L'ombra del fracking

La sombra del fracking from DocMiradas on Vimeo.

Camins de Santa Maria de Besora. Recordant Jordi Cirera

Diumenge passat, en el marc de les festes de Santa Maria de Besora, es va presentar una magnífica guia de caminades des de i, pels voltants, d'aquesta localitat.
La guia de Santa Maria de Besora feta per l'amic Jordi Cirera és magnífica, igual que la que va fer sobre la població veïna de Vidrà. La presentació, a càrrec del catedràtic de geodinàmica de l'UB David Serrat, també va ser molt bona, detallant magníficament els continguts d'aquesta guia.
Però més enllà de la presentació en si mateixa, l'acte va arreplegar (triplicant la cabuda de la sala de l'Ajuntament on es va presentar) amants de la muntanya, de la natura i, sobre tot, amics d'en Jordi.
Vaig conèixer en Jordi precisament compartint camins pel Bisaura mentre es documentava per la guia. La seva estimada Assumpta és una bona companya de la feina i ens va convidar, coneixedora de la nostra estima pels camins i la natura, a compartir amb ells alguna caminada. Caminar amb en Jordi era submergir-se en la seva passió i els seus inacabables coneixements sobre el territori, la flora, la fauna i la història. Llibreta i càmera de fotos en mà, s'anava documentant de forma obsesivament meticulosa sobre els indrets, camins i fauna. El perfeccionisme de la guia i els coneixements que destil·la, són els d'en Jordi.

Fa poc més d'un any un maleit càncer va provocar que ens deixés. L'Assumpta va posar l'accent personal i sentimental a la presentació tot recordant el nostre estimat Jordi. El recull de fotografies de l'Assumpta i en Jordi amb que va acabar la presentació en va posar un nus a la gola: en Jordi amb el seu GPS penjat del coll i la llibreta a la mà. En alguna d'aquelles caminades de les fotos jo hi vaig ser present...
Estic convençut que qui es faci amb algun exemplar de la guia, sabrà apreciar i quedarà contagiat de la immensa estima del seu autor per la natura i el territori. Seria el millor homenatge que li podrien fer.

informacó de la presentació: osona.com

Rayito tindrà sexe il·limitat gràcies al Parlament de Catalunya

Informa avui Público que a la primera corrida celebrada a La Monumental de Barcelona s’ha indultat un toro, en Rayito. Aquest fet, molt atípic en el món del toreig (a Las Ventas de Madrid només s’ha indultat un toro a la seva història), sembla ser habitual a la plaça barcelonina, com a mínim en aquests darrers anys. Cada vegada que ha hagut alguna polèmica sobre les corrides s’indulta un toro (fins a 3 en aquests darrers 10 anys).
Ara a Rayito se li cuidaran les seves ferides i tindrà, com si d’un màrtir mujahidí es tractés, 7 (o més) vaques verges a la seva disposició a un paradís situat en algun punt de Salamanca.

Els aficionats a la “Fiesta Nacional” treuen pitera i exclamen que la “fiesta” no és mort i que, com es pot comprovar gràcies al casual (però oportú) indult, quan un toro demostra la seva bravura li espera un paradís ple de sexe polígam.
En definitiva, es demostra que la prohibició de les corrides a Catalunya comença a donar resultats satisfactoris... almenys per a Rayito

Vídeo-denúncia: Contra la "megamineria" a cel obert!

Podeu difondre aquest vídeo a través de facebook cliclant aquí

Curses de braus i correbous

La discussió en seu parlamentària de la ILP que demana la supressió de les curses de braus en territori català està deixant a la vista l'absurditat de determinats sectors del nacionalisme, tant espanyol com català.
Els que ens oposem al maltractament animal, ho fem perquè considerem que aquests animals són subjectes de drets. El dret bàsic és que cap bèstia pugui ser maltractada per divertiment del personal, evitar el patiment gratuït d'un animal.
Aquí podem enllaçar amb un tema que sol entrar en conflicte: hem de prioritzar els drets per sobre de la tradició, o no? Que un animal pateix en aquest tipus de festivitats és més que evident. Hi ha diferents graus de patiment, depenen lo bèstia que sigui la festa, però el patiment hi és. En una societat occidental del segle XXI com és la nostra, és admissible assumir el patiment d'un animal per diversió o tradició? Crec que la resposta només pot ser que no.
Això semblava tenir-ho clar una gran majoria de la societat catalana i, dels seus representants al Parlament, respecte les curses de braus. Les raons dels defensors de les curses de braus són precisament la tradició i la festa, o sigui, que tradició i festa passen pel davant del patiment d'un animal. Determinats polítics nacionalistes (espanyols), bàsicament del PP i C's, però també del PSOE, al·leguen motius patriòtics: volen l'abolició de les curses, no per ser una tradició bàrbara, sinó per ser una tradició espanyola. I per ser una tradició espanyola s'han de defensar.

