Dissabte vaig tenir dia complert, al matí vaig participar a les Setenes jornades de l’Opinió Catalana i a la tarda vaig assistir com a molts catalans a la mani en defensa del transport públic i del dret a decidir les nostres infraestructures.
Les setenes jornades de l’Opinió començaven divendres a la tarda, però hi havia un acte força interessant a Vic del nostre regidor, Xavier Tornafoch, per a explicar el desgavell del actual govern municipal i les perspectives de futur, i no podia, ni volia perdre-m’ho. Així doncs, dissabte vaig matinar per baixar a Cerdanyola. Realment em sap greu haver d’expressar aquesta opinió, més que res pel fet d’haver de criticar una cosa a la que vas com a convidat, però és que vaig marxar molt decebut (no vaig marxar abans per decepció, sinó per poder dinar tranquil i anar amb temps a la mani).
Les jornades portaven per títol: “Els sectors emergents en la construcció nacional”. Potser pensava que seria una altra cosa, però va resultar una mena de conferència d’en Mas a pedaços. Les idees força van ser: menys funcionaris, més liberalisme, menys legislació que dificulti l’activitat empresarial, i molts ànims als assistents per a crear noves empreses (tecnològiques). Això si, tot revestit d’un to independentista (aquí si que van tenir les coses més clares que en Mas). Un independentisme on no calen funcionaris, on no existeixen els sindicats, ni els assalariats. Van animar-nos a anar a la mani, però un dels ponents va dir que suposava un greuge comparatiu que l’AVE no hagués arribat a Catalunya abans que a Sevilla (o sigui volien el caos abans). Be, és interessant conèixer de primera mà aquest altre model de país.
A la tarda tocava mani, vaig arribar a 2 de cinc i em vaig situar amb la comitiva de la coalició, i no només per ser militant, sinó perquè la reclamació s’ajustava molt més a l’esperit del que crec que s’havia de reclamar. És totalment legítim que es consideri que la solució al caos del transport públic és la independència, però com ja vaig dir en aquest bloc, crec que ara “no tocava”. No crec que la independència, si acaben governant els ponents de les jornades del matí, solucioni els problemes del transport públic. Dubto que molts dels usuaris combreguin amb aquesta idea, i havien de ser ells els protagonistes. A més a Madrid van trigar poc a dir que el tema de la mani era el sobiranisme i no el dèficit en infraestructures, o sigui que el tema no anava amb ells.
De totes les maneres, feia goig veure tanta gent reclamant respecte per a Catalunya, el transport públic i el dret a decidir (que no és el mateix que la independència). Vaig veure molts osonencs, i també molts treballadors, molts afiliats a sindicats que no van gosar mossegar la mà que els dóna de menjar. Era una marea humana, cosa que va provocar que no comencessin a caminar fins gairebé les 19h. La comitiva més nombrosa era la dels responsables catalans del caos en el transport públic, sí aquells que defensen també el dret a decidir però que no es decideixen sobre la relació de Catalunya amb l’estat, i que no van anar a la veritable mani pel dret a decidir (sí la de febrer de 2006).
Com deia, molts osonencs a la mani. Juntament amb EUiA d’Osona, d’altres van fer una crida a la participació. Però sembla que algú dels seus militants tenia les orelles taponades, sinó no s’explica l’abstenció d’avui, al ple de l’ajuntament de Vic, a la moció de la CUP sobre el caos de RENFE (del que molts vigatants segur que en són víctimes). Potser la llarga ma d’en Montilla arriba també al consistori vigatà, o potser la barra dels convergents i els seus minyons és la que arriba fins a Barcelona.
Les setenes jornades de l’Opinió començaven divendres a la tarda, però hi havia un acte força interessant a Vic del nostre regidor, Xavier Tornafoch, per a explicar el desgavell del actual govern municipal i les perspectives de futur, i no podia, ni volia perdre-m’ho. Així doncs, dissabte vaig matinar per baixar a Cerdanyola. Realment em sap greu haver d’expressar aquesta opinió, més que res pel fet d’haver de criticar una cosa a la que vas com a convidat, però és que vaig marxar molt decebut (no vaig marxar abans per decepció, sinó per poder dinar tranquil i anar amb temps a la mani).
Les jornades portaven per títol: “Els sectors emergents en la construcció nacional”. Potser pensava que seria una altra cosa, però va resultar una mena de conferència d’en Mas a pedaços. Les idees força van ser: menys funcionaris, més liberalisme, menys legislació que dificulti l’activitat empresarial, i molts ànims als assistents per a crear noves empreses (tecnològiques). Això si, tot revestit d’un to independentista (aquí si que van tenir les coses més clares que en Mas). Un independentisme on no calen funcionaris, on no existeixen els sindicats, ni els assalariats. Van animar-nos a anar a la mani, però un dels ponents va dir que suposava un greuge comparatiu que l’AVE no hagués arribat a Catalunya abans que a Sevilla (o sigui volien el caos abans). Be, és interessant conèixer de primera mà aquest altre model de país.
A la tarda tocava mani, vaig arribar a 2 de cinc i em vaig situar amb la comitiva de la coalició, i no només per ser militant, sinó perquè la reclamació s’ajustava molt més a l’esperit del que crec que s’havia de reclamar. És totalment legítim que es consideri que la solució al caos del transport públic és la independència, però com ja vaig dir en aquest bloc, crec que ara “no tocava”. No crec que la independència, si acaben governant els ponents de les jornades del matí, solucioni els problemes del transport públic. Dubto que molts dels usuaris combreguin amb aquesta idea, i havien de ser ells els protagonistes. A més a Madrid van trigar poc a dir que el tema de la mani era el sobiranisme i no el dèficit en infraestructures, o sigui que el tema no anava amb ells.
De totes les maneres, feia goig veure tanta gent reclamant respecte per a Catalunya, el transport públic i el dret a decidir (que no és el mateix que la independència). Vaig veure molts osonencs, i també molts treballadors, molts afiliats a sindicats que no van gosar mossegar la mà que els dóna de menjar. Era una marea humana, cosa que va provocar que no comencessin a caminar fins gairebé les 19h. La comitiva més nombrosa era la dels responsables catalans del caos en el transport públic, sí aquells que defensen també el dret a decidir però que no es decideixen sobre la relació de Catalunya amb l’estat, i que no van anar a la veritable mani pel dret a decidir (sí la de febrer de 2006).
Com deia, molts osonencs a la mani. Juntament amb EUiA d’Osona, d’altres van fer una crida a la participació. Però sembla que algú dels seus militants tenia les orelles taponades, sinó no s’explica l’abstenció d’avui, al ple de l’ajuntament de Vic, a la moció de la CUP sobre el caos de RENFE (del que molts vigatants segur que en són víctimes). Potser la llarga ma d’en Montilla arriba també al consistori vigatà, o potser la barra dels convergents i els seus minyons és la que arriba fins a Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada