots els manuals de guerra, ja que un riu tan cabalós sembla una barrera infranquejable, però el factor sorpresa va funcionar i a pesar de la inferioritat en quan a artilleria i aviació les tropes republicanes van avançar per les serralades de la Fatarella, Pàndols i Cavalls. Però les dificultats esmentades, sumades a la de l’aprovisionament i a que un enginyer de la companyia hidroelèctrica va donar la idea d’obrir els embasaments de Tremp i Camarasa, van provocar que els nacionals es poguessin fer forts a Gandesa (un dels objectius de la penetració) i organitzar el contraatac. A partir d’aquí, el exercit republicà es va veure obligat a retrocedir i atrinxerar-se a Corbera i finalment tornar a travessar l’Ebre pel mateix lloc però en sentit contrari. La voladura del pont de ferro de Flix, ordenada per Tagüeña, marca el final de la Batalla de l’Ebre. Va ser un 16 de novembre de 1938, dia en que la república espanyola quedava sentenciada i amb ella les llibertats del poble de Catalunya. Casi 4 mesos de lluita, gairebé 100.000 morts i una generació marcada (la quinta del biberó).

Recorrent la serra de la Fatarella recordava les històries que m’explicava el meu avi patern (les poquíssimes vegades que en parlava) sobre l’horror d’aquesta batalla. Contra el que molts podeu imaginar, el meu avi no va disparar cap al sud, sinó cap al nord.

Va marxar a Euskadi des del seu poble castellà quan s’iniciava la dècada dels anys 30 ja casat, molt jove com era costum. Quan la meva avia va quedar embarassada (del meu pare) i davant la dura situació econòmica (parlo de l’any 33) van decidir tornar cap el poble. El meu avi, al igual que el seu pare, es va afiliar al PSOE i l’UGT a finals dels anys 20. Estant al poble (molt de dretes) va esclatar la guerra. El besavi va ser dels primers en ser afusellat i a l’avi li van perdonar la vida per que era molt jove i els terratinents locals necessitaven mà d’obra pel camp. Tot i així, el van fer anar a purgar els pecats socialistes al front de l’Ebre lluitant amb el bàndol nacional. Sempre explicava que el seu únic objectiu era esquivar el trets, i com que vigilaven que ell també disparés, mirava de fer-ho el més amunt possible. A la que va poder tornar a casa va agafar la família i va marxar definitivament a Irun.

Eren quarts de 7, vam deixar la Fatarella, i al igual que Tagüeña i els seus homes, van travessar l’Ebre per Flix. Nosaltres, però, tornàvem a casa.
Preciós país les terres de l’Ebre...

traducción al español

On lo riu és vida

Aquest cap de setmana era l’última oportunitat que tenia per gaudir d’una nit d’hotel que ens varen regalar uns amics. Així que aprofitant que vam poder deixar col·locada la canalla, vam poder gaudir d’un esplèndid cap de setmana a un dels indrets de Catalunya, que tot i que no conec tant com voldria, més m’agrada: les terres de l’Ebre.
Vam triar un hotel cèntric (és una de les coses que valoro molt) a Tortosa. Però en lloc d’anar directament a la capital del Baix Ebre, vam aprofitar per visitar el delta. L’altra vegada que vam estar al delta, només vam tenir temps per visitar l’Ampolla, Sant Carles i la part nord de la desembocadura de l’Ebre (Deltebre i Riumar). Dissabte, vam començar la visita al delta de la millor de les maneres possibles: amb una cassola d’arròs a taula. No, no era premeditat, però van coincidir l’hora i un atractiu restaurant (l’Alfacada) passat Sant Jaume d’Enveja en direcció la platja de Migjorn. El lloc (una barraca típica) i l’arròs (bomba) amb ànec del delta, suposen una benvinguda casi bé insuperable.

desembocadura del Migjorn vista des de la platja

Un cop deixats nets (per consideració) els plats, ens vam acostar, seguint el marge del riu Migjorn, a la platja del mateix nom que aquest curiós riu. Dic curiós, perquè ben bé no és un riu. És una antiga desembocadura de l’Ebre que voreja l’Illa de Buda i que desemboca a la platja de Migjorn. Bé, ben bé no desemboca, perquè li falten uns 50 metres per arribar al mar.
El delta (i les terres de l’Ebre en general) són un lloc magnífic. No tan asfixiats per la predació turística i urbanística, la tranquil·litat i pau dels seus pobles i la seva gent fan que, encara que sigui per un moment, puguis oblidar-te d’allò que diem mundanal ruido.
Ja de tornada, vam parar a visitar de manera molt ràpida el castell d’Amposta, restes d’una fortificació d’època medieval, vora el riu Ebre i construïda sobre un assentament ibèric.

Vista de Tortosa des del Castell de la Suda

Tortosa no és una ciutat especialment bonica, però podria ser-ho. L’entorn és meravellós (el riu al seu pas deixa estampes magnífiques), la catedral, el Castell, el call jueu, la moreria... i la mida de la ciutat (lleugerament inferior a Vic) la fan molt agradable. El gran punt feble és la degradació i deixadesa en que es troba l’antic call jueu i la zona circumdant al castell i la catedral. Veure l’estat lamentable d’algunes edificacions fa caure l’ànima als peus, sembla mentida que hi pugui viure algú. Doncs hi viu. És un dels llocs on s’assenta la nombrosíssima colònia immigrada que es pot veure a la ciutat. Vaig comprovar que ja es començaven a fer obres de millora. És qüestió d’esperar al següent boom immobiliari (que no patiu, arribarà) i enviar a l’altra banda del riu (on viu l’altra part de la immigració) els molestos, però beneficiosos, immigrats. Ah! A Tortosa també governa CiU...
Si alguna cosa es nota quan visites les terres de l’Ebre és la comunió existent entre la gent que hi viu i el seu riu. Bé, i si no ho notes, de seguida t’ho fan saber. Una gran pintada al marge dret del riu recorda la batalla lliurada: “Lo riu és vida, no al transvasament”. Aquesta lluita en defensa del territori va donar a conèixer als catalans un singular grup de música folklòrica, “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries”, que canta: “...mira si he corrido tierras por toda esta Catalunya, en Aragó i en Mallorca i ara en València también, i en todas partes he dicho: no volem transvasament...” o també “...gent que té poca consciència ara mos vol preocupar, diuen que al riu sobra aigua, se la volen emportar, i als experts en la matèria no els han volgut ni escoltar...”.

Alt i clar: Lo riu és vida. No al(s) transvasament(s)

*Us recomano aquest dos post (1 i 2) sobre el polèmic (no)transvasament Segre-Llobregat. Són dues entrevistes que té penjades al seu bloc en Raül Romeva. Interessantíssimes (les entrevistes i els comentaris als posts).

traducción al español