Aquestes reflexions, pròpies d'un nacionalista, em semblaven del tot absurdes. Però van arribar d'altres nacionalistes (ara catalans), bàsicament de CiU, però també d'altres partits, que els hi van donar la raó. Aquests grups s'oposen a les curses de braus, però a la plegada diuen que s'han de defensar els correbous. Motius? Doncs que els correbous són una tradició catalana molt estesa per una part del país (sud). O sigui, que en el cas d'una tradició espanyola aquesta no és pot imposar al patiment d'un animal, però en el cas d'una tradició pròpia sí.
També s'al·lega que en un cas l'animal mor i en l'altre, la majoria de les vegades, no. Reitero, la tortura i el patiment no estan solament en la mort, en definitiva als escorxadors maten molts animals que després ens mengem, sinó en la forma: fer patir un animal amb l'únic objectiu del divertiment dels aficionats.
Jo m'oposo tant a les curses de braus com als correbous, pels mateixos motius en tots dos casos. Espero que tots els patriotes i tradicionalistes em sàpiguen disculpar...

Ascó: de la incompetència de ZP a la hipocresia de CiU

Ahir una delegació d'EUiA encapçalada pel company Fèlix Alonso es va manifestar a Ascó, juntament amb la gent de les Terres de l'Ebre i els companys d'ICV i ERC, contra la instal·lació del cementiri de residus radioactius a Catalunya. Com ja és sabut, hi ha la possibilitat que el municipi d'Ascó sol·liciti acollir aquest cementiri radioactiu. El cas del destí d'aquest cementiri demostra la incompetència i la hipocresia d'algunes forces polítiques.
La part de la incompetència se l'emporta, com s'ha convertit ja en costum, el govern espanyol. Estem davant un altre cas de l'habitual actitud d'en ZP d'espolsar-se els problemes. És inaudit obrir un concurs públic, com si de cobrir una plaça de l'administració es tractés, entre els municipis de l'estat per a la instal·lació d'un cementiri nuclear per a emmagatzemar residus radioactius que tindran una afectació de segles per a les persones i el territori, de segles. Va, que s'apunti qui vulgui, que tenim molts milions per a repartir! Vergonyós! Una decisió que afecta de ple a molts municipis, a comarques o a una comunitat, es deixa en mans del govern d'un petit municipi. Ara tots els ulls i les pressions es centren en què farà l'equip de govern d'Ascó (igual que el manxec de Yebra). Mentrestant, el govern espanyol xiula mirant cap a una altra banda. Jo origino un problema, però la pressió se la passo a un altre. Pura essència ZP.

La hipocresia també té un propietari habitual: CiU. En un principi s'havia de respectar la decisió del municipi, pensem que CiU és (juntament amb el PP) un dels partits més favorables a l'energia nuclear. Ahir però vaig sentir Puig i Madí dir que la postura de CiU era contraria a la instal·lació a Catalunya del cementiri nuclear i que els regidors de CiU a Ascó havien de creure, sinó, expulsats! L'explicació del perquè d'aquest posicionament és magnífica: CiU està a favor de l'energia nuclear però no d'emmagatzemar els residus que genera. Toma ja! Així és natural que parlin de l'energia nuclear com l'energia més neta (per suposat obvien les renovables), generem l'energia i la merda acumulada que se la mengi un altre. Només falta que CiU proposi fer el que fan d'altres països: comprar un govern corrupte d'Àfrica o Àsia i enviar-li en contenidors tota la merda radioactiva generada. Senyors de CiU, els informo que l'energia nuclear genera residus, que contamina les aigües. Aquest és un preu que no només pagarem nosaltres, és una altíssima hipoteca que deixarem a les generacions futures.

Discrepo del company Herrera quan diu que com que Catalunya és el territori més nuclearitzat de l'estat no ens pertoca allotjar el cementiri. Precisament, per solidaritat, ens tocaria a nosaltres menjar-nos el cementiri, a qui sinó? Ha de quedar-se aquesta instal·lació algú que no genera energia nuclear? No seria normal que jo em mengi el peix i que les espines i les tripes se les passi al meu veí. La ubicació d'aquest cementiri hauria de fer obrir els ulls als que encara són partidaris de les nuclears: què fem amb els residus? La solució a aquesta qüestió és clara: si no volem residus radioactius, no els generem. Tanquem d'una vegada les nuclears. Es mentida que sigui una energia barata i neta. És molt cara i contaminant.

