Gaspar també cau a la trinxera

IU va ser durant la legislatura 2000-2004 l’única organització a nivell estatal que va fer front a la majoria absolutista d’Aznar quan d’altres es dedicaven a signar lleis de partits i fer consensos. Durant aquesta legislatura ha impulsat les principals lleis de progrés social aprovades. Tota aquesta activitat ha passat pràcticament desapercebuda per a la premsa. Però com sempre aquesta setmana tornem a ocupar portades gràcies a qüestions internes.

Gaspar Llamazares ha rellevat de les seves funcions a la Presidència Executiva Federal (PEF) a tres membres destacats de línia oficial del PCE. Primer de tot diré que la decisió la veig natural. M’explico: estem parlant d’un òrgan executiu, no decisori, i en aquest cas crec normal que estigui format per persones amb clara voluntat d’executar amb lleialtat les decisions preses pels òrgans competents. I ja fa set anys que determinades persones es dediquen més a fer d’oposició interna que la feina encomanada. El que ja no puc entendre és el perquè d’aquest moment: a tres mesos de les electcions i amb una divisió ja existent entre una minoria cremada i dolorida per la recent derrota a les primàries, això no es més que afegir més llenya al foc i no crec que convingui.

Un tema diferent és el del País Valencià. Ja n’he escrit des d’aquest bloc. No tinc totes les dades i segurament les versions deuen ser molt diferents depenent la banda de la que vinguin, però del que no tinc cap mena de dubte és que una decisió d’aquest calibre (fer canviar el resultat àmpliament majoritària d’una Assemblea imposant unes primàries) ha de tenir motivacions legals (estatutàries) molt fonamentades i potents. I jo, llegint la resolució de la PEF, no trobo aquestes motivacions enlloc. Les motivacions (mediar entre dues parts que no es posen d’acord a l’hora de fer una candidatura), si fossin realment aquestes, obligarien a intervenir a la direcció federal en la confecció de la majoria de candidatures d’IU. Aquest conflicte neix de la traïció d’un col·lectiu d’EUPV que ja ha creat el seu propi partit i ha anunciat que tiraran pel dret. Hagi o no acord ells es presentaran amb el Bloc (que te com a referent, recorde-m’ho, CiU). El PCE ha trobat al País Valencià un filó en la seva pesada i llarga batalla contra el coordinador d’IU, i Gaspar ha fet servir la dita “els enemics dels meus enemics són els meus amics”.
Vaig afiliar-me a EUiA en arribar a Catalunya. Aleshores a EUiA s’estava plantejant un referèndum per a col·ligar-se amb ICV. Des de llavors he apostat sempre per aquesta coalició, pensant que és un error que aquestes dues identitats de l’esquerra anessim per separat. Continuo pensant-ho, però el que no és acceptable és que una organització hagi de quedar subordinada a una altra, que és el que crec que es pretén al País Valencià.
Des del moment que estava clar que la traïció d’EiP portava inexorablement a la creació d’una altra organització (IPV) a imatge d’ICV, les primàries havien d’haver estat la solució inicial. Dubto que ara, al final de procés, siguin viables i justes. Les candidatures i les coalicions al territori han de ser fetes des del territori.

Vaig votar (i tornaria a fer-ho mil vegades) per Gaspar a les primàries. La principal raó, que el considero el millor candidat possible avui dia. Ell i els que li vam donar suport vam dir per activa i per passiva que a les primàries només triàvem un candidat i no un coordinador o una línia política. Ara crec que Gaspar està actuant com si la majoria (clara i indiscutible) que li va donar suport, l’hagués fet per imposar un canvi. Aquí s’equivoca, si es vol presentar per a dirigir IU ja li tocarà passar la revalida de la militància, però ha de tenir en compte que les majories poden canviar.
La direcció del PCE ja fa temps va cavar una trinxera des de la que dia sí, dia també ha estat disparant al coordinador i a una bona part d’IU. Ara Gaspar sembla ficar-se en una altra trinxera que li venen cavant algunes persones del seu entorn, persones que volen un canvi en la identitat d'IU. És el moment de mantenir el cap fred i treballar, com fem la majoria de militants, pel que interessa realment al ciutadà: és el moment dels que no volem ficar-nos en cap trinxera, dels que no entenem la tàctica suïcida del PCE però que tampoc volem ser ecosocialistes, dels que volem compartir coalició amb ICV i donem suport als companys d’EUPV, en definitiva, dels que prenem les decisions pensant només en si són encertades i no per anar contra ningú ni per estar a una trinxera. En fi, dels que pensem i actuem com la majoria de militants i simpatitzants d’EUiA i d’IU.