Mundialització de la precarietat

Llegeixo a la premsa comarcal la notícia de les infermeres colombianes que han aterrat a la comarca per desenvolupar la seva important feina.
La raó, la falta de professionals autòctones. Jo crec que el titular correcte seria que les infermeres colombianes arriben per la falta de personal del país... que vulgui treballar sota les condicions establertes: jornades inacabables per un salari més que escàs. Les infermeres catalanes han de marxar a buscar-se la vida a l’estranger (Regne Unit sobre tot) i les dels països més pobres han de venir aquí, deixant enrere les seves vides i famílies per travessar mig món en busca d’una precarietat més suportable.
És la mundialització de la precarietat. A qualsevol indret podrem trobar un col·lectiu disposat a acceptar unes condicions de vida menys dolentes que al seu país. Aquesta realitat ja fa temps que la vivim al nostre país, nouvinguts fent les feines menys agraïdes i pitjor remunerades (hostaleria, construcció, càrniques...) .
Ara resulta que els serveis bàsics del país tampoc es salven de la precarietat laboral i salarial. I mentre tant, els gurus de la ideologia econòmica única ens continuaran parlant de contenció salarial per a fer front a l’alça desbocada dels preus. Amb aquest panorama, continua sent utòpic demanar una globalització dels drets socials i laborals?
I una altre dubte que m’asalta: Als països d’acollida de les infermeres catalanes també hauran feixistes que els hi faran la vida més difícil pel fet de ser immigrants?

Amb tot el carinyo i reconeixement al infermers i infermeres que tan bé ens han tractat sempre, i en especial als de l’àrea de maternitat de l’HGV.