(in)Cultura del si

L'anomenada cultura del si es sosté en una afirmació que sembla inapel·lable: hem de créixer!
Davant aquesta afirmació no hi ha esmena possible. Créixer és progressar, i per tant, qui discuteix el creixement nega el progrés.
Quan negàvem la viabilitat d'un model de creixement basat en la construcció de nous pisos, de noves urbanitzacions, de més polígons, i dels nous milers de kilòmetres de ciment per a connectar-los, ens titllaven d'obstacle al progrés, de voler tornar a viure a les cavernes. Com que l'oposició venia principalment des de posicions properes a l'esquerra transformadora, ens volien deslegitimar al·legant els llocs de treball que es deixarien perdre si no es feien les cases, polígons, carreteres...
Avui, tenim bona part del territori malmès per les agressions d'anys de bogeria. Ja avisàvem que créixer de manera il·limitada a costa del territori era inassumible i impossible. No es podien fer pisos de manera il·limitada sense comptar amb la demanda real i el preu que aquesta podia assumir.
Ara, la construcció ha petat; no tenim indústria i si una filera en creixement d'aturats i pisos buits. Els gurús de les finances i els pragmàtics de la cultura del si tiren pilotes fora i demanen ajuts públics. Fan veure que el problema era imprevisible, però molts ja ho havíem avisat.

Ara, tornen a la càrrega. La brillant idea, un aeroport per a jets privats a la comarca d'Osona. Molts llocs de treball, molt progrés... a costa de les persones i el territori.
I la gent s'ha cansat. Ha dit prou. Ara, alguns reculen i fan creure que estan en contra d'allò que van votar a favor. D'altres, els mateixos que han deixar morir la indústria sense buscar recanvi, confiant-ho tot a la riquesa ràpida i especulativa del totxo, s'excusen en la cultura del no que posa entrebancs al progrés del país, per a justificar la negativa ciutadana a les seves grandiloqüents idees.
I és que alguns no acaben d'entendre que un poble vulgui ser protagonista del seu destí. Enhorabona, taradellencs!

cultura del si + cultura del 3% = imatge
(explicació aquí)

La merda és merda (i a més, fa pudor). No al mobbing rural!

Descobreixo gràcies a l'amic blocaire Josep Comajoan aquest grup de facebook que protesta contra l'anomenat mobbing rural. El mobbing rural consisteix en que uns senyors de la metròpoli veuen per la TV lo maco i idíl·lic que és el camp, amb els seus animalots, els seus pobles plens de tradicions i tranquil·litat. Així que es compren un 4x4 (que no tot terreny!) de 15 milions de pessetes, una casa de pedra i es van a passar els caps de setmana entre la natura. El problema és que per la TV no s'aprecia que aquests animalots fan pudor (perquè caguen, és clar) i soroll.
Els Ajuntaments cedeixen a la pressió de qui paga, i els hi permet fer els seus pinitos urbanístics, i creen normatives per a que els empipadors pagesos i ramaders no molestin la pau i descans dels urbanites.
Ja fa dies que volia escriure més extensament sobre aquest fenomen tan curiós i absurd. Però la gent que ha creat aquest grup ha penjat aquesta informació que considero més que encertada. Poca cosa més es pot afegir. Només que si esteu al facebook us afegiu a aquest grup...

Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça! Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera). Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura". Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders. Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es cumpleixen alguna norma que s'han tret de la màniga. Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tregueren"? No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix. A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin. La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així

Les amenaces a la muntanya: óssos i caçadors

Aquesta setmana ens assabentàvem que una óssa havia atacat un caçador a la Vall d'Aran. La resposta del Consell d'Aran va ser demanar la retirada dels óssos de la Vall.

Està més que demostrat que els óssos fugen de les persones. Ara es busca aquest exemplar per agafar-ho i estudiar el seu comportament, és a dir, per a intentar endevinar perquè va atacar aquesta persona.
Jo els hi donaré alguna pista: una óssa va per la muntanya amb els seus dos cadells. Una colla de caçadors amb els seus gossos fan una batuda buscant senglars. L'óssa i els seus cadells es troben de cara amb els caçadors. El caçador comença cridar l'animal, molt intel·ligent aquest caçador, per fer-lo fugir. L'óssa s'espanta i mossega en un turmell i en un braç el caçador.
Un animal de més de 100kg, armat per la natura per a matar, amb els seus dos cadells, fereix lleugerament un caçador, acompanyat pels seus gossos, que comença a amenaçar-li a crits. És realment estrany el comportament d'aquest animal? Tenia intenció d'atacar i matar quan només va fer unes esgarrapades a un avi de 72 anys?

Un caçador, per definició, no va a la muntanya a recollir floretes. Tan estrany ens resulta que un animal es defensi? Haurem de sortir perjudicats de tot plegat la resta de ciutadans que anem a la muntanya sense ànims d'atacar ningú, només per a gaudir d'ella?
Camino sovint per la muntanya. Mai m'he sentit amenaçat per cap animal. El que si m'he sentit és amenaçat pels tirs dels caçadors, bé perquè podrien confondre'ns amb una peça, bé perquè podrien ferir un animal perillós que després es pogués haver trobat de cara amb nosaltres.

Vist lo vist, penso i proposo: de cara a millorar la seguretat dels que fem ús de la muntanya, que penso no és propietat dels caçadors (encara que de vegades ho sembli), no seria millor expulsar d'ella els caçadors abans que els óssos?

La pluja refresca les idees

Fa exactament una setmana escrivia una entrada titulada “Pluges contra l’excepcionalitat del transvasament”. El títol ho deia tot, les pluges, i sobre tot l’abundant neu acumulada, eren raó suficient per a replantejar-se l’excepcionalitat que marca el decret de la sequera. L'idea era, no podem calcular l'aigua que cal per arribar a maig de 2009?

Sempre hem acompanyat les plataformes de defensa del territori i molt especialment la que reclama una nova cultura de l’aigua. Sempre hem reclamat que l’opinió dels experts en la matèria s’havia de tenir en compte. I tot això no ho vam fer (com d’altres) per mirar de desgastar el govern de torn, ho vam fer per convicció. Ara ha arribat a semblar que ens sumàvem a la coral que senyalava els contraris al transvasament com a insolidaris que actuaven amb radicalisme no entenent la situació d’excepcionalitat. I això no és així. Persones com a Pedro Arrojo van acceptar la possibilitat de fer un mini-transvasament d’urgència, però no de l’Ebre, ni de la capçalera del Segre, sinó de la part baixa del riu lleidatà. L’única resposta que se’ls va donar, sense entrar a la qüestió tècnica, és que era més car.

Després va començar a ploure i nevar, i va fer-ho amb abundància. L’aigua envasada als pantans va passar del 21 al 36% i molts experts es van qüestionar l’excepcionalitat del transvasament, entre ells Pedro Arrojo. Resposta: el transvasament no està en discussió.

Dijous EUiA de les Terres de l’Ebre va demanar a la direcció nacional d’EUiA fer les gestions pertinents per aturar les obres d’interconnexió de xarxes. I va haver-hi receptivitat. Dissabte el senador d’EUiA, Joan Josep Nuet, penjava al seu bloc el comunicat dels companys ebrencs amb un títol del tot eloqüent: “El transvasament no necessari... torna la raó”.

Ara els embassaments han augmentat la seva capacitat en un 3%. Les últimes pluges, o potser la imatge d’algun pantà desembassant aigua, ha fet que les veus critiques dins d’EUiA, ICV i inclús ERC hagin augmentat. Algunes amb més fortuna que d’altres, veure el curiós “quan es garanteixi el risc zero de patir restriccions” d’en Gillot. Sobre aquesta qüestió, com que no vull ficar-me en un jardí de flors satíriques en remeto a una magnifica entrada publicada avui mateix, al seu bloc, pel company Xevi Bardolet. Però, ha canviat realment alguna cosa amb les últimes pluges? La realitat és que no. Ara alguns reclamen el mateix que es reclamava fa deu dies, i és que es pregunti als experts si tenim prou aigua per arribar a maig de 2009. Crec que l'única diferència consisteix en que ara sí que s'està disposat a acceptar la resposta a la pregunta.

Però hi ha un corcó que es remou i encara fa de guardià de la canonada: el PSC. I això per mi és una prova més que em reafirma en la meva oposició al(s) transvasament(s). Els (pseudo)socialistes volen el transvasament com a una obre estructural i no d’emergència. Ja no hi ha ministra Narbona que emprenyi i ZP ha comprovat que en unes generals Catalunya no els passa comptes.

A veure si continua plovent i se li acaben refrescant les idees a més gent. I no em refereixo només a les idees anti-transvasistes...

Pluges contra l’excepcionalitat del transvasament

Divendres vaig baixar a Barcelona. Tenia Consell Nacional d’EUiA, comencem a preparar la 5ª Assemblea Nacional que celebrarem a primers de novembre. Una de les qüestions que haurem de fer, és un balanç dels tres anys transcorreguts des de la 4ª Assemblea i un balanç de la nostra presència al govern i del govern mateix. Relacionat amb això, la intervenció d’un company (favorable fins ara al govern de progrés i que hi participa en ell amb un càrrec de segona fila) que llançava aquesta reflexió: donem suport al govern perquè faci polítiques d’esquerres, no per evitar les polítiques de dretes de CiU. I la pregunta: el govern d’Entesa fa polítiques d’esquerra? Crec que tindrem un debat ric i interessant. Ah! Tot i el paraigües, vaig arribar al tren ben xop. Plovia amb ganes... En teoria era el dia en que el nostre(¡?) conseller va anunciar que les classes treballadores podrien tornar a omplir les seves piscines i regar la gespa dels seus jardins amb aigua de boca. Sort que hi ha gent al grup parlamentari amb capacitat reflexiva que va fer modificar el decret...

