Olla de Núria

Més d'octubre de caminades i més caminades. Després de dues populars consecutives vaig retornar a l'alta muntanya amb molts companys habituals, més algú que sempre s'afegeix i enriqueix el grup.
Les caminades populars, unes més dures que d'altres, t'ajuden a agafar resistència (parlo de les més normals, fins a 30km). Les cames s'acostumen a fer quilòmetres tot i que els desnivells no són pas exagerats. Però l'alta muntanya és una altra cosa. Els camins s'enfilen, la vegetació desapareix i els efectes de la climatologia s'exageren. I per si l'havien oblidat, el sr. Ramon ens tenia preparada una de bona: L'Olla de Núria.

La broma consistia en sortir de Núria i recórrer les muntanyes que l'envolten tornant al punt de partida. Acabada suposa fer sis cims: Puigmal (2.910m), Pic de Segre (2.848m), Pic de Finestrelles (2.829m), Pic d'Eina (2.786m), Pic de Noufonts (2.861m) i el Pic de Noucreus (2.799m). Hi ha gent que inclou el Torreneules (2.711m).
Nosaltres, en lloc d'agafar el cremallera fins a Núria i començar des d'allà, vam anar en cotxe fins a Fontalba (per la pista que surt de Queralbs) i des d'aquí vam començar l'ascensió al Puigmal.

Dia esplèndid i 9 de colla: La Marta i en Joan de Sant Feliu Sasserra (als que no veia des de l'Aneto), en Ramon, sherpa oficial i santfeliuenc com els altres dos, en Jordi, l'Irene i l'Ester, amb qui vaig coincidir a la caminada popular de Tagamanent, en Dídac, amb qui no coincidia (caminant) des de l'11 setembre, en Cesc, un habitual en això de les curses de muntanya (o sigui, una màquina l'angelet) i jo mateix.
Com deia, vam baixar del cotxe a Fontalba i com qui no vol la cosa, a això de les 8 del matí i amb un simple cafè al cos, ja ens esperaven sense miraments les dures rampes del Puigmal. Gairebé 900m de desnivell per obrir boca. Era la primera vegada que el pujava i no vaig acabar d'agafar-li el ritme, primer perquè anava regulant massa en previsió del que ens esperava i segon perquè de seguida el grup es va disgregar i no hi havia una referència per a seguir. Per una banda, en Cesc marcant un ritme massa ràpid que només l'Ester va intentar seguir. A darrera, l'Irene sola (de seguida en Jordi va arribar a fer-li companyia) i desprès en Dídac i jo. En Ramon acompanyava la Marta i en Joan que anaven (sobre tot la Marta) més poc a poc. Quan en Dídac i jo vam enllaçar amb l'Irene i en Jordi semblava que ja el ritme era l'adequat i a més caminàvem en un grupet de quatre. Però de seguida va començar a bufar un vent fred i molt fort que ens va fer parar a abrigar-nos. Aquest vent no ens abandonaria en tota l'excursió, almenys en les zones de carenes i cims més alts i desabrigats.
No ens vam poder recrear gaire al cim del Puigmal, el vent allà era infernal. Vam baixar uns metres per a buscar el refugi de la mateixa muntanya i esmorzar una mica. Inútil, vent i fred, fred i vent. Tot plegat molt desagradable.

cim de Finestrelles

Un cop esmorzats vam continuar baixant. Primeres clapes de neu de la temporada (almenys per a mi) i ara sí, la muntanya fent de parapet contra el vent. De seguida la pujada al Pic de Segre, molt suau i curta però també molt complicada perquè tornàvem a tenir el vent entrant per l'est. De nou descens i, sense gaire temps per la lírica, ascensió al Pic de Finestrelles. Dur, molt dur. Alguns companys deien que l'ascensió més dura de la jornada. Crec que en la seva opinió té molt a veure el fet que ja portàvem uns quants quilòmetres pel mig, incloent-t'hi el Puigmal. Però que carai! Era dur.
Vam iniciar l'ascensió amb un vent impressionant, de tirar-te d'esquena. El grup es va tornar a partir. Però de seguida giràvem a l'esquerra i fèiem la pujada per la part oest de la muntanya, i per tant, protegits del vent. Amb una mica d'esforç vaig atrapar l'Ester que anava més amunt i vaig poder fer la pujada amb ella a un ritme alt, però ideal. El vent no ens el tornaríem a trobar fins arribar al cim, cim del que tampoc vam poder gaudir gaire, tot i que les vistes en direcció la Catalunya Nord eren espectaculars.

Una altra vegada avall. El camí ens feia passar a escassos deu minuts del cim del Pic d'Eina. Però entre que anàvem justos de temps, i amb dos cims més encara per fer, vam decidir passar de llarg i buscar refugi per dinar. Bé, tots no. En Jordi i en Cesc van fer-nos una demostració de com arribar al cim i tornar a baixar en només ¼ d'hora. Des de baix no es veia tant complicat...
No havíem acabat de presenciar la demostració d'en Cesc i d'nen Jordi i ja enfilàvem el Noufonts. Les cames començaven a estar toves, però la pujada, de l'estil del Finestrelles però més curta, se'm va posar bé i vaig fer-la a un ritme constant i adequat. A dalt, novament vent, però crec que ja m'havia acostumat.

I una altra vegada cap avall, aquesta vegada però, amb al·licient i recompensa. Un dinar, que ara si, va ser agradable. Cansats, portàvem més de 6 hores caminant i 3 cims pujats, però sense vent ni fred. Un cop havent dinat vam continuar descendent fins el coll de Noufonts.
L'avantatge d'aquesta excursió que rodeja Núria és que pots tirar avall i plegar en qualsevol dels colls del recorregut. Al coll de Noufonts vam haver de decidir si enfilàvem la pujada al Pic de Noucreus, o si tiràvem avall direcció el Santuari.
Per àmplia majoria es va decidir plegar. Se'ns feia tard i el cansament es deixava notar. El descens del coll de Noufonts a Núria va ser molt agradable, suau i amb l'aigua acompanyant-nos durant tota la baixada. Una hora i mitja més tard érem a Núria. El genolls notàvem l'esforç de gairebé nou hores de caminada. Però una cervesa ben fresca i quatre galetes que ens havíem sobrat van ser reconstituent suficient per afrontar la hora i mitja que ens faltava fins arribar a Fontalba.

Al coll de Fontalba arribàvem a les 19h, gairebé onze més tard d'haver sortit. En Jordi i en Cesc no van tenir prou i encara van fer 4,5km més, pista avall, corrent (al trote que diuen ells...).
Per a la resta, els més de 23km i 1.700m de desnivell acumulat havien sigut prou. Havíem acabat una de les excursions més “canyeres” que havíem fet fins el moment.
A mi, en arribar a casa, encara em faltava superar una altra dura prova abans d'anar a dormir: primer sopar amb canalla al McDonalds. En Dídac em va acompanyar en aquest difícil tràngol.