Dissabte compres, és el que toca i més quan hi ha previsió de mal temps. A mig de matí va caure un xàfec impressionant. La pluja va durar una bona estona.

Diumenge mani a Amposta en contra del transvasament. Impediments familiars em vam impossibilitar assistir. Vull dir, només impediments familiars... Ara mateix miro per la finestra de casa, plou.

L’altre dia ja us vaig explicar l’excursió que vam fer pel Cadí. Hi havia molta neu, i als Pirineus es veia molta més.

Sempre hem estat contraris als transvasaments. Tampoc m’ha semblat la millor solució la imposada pel govern espanyol de transvasar aigua de l’Ebre. Però per altra banda hi havia el problema real del subministrament d’aigua a l’àrea metropolitana fins l’entrada en funcionament de la solució de futur consistent en la dessalinitzadora del Llobregat. Ara l’aigua embassada als pantans ha pujat, hi haurà molta més aportació quan comenci el desglaç de la neu acumulada. Per tant només cal fer-se una pregunta: amb aquestes previsions, arribarem a la data prevista d’entrada en funcionament de la dessalinitzadora amb reserves suficients? O dit d’una altra manera: si quan es va prendre la determinació de fer el transvasament la situació hagués estat la mateixa d’ara, s’hagués pres igualment? La insistència del govern espanyol i del valencià en que es faci aquesta obra i les excuses com que es pot fer servir per portar aigua de Barcelona a Tarragona m’escamnen, i molt. Només és crítica amb aquesta decisió la nostra gent de les Terres de l’Ebre? No. Jo n’he sentit més crítiques. Com deia el company: defensem les polítiques del govern?, o defensem el govern de la crítica demagògica de CiU i PP?

I com que les coses amb música, a més de sonar millor, de vegades també s’expliquen millor us deixo aquest vídeo d’una acció reivindicativa dels joves en defensa de l’Ebre. Per a mi el millor, però, la cançó...

traducción al español

Només IU vota contra el “decret de la sequera”

Això, per desgràcia, vol dir només un diputat de 350. ICV va votar a favor i, l’altre partit del, recordo, grup parlamentari, ERC, es va abstenir. Aviem, pot haver algun votant del nostre grup parlamentari (IU-ICV/EUiA-ERC) descontent amb el vot que vam donar?...Tenim per tots els gustos, JA, JA!

Ja en serio, jo no se amb que vot m’identifico més. La abstenció d’ERC no la comento perquè us confesso que per entendre-la necessitaria un curs de 60 hores sobre política precongresual d’ERC. Això sí, confio mil vegades més en el que volen i desitgen els companys d’ERC que en el que volen i faran els altres companys del govern d’Entesa. Ja de l’oposició ni parlo. Aquests si poguessin s’emportarien, això sí a canvi de diners, l’aigua en galledes.

L’explicació del vot del company Herrera l’entenc. El que ha aconseguit el nostre diputat amb només un vot és molt positiu: la reversibilitat i la titularitat catalana de la infraestructura. Però no sé si això és suficient per votar a favor. Molt em temo (pel que costarà l’obra) que aquesta infraestructura tindrà més vida que el govern d’Entesa. No vull dir que el govern d’Entesa tingui els dies comptats (potser sí), però el que està clar és que no durarà 10, 20 o 30 anys. I desprès, qui tindrà el poder d’obrir o tancar l’aixeta? Són de fiar PSC, CiU o PP? Continuarà en un futur la gran feina en política d’aigua que s’està fent des del departament (estalvi, recuperació aqüífers, renovació canonades)?
Tot i la situació d’excepcionalitat, hem creat un precedent (prou ens ho recorden els populars valencians i murcians...). Hi ha la disposició addicional 4ª que preveu nous transvasaments en d’altres situacions d’excepcionalitat. La canonada estarà feta (i no es desmuntarà una part!) i els del “totxo” s’aixecaran de les seves cendres, no ho dubteu. De moment ZP ja s’ha carregat el ministeri de medi ambient (i l’ha fusionat amb... AGRICULTURA!) i amb ell, s’ha carregat l’única ministra amb sensibilitat mediambiental i que plantava cara als poderosos lobbys de la construcció. Jo de ZP no me’n refio ni una mica així!

Reconec que el vot d’IU és el que més m’agrada i amb el que em sento sentimentalment més identificat. Veure emportar-se l’aigua de l’Ebre i la cara dels companys de la Plataforma em remou les entranyes. Però en les explicacions que he sentit d’en Llamazares no sé si s’ha mesurat prou la situació d’excepcionalitat que viu Barcelona a l’hora de decidir el vot.
Seré un exagerat, però em sento com si fos en Nobel amb l’invent de la dinamita. Fem una cosa que de moment serà positiva, però el futur us que se’n faci d’aquesta m’espanta.

Realment, crec que la solució del Segre millorada hagués estat més correcta. Millorada en el sentit d’agafar l’aigua més avall, que fos aigua dels regants (compensant-los) i no del caudal. Quines diferències hi ha? Objectivament poques, com a molt que només haurien d’entendre’ns amb regants catalans. Però subjectivament n’hi ha moltes.
Del Segre, a pocs llocs es pot portar aigua. I la situació actual de diferència de caudal entre les conques del Segre i Llobregat és molt excepcional, o sigui que li evitaríem temptacions a més d’un. A més, hi ha la idea estesa (cap al sud) que l’Ebre vessa aigua i no fa més que desaprofitar-la llençant-la a mar (quina incultura). A més els peperos del totxo no treuen els ulls d’aquest riu...

Ah! i havia dit que no me'n refio dels socialistes?

traducción al español

Sequera i futur

Us annexo aquests dos interessans articles apareguts avui a El Periódico. Plantejen respostes de futur al problema de la sequera, però que crec podrien ser aplicables a la situació actual.
A data d'avui, encara algú pot continuar insistint en els transvasaments? I els que proposen el Roine com a solució, en que es basen?

Els experts aconsellen adoptar el model hidrològic de Califòrnia

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / LLEIDA

Catalunya no ha de mirar cap al nord. Si més no, si el que busca és un model per gestionar més bé l'aigua. La inspiració, asseguren els experts, no la trobaran al Roine francès, sinó en altres països de l'arc mediterrani i, sobretot, en regions com Califòrnia, que, tot i la distància, té una climatologia similar a la catalana. L'estat nord-americà fa anys que aplica algunes de les mesures que ara comencen a sonar com a alternativa a la sequera que pateix Catalunya.
La primera: la creació d'un banc d'aigua que es nodreix de les concessions històriques dels regants. Una solució, aquesta, no gaire diferent de la plantejada pel conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, de comprar aigua als pagesos de la conca de l'Ebre. El sistema a Califòrnia està regulat d'una manera molt estricta pel Departament de Recursos Hídrics (Department of Water Resources) i es basa en la transferència de drets d'ús entre els agricultors i els consumidors tant urbans com industrials.
En definitiva, els pagesos californians, a més a més de vendre les seves collites (taronges, blat, oli i vi), poden comercialitzar fins al 20% de l'aigua que tenen concedida. A canvi, han de deixar sense cultivar un percentatge equivalent de les seves terres. Els compradors, per la seva banda, han d'acreditar que han aplicat mesures d'estalvi que permetin aprofitar al màxim aquest recurs. A més a més, els bancs d'aigua han acabat afavorint l'estalvi.

AMETLLERS I VINYA
Una altra de les solucions adoptades pels californians és la progressiva substitució de cultius. "Les explotacions d'ametllers van augmentar entre l'any 1996 i l'any 2005 el 30%, percentatge que és similar a l'increment de les plantacions de vinyes i pistatxos", informa l'Associació d'Agències d'Aigua de Califòrnia (ACWA). Els productes que necessiten més aigua s'han anat reemplaçant per varietats mediterrànies que requereixen menys reg. És el cas de, per exemple, el blat --es necessiten entre 70 i 80 litres d'aigua per obtenir una barra de pa-- i el blat de moro --500 litres per quilo--.
La raó "és fonamentalment econòmica", explica Joan Girona, director de Tecnologia del Reg de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA). "La implantació dels bancs d'aigua ha afavorit el canvi de cultius, de manera que només han perdurat els més rendibles", diu Girona. Això permet, indica l'expert, obtenir uns rendiments espectaculars. "Això sí, reguen els ametllers amb gairebé la mateixa quantitat d'aigua que aquí dediquem a una pomera", afegeix.
Una tercera fórmula adoptada a Califòrnia va ser la derogació dels grans transvasaments i la promoció de les plantes dessalinitzadores, com les que es construeixen a Catalunya. Quan a finals de la dècada dels anys 70, alguns propugnaven obres hidràuliques sobredimensionades --com la portada d'aigua des del Canadà--, l'Administració californiana "va tancar l'aixeta de la promoció pública d'obres hidràuliques, va donar suport a la consideració de l'ai- gua com un bé escàs i va establir un nou marc institucional que va induir a economitzar-la", ha explicat en diverses ocasions l'economista José Manuel Naredo, que és autor d'abundant bibliografia sobre aquesta qüestió.

L'exemple del Roine no es pot aplicar al sud del Pirineu

EL PERIÓDICO
Sèquies sense impermeabilitzar, canonades amb pèrdues d'aigua, reg per inundació. Els agricultors de la desembocadura del riu Roine saben que tenen aigua de sobres i no l'han d'estalviar. "Reguem a manta les plantacions de kiwis i d'albercocs perquè les terres aquí són molt salines i cal donar-los molta aigua per rentar-les", explica André Peytavin, que és propietari d'una esplèndida finca a la regió de la Camarga.
El model de gestió de l'aigua del sud de França "no és aplicable a Catalunya". Entre altres coses, "perquè les precipitacions no es poden ni comparar", diu el responsable de regs de l'IRTA, Joan Girona. La gent de la zona del Roine no es planteja ara mateix haver de fer cap mena de restricció. Això, malgrat els problemes de pol.lució de les aigües que pateixen des de fa anys i que "també s'hi està notant la sequera", afirmen.

leer artículos en español

Ebre, sequera, transvasaments i Roine

Dimecres al vespre vaig veure a la Nit al Dia una entrevista, que més que una entrevista va ser una lliçó magistral sobre la nova cultura de l’aigua. La vaig veure ja començada, així que no sé quines coses més es van dir. Tot i així, el que va dir el professor d’anàlisi econòmica de la Universitat de Saragossa i President de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua, Pedro Arrojo, va ser força interessant. No sé si vareu poder seguir el programa, de totes les maneres, us deixo de manera telegràfica alguna de les idees expressades:

1. Els transvasaments (de l’Ebre o d’un altre riu) com a solució per a combatre les sequeres són un error, ja que 4 de cada 5 vegades no són aplicables. Això és així perquè la sequera no és una qüestió local, sinó que normalment afecta a una zona geogràfica més àmplia. Es a dir, quan no plou al Xúcar durant molt de temps, tampoc sol fer-ho al Segura, Ebre, Llobregat o Segre. Aquest any la situació ha estat especial perquè durant el mes de març ha plogut molt a Navarra, Euskadi, Cantabria i l’Alt Aragó i és per això que ara embassaments com Mequinensa tenen més aigua emmagatzemada. Però aquesta circumstància no és habitual i per tant, confiar la solució a un transvasament que es podria no fer és un error.
2. Una solució a la situació actual passaria per crear bancs d’aigua. Comprar aigua als regants perquè deixin de fer-ho i compensar-les econòmicament la substitució dels cultius de regadiu per secà. Aquest sobrant, i només aquest, es podria transvasar. Aquest era un pla que ja tenia dissenyat l'ex-ministra Narbona. Sí la d’aquell ministeri que ja no existeix...
3. Arrojo criticava la manca de valentia política per afrontar la reconversió (amb les ajudes corresponents) del sector agrícola, al igual que es va fer amb el pesquer. Va denunciar que encara avui dia es continuen creant nous regadius (també a Catalunya).
4. Ell no veia bé la idea de transvasar aigua de la capçalera del Segre per una qüestió tant senzilla com que allà hi ha menys aigua i perquè també està afectat per la sequera. Potser quan estigués acabada la infraestructura no hi hauria res a transvasar. Considerava que en tot cas, si es volgués fer, s’hauria de punxar més avall.
5. La idea del Roine la veia absurda ja que aquesta aigua hauria de ser bombejada. El preu ja s’havia calculat fa uns anys i sortia a 0,7 euros/m3. Ara aquest preu estaria per sobre d’1 euro. Sent com és una solució a llarg termini, sent l’aigua d’igual o pitjor qualitat que la provinent de les dessalinitzadores, el cost mediambiental similar i molt més car (l’aigua de les dessalinitzadores surt a 0,4 euros/m3) aquesta solució no la veia factible.
6. Arrojo considerava que les solucions de futur passen per les dessalinitzadores (que aporten més aigua, més segura de cara al futur i de qualitat similar a la d’un transvasament), i que permetrien, a més, a més, recuperar el Ter; i en el cas de Barcelona, combinar això amb l’aprofitament de l’aqüífer que formen les aigües filtrades del Besòs i Llobregat.
7. Va sentir-se avergonyit del projecte anomenat “Gran Scala” (Las Vegas dels Monegres). Entre d’altres coses, a més de la destrossa mediambiental, perquè els promotors són uns delinqüents (sembla ser que són els mateixos de l’estafa del Gran Casino Virtual de Barcelona, anomenat projecte Goldenpot –si voleu més informació (aquí) -). Recordo que a l’Aragó només IU va mostrar la seva oposició a aquest projecte.

I el que jo em demano és: si aquest senyor (que per exemple va obtenir el Premi Goldman – l’equivalent al Nobel mediambiental) sembla tenir les idees clares, és una eminència en el tema, té com a objectiu la preservació del medi natural i està ben relacionat amb els grups ecologistes... Insisteixo, em demano com cony ningú li ha demanat la seva opinió abans de dedicar-se a improvisar i a enemistar-se amb els nostres amics de lluita.

traducción al español

Pedro Arrojo: "La Concha de San Sebastián es más valiosa como playa que como cantera de arena, y un río es más valioso como río que como agua"

On lo riu és vida

Aquest cap de setmana era l’última oportunitat que tenia per gaudir d’una nit d’hotel que ens varen regalar uns amics. Així que aprofitant que vam poder deixar col·locada la canalla, vam poder gaudir d’un esplèndid cap de setmana a un dels indrets de Catalunya, que tot i que no conec tant com voldria, més m’agrada: les terres de l’Ebre.
Vam triar un hotel cèntric (és una de les coses que valoro molt) a Tortosa. Però en lloc d’anar directament a la capital del Baix Ebre, vam aprofitar per visitar el delta. L’altra vegada que vam estar al delta, només vam tenir temps per visitar l’Ampolla, Sant Carles i la part nord de la desembocadura de l’Ebre (Deltebre i Riumar). Dissabte, vam començar la visita al delta de la millor de les maneres possibles: amb una cassola d’arròs a taula. No, no era premeditat, però van coincidir l’hora i un atractiu restaurant (l’Alfacada) passat Sant Jaume d’Enveja en direcció la platja de Migjorn. El lloc (una barraca típica) i l’arròs (bomba) amb ànec del delta, suposen una benvinguda casi bé insuperable.

desembocadura del Migjorn vista des de la platja

Un cop deixats nets (per consideració) els plats, ens vam acostar, seguint el marge del riu Migjorn, a la platja del mateix nom que aquest curiós riu. Dic curiós, perquè ben bé no és un riu. És una antiga desembocadura de l’Ebre que voreja l’Illa de Buda i que desemboca a la platja de Migjorn. Bé, ben bé no desemboca, perquè li falten uns 50 metres per arribar al mar.
El delta (i les terres de l’Ebre en general) són un lloc magnífic. No tan asfixiats per la predació turística i urbanística, la tranquil·litat i pau dels seus pobles i la seva gent fan que, encara que sigui per un moment, puguis oblidar-te d’allò que diem mundanal ruido.
Ja de tornada, vam parar a visitar de manera molt ràpida el castell d’Amposta, restes d’una fortificació d’època medieval, vora el riu Ebre i construïda sobre un assentament ibèric.

Vista de Tortosa des del Castell de la Suda

Tortosa no és una ciutat especialment bonica, però podria ser-ho. L’entorn és meravellós (el riu al seu pas deixa estampes magnífiques), la catedral, el Castell, el call jueu, la moreria... i la mida de la ciutat (lleugerament inferior a Vic) la fan molt agradable. El gran punt feble és la degradació i deixadesa en que es troba l’antic call jueu i la zona circumdant al castell i la catedral. Veure l’estat lamentable d’algunes edificacions fa caure l’ànima als peus, sembla mentida que hi pugui viure algú. Doncs hi viu. És un dels llocs on s’assenta la nombrosíssima colònia immigrada que es pot veure a la ciutat. Vaig comprovar que ja es començaven a fer obres de millora. És qüestió d’esperar al següent boom immobiliari (que no patiu, arribarà) i enviar a l’altra banda del riu (on viu l’altra part de la immigració) els molestos, però beneficiosos, immigrats. Ah! A Tortosa també governa CiU...
Si alguna cosa es nota quan visites les terres de l’Ebre és la comunió existent entre la gent que hi viu i el seu riu. Bé, i si no ho notes, de seguida t’ho fan saber. Una gran pintada al marge dret del riu recorda la batalla lliurada: “Lo riu és vida, no al transvasament”. Aquesta lluita en defensa del territori va donar a conèixer als catalans un singular grup de música folklòrica, “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries”, que canta: “...mira si he corrido tierras por toda esta Catalunya, en Aragó i en Mallorca i ara en València también, i en todas partes he dicho: no volem transvasament...” o també “...gent que té poca consciència ara mos vol preocupar, diuen que al riu sobra aigua, se la volen emportar, i als experts en la matèria no els han volgut ni escoltar...”.

Alt i clar: Lo riu és vida. No al(s) transvasament(s)

*Us recomano aquest dos post (1 i 2) sobre el polèmic (no)transvasament Segre-Llobregat. Són dues entrevistes que té penjades al seu bloc en Raül Romeva. Interessantíssimes (les entrevistes i els comentaris als posts).

traducción al español